LA MOTO

Si el Romà no tingués moto, segur que ningú s’enamoraria d’ell. Però el vaig ajudar amb els exàmens de recuperació, deixant-lo que copiés dels meus, i les ha aprovat totes i els seus pares li van dir que si se les treia totes, si passava el curs net, li comprarien una moto. A mi, en canvi, no m’han donat ni les gràcies, i això que vaig haver de fer els exàmens no perquè hagués suspès, sinó perquè quan tocava fer-los, jo era al poble perquè s’havia mort l’àvia. Em vaig haver de posar a plorar perquè la mare truqués a l’institut per explicar-ho i per demanar que me’ls tornessin a fer, perquè eren molt importants —la mort de l’àvia també ho era. ¿Per què hi havia d’haver només una cosa important? I va ser quan la Marta em va demanar que, si us plau, deixés que el Romà em copiés en els exàmens, i això que encara no els havia fet, però sabíem que, si no, els suspendria tots.

La Marta és la meva germana i està enamorada del Romà des que érem petits. És incomprensible perquè la meva germana no només és intel·ligent, sinó que té un any més, i normalment les amigues de la Marta creuen que jo i els de la meva edat som criatures —però, si són unes criatures, ¡deixa’ls! Tot i així la meva germana està enamorada del Romà i al poble, quan vam anar-hi perquè l’àvia s’havia mort, em va fer prometre que em deixaria copiar. Suposo que a ella també li agradava la idea de pujar a aquella moto que encara era un somni, però ara la que va de paquet, així és com se li diu, ara la que va de paquet és la Marina, la noia que ha vingut nova aquest curs, de qui jo, precisament, estic enamorat.

La Marta diu que la culpa és meva, que si no m’hagués copiat a la recuperació, ara el Romà no tindria la moto ni ella tanta competència, perquè abans ningú se’l mirava, el Romà. Intento explicar-li que si vaig deixar que em copiés els exàmens va ser només perquè l’hi havia promès, però no vol sentir-ne a parlar, comença a plorar, i jo, al darrere, a plorar com un paquet, perquè no ens oblidem que jo també pateixo quan la Marina i el Romà marxen amb la moto a veure les cases dels rics. No fan cap altra cosa; se’n van a la zona alta i passegen entre els edificis i les cases de la gent amb diners, i diu el Romà, que ens ho ha explicat a tots, que de vegades parlen de quan es casin i visquin en una d’aquelles cases. Ningú li pregunta al Romà com pensa fer-se ric si és incapaç d’aprovar un examen de secundària —no s’ho pregunten perquè té moto i és respectat. Jo, en canvi, tinc pèl per tot el cos, però això ja no impressiona a ningú. Comparat amb una moto, el meu cos d’home és pràcticament no res.

Però no vull parlar d’això, sinó d’altres coses. De quan un cop vaig haver d’acompanyar la meva mare a la feina perquè deia que quan baixava de l’autobús sempre hi havia un home esperant-la i la mirava i la seguia tota l’estona, sense fer-li res. Com que el meu pare deia que eren tonteries, que la meva mare té por de tot i que segur que era una casualitat, em va demanar que l’acompanyés i l’esperés per allà a prop. La meva mare treballa netejant una casa de la zona alta, per on passegen aquells dos, així que la vaig acompanyar a l’autobús i després la vaig esperar a fora de la casa on treballa. Pensava passar-me dues hores voltant, però de seguida va sortir la meva mare a dir-me que els senyors havien dit que, si us plau, entrés, que com s’havia de quedar al carrer el seu fill —el seu fill, és a dir, jo. Quan vaig entrar, la mare em va presentar nerviosa i els senyors van cridar la seva filla perquè vingués a saludar, perquè deia que havien arribat feia poc a la ciutat i amb prou feines tenia amics i li aniria bé conèixer algú de la seva edat. I quan vaig veure els peus baixant per les escales, perquè la casa té més d’una planta, que per això viuen a la zona dels rics, quan els vaig veure vaig saber que era la Marina i també que hauríem de fer veure que no ens coneixíem, però no sabia per què. Va fer-me dos petons i per fi vaig poder olorar-li els cabells, que se’m van quedar una mica enganxats a la barba, com un velcro, perquè la barba de pocs dies és així: s’enganxa —el Romà no ho entendria perquè només té pèl moixí, aquell bigoti lleig que surt al principi i que tots hauríem d’afaitar-nos i no exhibir-lo. Però vull parlar d’altres coses, en concret d’una cosa: després de la salutació, es van sentir més passos i una veu que deia ¡Mahina, Mahina! Marina però sense la erra, com un nen petit, i la meva mare va dir: ja ha arribat el dimoniet. I va aparèixer el germà de la Marina, el David, que és especial, com diu la meva mare, per no fer servir les paraules síndrome de Down.

El David cridant ¡Mahina, Mahina!, mentre tots al seu voltant somreien amb tendresa, i la meva mare tan normal, i la Marina tan normal fent que no em coneixia. I els pares, els senyors, dient que va, que no fos pesat. En aquell moment vaig pensar en tots els cops que el Romà havia portat la Marina per la zona alta parlant dels rics i admirant aquelles cases. La vaig mirar i estava guapa de veritat, diferent. Li van preguntar per què no m’ensenyava la casa i va dir que bé, mentre el David ja s’havia penjat del coll de la Marina, i com que no podia amb ell, van estar a punt de caure a terra. Vaig voler agafar el David del braç per alliberar-la, però em va dir que no, que ja hi estava acostumada. Estava acostumada a ser rica, a aquella casa i a aquell germà especial; jo l’únic que podia pensar era que sabia alguna cosa de la Marina que el Romà no sabia, i que això em feia més important no només que la seva moto i ell, sinó que tot el món, perquè era a prop de la Marina —la meva Marina.

Quan vam pujar al pis de dalt per les escales que acabaven de baixar els dos germans, on jo havia reconegut els peus de la meva estimada… —ho sento, he de parlar així; quan les vam pujar, la Marina es va girar i em va fer un somriure:

—Si ho expliques a algú, et mato.

Però no era un somriure d’amenaça, sinó que m’estava somrient de veritat, a mi, amb totes les dents, els llavis, la saliva cobrint-ho tot, una saliva… estimada, potser ara m’estic passant.

A partir d’aquell dia va deixar de molestar-me que el Romà tingués una moto que, sens dubte, em mereixia jo, igual que la Marina, que també me la mereixia jo. A la Marta no va deixar d’importar-li perquè a ella el Romà no li somreia, es queixava que després de tot el que feia per ell a l’ombra, només era la Marta, la Marta i prou, una de l’institut.

Cada nit havia de sentir-la parlar de la Marina i dir-li que sí a totes les bestieses que deia d’ella, perquè des del principi vaig decidir no explicar-li que la Marina era la dona de la meva vida, sobretot perquè s’hauria rigut de mi. La Marta es riu de tothom menys del Romà, que és de qui ens riem els altres. Si no tingués moto, ningú s’enamoraria d’ell. No crec ni tan sols que la Marina el trobi guapo o graciós, perquè d’intel·ligent ja se sap que no n’és. Potser, això ho vaig pensar després de conèixer el seu germà, sent pena per la gent així, amb dificultats, però diria que sobretot és la moto.

Estàvem tots més tranquils al grup, la nostra colla, suposo que perquè la Marina m’havia somrigut i la meva germana havia decidit no intoxicar-nos a tots amb el seu mal humor i amb prou feines sortia amb nosaltres, però la cosa va empitjorar la nit que a la colla vam decidir anar al cinema a veure una pel·lícula. La veritat és que a mi em feia mandra tot, excepte veure la Marina i estar amb ella en un lloc a les fosques, i per assegurar-me que podia seure al seu costat, no me’n vaig separar en cap moment.

El Romà va començar a mirar-me malament però el vaig ignorar. Feia riure i enfadar la Marina picant-li les mans cada vegada que es mossegava les ungles i em vaig oferir per portar-li el casc perquè no l’hagués de carregar.

—Ets molt amable.

El Romà va venir a prendre-me’l de les mans, dient que ja el duria ell, però m’hi vaig negar i vam estar a punt de barallar-nos allà mateix. Els altres ens van separar i van dir que el més just era que el portés el Romà perquè era el seu nòvio.

—Imagina’t que la Marina és nòvia teva i algú vol portar-li el casc. No t’agradaria, ¿oi?

—Però si jo no tinc moto.

A partir d’aquell moment la Marina no va somriure ni una sola vegada més i va deixar de semblar-li divertit quan la renyava perquè no es mossegués les ungles. Sabia que el Romà m’havia copiat perquè l’hi vaig explicar i havia posat una cara tendra, justificant-lo. Pobret. No li havia agradat el meu comentari, ja ho sabia, i li volia demanar perdó però no trobava el moment perquè el Romà no ens deixava estar.

Abans d’entrar a la sala, la Marina va voler anar al lavabo, i com que era l’única noia del grup i havia d’anar-hi sola, li vaig preguntar si volia que li aguantés la bossa. Era la meva manera de fer les paus, però llavors el Romà em va preguntar si volia que em partís el cap amb el casc allà mateix, que no hi tenia cap problema.

—Va, vinga, camina.

Pretenia emportar-se la Marina per anar-se’n tots dos no sé on, potser a veure cases de rics, l’idiota, però la Marina havia triat la pel·lícula, i tot i estar ofesa amb mi, volia entrar a la sala i a més, va dir, ¿des de quan obeïa ordres? El Romà va mirar-se els peus i va demanar perdó. Estic segur que la meva germana se n’hauria anat amb ell.

A les butaques no vaig poder seure al costat de la Marina però em va tocar el Romà a la dreta, que va interposar-se entre nosaltres, i un moment que em vaig aixecar per anar al lavabo i fer una volta pel cinema, entrar en altres sales i prendre la fresca una mica, li vaig preguntar si volia aigua o crispetes o qualsevol cosa, les noies sempre volen crispetes dolces, el Romà ja es va aixecar i em va clavar una empenta, vaig perdre l’equilibri perquè estava entre les butaques i les cames de tots, i vaig posar els colzes al cap d’una senyora del davant. El Romà em va preguntar si m’havia de partir la cara allà mateix o era millor que ho fes a fora, i li vaig dir que millor allà, amb públic, perquè tots veiessin que imbècil que era. Abans que poguéssim barallar-nos, va venir el de seguretat i ens va fer fora a tots dos.

Em vaig quedar esperant per si la Marina sortia a veure què passava, però va quedar-se a dins fins al final de la pel·lícula. Els altres sí que van venir i es van col·locar entre el Romà i jo mentre deien, tant se val, la pel·lícula era una merda.

Quan la Marina va sortir va passar pel nostre costat sense dirigir-nos la paraula. No sé als altres, però a mi em va impressionar. El Romà li va anar al darrere, però en silenci, i li va donar el casc mentre li preguntava si la portava a casa i va dir que no, però no com un menyspreu, sinó perquè jo sóc l’únic que sap que la Marina viu on viu.

La meva mare m’havia explicat que havien vingut aquí perquè el pare és un empresari important i de tant en tant canvia de ciutat, i és d’això també del que vull parlar, a més d’altres coses. Quan m’ho va dir em vaig quedar glaçat, no és una manera de parlar: tenia els dits de les mans i els peus que si algú me’ls hagués trepitjat amb força, s’haurien fet miques. No podia mostrar gaire interès per la Marina perquè la mare no podia saber que la conec. A més, la meva germana se n’hauria assabentat i ho hauria explicat tot al Romà, i si passava això, la Marina em mataria, directament.

A partir d’aquell dia vaig haver de viure amb aquella càrrega, saber que la Marina podria anar-se’n en qualsevol moment i suportar aquell silenci seu. Va estar una setmana sense sortir amb nosaltres, i quan li preguntaven al Romà si encara eren nòvios, no responia res o clavava cops de peu a coses de terra. Abans que poguéssim culpar-nos l’un a l’altre, un dia va aparèixer i estava més guapa fins i tot que la primera vegada que la vaig veure. Portava un vestit marró amb el coll rodó i tots la vam mirar envejant el Romà, però jo ho feia des de sempre, des del principi… Envejar-lo, vull dir. La Marina va arribar i es va asseure entre nosaltres als bancs de sempre, on passàvem totes les tardes, i va dir —i ara què.

Tots van començar a parlar tan normal perquè només van envejar el Romà un moment. Jo em vaig quedar mirant-la molt seriós perquè volia demostrar-li que malament que ho havia passat, això de desaparèixer no es feia, però el Romà es va aixecar, tapant-me-la, i li va preguntar si volia voltar i veure cases. La Marina va dir que sí, tan encantadora, i jo no vaig poder evitar que se m’escapés el riure. Anar a veure cases… I l’altre inútil sense saber que probablement una d’aquelles era casa seva.

Tots es van girar per mirar-me i saber per què reia. Estaven seriosos, però no tant com la Marina, que sabia perfectament a què venia aquella riallada meva. El Romà no va voler donar-hi més importància, suposo que volia evitar una altra setmana d’absència de la seva nòvia i la tarda es va reprendre per a tots menys per a mi. El Romà i la Marina van marxar i els altres van voler jugar a futbol, però a mi no em venia de gust. Vaig tornar cap a casa i, a la seva habitació, vaig trobar la meva germana plorant. Sense voler vaig dir —només em faltava això; i la meva mare em va mirar com es mira els criminals, com si hagués comès una falta greu. Es veu que li havia vingut la regla i estava sensible, això va ser el que em va explicar el meu pare, però tampoc vaig voler fer-li gaire cas perquè la meva mare sempre diu que el meu pare no és el que podríem dir un entès en psicologia femenina.

Però del que vull parlar és d’altres coses, per exemple del dia que van trucar a la porta i en obrir el meu pare va dir: és per a tu, Manel. El Manel sóc jo, que em dic com el meu pare. Estàvem sols a casa i quan vaig arribar a la porta vaig trobar la Marina, com era d’esperar, si no, no ho estaria explicant. Però no estava sola, venia amb el seu germà, que li estirava suaument la màniga de la jaqueta perquè estava nerviós.

—La teva mare s’ha deixat les claus de casa meva i demà no podrà entrar. Serem tots fora.

—Ah…

No sabia què dir, perquè en l’únic que pensava era en la meva habitació, que estava molt desordenada i no podria ensenyar-l’hi. Els vaig fer passar a la cuina per si volien prendre alguna cosa. El David va devorar un pa de pessic que havia fet la mare la tarda abans, i llavors la Marina em va dir que li havia agafat expressament les claus a la meva mare per poder venir a casa. Em vaig posar tan nerviós que d’un cop de colze vaig tirar el plat amb el que quedava del pa de pessic i el David va començar a riure dient ¡Mahina, Mahina! I la Marina reia amb ell. Semblava que no pararien mai de riure, se’m va fer molt llarg, i sobretot perquè després hauria d’explicar-me per què volia venir a casa meva. Quan van acabar de riure i vam recollir totes les miques del plat trencat, el David va començar a bufar els bocins de pa de pessic per menjar-se’ls també. La Marina li va dir que no soparia, però després li va fer l’ullet perquè mengés tant com volgués.

Va trigar un segon a canviar l’expressió de la cara per fer la més solemne i seriosa que li havia vist mai. Em vaig espantar i vaig pensar que em diria que s’estava a punt de morir… Mira, jo què sé. Era una ximpleria pensar-ho, però em va venir això al cap, què vols. Va ser menys dolorós, però no et pensis que gaire menys.

—Quan acabi el curs, marxem a viure a Itàlia.

El malson de sempre.

—No l’hi pots dir a ningú, i encara menys al Romà.

Perquè la idea que tenia la Marina era la de no acomiadar-se de ningú, perquè estava cansada d’acomiadar-se de tots els que coneixia. Gairebé plorava parlant i jo també de veure-la. El seu pla era fer-me còmplice, i un cop fora de la ciutat, jo seria l’encarregat de dir-li al Romà i als altres que la Marina havia marxat a Itàlia.

—¿Per què jo?

En realitat volia preguntar per què a mi m’havien de passar aquelles coses, i per què no havia tingut prou temps per enamorar la Marina, perquè per acabar el curs només faltaven dos mesos. Ella deia que jo era l’únic que podia guardar un secret així durant tants dies i l’únic que podria entendre la seva decisió, però s’equivocava, no l’entenia i no volia entendre-la. Ja estava cansat de ser només el Manel, igual que la meva germana era només la Marta per al Romà. Però com li havia de dir que no, per a una cosa que em demanava.

—Confio en tu, Manel.

I amb aquestes paraules em va atrapar, i a més va dir el meu nom d’una manera que… A mi en el fons m’agradava que la Marina confiés en mi, però no és d’aquestes coses tontes del que vull parlar, sinó d’altres. De com vaig començar a voler aprofitar els últims mesos que em quedaven de la Marina, perquè després tot s’acabaria, no en tindria oportunitat. Vaig decidir que li confessaria el meu amor com més aviat millor, per si hi havia la possibilitat que volgués passar aquelles setmanes sent la meva nòvia i no la del Romà.

La Marina i el David van marxar de casa meva amb el que va sobrar del pa de pessic. Quan van arribar al final del passadís del replà, on començaven les escales, perquè no teníem ascensor, la Marina es va girar i em va dir adéu amb la mà i va ser com si en aquell moment m’hagués tornat a enamorar d’ella. Una mica més, si era possible —he de parlar així per explicar-ho bé.

L’endemà no podia mirar el Romà a la cara, tot i que després del dia del cinema ja gairebé no parlàvem mai, ens menjàvem l’entrepà tots plegats a l’hora de l’esbarjo i poca cosa més. ¿Com veuria que no fos la Marina qui s’acomiadés d’ell sinó jo en nom seu? En el fons m’agradava tot allò, perquè em situava per sobre del bigoti, i la confessió de la Marina era pràcticament insuperable, fins i tot per a una moto.

Alguna vegada venia a casa meva amb el David i menjaven pa de pessic, però sempre assegurant-se que la Marta no era a casa, i la meva mare estava contenta veient-la per casa nostra, i els seus pares també. Cada tarda que passàvem junts a la cuina o a la meva habitació, perquè la tenia sempre molt endreçada, planejava dir-li a la Marina que l’estimava, però després se’m feia un nus a la gola, com allò de la cadena del fred quan es trenca —trencat tot el cos, una esquerda insalvable. La Marina reia quan el David feia tonteries i s’entestava a agafar-me en braços perquè deia que era molt fort. Li vaig preguntar per què ningú sabia que tenia un germà, si li feia vergonya, i va dir que no, però em va semblar que mentia. El que m’agradava del David era que no feia pena, com molts podrien creure, com jo vaig creure al principi, el que feia pena era jo, incapaç de parlar de veritat amb la Marina, i menys quan portava el vestit marró, que estava guapíssima.

El Romà feia bromes d’inútil l’endemà a classe i em deia que sempre que faltava la Marina a les tardes, quan sortien, faltava jo, i que si passàvem la tarda junts. A mi em feia por imaginar la reacció que tindria en dir-li allò d’Itàlia i que era rica i que estava fent el ridícul, però encara vull parlar d’una altra cosa. De com les dones et fan creure que ets qui elles trien, que tu, per sobre dels altres estàs amb elles —de la seva banda, un diferenciador. Tot és una mentida. Van passar els dos mesos i es va acabar el curs. Jo sabia que tard o d’hora, un dia el David i ella vindrien a acomiadar-se de mi, ja que jo havia estat el còmplice d’aquell adéu, jo era l’encarregat. Però la Marina va marxar sense dir-me res. Vaig saber que havien marxat per la meva mare, que ja no va treballar més a casa seva, i quan ho va dir vaig haver de dissimular per no posar-me a plorar allà, mentre esmorzava davant de tots, i especialment davant de la meva germana, que no sabia que aquella Marina de la feina de la meva mare era la meva —la meva Marina.

Quan vaig arribar a l’institut, ja eren els últims dies, el Romà va venir corrent i em va dir, jo crec que per molestar-me: ¿saps què?, i era que havia robat un anell del joier de la seva mare per donar-l’hi a la Marina.

—Vull demanar-li que es casi amb mi.

Va començar a riure a riallades assenyalant-me, perquè m’estava prenent el pèl; era un anell que s’havia trobat a terra quan venia a classe, perquè els seus pares no el deixaven anar amb la moto a l’institut.

Vaig deixar passar més d’una setmana perquè el Romà s’anés fent la idea que alguna cosa estranya passava. Ens preguntava a tots si havíem vist la Marina, i no, ningú. Ni tampoc se sabia on vivia, perquè allò era una cosa que la Marina no permetia a ningú. Deia que acompanyar les dones a casa estava passat de moda.

Una tarda, arribant al banc on érem sempre, vaig veure com tots envoltaven algú i era el Romà, que s’havia enganxat amb un de la colla que li havia dit que si no se sabia res de la Marina era perquè estava amb un altre, i que no l’estranyava, perquè era una puta, com totes les altres que coneixia. El Romà li va clavar un cop de puny i després va estar donant cops de peu al banc fins que es va fer mal. Vaig intentar no ser igual de vulgar i no barallar-me jo també amb qui havia dit puta a la Marina.

Em vaig fer un forat entre tots fins a arribar al Romà, que estava descalç mirant-se i tocant-se el peu adolorit.

—Hem de parlar.

Tots em van mirar perquè sabien que era una cosa seriosa, i es van apartar. El Romà va voler aixecar-se però li vaig dir que no calia, que seria millor quedar-nos asseguts. Semblava una pel·lícula, ho juro. Els altres van anar marxant a poc a poc, intentant sentir les primeres paraules del meu discurs, però vaig estar preguntant-li què havia passat fins que em vaig assegurar que estàvem completament sols. El Romà va voler comprovar que no quedava ningú, i després, mirant-me molt seriós però sense cap violència, va dir: ¿què passa amb la Marina?

Li vaig explicar tot el que sabia d’ella, allò del seu germà, que era rica, que marxava a Itàlia a viure, que no li agradava acomiadar-se, que el seu pare era un empresari molt important, que la meva mare treballava netejant casa seva. L’última frase em va fer una mica de vergonya dir-la, però va ser una confessió necessària perquè el Romà sabés que era honest i que jo no tenia la culpa de res. Hi havia alguna cosa que no entenia i era per què de mi sí que s’havia acomiadat. En cap moment ho havia dit, però el Romà ho va donar per fet. Vaig ser incapaç de dir-li la veritat i vaig fer que no ho sabia.

—Joder, quin fàstic de vida.

No sabia què fer ni què dir, així que li vaig passar un braç pel coll per consolar-lo, però tots dos ens vam sentir incòmodes i el vaig apartar. Quan es va voler aixecar, va caure a sobre meu, com si hagués oblidat que li feia mal el peu. L’endemà no va venir a l’institut i a la tarda vaig anar a casa seva per interessar-me per ell. Li vaig portar els deures, tot i que ja sabia que no els faria perquè no els fa mai. En entrar a la seva habitació, vaig veure la meva germana, que també li feia una visita. De tots, era l’única que estava contenta amb els canvis, amb la fugida de la nostra Marina. Li vaig demanar si ens podia deixar sols i va dir que ens esperava al menjador jugant amb la Júlia, la germana petita del Romà.

—Quina merda, m’he trencat el peu. A sobre, per no dir-li la veritat a la meva mare, li he hagut de dir que vaig caure de la moto i m’ha castigat sense agafar-la un mes. I tot per aquesta puta, ja no me’n recordo ni del nom.

Vaig haver de contenir-me per no trencar-li la cara allà mateix o seure sobre el peu trencat o alguna cosa així. Per netejar la imatge de la Marina, em vaig veure obligat a mentir, a dir-li el que volia sentir, així que després d’apuntar a l’agenda tots els deures, li vaig dir que havia de dir-li una cosa més, una cosa que la tarda abans havia oblidat: que la Marina va dir, abans d’anar-se’n, que s’hauria casat amb el Romà si no hagués hagut d’anar a Itàlia. Va obrir molt els ulls i em va mirar esperant una confirmació, un gest que li demostrés que no li estava prenent el pèl.

—Que m’és igual, per mi com si te la quedes.

I en aquell moment, quan estava a punt de plorar, van entrar la Marta i la Júlia, que li havien fet un dibuix al Romà. Quan van tornar a deixar-nos sols, va dir que l’única que no es comportava com una puta era la meva germana, però que amb el temps ja veuríem.