10

Li havia costat de morir-se. El cobertor de color crema estava tot esquinçat i mig per terra. Els seus cabells negres estaven tots embullats. Tenia la boca més oberta del que sembla possible i la llengua enorme i d’un color lleig. Els ulls eren gairebé fora de les òrbites i més aviat que ulls eren una impudícia sense nom.

I com a detall final, quatre ferides amples li travessaven el ventre blanc des de sota un pit fins a l’altre. Quatre ferides paral·leles juntes, fetes per unes ungles grans amb un darrer gest de menyspreu.

—Oh-h-h!

Un bleix suau i curt es deixà sentir al meu darrera. Susan Griswold estava plantada allí, tota groga, els ulls esglaiats. Em vaig girar i vaig tancar la porta de pressa. Se li van afluixar les cames en el moment en què l’agafava. Acalà el cap al meu pit i començà a sacsejar-se plorant.

La vaig empènyer cap al sofà i la vaig deixar caure sense massa miraments. Jo vaig seure als peus i vaig encendre una cigarreta i no vaig fer res més que fumar durant el que semblava una llarga estona. L’aire, que era més fort ara, udolava a l’altre costat de la finestra i en la cuina una nevera trencava el silenci i començava a mormolar.

Al cap d’una estona vaig començar a pensar.

La cigarreta de Susan Griswold fumejava oblidada als dits nus de joies de la seva mà esquerra. Inclinant-me la hi vaig agafar i la vaig deixar en un cendrer al costat d’un llum de peu.

—La coneixia? —vaig preguntar.

Afirmà amb el cap i amb la punta de la llengua es va mullar els llavis.

—És… Mary Conrad —digué ella sentint-se-li amb prou feines la veu.

—La coneixia ben bé?

—No massa. Havia parlat amb ella dues vegades, una d’elles per telèfon.

—Té alguna idea de qui l’hagi poguda matar?

—No. Com vol que la tingui?

—Voldria preguntar-li més coses, però… —Vaig aixecar-me a poc a poc i vaig mirar per l’habitació—. No deia que hi havia un telèfon?

Ella se sobresaltà.

—Telèfon? Per què un telèfon?

—Per a cridar la policia —li vaig dir—. Hi ha hagut un assassinat, senyora.

S’aixecà tota amatent per a córrer.

—No vull que em trobin ací. No tinc res a dir-los.

—Això no farà que no li preguntin —vaig dir—. Miri, senyoreta Griswold, vostè era ací. Vostè ha rebut un cop a la clepsa que li ha pegat l’assassí. Quan tornà en si, hi havia un bocí de cinta en la seva mà, una cosa que vostè havia arrencat a l’assassí quan queia. Això és una pista, i a la policia els agraden les pistes. I ells voldran saber per què era vostè ací, per començar.

Ella es refregava les mans una contra l’altra com si tingués fred.

—No! —La paraula fou un crit nascut de la por—. No és pel que el meu pare faria quan s’assabentés que estic embolicada en un crim. Però si Eve esbrina que jo venia ací voldria saber el perquè. Això li cridaria l’atenció i jo mai no esbrinaria res.

—Vostè oblida que jo m’he perdut el primer acte, senyoreta Griswold. Vol posar-me al corrent? —li vaig preguntar.

Em mirà de fit a fit pensant-ho.

—Què hi faria això? —digué ella asprament—. Jo no el conec ni sé res de vostè.

Jo anava a treure la bitlletera. Ella mirava, seguint-me la mà.

—No és la pistola —vaig dir solemnement, mostrant-li el carnet d’identitat amb la fotocòpia de la meva llicència de l’ofici.

Ella la mirà estúpidament i després em mirà a mi.

—Un detectiu privat —digué ella gairebé mastegant les paraules—. Això està bé. Simplement meravellós. I jo que em pensava que ella no ho sabia. Quant li paga per espiar-me?

—Sóc molt barat —vaig dir—. Qualsevol mestressa de casa pot llogar-me pels diners que estalvia. A més, no carrego res pels insults.

—Està bé —contestà ella tot alenant—. Podria equivocar-me i voldria estar-ho. Però vostè no ha dit per què és ací.

—Vostè tampoc —vaig replicar—. Jo sóc l’individu que vol cridar la policia, i vaig a fer-ho ara mateix.

M’agafà la màniga quan em girava.

—El crec. Haig de creure’l. Escolti, senyor Pine, si jo no puc saber qui l’ha assassinada i el pogués convèncer, em deixaria marxar? I no diria res a la policia que jo era ací?

—Vostè es pensa que sóc boig? —vaig grunyir—. Podria ser que em tanquessin per una mentida com aquesta, i no cregui que no els agradaria. —Vaig posar-me la cartera a la butxaca—. Si vol dir-ho, ho diu, i si no vol no ho digui. Però no busqui garanties.

Ella dubtà i s’ensorrà damunt el sofà una altra vegada. Buscava desesperadament una història convincent que no la comprometés. Però una mentida que fos segura i fàcil era més enllà del que ella podia i dels seus tendres anys i, a més, amb aquests ulls que eren tan fàcils de llegir com les xifres del seu llibre de xecs.

—Té alguna altra cigarreta? —preguntà ella.

Vaig treure el paquet de tabac, en vaig encendre una per a ella i una per a mi i em vaig asseure en un lloc on pogués veure-li la cara. Jo vaig dir:

—El temps té importància en tot això. És probable que vingui algú i que ens trobi així, avisem de seguida a la policia.

Ella va contestar:

—Jo sóc Susan Griswold, com sembla que vostè ha esbrinat. Probablement per haver escorcollat la meva cartera. —Ella esperava que m’excusés, però en no fer-ho, es va mossegar els llavis i va continuar—: El meu pare és Lawrence Griswold. Suposo que sap qui és.

—Em penso que no.

—Bé, pel que sigui, ell s’ha casat quatre vegades.

—D’això, deu fer temps? —vaig dir—. No aquests dies.

—Que potser fa acudits? Em penso que ha dit que el temps és important.

—Continuï.

—El meu pare es tornà a casar una altra vegada fa sis mesos —digué ella, no amagant l’amargor de la seva veu ni intentant fer-ho—. Una rossa alta, de cames llargues, com les dues últimes. D’un aspecte tan formós com l’àngel que ell creia que era. I al darrera del seu encantament, encara més cobejosa i egoista i enganyosa que les altres.

—L’ha coneguda bé, eh?

La cara se li enrojolà fins a les arrels del cabells.

—Escolti, detectiu —digué ella mastegant les paraules—. Jo no penso més bé de les filles que volen desfer segones noces que vostè. Però jo he vist totes les dones del meu pare venir i anar-se’n. Les he vistes casar-se amb ell pel que li podien treure. Això i res més que això. Cadascuna l’ha deixat més desil·lusionat, més trist, més vell en alguna cosa més que en anys.

—I no oblidi la pèrdua del seu compte corrent —vaig afegir.

—Vostè pensa que això significa res per a mi? —digué ella tota enutjada—. Si tot anés com fins ara, no em capficaria. Jo era al cap de la casa les dues primeres vegades. Però ja no més. Ara ell s’ha casat amb una dona assenyada, una dona que no s’acontentarà deixant-lo i divorciant-se tranquil·lament recollint un bon dot. Ho vol tot. Encara que hagi de matar!

Jo vaig dir:

—No he sentit mai un judici tan atrevit. En què es fonamenta?

—Fets. Coses que no se sap com dir-les però que hi són. Per exemple, ella ha despatxat i ha reemplaçat a tots els servents que teníem, alguns dels quals feia anys que eren a casa. Ella ha llogat una barjaula —perdó— com a secretària personal, que es mataria si Eve li ho manés. I té algunes amistats masculines, la meva madrastra, vull dir, que passen grans estones amb ella, una mena d’individus d’aparença insípida! El meu pare, no cal dir-ho, els acull de seguida. «Els amics de la meva dona són amics meus!».

Jo li vaig dir:

—N’està ben convençuda.

Les aletes del seu nas envermelliren.

—I vostè ja està ben decidit a creure que jo sóc només una gelosa, que em fico en tot, enutjosa que vull fer el meu pare infeliç. No és així?

—Al millor, no —vaig dir—. No, si em guio per la seva figura torbadora i els seus ulls honrats i bonics. Coneix ella els seus sentiments?

—Ella els coneixia abans que jo mateixa no me n’adonés —va dir amargament Susan Griswold.

—Quin era el nom d’ella abans de casar-se?

—Eve Shelby era el seu nom professional. No en conec d’altre.

—Quina era la seva professió?

Ella espargí amb la mà el fum que hi havia entre nosaltres.

—Cantava en el Tropicabana. Un cabaret i casa de joc als afores, en el South Side. El pare s’havia casat ja amb tres d’allà. L’altra seva debilitat és fer combinacions amb la ruleta que mai no el beneficien i, a més, va a jugar allà dues o tres nits cada setmana.

—Un mal camí —vaig exclamar—. Ruleta i rosses. Sona pitjor que una cadena de gangs de Geòrgia.

Ella es va mossegar els llavis i va fer com si no ho hagués sentit. Vaig llençar la cigarreta i en vaig encendre una altra sense adonar-me’n.

—Ara ho vaig comprenent —vaig dir—, però no veig res que es relacioni amb Mary Conrad.

Susan Griswold s’estremí tot pensant en el cadàver que hi havia a l’altra habitació.

—Això li semblarà una mica idiota, suposo —va dir incòmoda—. Però tenia la sensació… no, era més que això. Sabia que vindria un dia que hauríem de parlar clar Eve Shelby i jo. Així, he decidit arreplegar tota la… munició que pugui. Sembla que ningú no sap gran cosa d’ella d’abans que comencés a cantar al Tropicabana… dos mesos abans de casar-se amb el meu pare. Això em capfica. La gent només s’oblida del passat si té alguna cosa per a amagar.

—Just —vaig dir—. Quina veritat. Ho trobo encisador, senyoreta Griswold. Només…

—A això anava —digué ella de seguida—. Vostè vol que li ho digui i vaig a fer-ho de la meva manera.

—Bé.

Ella va prémer els llavis, però continuà amb una veu clara i seca:

—Jo em vaig assabentar que una de les artistes del Tropicabana havia estat molt amiga d’Eve: Mary Conrad. Vaig parlar amb ella una nit en el cabaret i vaig deixar entendre que de gust pagaria per una bona informació sobre Eve, la informació que calia. Ella em va dir que es prendria una setmana per a pensar-ho i que em cridaria ací, al seu apartament. Jo li he telefonat avui a la una i hem concretat una cita per a les tres.

Vaig moure el cap.

—Això no ha estat massa prudent, senyoreta Griswold.

—Què es el que no ha estat prudent?

—Envestir la Conrad d’aquesta manera. El més probable és que ella hagi anat a la seva madrastra amb tota la història.

—Llavors, per què veure’m avui?

—Potser per donar-li alguns detalls. La mena de detalls que la senyora Griswold voldria que vostè tingués. Li va dir alguna cosa quan van parlar per telèfon, o la primera vegada que es veieren al cabaret?

Ella es va mossegar el llavi inferior tot pensant.

—No… només que havien viscut juntes uns dos anys.

La cigarreta em va caure de la mà. Jo em vaig inclinar per collir-la i la vaig mirar. Susan Griswold em mirava de fit a fit, la boca entreoberta, una arruga en la clara pell de damunt les celles.

—Vol dir? —La veu em va sortir ronca i la vaig aclarir—. Vol dir… aquí mateix?

—Què diu d’aquí?

—Ha viscut Mary Conrad amb Eve Shelby en aquesta adreça?

—Pse, no ho sé. Ella no m’ho ha dit i jo no li ho he preguntat. És important?

—Hom mai no ho sap —vaig dir jo vagament. Vaig tirar la cendra en un cendrer i vaig contemplar les fines línies d’aquella encisadora cara.

—Si això —vaig dir—, això que m’ha dit és tot, pot anar-se’n ja abans que les sirenes comencin a udolar. Tot prova que vostè no pot donar cap pista de qui ha estret la tràquea de Mary Conrad. Oblida alguna cosa o vol que li expliqui res més?

—Si fos, vostè, tan amable —digué ella impacientment—, no ho faci massa llarg. Què he oblidat?

—Anem pas a pas —vaig dir—. Vostè arriba ací a les tres per recollir una informació de Mary Conrad. Ella sabia que vostè venia i sabia a quina hora arribaria. Vostè pujà, trobà la porta oberta i entrà al dormitori, i algú la copejà.

—Però no sé qui fou —digué ella de pressa.

—Però era una dona —vaig dir. Vaig treure el tros de cinta de la meva butxaca i el vaig posar davant els seus ulls—. Ella li va pegar un cop i vostè va caure a terra. Però no sense arrencar-li un bocí de roba interior. Què li sembla?

Els ulls d’ella titil·laren.

—Està bé —sospirà—. Ara me’n recordo. Ella em copejà i jo vaig començar a caure. Vaig estirar les mans i em vaig agafar amb ella. Alguna cosa s’esquinçà i ella em tornà a pegar una altra vegada. Això és tot el que recordo.

—Això seria prou. Trobar la dona que ha assassinat Mary Conrad i tot estaria solucionat. I encara, sense veure aquesta dona, en sabem dues o tres coses, d’ella.

—No veig com —digué ella.

—Bé, Mary Conrad no era una edició de butxaca —vaig dir—. Vostè ho sap. És una bona peça de dona que pot dominar i estrangular algú i més una dona.

—Sí —va admetre, allargant la paraula—. Però això…

—Pot ser que jo estigui equivocat —vaig dir—. Perquè com vostè ha descrit Eve Griswold no és cap invàlida.

Ella va fer un gest de gran sorpresa.

—Vol dir que Eve podria haver…?

—Per què no, senyoreta Griswold? Pensi una mica. Què passaria si ella es turmentés pel que Mary Conrad pogués dir? La seva madrastra podia haver esbrinat a quina hora havia de venir, vostè, ací avui. Ella pogué haver arribat una mica abans, féu la feina i la deixà a vostè per terra desmanegada. Estic emprant la mateixa anàlisi d’ella.

Va agradar-li. Va agradar-li bona cosa. La claror va tornar-li als ulls i un petit somriure li començava a néixer. Però el somriure morí en els seus llavis i els ulls se li van entristir.

—No! —Els pits una mica petits però ferms se li marcaven en el jersei, i es movien en un panteix—. No. No ho puc creure.

—Per què no? —vaig dir—. Perquè vostè encara no sap ben bé si ella és capaç de fer-ho, o perquè si l’arrestessin sota la sospita d’assassinat això seria un cop per al seu pare? Miri, vostè vol desfer-se d’ella, oi? Legalment?

—Vostè està suposant, només. Pot haver-n’hi d’altres que volguessin que Mary Conrad fos morta. Jo no en sé res, d’ella, sap?

—La policia anirà nuant els caps que nosaltres li donem. Jo no és que vulgui dir que hagin d’electrocutar la seva madrastra demà. Però, pensant-ho bé, ella podia haver-ho fet. Per què no deixem que treballin en aquest sentit?

Ella contestà fredament:

—Per què aquesta frisança a embolicar-la en tot això? En què l’afecta tota aquesta combina?

—És que sóc un idealista —vaig badallar tot continuant assegut allà, jugant amb el trosset de cinta entre els dits. El teixit era baratet, vaig esbrinar, res de fet a mà, res del que jo esperava, un que pogués portar un àngel acostumat a surar en un luxe sensual. Vaig acostar-me’l al nas i vaig ensumar; ho havia endevinat. Res de perfums Podia preocupar-la aquella cinta, però ella no en feia massa cas.

—Com ha entrat a baix? —vaig preguntar.

—Entrar on? —contestà ella tota confosa.

—A baix, la porta de baix al hall —vaig aclarir impacient—. Ha tocat el timbre, ha emprat una clau o l’ha oberta amb una destral?

—Ah… això! —L’expressió se li aclarí—. El porter, suposo que era ell, estava escombrant el hall i la porta era oberta. Com que jo sabia el número de l’apartament i m’esperaven no vaig preocupar-me de tocar el timbre.

—Ja em pensava jo alguna cosa així —vaig dir—. La va veure?

—Crec que no. No va girar el cap.

—Devia ser un vell. No la va veure entrar ningú a l’apartament?

—No m’hi vaig fixar bé. Però no vaig veure ningú, si això el pot ajudar.

—Això fa que només ens quedi el porter —vaig reflexionar—, i com que aquest és un gran edifici amb molts apartaments, ell deu veure massa gent perquè es recordi d’algú determinat.

—Suposo —observà ella eixutament— que tot això és molt important.

—Ho és per a vostè —vaig dir—. I sembla que les possibilitats que algú doni informació de vostè a la policia són llunyanes.

L’esperança il·luminà de sobte la seva cara.

—Així, que vostè no em deté fins que vingui la policia? És això el que vol dir?

Jo vaig estendre les mans.

—Detenir la gent és una feina de la policia. Com a ciutadà guardador de la llei és el meu deure arrestar, si és possible, qualsevol persona si la veig fent un crim. Jo no l’he vista fent-ne cap, senyoreta Griswold.

S’havia aixecat i havia fet dues passes abans que un pensament no la fes parar i girar-se.

—Per què aquest canvi? —demanà ella sospitosament—. Vostè no parlava així fa uns minuts.

—No ha sentit mai això de: «A cavall regalat…»? A més, potser, qualsevol dia necessitaré un favor de vostè. Perquè no pugui negar-me’l, ara la deixo anar i espero que no em veuré massa compromès quan hagi de parlar a la policia de vostè.

Aclucà els ulls fins que esdevingueren una ratlla.

—Quina mena de favor?

Jo vaig remugar.

—Potser un yacht, potser el seu cos pur, potser només una paraula amable. —Em vaig aixecar i vaig estirar-me—. Si no se’n va, podria ajudar-me a trobar el telèfon.

Mentre anava cap al dormitori vaig sentir la porta del pis que es tancava suaument al seu darrera.