4

Merrill Street. Pedruscall pel mig del carrer, clots que desvien les rodes i trenquen les molles. Grans globus elèctrics al capdamunt de pals de ferro amb reflectors plans de llauna al damunt, perquè facin llum a les voravies totes clivellades.

Cases amb armadura de fusta envellida pel temps o entre claps d’herba seca, plens de paperots vells i pots buits i restes de joguines. Alguns arbres sense fulles alcen les branques negres cap al cel, com pregant per una aigua que ja no els cal.

Els joves del barri passejaven amunt i avall per les zones obscures dels carrers i formaven grups a les cantonades, jugaven amb les cadenes del portaclaus i parlaven com uns pinxos, mentre llançaven el fum de les cigarretes pel nas i la boca. Homes en camiseta asseguts bevent cervesa en els graons dels porxos; veus de dones escabellades xisclaven en la nit.

Per la banda de Thirtieth Street, un rètol vertical que deia «Marty’s» sobresortia de la façana del segon pis d’una casa de dues plantes feta de maons roigs tots vells. Persianes d’un verd pàl·lid estaven abaixades a les finestres de dalt. A la primera planta hi havia dos aparadors amb la paraula cervesa en lletres verdes escrites en una cortina blanca com un formatge.

Poc després de les deu del vespre aparcava davant el cabaret. Havent alçat els vidres i baixant del cotxe, vaig tancar les portes.

Hi havia cotxes, aparcats al llarg del sardinell de la voravia, i no tots eren barats.

L’entrada del «Marty’s» era una mica dissimulada i oberta a la calor seca de la nit. Per allà sortia el soroll de la música d’un tocadiscos mecànic d’aquells que funcionen amb una moneda, mesclat amb el vapor de la cervesa fermentada. Quatre homes asseguts vora la finestra van callar de sobte quan em vaig atansar. Era el silenci d’un pati de presó quan l’oficial s’hi passeja.

Vaig passar pel seu costat i vaig entrar en una sala amb poca claror i tota plena de taulells. Era llarga i estreta i de sostre baixet. Les parets sense encoixinar i sense ornaments, i un mirall tot brut al darrera d’uns prestatges plens d’ampolles de whisky i de ginebra. La paret de l’altre costat era coberta de cabines de fusta i al fons de tot hi havia dues portes tancades al costat d’un tocadiscos tot lluent de coloraines.

Res del que esperava. Cap xicota. Homes en cos de camisa bevien cervesa i a les cabines hi havia matrones que també bevien cervesa i parlaven, potser, de com és de cara la vida.

Vaig trobar un lloc al taulell del bar i tot seguit va venir un cambrer i preguntà què volia. Era un gegant d’una edat mitjana i amb una cara molt lletja i el cap calb com un genoll.

—Un whisky àcid —vaig demanar.

—Em sap greu, però no pot ser. No és que no ho vulgui, el que passa és que tenim una llei que ho prohibeix. Ho podeu preguntar.

Jo vaig assenyalar amb la mà les ampolles dels prestatges.

—I això què és, o potser espereu que aboleixin aquesta llei?

No es va molestar a girar el cap.

—Això no vol dir res. Són buides. S’ha de posar alguna cosa als prestatges; si no, no sembla un bar. Comprèn?

—Una cervesa, doncs —vaig demanar—. I podria parlar amb Bertha Lund?

Va arrufar les celles.

—Això és «Marty’s». Haurà vist el rètol, oi? Li poso una cervesa?

—Quan vull una cervesa demano una cervesa. Digueu a Bertha Lund que l’espera un amic. I doneu-me la cervesa que us he demanat.

Va agafar-se a la part de dins del taulell. Vaig sentir el «crac» de la fusta.

—Una cervesa —digué amb una veu ofegada.

Va girar-se, i s’apartà; va prémer un botó d’una caixa registradora. Quan tornà, portava un got de cervesa en una de les seves manotes. La va deixar davant meu. Va agafar els diners i els posà a la caixa registradora. Gairebé va trencar la caixa en obrir-la per ficar-hi els diners.

Vaig encendre una cigarreta i vaig beure una mica de bromera del meu got, mentrestant el tocadiscos xisclava alguna cosa sobre l’amor. Una de les matrones va abocar la seva cervesa i li va caure gairebé tota a la falda. Digué unes paraules molt fines que van sonar com una trallada i va aixecar-se per anar a buscar una tovallola.

Una mà em va tocar el colze suaument. Era una mà carnosa, com la fulla d’un lliri, i que pertanyia a un home més aviat pàl·lid amb un vestit fosc. Semblava un porter en dia de festa, fins que li miraves els ulls i senties l’acre olor de mariguana que li feia l’alè.

—Jo sóc Marty —va remugar—. Què vol?

—De vós, res —vaig dir—. Era una dona qui tenia al pensament.

—Ací no n’hi ha, de dones. —Somrigué. Però realment es trobava molt lluny d’ací. Allà en una illa tropical, a l’equador, amb noies ballant i eunucs grassos i esclaus negres fent aire amb grans ventalls de cua de paó reial. Un lloc escaient per a prendre una cervesa escoltant bona música.

—Em jugo el que vulgueu —vaig dir ensumant— que endevino quin to gasten ací, Marty.

Els seus ulls obscurs i llunyans esdevingueren de sobte vius i fixos. La seva veu se sentia per damunt del soroll dels gots, de les caixes registradores i de la música del tocadiscos.

—Què es el que vol, senyor? No tinc temps, jo.

—Vull parlar d’un assumpte amb Bertha —vaig dir—, però digueu-li que no tingui por, que no li portarà cap disgust. I si dient-li això no vol rebre’m, digueu-li que es tracta d’una noia que ella coneix.

No va fer cap senyal amb el cap, ni tan sols el va moure.

—No se’n vagi —digué, i es dirigí cap a l’habitació, travessant una de les portes que hi havia al costat del tocadiscos. Se serví d’una clau per a obrir la porta. No volia dir res que emprés una clau.

Passà una estona. Vaig acabar-me la cervesa. N’hauria demanat una altra si el cambrer m’ho hagués suggerit. Però ni tan sols va atansar-se.

De sobte va obrir-se la porta i Marty va entrar. Em mirà als ulls i va fer un senyal amb el cap. Vaig seguir-lo i travessàrem una habitació amb les parets només enguixades i pujàrem per una escala amb els graons coberts de goma.

Entràrem en un corredor amb les parets igualment nues i enguixades. Portes plafonades a tots dos costats, pintades d’un color fosc horrorós. Gairebé totes les portes eren tancades. Una jove negra, que portava un munt de tovalloles, es va apartar per a deixar-nos passar, i va fer-me un secret somriure. Portava un davantal blanc i tenia unes cames com uns escuradents. En l’aire hi havia una olor de sabó i de desinfectant. Una olor no gens agradosa.

No era del meu compte esbrinar quina era aquella olor. Vaig seguir aquell homenet fins a una porta blanca que hi havia al fons del corredor. Trucà dues vegades i una veu una mica forta contestà:

—Endavant!

I hi entràrem.