22

Gairebé anava a tombar la recolzada del corredor quan una de les portes que hi havia s’obrí i una mà bruna em feia senyals. El que hi havia darrera la porta i la mà era Susan Griswold. Es veia prima i fina amb una bata de seda i uns escarpins que duia oberts als dits. Semblava interessada en alguna cosa.

M’agafà de la màniga i em va fer entrar tancant després la porta. Els seus ulls blau-grisencs relluïen.

—L’he vist quan ha entrat. Què li ha semblat?

—Per a un final de setmana —vaig dir— no estaria malament.

Es va enrojolar.

—Això és una manera de veure-ho, suposo. Què ha esbrinat?

—Tot. És a dir, tot el que ella m’ha deixat esbrinar. A més a més que beu com un cosac.

Féu un somriure petit, gelat.

—Ja li vaig dir que era llesta. Ara ja pot imaginar-se el que em costaria treure-la d’aquí sense que fes massa mal.

Jo mirava l’habitació. Una cambra per a dormir de reina. Qualsevol altra persona desaria els vestits fora la cambra i dormiria en la vora de la catifa.

Em va burxar el pit amb el dit índex.

—Quin és el proper pas a donar? No pensa pas deixar-ho estar, oi? Jo em pensava que vostès, els detectius, eren mig buldogs i mig conillers.

—He fet el que he pogut, senyoreta Griswold. He intentat fer-ho bé i he estat a l’aguait. He fanfarronejat i li he dit prou coses, que no cal dir, com certes coincidències que potser l’empenyeran a fer alguna cosa dolenta. No el que ha de fer ni el que farà si li donen una mica de temps. No hi ha proves contra ella i és massa rica perquè els policies ni tan sols intentin acusar-la d’assassinat. Tot és al seu favor, fins i tot el fet que cap dels tres cadàvers és prou important per a posar-lo en lletres grosses als diaris.

Es quedà bocabadada.

—Tres? Quins tres? Vol dir que ha matat tres persones?

—Podria haver-les matat. Pel que he esbrinat. Tot el que podem fer (el que puc fer) és esperar que ella s’atorrolli a temps per salvar-me d’anar a la presó mentre preparen el meu judici.

No hi podia haver res més destarotat que la seva expressió.

—Com, vostè? Vostè no hi està barrejat; m’ho va dir anit.

—Mare! Vaig oblidar tocar la fusta quan li ho deia. Em penso que no hi ha res a fer. Quina casa més bonica, senyoreta Griswold! El record d’aquesta casa mentre estigui darrera els barrots em confortarà.

Arrufà els llavis.

—Així, que pensa deixar-ho estar. Abaixa la bandera, posa la mà a l’espasa, fa una inclinació saludant i diu un acudit. Cregui que m’ha decebut.

Vaig alenar.

—No xerri tant. No ho deixo estar, encara que m’agradaria. Ha arribat l’hora d’asseure’m amb una ampolla al davant i pensar. Barrejat amb tota la informació que tinc he esbrinat aquests dies la clau d’aquest trencaclosques. M’han despistat. Ha de ser fàcil de despistar-me. Però ara no em deixaré despistar.

Vaig fer-li una encaixada de mà i vaig sortir. L’ascensor esperava. Vaig baixar fins al primer pis i vaig buscar l’individu que havia agafat el meu capell. No el vaig veure però vaig adonar-me d’una altra cosa. Vaig veure dues persones plantades a la gran porta de dos batents, que eren oberts, del que semblava l’ala nord d’una biblioteca pública. Eren allà dempeus, sense parlar, sense moure’s, com dues papallones d’un entomòleg.

Eren Stuart Whitney i Ruth Abbott.

L’home de la lliurea venia per un altre corredor cap allà. Vaig apropar-me i copejant l’espatlla d’una de les armadures vaig dir en veu alta:

—Què n’hem fet, del Sant Graal darrerament?

L’home amb cara d’indi trobà el capell i me’l donà. Em digué:

—Adéu, senyor —molt fi, i m’obrí la porta. El sol lluïa i els prats de gespa feien com una mena de senyals. L’aire tenia la densitat i la flaire que cal per a respirar.

I allà al meu davant hi havia tres homes que venien cap a mi. Lawrence Griswold, seguit del capità Blauvelt i del sergent.