EL DOL

La mare m’ha dit que així vestida no surto de casa i que si l’àvia em veiés, s’escandalitzaria, i l’àvia ja no em veurà mai més, ni així ni de cap altra manera, perquè l’àvia és morta, però no ho he pogut dir perquè la mare està molt sensible; m’ho ha dit el pare amb aquestes mateixes paraules, i el pare pot dir aquestes paraules perquè ja no viu amb nosaltres i no l’ha d’aguantar, perquè si l’hagués d’aguantar, no diria sensible, que és una manera molt suau de dir com està la mare.

Els últims mesos de vida, l’àvia va viure amb nosaltres, perquè la mare se sentia culpable i no se sabia per què, tot el dia deia, pobreta, pobreta, pobreta l’àvia, i no se sabia per què era tan pobreta, l’àvia, si no li feia mal res. No podia baixar les escales, i a casa seva no hi havia ascensor, perquè l’àvia va viure sempre al mateix pis i quan van voler posar-hi un ascensor, els veïns van dir que no calia, i l’àvia va dir, és clar com que sou joves, però no van fer-ne cas i no es va aprovar l’obra de l’ascensor, que, cal dir-ho, no era gens barata i l’àvia tampoc no tenia gaires calés. Així que l’àvia va començar a relliscar pels graons de l’edifici, la mare la va fer instal·lar a casa, però ho va fer perquè el pare l’acabava de deixar i se sentia sola, i mira que el pare viatjava sovint, però era una altra soledat.

La meva germana ja era prou gran i havia marxat a estudiar a fora, i ho va fer per poder marxar de casa, perquè una amiga seva li havia dit que quan tens una certa edat, amb l’última persona que has de conviure és amb la teva mare, si és que no vols ser com ella de gran, i per això va marxar i em va deixar tota sola, justament quan el pare i la mare es van divorciar i l’àvia, pobreta, no podia baixar sola les escales perquè era un perill.

L’Adrià, que era el meu nòvio de llavors, de quan els pares van divorciar-se, no deixava de demanar-me quan podríem…, d’allò, però a mi em feia por, perquè la mare em va dir que ella, per burra, havia sigut mare massa jove perquè va començar a anar amb el pare sent una nena, quan encara no sabia les coses que s’havien de saber, i jo no estava segura de saber-ne gaire, així que deixava passar el temps mentre totes les meves amigues feien…, allò, i l’Adrià es desesperava, perquè els nois arriba una edat que ja no pensen en cap altra cosa.

Va ser en aquell moment que vaig començar a odiar els homes: primer pel pare, i després per l’Adrià, que es feia del tot insuportable amb el tema, i no deixava de preguntar-me si…, d’allò. I a més, com que ara l’àvia vivia amb nosaltres, sempre hi havia algú a casa, perquè si no anava acompanyada, la mare no la deixava baixar al carrer, i tot ho feia per sentir-se útil, perquè la mare sempre ha volgut semblar útil i per això no deixava d’amenaçar-me amb tot de coses, perquè així amb la por jo era més seva, i no com la meva germana, que havia fugit, i havia fet bé.

Els caps de setmana me n’anava amb el pare, i encara ho faig ara, a casa seva, la nova, que és una casa petita però endreçada, amb una terrassa i un hort urbà, perquè el pare sempre havia volgut tenir terrassa i hort urbà, i per fi en tenia, deia, i per fi tenia una casa per a ell sol, deia, i per fi me la podia ensenyar, em va dir el primer dia, però jo no volia saber res ni de la terrassa, ni de l’hort urbà, ni del pare, que encara ens ocultava que tenia una nòvia quan ja ho sabíem tots. No sé per què ho feia. Odiava anar amb el pare perquè m’allunyava de l’Adrià, que em trucava al telèfon d’aquella casa a les nits mentre el pare deia que potser ja era hora d’anar-se’n al llit, i ho deia perquè la seva nòvia venia a sopar amb ell mentre jo dormia. L’Adrià no comprenia per què havia d’anar-me’n amb el pare, si no em queia bé, si havia deixat la mare, si tenia una altra nòvia, i jo deia el que havia de dir, que ell no ho entenia, perquè és veritat que l’Adrià no entenia res del que passava a casa meva, per més que jo l’hi hagués volgut explicar, i ara, perquè ell tenia un pare i una mare normals, no com els meus, i era fill únic, i els seus avis podien baixar les escales solets; ell no tenia tants problemes, però estava convençut que era molt injust, tot plegat, i que si almenys ell i jo…, d’allò, la vida seria una mica millor.

Jo seguia rumiant-m’ho, i quan la meva germana trucava per dir que estava bé, volia fer-li preguntes, perquè la meva germana a la força ja devia haver…, d’allò, però em feia vergonya, i potser em costava perquè no podia veure-li la cara i nosaltres ho havíem parlat tot mirant-nos a la cara, i a més la mare no em deixava parlar mai amb ella a soles, sempre volia ser-hi present, i de cop, començava a plorar i plorar, que li feia tanta pena la filla, sola sense la mare, que la trobava a faltar, i quan començava amb el seu drama, com deia la meva germana, penjàvem perquè era massa per a nosaltres.

Una d’aquelles tardes, quan tornava fastiguejada a casa, no hi havia ningú. Immediatament vaig trucar a l’Adrià perquè vingués, a veure si…, per fi…, m’hi atrevia…, i quan li vaig dir que estava sola, em va preguntar on era l’àvia, ¿vols venir o no?, i va dir que sí, però em va semblar que ell també tenia una mica de por, així que mentre ell arribava a casa, vaig canviar-me de roba, en vaig agafar de la meva germana que no s’havia endut, i em vaig mirar al mirall i em va semblar que estava guapa, més guapa que quan anava a classe, i que això el sorprendria i li faria tenir més por, gairebé tanta com la que tenia jo. Va sonar el timbre i vaig estar a punt de no obrir, perquè estava massa nerviosa i tenia l’estómac regirat i no deixava de preguntar-me per què li havia trucat, quina necessitat tenia de passar per allò, però en el fons sabia que ho havia de fer, que si no…, d’allò, l’Adrià em deixaria com el pare a la mare, i només em faltava això.

Quan vaig obrir la porta, l’Adrià portava un ram de flors, d’aquelles que semblen de paper, petites, que valen dos o tres euros, i reia una mica i jo vaig començar a riure de valent, ¿i això?, que ho havia vist a les pel·lícules, deia, i d’acord, però nosaltres no érem una pel·lícula. Es va emprenyar perquè per un detall que tenia amb mi, me’n fotia d’ell, que les ties érem rares, però eren nervis, perquè estava a punt de…, d’allò, i no m’ho podia creure, sense parlar amb ningú de com ho havia de fer. Suposava que l’Adrià en sabria, perquè els nois sempre en saben més d’aquestes coses.

Ens vam estirar al llit dels pares, bé, de la mare, i vam començar amb els petons, i jo li vaig començar a mossegar els llavis, perquè de vegades l’hi feia de broma, fluix, i ell es queixava i… Ho vaig fer com sempre, però l’Adrià no reia, estava molt seriós, perquè no havia vingut per jugar, i això ja ho sabia jo, però… Ens vam enfadar, perquè ell em volia treure la roba i jo volia esperar, ¿esperar què?, i no sabia què respondre, perquè no hi havia resposta, de vegades passa, que no hi ha resposta, i l’Adrià va començar a posar-se la samarreta, que ja s’havia tret, i li vaig dir que no, si us plau, que ho entengués, que estava molt nerviosa, i va dir, i jo també, i em van venir ganes de plorar. Em sembla que l’Adrià ho va notar, perquè va deixar la seva ansietat i em va preguntar què passava, si és que no l’estimava, i vaig fer que sí amb el cap, però que la meva àvia havia mort en aquell mateix llit, feia dos dies, per això no era a casa, i que el llit encara desprenia la seva olor i em feia pena, i no sé per què ho vaig dir, però l’Adrià em va començar a acaronar la cara, i a passar-me els dits pels cabells, i va dir, un altre dia ¿sí?, i vaig fer que sí amb el cap per segona vegada.

Al vespre, quan va arribar la mare, va preguntar on era, ¿qui?, perquè jo no feia cap altra cosa que pensar en l’Adrià, en com m’havia acaronat per llàstima, i també pensava en la meva germana, que potser no m’hauria deixat la seva roba però sí que m’hauria ajudat a saber més de…, d’allò, perquè al final no havíem fet res, ens havíem posat una pel·lícula a la tele de l’habitació dels pares, una tele que la mare no volia i que el pare va comprar igualment, i quan va marxar se la va voler endur, i la mare va dir que ni parlar-ne. L’Adrià es va fer l’adormit, em sembla, per no semblar gaire decebut, i jo no podia deixar de pensar-hi. Potser em deixaria l’endemà.

Em vaig començar a sentir culpable quan la mare em va agafar pel coll demanant-me per l’àvia, però no abans. Deu haver volgut fer un tomb, vaig respondre, i també vaig dir altres coses, que l’àvia no era cap inútil, i que si ara vivia en un edifici amb ascensor potser tenia dret a ser lliure, que era el que deia la meva germana, que tenia dret a ser lliure i jo ho repetia per dir alguna cosa. La mare em va clavar una bufetada i vam sortir al carrer a buscar-la, i després vam anar a casa seva i, com que no teníem les claus perquè no hi vam pensar, l’àvia ens va obrir la porta després de donar-hi cops i més cops. Quan va obrir, va dir m’heu espantat, portava el davantal i tenia una patata a la mà, pelada, m’heu espantat, què coi us passa, i la mare va començar a fer-li petons i més petons, pobreta, pobreta, i l’àvia reia com una criatura, feia una truita, deia, i no estava gens enfadada amb la mare, al contrari que jo.

Ara la mare diu que així vestida no surto de casa i que si em veiés l’àvia s’escandalitzaria, però és mentida, és per fer-me sentir malament, perquè l’àvia mai no s’enfadava ni deia res, i les últimes setmanes ni tan sols s’escapava, es quedava quieta al sofà i esperava que la mare arribés al vespre de treballar. No m’agrada gaire la roba que porto, i potser a l’àvia tampoc no li agradaria si encara fos viva, però tinc dret a ser lliure, i més ara que l’Adrià i jo ja no estem junts, que ara se’n va al llit amb una altra, com ell volia, i jo faig veure que me’n vaig al llit amb un que he conegut, veí del pare, però és mentida, no sé per què en dic tantes, de mentides. La meva germana em diu per telèfon, pel telèfon de casa del pare, que dic mentides i vesteixo malament perquè encara no sé qui sóc, i m’ho diu perquè aquí a casa del pare podem parlar de les nostres coses, ell només li pregunta com està i si necessita diners, i llavors se n’acomiada, no plora mai, per això ara sempre parlem des d’aquí. La meva germana diu que en canvi ella s’ha trobat a si mateixa, creu, en marxar de casa, i que potser jo hauria d’anar a viure amb el pare, sense drames, encara que no m’agradi que tingui nòvia, li pregunto si a ella li agrada que el pare tingui nòvia, i diu que el pare també té dret a ser lliure, i encara li vull fer una última pregunta abans que pengem i em quedi tota la nit de silenci per passar-la sense poder dormir, pensant en l’Adrià, i la pregunta és, ¿i la mare?, i suposa que sí, que la mare també té dret a ser lliure.