LA VISITA

Vaig tornar a casa i em vaig dir, per què has tornat, perquè en realitat l’últim que volia era tornar a casa i veure que aparentment tot estava igual, i que en realitat tot hauria canviat no només per als altres, també per a mi, sobretot per a mi. La mare volia estalviar-m’ho, em va dir que passéssim una temporada a casa seva, tenia tota una planta buida des que tots, a poc a poc, ens havíem anat fent adults. Quan va parlar en plural, em vaig adonar que el Ricard estava amb mi, això no havia canviat, o no del tot, i me’l vaig mirar i vaig negar-m’hi, perquè en realitat, en el fons, el que volia era tornar a casa, encara que les coses estiguessin tan malament entre nosaltres i entre el món i jo, tot al meu voltant fallava, però casa meva seguia sent casa meva. Això ho hauria d’entendre tothom, però alguns es pensaven que m’havia tornat boja, o que era estúpida i feia les coses sense pensar, o per fer mal i compensar el meu malestar.

El Ricard va proposar-me fer un viatge, i al principi vaig pensar que feia broma, però després em vaig adonar que no, que parlava ben de debò, i vaig pensar en la mare, que potser si haguéssim anat a viure amb ella ningú no em parlaria de fer un viatge absurd. No va necessitar que respongués, perquè de seguida va comprendre que no tenia cap intenció de marxar de casa. Tot al contrari, estar a casa meva era el que més em venia de gust, en alguns moments, encara que fos dolorós. Les coses a partir d’ara serien doloroses, havíem de començar a assumir-ho i jo la primera. No era cap boja, ni tampoc estúpida, només estava espantada i cansada. Només necessitava una dutxa, i així l’hi vaig dir al Ricard, que s’estalviés el viatge i obrís l’aixeta de la banyera, i de seguida em vaig penedir d’haver-li parlat d’aquella manera.

Ell em mirava amb cara de penediment, i en alguns moments, la seva actitud, com de culpable, em donava motius per tractar-lo així, com si fos culpa seva, però no era cert, no era gens cert, ell, igual que jo, no havia fet res dolent… Però com que em mirava amb aquella cara, com disculpant-se, vaig adoptar aquella actitud. Ell sabia que més que mai era important que estiguéssim units, tothom m’ho deia, la nostra família, els amics, els metges, i no només això, sinó que notàvem el pes de totes les mirades i totes deien el mateix, que ens havíem d’unir, recolzar-nos. Potser per això em vaig sentir tan lluny del Ricard, i també de la família, els amics, els metges i totes les mirades. Em feia pena que estiguéssim així, lluny, però no podia canviar la meva…, sensació de superioritat, com si ell hagués de perseguir-me perquè jo em quedés al seu costat. Si era cert que havíem d’estar més units que mai, també ho era que ell havia de guanyar-se la meva confiança. No érem uns desconeguts, sinó marit i muller, però havíem de tornar a començar, no sé si m’explico, i ell ho sabia, es comportava de tal manera, i no vam qüestionar res dels nostres nous rols. Així va ser com vam començar a equivocar-nos.

La meva mare venia a visitar-nos sovint, però s’adonava que les coses no anaven com tots, ella inclosa, creien que havien d’anar. Em deia: ho has d’intentar. ¿Des de quan havien d’intentar-se les coses? L’educació que la mare em va donar no va ser la del sacrifici ni la resignació, em va ensenyar a prendre decisions, iniciatives, no deixar-me arrossegar, i ara em demanava que anés en contra de la meva naturalesa, que m’esforcés per…, recuperar el meu matrimoni, em sembla, però tampoc sé exactament què és el que volia de mi, com havia d’actuar perquè tots estiguessin còmodes amb mi. Per descomptat, el Ricard va començar a treballar abans que jo, ho va decidir al cap d’una setmana, quan deia que la casa li queia a sobre, i el temps, i els records, i que per més que s’hi obstinés, no podia mantenir el cap ocupat. Així va ser com el Ricard es va salvar. Crec que va ser així com es va salvar, treballant… Potser m’equivoco, potser hi ha coses que no vaig veure. A mi també m’ho van recomanar, però no tenia ganes de veure les cares de llàstima de la gent, no volia respondre totes les preguntes que tenien per fer-me, les seves curiositats, les seves pròpies experiències. No m’interessava en absolut, em semblava massa avorrit, no necessitava acontentar-los complint una jornada laboral, fingint que les coses podien tornar a la normalitat. Com havien de tornar a la normalitat, si el que ens acabava de passar havia sigut mala sort, tothom parlava de la nostra mala sort. Durant aquells primers dies tothom ho deia, que havíem tingut mala sort. En termes mèdics, quan no hi ha respostes, sempre es tracta de mala o bona sort, de miracles, i a nosaltres ens havia tocat allò.

Al Ricard se’l miraven amb pena, perquè a més d’haver tingut mala sort, m’havia d’aguantar a mi. Ningú m’ho deia, però tothom ho pensava, no calia ser gaire intel·ligent per adonar-se’n… Fins i tot la meva família més propera, els meus pares, la meva germana, tothom ho pensava. Van començar a dir que si seguia així, em quedaria sola, i no entenia ben bé on creien que hi havia el problema, o la diferència, si des que ens havia passat la mala sort per sobre jo em sentia completament sola, com si el món m’hagués abandonat, i va ser llavors quan vaig notar el buit de Déu, i quan vaig desitjar amb totes les meves forces que existís per a aquells moments en què els altres es consolaven amb tan bona voluntat. Jo no havia estat mai gaire bona per al premi de consolació, i passar tot el dia sola a casa tenia un únic inconvenient: que tenia moltíssim temps per pensar, i que tots els meus pensaments giraven entorn del mateix. Vaig notar que la mare no venia a veure’m als matins, quan sabia que estava sola, sinó a les tardes, a una hora en què sabia que el Ricard ja havia tornat a casa de la seva salvació. Per a ella era més fàcil, més amable, i potser per a mi també, perquè encara que mai havia estat gaire conversadora, els meus silencis incomodaven tothom.

Quan vaig començar a anar a la piscina a nedar una mica, tots em van animar, van creure que allà trobaria la meva salvació, com per al Ricard va ser la feina, i m’animaven a anar a nedar sempre que podien, les converses no eren de res que no fos la piscina, i al final també me’n vaig afartar.

No em va sorprendre en absolut, llavors, que el Ricard deixés aquella nota un matí. Havia passat un any i encara no havien notat les millorances en mi, tothom parlava de les del Ricard, semblava que tenia més bon humor, i fins i tot havia guanyat una mica de pes, jo estava contenta per ell, encara que la meva rudesa no ho demostrés gaire, però me n’alegrava. Em vaig despertar com cada matí, sense despertador, quan no vaig tenir més son, i com que patia insomni, solia llevar-me molt tard. Me’n vaig anar a la cuina i la vaig veure allà, una nota de comiat. Em vaig adonar que feia moltíssim que no veia la cal·ligrafia del Ricard, tan rodona, gairebé infantil. S’acomiadava com s’acomiaden tants, per escrit, perquè no sigui tan penós. Havia agafat les flors de plàstic del lavabo i les havia posat al costat, per fer-ho més afectuós. Si havia agafat les flors de plàstic per endolcir-ho volia dir que no ho tenia preparat… Si no, hauria comprat unes flors de debò. Era una improvisació, aquella nota, i per això vaig estar tot el dia convençuda que tornaria a la tarda, a l’hora en què la meva mare havia quedat que ens faria una visita.