19

El cap em feia un brogit com un eixam d’abelles. Em feia mal tot; l’univers era ple de dolors i el meu cap era el centre de l’univers.

Ella era encara allà asseguda darrera el volant, el cap arrambat a la finestra, una mà romania a l’altre costat en el seient. No es movia. No es mouria mai més. Era morta.

Una ratlla prima i negra que tenia al coll era sang. Vaig serrar les dents i em vaig apartar cap a un costat i li vaig mirar els cabells. La bala havia fet un forat net a la protuberància occipital. Havia mort de sobte, sense patir, sense passar por.

Em vaig apartar i volia obrir la porta del meu costat del «Buick». El meu peu ensopegà amb alguna cosa que hi havia a terra dins el cotxe. Ho vaig mirar. Era una pistola. La meva. M’havia fet un bon servei.

Ajupint-me la vaig arreplegar; un mal fort em féu el clatell, era un record. Vaig ensumar el canó. Feia olor de fum de pólvora acabada de cremar.

Tenia jo la cara tesa com un iceberg. El que era només una sospita havia esdevingut una realitat. Bonnie O’Flynn havia mort d’un tret de la meva pistola.

Jo era allà assegut mentre l’estómac se’m feia com una troca de tanta por. Susan Griswold tenia raó. Ja ho tenia sobre el meu cap. O desfeia el nus o m’hi penjarien.

Abans que tot havia de saber alguna cosa. Vaig agafar el cap de Bonnie O’Flynn i l’hi vaig tombar. Girà fàcilment. La carn encara era calenta i el rigor mortis encara no havia començat. Amb molta cura vaig mirar-li el cap mil·límetre a mil·límetre, palpant amb els dits tot el crani.

No hi havia cap sortida. Això volia dir que s’havia quedat dins la bala de la meva «Colt» 38 Special Detective. Podria ésser que no servís per a les investigacions balístiques, però no podia comptar amb això.

El seu portamonedes era allà al seu costat en el seient. Vaig treure’m el mocador, m’hi vaig embolicar els dits i vaig forfollejar en l’interior. No hi havia res que no hi pogués haver en la meitat dels portamonedes de la ciutat. Però cap paper, cap rastre, res que m’ajudés a sortir del parany on em trobava.

Vaig deixar el portamonedes on era. Curosament vaig netejar tot allò que havia pogut tocar volent o inconscientment. Això podia esborrar les ditades de l’assassí i les meves, però això no era el més important.

Vaig encendre un llumí i vaig mirar el rellotge de canell. Tres quarts de dues. Havia estat dormint damunt el pit de Bonnie O’Flynn una mitja hora. L’assassí podia ésser ben lluny amb tant de temps. Potser fins i tot al barri dels pinxos, al Lake Ridge, en el North Shore, si s’havia afanyat. O m’enganyava jo mateix?

El carrer encara era desert. L’aire encara udolava. Les ombres s’entreteixien i tremolaven en les voreres i camins del parc. Gairebé no hi havia cap finestra il·luminada. Bonnie O’Flynn hi era tesa, tranquil·la, tranquil·la com la mort que l’omplia; la cara blanca li lluïa, i el seu capell amb el vel era a terra entre els meus peus. Vaig mirar les claus del contacte i vaig pensar de portar el «Buick» i la càrrega a un lloc tranquil lluny del meu hotel. No em faria massa de favor i podia no resultar tan bé com creia. Si la bala que tenia dins Bonnie O’Flynn esqueia amb les de la meva pistola, m’havien agafat; si no succeïa així, ells trobarien el cotxe aparcat prop del meu hotel i això em serviria per a desafiar-los una mica.

La porta del cotxe s’obrí suaument sota la meva mà. Vaig refermar-me com vaig poder, amb la mà dreta vaig acaronar la pistola que tenia a la butxaca del meu abric. No és que volgués matar ningú; em produïa una agradable sensació tenir alguna cosa forta a la mà.

Caminava a poc a poc al llarg de Farwell, fent esses com un delegat d’un concurs de vins. L’aire m’assentava meravellosament i m’aclaria el cap que no m’hauria espargit ni un munt d’aspirines.

Quan tombava per Wayne Avenue un cotxe em ferí amb els llums. Vaig abaixar el cap anant caminant feixugament. El cotxe passà, sortia de la seva ràdio un soroll de musica de jazz.

Vaig passar per davant Dinsmore Arms, intentant no pensar en el llit buit que hi havia al 307. Vaig pescar-me les claus, vaig obrir el «Plymouth» i vaig arreglar-m’ho per ficar-me a dins. Els dits em tremolaven quan vaig donar el contacte. Vaig recolzar-me en el volant. Sentia com la suor em banyava el front i les galtes.

Em passà. Quan anava a tombar cap a Sheridan jo ja podia fer qualsevol cosa que no fos més difícil que netejar-me les dents.

El Barryshire era un edifici de granit i vidre de dotze pisos, a uns cent metres més enllà de Sheridan Road, en la Barry Avenue. Tenia un aixopluc de vidre, i una doble filera de bardisses petitones a cada costat del camí d’entrada, i l’aire elegant d’una vídua rica agafant una tassa de te. Tot el carrer era del mateix estil, ple d’edificis d’apartaments que eren grans, moderns i alts de lloguer. Uns cinc-cents metres fins a un port per a yacht, per al cas que hom tingués yacht. Un munt de llums com per a descoratjar els lladres de portamonedes i de tota altra mena. Fins i tot el vent semblava no bufar tan fort.

Només uns blocs més enllà d’on havia mort Mary Conrad, quin altre món! Jo em preguntava si això tindria cap significat.

Cap a la meitat del bloc vaig trobar aparcament. Mentre sortia del cotxe, travessà una parella que venia de l’edifici i pujà en un cotxe tan gran com per a cabre-hi tota una família nombrosa amb tots els fills vius. Arrencà el cotxe i passà per davant meu cap a Broadway. El seu motor feia menys soroll que una lluita de papallones.

Empenyent la pesada porta del Barryshire vaig entrar. El portal era gran i brillantment il·luminat. El paviment era de rajoles d’un gris asfàltic, les parets blaves obscures i el sostre de voltes pintat de blanc. Una filera de bústies encastades eren a cada costat del portal. Més enllà, prop d’una porta interior de vidres quadrats, hi havia unes fileres de botons de timbre prop d’un telèfon per a comunicacions interiors en un nínxol arquejat.

Al mig d’una filera vaig veure una plaqueta negra amb lletres daurades que deien: «Stuart Whitney — 5 B». Vaig mirar-la tot pensarós una estona que va semblar-me prou llarga. Vaig prémer un dit damunt el botó, deixant-lo anar abans de fer res massa atrevit, i anant cap a la porta vaig empènyer-la. Era tancada. No esperava que ho fos. Vaig tornar per mirar la plaqueta una mica més. Res no havia canviat. Decideix-te, Pine.

Aleshores vaig prémer un botó brillant que hi havia a l’altre costat del nom de Stuart Whitney, deixant allà el dit una estona més llarga del que dictarien les bones maneres. Després de deixar-lo anar vaig agafar el telèfon interior.

Ja hi havia algú a l’altre cap.

—Digui? Qui és? —Les paraules les deia de pressa, gairebé sense respirar. La veu era lleugera i fosca.

—Paul Pine, senyor Smith. Se’n recorda?

Silenci. Si s’havia desmaiat jo no havia sentit caure el cos. Tampoc no havia sentit cap clic, cosa que volia dir que no havia penjat.

—Vull parlar amb vostè —vaig dir—. Obri’m la porta. Fa corrent d’aire ací baix.

Més silenci. Anava a obrir la boca, però el clic que no havia sentit abans el féu ara. Havia penjat. Anava a prémer el botó per segona vegada quan s’obrí la porta interior.

Al seu darrera hi havia una escala de graons encatifats i la porta d’un ascensor. Hi vaig pujar i em va dur a un cinquè pis tot rodejat de cromats i miralls com per a muntar un bar. El corredor era ample, net i il·luminat per uns llums d’ambre. A cada costat del corredor hi havia portes amb números lluents en petits escuts heràldics.

El 5 B era al fons tombant. Justament quan hi arribava, la porta s’obrí suaument i Stuart Whitney hi era plantat mirant-me.

Era tan formós, tan ben afaitat, tan orgullós com el recordava. Duia una bata de seda brocada tota folgada i cordada fins al mentó, el cinturó nuat amb una doble baga. Els camals d’un pijama marró se li veien per sota la bata. Se li veia el nu taló dels peus dins unes xancletes de cuiro.

Si sentir el meu nom l’havia esglaiat, ara la seva expressió no ho demostrava. Em mirà fredament pel badall de la porta.

—Suposo que havia d’esperar alguna cosa d’aquestes. La seva professió s’avé amb tots aquests ardits.

La meva ganyota era un somriure babau.

—No en pot tenir ni idea. Puc entrar?

Va deixar entreveure que ho estava pensant. A l’últim es féu enrera i obrí prou la porta per a deixar que passés. Vaig entrar i vaig veure una sala d’estar llarga i estreta que valia la pena de veure. Era pintada de colors diferents que a la primera ullada et donaven una estranya sensació.

Tot el terra era encatifat amb una catifa color coral, tres de les parets eren verdes, d’un verd fosc, profund, i la quarta era d’un gris clar, el sostre blau pastel. Els mobles eren de roure i tan severs de línies com un terrosset de sucre. En una de les parets hi havia un sofà grandot cobert amb un material una mica bast, i davant el sofà una tauleta de cafè una mica més petita que una pista per a patinar.

Dues portes blanques i tancades, en la paret grisa, conduïen al dormitori i a la cuina. Vaig entrar a l’habitació i vaig anar cap a una finestra amb un ampit enorme cobert amb seda roja crua, vaig llançar el meu capell damunt una tauleta amb un llum que semblava una caixa d’embalar. Mentre em treia l’abric, Whitney tancà la porta i es recolzà tot indiferent en un piano del qual no m’havia adonat abans.

—No es posi massa còmode —digué desagradablement—. No s’estarà aquí gaire estona.

Encara tenia jo a la mà la cigarreta que havia encès en l’ascensor. Vaig mirar pels voltants buscant un cendrer. N’hi havia un de triangular d’ebonita prop del meu capell. El cap començava a donar-me voltes. Hi vaig espolsar la cendra i vaig dir:

—En què pensa… en les gusarapes?

Tragué el colze del piano i es ficà la mà en l’única butxaca de la bata. No vaig pensar que potser hi tenia una pistola. Parlà a través de les dents.

—Són les dues de la matinada si no ho sabia. Digui el que hagi de dir i vagi-se’n. No estic per a romanços.

Vaig acostar una butaca coberta per un tapís gris prop de la tauleta i vaig asseure’m.

—Prou de romanços. Ho prometo. Com s’ha ficat en tot això?

Em mirà tot pensarós.

—Què li importa? I deixi’m que li digui alguna cosa més. Estic ofès de la manera com s’ha acostat als Griswold aquesta nit, obligant-me a presentar-lo per evitar una escena. Vostè i jo no tenim res a dir-nos, Pine. Jo he badat intentant d’ajudar una amiga en anar a veure’l. Però això és tot. D’ara endavant deixi’m l’ànima tranquil·la a mi i als meus coneguts. És ben clar?

—Incloent Bonnie O’Flynn?

Se li esblaimà la cara a poc a poc.

—Així és que la coneix? —S’escurà la gola—. Jo conec molta gent incloent Steven O’Flynn i la seva dona. Per què la barreja amb tot això?

—Per què no? No és l’amiga que vostè intentava d’ajudar?

No va dir res, pensava com contestar.

—Vol dir Grace Rehak? —va dir curosament.

—Hi ha prou motius, per a pensar-ho —vaig dir—. Quan vostè vingué a la meva oficina ahir i volia assabentar-se del meu interès en Grace Rehak, vostè arribà amb el cotxe d’ella i el mateix cotxe va recollir-lo després. Bonnie O’Flynn era al volant totes dues vegades. La descripció que conec de Grace Rehak li escau. Bonnie és casada amb un jugador professional i propietari d’un cabaret…, un home que es desfaria d’ella només que s’assabentés que ella era una ex-xicota de cabaret. Ja veu on va a parar tot això, senyor Whitney?

Els músculs se li marcaren a les barres i el mentó i els llavis se li aprimaren. Travessà cap al sofà i es llançà al seu damunt. Amb una mà s’alçava més les solapes de la bata tapant-se el coll.

—De moment —digué ell, triant les paraules com una dona tria els tomàquets—, no va a parar molt lluny. Diguem que jo vaig dinar ahir amb la senyora O’Flynn, i vaig dir per casualitat que jo havia de fer una visita en el Jackson Boulevard. Com que ella tenia cotxe, què més normal que ella em portés a la seva oficina i que em recollís després?

—Ah, ah! I només passà això?

S’arronsà d’espatlles.

—Què més havia de passar?

—Passaren la tarda junts?

—Per què… no. Ella em portà directament a casa. Aquí.

—Pujà ella una mica?

Se li endurí l’expressió.

—Escolti’m. Que és una indirecta?

—Cap indirecta —vaig dir—. Ja som majors d’edat, oi? Pujà o no pujà?

—No va pujar. Els O’Flynn, l’home i la dona, són molt bons…

—D’acord —vaig dir com cansat—. El crec. Resulta que ella era més lesbiana que no sé què dir. Així un home els aprofita per a anar pagant els deutes, per a qualsevol altra cosa no els són útils.

Va envermellir fins a les celles i tot.

—Lesbiana? No…?

—Sí, lesbiana. Hi ha gent així. Fa temps tenia una colla d’amigues totes per l’estil: Mary Conrad, Ellen Purcell, Laura Fremont. Fins i tot Grace Rehak…, només que no crec que aquesta en fos una, d’aquella colla.

Encara tenia la cara vermella.

—Vostè imagina moltes barbaritats —digué ell tot primmirat.

—Ah, ah! He conegut molta gent que en fa. I no per gust.

Vaig allargar les cames i em mirava el cuiro marró de les sabates i deixava que hi descansessin els ulls. El mal de cap em donava cops compassats amb el pols.

Quan vaig alçar els ulls estava encenent una cigarreta amb un encenedor de sobretaula molt lleig, des d’un cantó de la taula. La seva mà tremolava una mica.

—De qualsevol manera —vaig dir—, ella el va deixar enfront del Barryshire i vostè en pujar va cridar Grace Rehak i li va dir el que jo volia. No és així?

—Prou versemblant —digué suaument—. Li vaig suggerir que es trobés amb vostè personalment.

—Com s’ho va agafar?

—No ho sé. L’assumpte havia canviat.

Vaig apartar els ulls d’ell. Hi havia una ratlla fina de claror sota una de les dues portes en la paret grisa. La vaig veure perquè la grossa catifa acabava prop del llindar i feia una ombra en el badall de sota. La ratlla es trencava. Alguna cosa tapava un tros des de l’altre costat… alguna cosa que es movia una mica, que mentre jo mirava, es movia i tornava a moure’s.

Vaig tombar el cap per llençar la cigarreta al cendrer triangular.

—Bé, bé —vaig dir per no continuar callat i em vaig aixecar. Em vaig ficar les mans a la butxaca del pantaló. Vaig dirigir-me cap a la paret grisa i em vaig posar a estudiar dos grans quadres que hi havia penjats en dos marcs de motllura fosca. Impressionistes pel que es veia. Però esqueien amb la resta de l’habitació… si pot dir-se que res escau amb ella.

Quan vaig tornar a moure’m, ho vaig fer a tota pressa. El pom de la porta girà sota la meva mà abans que Whitney pogués aixecar-se del sofà. Vaig donar una empenta amb l’espatlla contra la porta i aquesta s’obrí una mica abans que topés suaument contra alguna cosa.

Cridà una dona… no massa fort, més aviat sorpresa que qualsevol altra cosa… i la porta s’obrí fins a la meitat. Estava mig ajupida, intentant sense èxit tapar-se tot el que se li veia. Duia una camisa de dormir la meitat de clara que l’atmosfera després d’una tronada. Tenia els cabells vermellosos i una figura que accelera la circulació de la sang dels guetos. Ara no tenia cap bloc de notes a la mà.

Hi havia una lleugera flaire d’acetona en l’aire.

—Perdoni, senyoreta…

Uns dits engraparen el coll del meu abric per darrera meu sacsejant-me. Vaig fer un pas enrera i amb el revés de la mà vaig pegar-li a Whitney en tota la galta. Em deixà anar el coll i la veu tota fosca va parlar:

—Fill d’una gran puta! —i amb la mà tancada m’etzibà un cop a l’ull dret.

Després d’això passà una estona sense que res es mogués. La cara de Whitney era blanca com la calç llevat de la marca dels meus dits. La dels cabells vermellencs s’havia posat una altra cosa més atapeïda. No m’havia adonat de com s’ho posava.

Vaig arreglar-me l’abric i vaig esperar una estona fins que els cops que em sotragaven el cap desaparegueren. L’ull començava ja a embotornar-se, malgrat que el cop no havia estat especial. Vaig girar-me d’esquena a Whitney i la seva invitada i anant cap al llum vaig recollir el capell. Encara se sentia el vent que udolava al carrer.

Quan vaig tombar-me altra vegada Whitney era al sofà amb la bata oberta de la part baixa i traient les cames, amb els genolls junts. Agafà una cigarreta d’una capsa envernissada que hi havia damunt la tauleta de cafè i l’encengué amb l’encenedor lleig. Les mans li tremolaven. Ruth Abbott estava plantada en la porta de la cambra de bany, la claror lluint-li a les ungles. Em mirava amb ulls lluents, amb una freda manca d’expressió pitjor que l’odi obert. El silenci creixia tan tibant com la corda d’un violí massa estirada.

—Potser havia de fer-ho, senyor Whitney —vaig dir—. Ja pot dir-ho que no és negoci meu amb qui dormi aquesta nit tan dolenta. Però sí que és cosa meva trobar Grace Rehak, i ja és hora que em digui on és.

No alçà els ulls.

—Vagi-se’n, Pine. Abans que el tregui d’aquí.

—No pot treure’m —vaig dir—. Escolti’m, Whitney. Estic intentant de trobar una noia. Li diuen Laura Fremont. Crec que Grace Rehak podria dir-me on és. Cap de les dues no vol que la trobin per les seves raons, dic jo. Tres noies que les coneixien han mort assassinades per assegurar-se que ningú no les trobi. Fins ara no sé qui pot ser. Però intento esbrinar.

Stuart Whitney alçà el cap a poc a poc. Els ulls eren feréstecs.

—Vostè s’ha tornat boig. Assassinats… quins assassinats?

—Fins aquesta nit —vaig dir— jo era més aviat un espectador. Però aquesta nit ha mort la que fa tres. Ha mort i jo tenia el cap al seu pit, Whitney, i jo podria ser culpat per la feina. No m’han matat a mi també perquè l’assassí és prou llest per a saber que això no hauria estat el final i que qualsevol que sigui que està interessat a trobar Laura Fremont llogaria de seguida un altre detectiu per continuar on jo havia acabat. Ara haig de salvar la pell i la salvaré.

Em vaig inclinar per treure’m l’abric i me’l vaig posar al braç. Vaig fer unes passes i vaig plantar-me davant d’ell, la tauleta de cafè entre tots dos. Vaig agafar una cigarreta de la capsa, me la vaig posar als llavis i li vaig agafar l’encenedor dels dits.

—He perdut tots els caps d’aquest embolic —vaig dir—. Tots menys vostè. D’ara endavant els seus amics són amics meus. Entre ells hi haurà Grace Rehak o Laura Fremont… o totes dues.

Vaig calar foc a l’encenedor i vaig encendre la cigarreta. Vaig deixar que la flama parpellegés fins a apagar-se i després vaig joguinejar amb ell.

—Ara per ara —vaig dir—, només conec un dels seus amics. La nina rossa a qui agrada jugar a la ruleta. Senyora Eve Shelby Griswold. Trenta milions de dòlars i un passat emboirat. Li ha pagat prou perquè li guardi el secret, oi, Whitney? Prou per a comprar bona roba i viure en un apartament en tecnicolor de sis-cents dòlars de lloguer. Cap pregunta no farà que la seva llengua es mogui.

Vaig treure fum i vaig deixar que surés per damunt la taula. La dels cabells vermellencs panteixava fort i descompassat.

—D’acord —vaig dir—. He parlat més del que tinc per costum. Però encara li diré alguna cosa més. Digui-li, a la seva amiga, que la propera és ella. Després serà el meu torn. Ella està a punt de fer el camí cap enrera…, fins al dia que va néixer. Això és tot, Whitney. Clar i net.

Vaig llançar-li l’encenedor al pit. Caigué a terra entre les seves cames i lliscà per la catifa.

—Bona nit, senyoreta Abbot —vaig dir—. M’alegro d’haver-la vist.

Baixant en l’ascensor mirava els adornaments de crom. Lluïen tan fredament com els ulls de Ruth Abbott.