2

Eren prop de les tres. El sol brillava i escalfava molt, malgrat que érem als acabaments de setembre, i no feia gens d’airet. Jo guiava a poc a poc ensumant una olor rara i agradable fins que vaig descobrir que era aire fresc. No tenien aire com aquest, a Xicago. Allí, gairebé no tenien aire, només fum amb busques de sutja que li donaven consistència.

Vaig gastar més temps del que volia, rodant pels amples carrers, mirant els grans arbres amb les fulles començant a groguejar, el barrots artístics i punxeguts que semblaven haver estat pintats ahir, les plaques dels carrers que es podien llegir i que no estaven torçades.

I al llarg dels carrers hi havia cases. Cases en lloc d’aquests edificis d’apartaments com penyals espadats i lacai amb uniforme per a obrir les portes del cotxe, mirant per damunt l’espatlla, i un cossiol amb plantes sempre verdes a cada costat de la porta per produir com un aire de bosc a la primavera. Cases netes i tranquil·les amb gent dins, gent que devia conèixer els de la casa del costat, i que devia visitar-los a les tardes i segurament parlaven de moltes coses a més dels diners.

Entre els carrers Setze i O vaig aparcar davant una tenda de gelats. Vaig entrar-hi preguntant a l’home del taulell per la llista de telèfons. Em va dir molt complimentós que hi havia una cabina a la banda del darrera. Vaig anar-hi. Hi havia munts de caixes. Vaig trobar-hi la llista penjada d’una cadena.

No hi havia ningú anomenat Rehak. Vaig entrar a la cabina i posant una moneda a la ranura vaig demanar «Informació». La noia tampoc no tenia el nom enregistrat però fou tan diligent amb aquest assumpte que va dir-me que el tindria dintre un quart.

Vaig sortir a la banda del davant de la tenda de gelats. Vaig agafar un tamboret i vaig beure’m un got de llet mentre escoltava el suau soroll de dos ventiladors penjats del sostre. Em preguntava si un detectiu privat podria fer alguna cosa en una ciutat com aquesta. Semblava impossible.

Vaig anar a la caixa a pagar el meu tiquet i un home alt i prim que tenia l’aspecte d’haver tingut el pare pagès el va registrar i va tornar-me el canvi.

—Vós coneixeu cap família que es digui Rehak? —vaig preguntar.

Va estar pensant en el nom tot silenciós mirant per damunt meu, mentre la nou se li sacsejava sota la pell de la gargamella.

—No, em sembla que no. Així de sobte.

—No tindríeu una guia de la ciutat?

Ell es va posar a pensar altra vegada, els colzes en el taulell, la part de davant de la seva jaqueta blanca, arrugada. La caputxa tota mossegada de la ploma estilogràfica negra penjava de la butxaca de dalt.

—Crec que sí que n’hi ha —va murmurar—. Encara que és vella, sabeu? Fa temps que no les han canviades. La guerra i tot això.

—Encara que sigui vella pot servir —vaig dir—. Podria donar-hi una mirada? Si no és molèstia?

—Per què? Cap molèstia. —Es va aixecar i va fer en un to cordial—: Deixeu-me buscar-la. Si no teniu pressa.

Vaig dir-li que era molt amable i que perdonés. Va sortir de la tenda i el vaig perdre de vista darrera un reservat. Em vaig inclinar una mica damunt el taulell intentant llegir la petita marca d’una pintura de Lydia Pinkham que hi havia a la paret.

De sobte va tornar l’empleat i em va donar un volum no massa gros amb cobertes. Vaig endur-me’l a una taula i vaig fullejar fins a la lletra «R». A la meitat d’una de les columnes hi havia un Stanley Rehak propietari d’una residència en el 322 de la South Twentyth. Només hi havia aquest Rehak.

Vaig copiar el nom i l’adreça, i li vaig tornar el llibre a la caixa i vaig sortir al carrer, a la O Street. Pel poc que sabia de com era Lincoln, el bloc 300 de la South Twentyth devia trobar-se prop d’on jo era aleshores.

Era realment l’única pista que tenia. La darrera adreça de Laura era de feia un any poc més o menys. Un rastre de tant temps no servia de res. Xicago era a sis-centes milles, no tan lluny com la lluna però sí prou per a no tornar per ací per qualsevol cosa que ara podia recollir.

Vaig fer l’ullet a una noia que passava, però només per fer-me el fi, i vaig pujar al «Plymouth».

Tenien una lleteria a la banda est de South Twentyth. Un edifici baixet i de tova que era tan llarg com el bloc. En una mena de camí hi havia una màquina amb una tela i unes mànigues, moguda pel motor d’un camionet dels de servei a domicili, de color crema. D’unes finestres que hi havia al darrera venia un soroll de ferro i vidre alhora d’una màquina d’omplir ampolles.

A l’altra banda de la lleteria hi havia una vella armadura amb calaixos, d’un o dos pisos, tots vells. Vaig obrir una porta de tela metàl·lica que era tancada amb una corda que tenia bocins de ferro penjats per a donar-li més pes, i per un caminet vaig dirigir-me cap al porxo d’una nau grisa i mig desfeta. Una bústia tota rovellada i que potser alguna vegada fou negra, estava clavada en una porta de tela metàl·lica i també tota rovellada i que feia temps havia deixat d’ésser cap problema per a les mosques. No hi havia cap nom a la bústia i tampoc cap carta. Al dessota, clavada a la fusta, hi havia tres xifres lluents de llauna que feien el número 322. Semblava impossible que algú en tingués cura.

Vaig empènyer la porta de la reixa, però tenia el forrellat passat per dins i vaig donar uns cops amb la mà. Una peça de la porta va caure als meus peus i donà un cop a terra del porxo. No va passar res, ningú no va contestar als meus cops, ningú no va aparèixer per darrera les persianes.

Vaig trucar altra vegada. Ara una veu gruixuda va bramar des de dins de la casa. No vaig entendre res. Un minut després es va obrir la porta i a la penombra un home estava mirant-me. Anava descalç i duia pantalons bombatxos, no portava camisa però duia una camiseta de mànigues curtes. Vaig dir:

—El senyor Rehak? Stanley Rehak? —Tenia una cara eslava, molt flaca i amb uns pòmuls grossos i unes barres estretes. La boca la tenia una mica oberta per vici. Els ulls blaus enfonsats i sense lluïssor. El cabell rude i negre, tot rínxols, i de les orelles li’n sortia més fent com una mena de ventallets.

—Sí —va rondinar. La gola gargallosa—. Què voleu?

—M’agradaria fer-vos un parell de preguntes. Què us sembla?

Va tardar una mica a decidir-se. Alçant-se amb una mà la camiseta es gratava el ronyó. Els ulls enfonsats estaven classificant els músculs de la meva cara. Les celles arrugades no expressaven amistat ni enemistat.

Va desviar els ulls. Va alçar una mà amb uns dits grossos i va moure el forrellat.

—Sí, entreu. Estava dormint. —Ho va dir d’una manera amable però una mica enfadat alhora.

Vaig entrar i el vaig seguir i passant una porta vam entrar en una sala d’estar petitona. Els mobles no feien joc els uns amb els altres i n’hi havia pocs. No hi havia catifes ni res al terra, i el color de la fusta feia temps que havia desaparegut sota una capa de pols. Un llum de peu amb un pàmpol de paper fosc era en un racó tot oblidat, al costat d’un sofà d’auró cobert amb coixins de tela de manta que semblava tan còmode per a seure com un blindatge.

Va mirar amb atenció i va aixecar un dels pàmpols. La sala s’inundà amb una claror enlluernadora. Enretirà una cadira de cuina despintada i es deixà caure en el sofà.

Em vaig asseure on em va assenyalar i jo anava donant voltes al capell entre les mans mentre respirava l’olor humida de podrit que feia l’habitació.

Es va gratar el cap i es va fregar el nas amb el revés de la mà, mirant-me amb més curiositat que mai no havia tingut per a res.

—Què passa? —va bramar. Va treure un gargall i escopí a terra. Però va fer-ho molt fi. Abans va girar la cara—. Jo no m’hauria despertat fins dintre dues hores. Sóc el vigilant de Strayer.

No digué qui o què era Strayer. Tampoc no li ho vaig preguntar.

—Em sap greu d’haver-vos despertat. Però calia que ho fes; us faré les preguntes i me n’aniré i així podreu tornar al llit altra vegada.

Estava assegut amb les cames obertes, tirat cap endavant, recolzant els braços a les cuixes, les mans penjant entre les cames i els peus descalços en el terra, uns peus bruts amb una ratlla de ronya per damunt el taló. La seva cara reflectia l’interès i l’animació d’un escorxador. Estava esperant el que jo anava a dir.

—Es tracta de la vostra filla —vaig dir.

—Grace? —Van lluir-li els ulls—. Fa molt temps que no sé res d’ella. Us ha enviat Bertha Lund, oi?

—Qui és Bertha Lund?

Em va mirar malament, sense sentir la pregunta o sense voler-la sentir. Vaig respirar i vaig dir:

—He sentit dir que Grace és a Xicago fa uns dies.

Va moure una mà al llarg de la cuixa i després cap avall.

—Pot ser. La vaig treure de casa fa temps. No és massa bona, sabeu? Sempre amb homes. Amb qualsevol cosa que dugués pantalons. Sou policia, vós, oi?

—No, senyor, Rehak. Es tracta d’una altra noia. Els seus pares la troben a faltar i voldrien saber alguna cosa d’ella. Crec que Grace podria saber on és.

Encongia i desencongia els peus. Els movia a poc a poc com si fent-ho així tingués una mena de plaer secret. Semblava que no se’n recordés, de mi. Anava jo a dir una cosa però abans d’obrir la boca va parlar ell.

—Els policies venien per ací a tothora després que va morir la meva dona. «Hem vist la vostra filla, senyor Rehak», deien, «fent la barjaula pel carrer altra vegada. Voleu dipositar la fiança?». La portava a casa. Però res. Tornava a començar.

Realment no estava parlant amb mi. Vaig posar el capell damunt el genoll i vaig treure una cigarreta. Va mirar com l’encenia, indolent, sense veure’m. Podia estar patint o abaltit. No podia dir el què.

Vaig dir:

—No sé res de Grace, senyor Rehak, ni ho vull saber. Ella podria aclarir-me alguna cosa. Si poguéssiu dir-me on viu a Xicago, o donar-me el nom d’algú que ho sàpiga, us ho agrairia.

No va canviar res en la seva cara ni en els ulls foscos que em miraven. Però a poc a poc va cloure les mans.

—Aneu-vos-en —va barbotejar amb una veu fosca com els ulls—. No en vull parlar més, d’això. Aneu-vos-en ben lluny. No sé què sou vós. Ni m’interessa. Ella no hi és ací. Si vingués, la mataria. Aneu-vos-en. De pressa!

Va aclucar els ulls i alguna cosa va relluir sota la seva pell. Estava assegut, sense moure’s, com fet de pedra mentre el pensament era en una altra banda.

Em vaig aixecar i tot posant-me el capell, sortia al rebedor i me n’anava.