9

El dia havia esdevingut sobtadament gelat, gairebé feia fred de debò. Un sol pàl·lid era a mig camí de baixada pel ponent i bufava pels carrers un airet gelat del nord-oest. Temps d’abric, un mes abans del normal. A Xicago, a vegades el temps fa aquest canvi al començament de la tardor. Però en vint-i-quatre hores, o encara menys, torna a canviar i calen de nou els ventiladors.

A quarts de quatre vaig treure el cotxe de les ratlles d’aparcament de Broadway i vaig guiar a poc a poc a la dreta per Surf Street. Era un carrer d’hotels residencials i apartaments, que havien estat cars però que ara eren massa vells per a continuar essent-ho. Hi havia fulles rodolant pels passeigs deserts, i les persianes de les finestres i les marquesines de les voravies s’agitaven sorollosament.

El número 470 resultà ésser un doble edifici de pedra grisa de quatre pisos. Un cartell petitó i mig trencat anunciava que allò eren els «Apartaments Surway, d’una, dues i tres habitacions moblades, agents Hoague i Pendelton, 131 West Washington, pregunteu al porter».

Al peu d’una porta vidrada hi havia una placa esmaltada que deia que els lliuraments d’encàrrecs havien de fer-se per la banda del darrera. El que no deia és el que passaria si et prenien alguna ampolla de llet.

Vaig entrar al hall. El paviment era de pedres blanques i grises, una mica brutes, algunes trencades pels caires. Hi havia fileres de bústies totes iguals amb botons per a demanar damunt la plaqueta amb el nom i una contraporta amb ditades als vidres. L’aire mort era impregnat d’una olor de fum ranci de tabac.

El senyor Conrad, segons una de les plaquetes, ocupava l’apartament 311. Però semblava que no l’ocupava sol. Sota el cognom n’hi havia un altre: B. Field. Cap esment de G. Rehak ni allà ni en cap altra filera de bústies. Em deia si Grace no s’hauria canviat el cognom posant-se Field.

Mentre estava preguntant-me això, s’obrí la contraporta de sobte i va sortir un individu de mitjana edat, fort, de cara vermella, portant un capell gris fosc. Va veure’m allà plantat i fent un bot sospitós passà per davant meu a tota pressa i sortí abans que es tanqués la contraporta. La vaig agafar perquè no es tanqués del tot i per damunt l’espatlla vaig mirar la porta del carrer. El pardal havia desaparegut. Jo no estava massa sorprès. Aquesta era la mena de veïnat.

Vaig seguir per un corredor estret i fosc on no es veia cap ànima. Una tranquil·litat surava allà, alterada només pel soroll d’un aire llunyà i la remor d’un motor al carrer. No hi havia cap ascensor però hi havia un ram d’escales de graons estorats que conduïa cap amunt. Jo vaig pujar fins al tercer pis i vaig seguir per un replà. Hi havia una renglera de portes amb números de marfil groc a l’altura dels ulls.

El 311 era més o menys a l’altre costat. No hi havia cap botó, així és que vaig copejar suaument sentint com la porta s’obria a poc a poc en trucar. La manca de llum va fer que no m’adonés que hi havia ja un badall. Mentre em preguntava què significava això, vaig copejar de bell nou.

Cap resposta. Pel badallet jo vaig poder endevinar les vagues formes d’una taula amb un gran llum, el braç d’una butaca i la vora d’una estora fosca. L’únic soroll era el d’una gota d’aigua caient en la pica.

Ella podia estar dormint. Amb la porta oberta? Passaven unes coses més rares! Vaig recolzar una mà en la porta, la vaig obrir una mica més, tot dient:

—Senyoreta Conrad? —No massa fort però prou perquè em sentissin. Vaig guaitar per darrera la porta i preparat per a tornar-la a cridar una altra vegada.

Vaig veure abans que tot unes sabates negres de taló alt calçades de retaló en uns peus de turmell prim. Mitges fosques en unes cames esveltes, la vora d’una faldilla per damunt els genolls, la corba del maluc. Vaig sentir com se m’encrespaven els cabells del tos. O només m’ho semblava. Un pom de porta féu un cop allà baix en el hall. Vaig entrar al pis i vaig tancar la porta amb l’esquena. El pitjor que podia fer però ho vaig fer.

El cos estava cara cap avall, les cames apuntant cap a mi, una galta contra l’estora i l’altra tapada per un ble de cabells negres. Era tot el que podia veure amb aquella claror però era prou. Un altre dia, un altre cadàver, un altre nus a la gola que m’omplia la boca amb un sabor metàl·lic.

Vaig travessar cap al llum per a encendre’l. La foscor grisenca de l’habitació es retirà cap als racons. Una sala d’estar petita, amb uns mobles que no eren ni tan lleigs ni tan vells com feia suposar l’aspecte del barri. Una finestra al darrera d’unes verdes cortines. Dues portes, sense comptar la del replà. Una era mig oberta i se sentia allí dins el rítmic gotejar de l’aigua caient, l’altra era ben tancada, amb el cap de la noia a prop.

Vaig ensumar l’aire. No hi havia cap olor de pólvora ni d’exòtiques metzines orientals. Li vaig arreglar la faldilla i, agenollant-me, li vaig apartar els cabells de la galta. No eren realment foscos sinó d’un color castany molt bonic i que semblava rínxol natural i amb un esclat rogenc a la claror.

Respirava.

Començava jo a estar més tranquil. Vaig posar un dit a l’artèria del seu coll ferm i jove i vaig sentir el bategar tranquil del seu cor. No tenia cap macadura.

Gens de sang. No, gens de sang.

Passant-li els braços per sota la vaig aixecar i la vaig dur al sofà. Es mogué lleument en posar-la allà damunt. Gemegà suaument i les llargues pestanyes parpellejaren. Semblava que podia refer-se en un moment. Podia haver estat un desmai. Però semblava massa afeblida perquè fos això.

A terra, entre el sofà i la porta tancada hi havia una bossa de cuiro blau. Em vaig ajupir per a arreplegar-la i obrir-la.

Hi havia l’acostumada col·lecció de bagatel·les a més d’un llibret de xecs en una bitlletera negra. Alçant la tapa vaig veure el nom i l’adreça impresos a la punta de baix del cantó esquerre: «Susan Griswold, 1124 North Avon Broad, Lake Ridge, Illinois». Jo sabia quelcom de Lake Ridge, però només d’haver-ho sentit. Per a milionaris només. Un poble entre Lake Forest i Highland, més enllà del llac Michigan, a quinze milles al nord de Xicago. Vaig mirar el talonari fins a l’últim balanç i no em vaig poder aguantar un xiulet encara que fluixet abans de deixar-lo a la bossa.

Mentre la posava damunt la taula, ella obrí els ulls. Eren d’un gris blavenc, bufons, una mica grans per a una cara més aviat petita. No em va veure, passarien uns segons abans no pogués fer-ho.

Remugà i alçant una mà es tocà el cap, vacil·lant sota la pressió dels dits. Això contestava una de les meves preguntes, però només una. Vaig vacil·lar, sabent com s’havia de sentir. A mi també m’havien pegat.

Quan començà a voler-se aixecar tot manotejant, jo vaig apropar-me per ajudar-la, recolzant-la en el braç del sofà. Acalà el cap a un costat i un ble de cabells suaus li tapà els ulls. Se’ls va apartar desmanyotadament.

—M’explota el cap —panteixa ella. No m’ho deia a mi. No sabia que jo hi fos.

—No s’encaparri —vaig dir—. Aquestes coses triguen a anar-se’n.

Ella va parpellejar intentant de veure’m. Va arrufar les celles tota sorpresa.

—És vostè qui m’ha salvat?

—Tot estava acabat quan he entrat —li vaig dir—. Jo només he fet que aixecar-la de l’estora.

Va moure les mans perquè sí. Eren menudes i semblava que podien guiar un cotxe o dur una raqueta de tenis amb traça. En tenia una mig tancada.

Alguna cosa penjava del canell, quelcom que semblava un bocí d’una cinta negra.

Ella s’adonà del que jo mirava i abaixà els ulls cap al seu canell. A poc a poc ella intentà amagar-ho. Era una cinta sense cap dubte, un tros esquinçat d’una cinta. Estreteta i fina com una veta de sostenidors o de faldilla. Em vaig abocar agafant-li-ho de la seva mà que no féu força. Li vaig preguntar:

—Què és el que ha passat?

Ella començà a sacsejar el cap però canvià d’opinió.

—No n’estic massa segura. Havia de trobar-me ací amb la senyoreta Conrad a les tres. Com que no va contestar-me en tocar vaig pensar que no s’havia despertat encara. La porta era oberta, així és que vaig entrar i vaig trucar a la porta que creia que era el seu dormitori. Vaig sentir el cruixit de les molles del llit i després res més. Vaig tornar a trucar una altra vegada, cridant-la. Em va dir que entrés i en obrir la porta es va ensorrar el món.

—Per què voldria ella pegar-li? —vaig dir.

—I jo què sé. —Es va humitejar els llavis—. Porti’m un got d’aigua si li plau. Tinc la gola seca.

—De seguida —vaig dir jo. I em vaig girar en direcció a la porta que era mig oberta. Una habitació també petita, la cuina il·luminada pàl·lidament per una mitja claror que venia d’una finestra amb una cortina rústica.

Vaig trobar un got a l’escorredor i anava a obrir l’aixeta quan vaig sentir un sorollet metàl·lic que venia de l’altra habitació. Vaig tornar de pressa i vaig mirar a través de la porta oberta. Susan Griswold era a la porta anant-se’n, una mà en el pom, amatent per a fúmer el camp.

Vaig fer un bot cap a la porta abans que pogués obrir ni un badallet. I amb el palmell de la mà la vaig tancar.

Les nostres cares eren a prop. Ella envermellí i els seus ulls d’un gris blavenc tenien un esclat furiós i esverat.

Vàrem estar així una estona, panteixant, sense parlar, mentre el temps fugia. Jo vaig dir:

—Se’n volia anar, oi?

Ella no es mogué, Jo continuava mirant-la però ara la veia bé. Havia passat dels vint, però no gaire. Tenia el cos que qualsevol noia podia desitjar, de tot justet, duia un vestit gris clar i un jersei groc de coll alt. La cara era d’un aspecte agradós amb pigues al nas. No se li veien si no hi eres a prop. La boca esqueia amb la cara i suggeria que ella podia ser generosa amb la gent que li era agradosa.

Jo no podia endevinar els límits d’aquesta generositat. Per aquesta cara potser no es faria cap guerra, però tenia alguna cosa especial.

Quan parlà hi havia tensió en la seva veu.

—Miri, vull anar-me’n.

—Encara no —vaig dir—. No, fins que no aclarim algunes coses. Anem a seure. Em fan mal els peus.

Adreçà el mentó.

—No se’m posi al davant.

Li vaig agafar el canell abans que se n’adonés. Es va refer i intentà fugir.

—Captingui’s —vaig grunyir i la vaig apartar de la porta. Va resistir però poc.

Es va deixar caure al sofà, fregant-se el canell per on jo l’havia aferrat, mirant-me foscament. Traient les cigarretes li’n vaig oferir una. Ella volgué refusar, després s’arronsà i l’encengué. El posat del seu mentó em deia que jo havia guanyat tenint-la allà, però el silenci seria tot el que jo en trauria.

La vaig deixar allí i jo vaig passejar per l’habitació buscant alguna cosa, buscant no res. L’aixeta continuava gotejant tan insuportablement com un turment xinès. Quan vaig arribar davant el que devia ésser el dormitori em vaig aturar. Vaig girar el pom molt fàcilment i vaig empènyer la porta amb el genoll. No hi havia prou claror per a poder veure res; si hi havia cap finestra la persiana era ben tancada. El llum que tenia al darrera feia una forma oblonga i groguenca al terra de l’habitació i a mig metre de la paret. L’ombra meva eren unes grans cames. L’interruptor era al costat de la porta.

Una claror color rosa pàl·lid brollava d’un parell de pàmpols d’uns llums de tocador. Un llit de matrimoni amb uns peus baixos. Una calaixera entre la porta d’una altra habitació i la cambra de bany. Estores escampades per terra escaients amb el baldaquí que hi havia damunt una finestreta.

Una habitació neta, ordenada, femenina, amb una lleu olor de fusta de sàndal i una olor una mica més lleu encara de mort. En el llit, cara cap amunt hi havia el cos nu d’una dona amb una mitja d’un color fosc al coll escanyant-la.