L’HOME

No sé per què vaig començar a riure perquè no era una cosa per riure, però estava amb la meva germana a casa seva i vam començar a sentir passos a la teulada, i vinga passos i vinga passos, i això que ja era tard; estàvem despertes perquè el seu marit era a la taverna treballant, perquè feia uns quants anys que se l’havien quedat, perquè no sabien de què treballar, i la meva germana cosia per a les veïnes, i estàvem totes dues, amb el nen acabat de néixer ficat al bressol, i nosaltres cus i cus, perquè així avançàvem la feina de l’endemà, i com que no teníem son… Però llavors vam sentir passos a la teulada, i vam pensar, deu haver estat el vent, però sabíem perfectament que el vent no fa aquest soroll, però bé, ho vam pensar per quedar-nos més tranquil·les, i perquè des que la meva germana havia estat mare ens havíem tornat més porugues, no sé per què, com si tinguéssim por que es morís el nen, o nosaltres. Al cap d’una estona vam tornar a sentir els passos, i cada vegada més ràpids, primer cap a la dreta, després cap a l’esquerra, i sense adonar-nos-en miràvem aquí i allà, el sostre, seguint els passos amb els ulls, i ens anàvem acostant cada vegada més l’una a l’altra, i això que normalment no ens toquem gaire, de carícies i això, no ens fem petons, ni abraçades, però ja estàvem pell amb pell, dels nervis, i fins i tot vam apropar una mica el bressol.

La meva germana vivia en una caseta, a la part de dalt d’una casa més gran, d’una família que necessitava els diners i la llogava, i jo de tant en tant anava a casa seva, i fins i tot em quedava a dormir al sofà la majoria de vegades, m’estirava amb ella al seu llit, i quan arribava el meu cunyat em deia, ja sóc aquí, i això significava que havia de marxar d’allà perquè ell pogués dormir amb la meva germana. La mare mai ho ha vist bé, perquè diu que si la meva germana s’ha casat no és per tenir sempre visites, i menys que es fiquin al llit de matrimoni, perquè sempre ha dit que un llit de matrimoni és sagrat, i que no poden anar-hi a dormir ni els fills, la mateixa expressió ho diu, llit-de-matrimoni, però la meva germana deia que no importava, que li feia companyia, i que a més no li agradava estar sola de nit, quan el meu cunyat treballava a la taverna, deia que s’avorria, i també que passava por, sobretot a l’hivern, perquè les finestres eren de fusta, no tancaven gaire bé, i hi entrava l’aire i feia un soroll que semblava un xiulet. Per això sabíem bé que aquell soroll no era el vent. A mi m’agradava ficar-me amb ella al llit, com quan érem petites i dormíem a la mateixa habitació i m’ho demanava, però després no em deixava moure’m, em deia que havia de respirar pel nas i no per la boca, i com que no n’era capaç, a mitja nit me n’acabava tornant al meu llit. Com que el de matrimoni era més gran, em podia moure, i fins i tot mirar cap a la porta i respirar per la boca, que no m’emprenyava amb les seves manies.

Aquella nit no teníem son, jo crec que per la lluna, i el nen havia estat plorant molta estona i no sabíem per què, la meva germana deia que potser li estava sortint alguna dent, però ho va dir perquè era el que deien algunes dones, però ella no en tenia ni idea. Havia après coses de la mare, que l’ajudava, però quan tornava a casa i es quedava sola amb el nen, se sentia amenaçada. Crec que va ser llavors que vaig decidir que no volia tenir fills, i quan la meva germana es passava les nits sola esperant el meu cunyat, vaig decidir que tampoc volia tenir marit. Jo encara vivia amb la mare, el pare havia mort feia uns quants anys, i tothom lamentava que no hagués conegut el seu primer nét, però jo crec que a ell tant se li’n fotia, perquè no parava atenció amb els nens fins que no eren una mica més grans, quan comencen a anar en bicicleta i ja et poden donar un cop de mà en el que calgui. El pare va morir sense conèixer cap nét, i sense parlar-se amb els seus fills, els homes, perquè tenia un caràcter molt fort; la nostra mare deia que amb nosaltres, la meva germana i jo, no s’hi enfadava perquè confiava que quan es fes gran, gran de veritat, les filles el cuidaríem. Seguia tenint aquelles idees, aquella mentalitat, i la mare el criticava, perquè tenia por que nosaltres féssim el mateix que va fer ella, que va ser cuidar els seus pares i els seus sogres fins a la mort. Així, a casa vivíem tots junts, els pares, els sogres… I només hi havia una dona feinejant.

Jo estava convençuda que totes les meves amigues vivien amb els seus avis, amb un o altre, però la majoria no ho feien. Per sort, la mare sempre ho diu, es van posar malalts primer un i després l’altre, perquè no hi havia lloc per a tothom. El que més em va agradar va ser quan va venir a viure amb nosaltres l’avi matern, em va costar una mica aprendre a tractar-lo de vostè, però després ja em sortia sense pensar-hi. Mentre dinàvem, preguntava què hi hauria per sopar, i sempre estava preocupat pel menjar, per si n’hi hauria o no, i quin, perquè segons la mare de petit petit havia passat molta gana, i per això aquella obsessió. A mi em feia pena imaginar-me el meu avi amb gana, de jovenet, i me l’imaginava amb la seva cara però amb el cos més petit, i volia abraçar-lo, però em feia vergonya.

De vegades em donava una moneda, però em deia que no l’hi digués a ningú, o hauria de donar una moneda als altres, i no en tenia tantes. El que no sé és d’on treia la que em donava a mi, potser la robava a la mare. Quan es va morir, vam plorar tots, i això que mai no ploràvem, a casa. Després amb l’àvia paterna va ser molt diferent, perquè sempre s’estava barallant amb la mare, i el pare de vegades havia de triar, s’hi veia obligat, i una de les dues sempre caminava enfadada, amb morros per casa, i ja n’estàvem tots avorrits, de totes dues, perquè només causaven problemes. A més, la van fer venir a dormir amb nosaltres, i a la nit sempre ens deia que ens estiguéssim quietes, que no paràvem de moure’ns, i quan es quedava adormida, carrisquejava les dents, feia un soroll molt desagradable, i quan l’hi vaig dir al pare va fer com si no fos important, i li vaig dir que se l’emportés a la seva habitació, i em va dir, la teva mare no vol, i ho deia de veritat. Potser per això la mare sempre havia odiat la seva sogra, perquè el pare volia dormir amb ella, i sempre deia que el pare, per ser fill únic, era diferent de tots nosaltres, perquè no havia après a compartir ni a respectar els altres, sempre s’havia de fer el que ell volgués, la meva àvia deia que era una mal educada, que no parlés sense saber de què, perquè el pare era bessó d’una nena que es va morir en néixer, i l’àvia va tenir tanta por que se li morís un altre fill, que no va voler tenir-ne més, i per això va tractar el pare com si fos…, doncs no sé, un déu.

Quan la meva germana es va casar i va marxar de casa, em vaig sentir com quan es va morir l’avi, amb un buit als… budells, més o menys, i a les nits sobretot, perquè la mare va començar a dir que la següent seria jo, i llavors, com que encara no havia vist la meva germana comportant-se com a esposa i mare, volia tenir un marit, però volia tenir un marit maco, i bo, i de moment no havia vist mai cap home que fos maco i bo, i vaig començar a inquietar-me, però després va passar el temps i no em vaig casar, i encara no m’he casat, ni tampoc he vist cap home bo i maco. Totes dues coses és impossible.

Aquella nit dels passos havia anat a casa de la meva germana perquè m’havia enfadat amb la mare, el que passa és que després, quan vam començar a sentir els passos, vaig pensar, no hauries de ser aquí, i quan vaig voler recordar per què m’havia enfadat amb la mare, no en tenia ni idea; gairebé sempre em passa el mateix, perquè sóc una figa, m’enfado i després em passa tan ràpidament que no aconsegueixo recordar què m’havia fet enfadar. La meva germana diu que de bona sóc ximple i que, si m’agafa un home dolent, sabré el pa que hi donen. Havia plorat, fins i tot, vaig arribar a casa de la meva germana plorant per la discussió, i després… ja està, es va esfumar, van començar els passos i la por, i el nen es va moure una mica al bressol, i vaig pensar, no et despertis ara, però s’estava despertant, jo crec que perquè notava que nosaltres teníem por, crec que això ho poden fer els nadons, notar com està la gent del seu voltant i reaccionar igual, perquè de sobte, com si estigués somiant, sense obrir els ulls, va començar a plorar amb molta energia, i la meva germana el va agafar i li va parlar en veu baixa. Això no es fa així, em va dir, se’ls deixa plorar una mica, em va dir, si no es malacostumen, però vaig entendre que era una situació d’emergència, no podíem fer soroll, no sabíem per què, allò que hi hagués sobre la teulada no havia de saber que estàvem despertes, ni que hi havia un nen, o voldrien fer-nos xantatge amb ell o vés a saber què. Quan el nen va sentir la veu de la meva germana, va calmar-se, però al cap d’un moment va començar a plorar una altra vegada, i em va dir, agafa’l, perquè volia preparar-li un biberó, i el vaig agafar i el nen es va quedar bastant bé, però si ella marxava a la cuina, no volia quedar-me sola amb el nen al menjador, quina por, ni parlar-ne.

Després de passar-nos no sé quanta estona intentant fer callar el nen i mortes de por pel soroll, va arribar el meu cunyat, i estava una mica borratxo. La meva germana deia que era normal, que com no s’havia d’emborratxar, si es passava tot el sant dia en una taverna, i que el més normal era que per no avorrir-se i per aguantar els altres borratxos ell també begués una mica, però d’aquestes miques, al final acabava pitjor que els altres, i alguns li prenien el pèl perquè com que no estava al cas, no pagaven, o ho deixaven per apuntar i ell no ho apuntava, que és el mateix que no pagar, i que és el mateix que robar, diu la meva germana, i pitjor que robar, perquè s’aprofiten d’un pobre home, i aquest pobre home és el marit de la meva germana, amb qui ha tingut un fill. Quan li dic a la meva mare que no entenc per què s’ha casat amb ell, es queda callada, i una vegada, quan ja havia passat molta estona, quan ja gairebé m’havia oblidat del que li havia dit, va contestar: hi ha moltes coses que jo no entenc. I ho va dir tan seriosa que no vaig voler preguntar quines eren aquelles coses, perquè potser es referia a mi, al fet que m’hagués quedat a viure amb ella, tot i que em semblava que estava bastant contenta que estiguéssim juntes en aquella casa.

Va arribar el meu cunyat i no s’aguantava dret, anava trontollant per tot el menjador, i la meva germana anava darrere seu per agafar-lo i que no caigués. Ens el miràvem intrigades, perquè abans d’entrar bé devia haver vist el que hi havia a fora, allò desconegut que feia soroll, però com que estava tan borratxo, el més probable era que no s’hagués adonat de res. La meva germana li va preguntar qui hi havia, i el meu cunyat va dir que ningú, ella li va dir que havíem sentit sorolls i que estàvem espantades, i el meu cunyat va dir que no hi havia ningú, i ella va preguntar que, llavors, què era el que havia fet soroll, i el meu cunyat va dir que potser era el gat. Reia per sota el nas; no es podia aguantar. Aleshores la meva germana va canviar la cara, ja no estava espantada. Va agafar el marit, el va estirar al llit, i el va despullar per ficar-lo a dins. Va venir i em va dir: només era un gat. Això volia dir que podia quedar-me al sofà o tornar-me’n a casa, que ja s’havia acabat el dia, i recordo que vaig pensar: per això serveix un home. Però no sabia ben bé per a què.