LA NIT

Mare està sola, nua, el fill té por, no pot tornar al seu llit de dos metres per dos, potser massa gran. Quan es va despertar el primer cop, Mare va creure que només era aigua, que el seu fill només tenia una mica de set, se’l va creure, Mare, tinc set, i ella el va creure, per què no l’havia de creure, era el seu fill, de vegades deia mentides, però era només un nen. Quan va beure un glopet de no res i va deixar el got a un costat, no se’n va adonar, no va saber interpretar que no era set, sinó por, o que estava espantat d’aquelles coses que passegen per les habitacions dels nens i que ningú més pot veure. Potser havia sentit algun soroll, últimament entraven gats al jardí i ho destrossaven tot, sobretot els rosers, que quedaven pelats, només amb les fulles. Mare va preguntar, ¿és pel gat?, però ell va dir que no, que simplement tenia por, així que va encendre un llum, malgrat que ella quan era petita sempre havia cregut que si deixava el llum de la seva habitació encès, qui fos que entrés a casa seva hi aniria primer a buscar-la a ella, però potser el seu fill tenia por de la foscor, així ho semblava, pels seus ulls, per com la mirava. Va besar-li el front, va fer mitja volta i va tornar al seu llit. Se sentia doblement despullada, anant i tornant de l’habitació del seu fill a les fosques, obrint molt els ulls per acostumar-se a la llumeta que surt cada nit de l’habitació del fill.

És dreta a la porta, i veu la seva ombra entrant a l’habitació del fill; ell la mira des del llit de metre deu i la crida, Mare, i Mare l’amanyaga amb la seva veu sense acostar-s’hi, com quan era petit, com quan no estava sola, com quan no tenia tants dubtes. Ara Mare té dubtes, està sempre feta un embolic, sense saber gaire com hauria d’actuar, si ho està fent bé, i el seu fill segueix despert, cada vegada que ella es mou i la seva ombra desapareix del terra de l’habitació, el nen torna a obrir els ulls, s’incorpora al llit, i ella l’ha d’obligar, amb suavitat, a estirar-se altra vegada. Ja són les cinc i Mare no sap que demà, quan a mig matí senti un cansament descoratjador, pensarà en el seu fill amb una ràbia desconeguda fins ara, com es pensa en els enemics, i se sentirà malament, la mare més injusta, és només por, és només una nit, és només cansament. Quan arriba el moment terrible, el de la culpabilitat, Mare necessita compensar la seva deslleialtat i a la tarda quan tornen a casa abraça el fill, que està entretingut jugant amb unes peces i ni tan sols la mira, i Mare sap que ni tan sols la mira i s’adona que no és l’única que sent la fuetada de l’egoisme.

A la nit, quan acompanya el fill al llit, i fins demà, que dormis bé, el tapa i li plega el llençol a l’altura del pit. Li fa un petó al front, i per fi, durant uns segons, recupera les bones formes i no se sent tan miserable, ni tan mala mare, ni tan injusta, el fill torna a demanar-li un got d’aigua, però aquesta vegada sí que se n’adona. Ja sap que no té set, acaben de sopar i no ha begut ni un sol glop d’aigua, el seu fill no té set, però li està demanant un got d’aigua, ja sap el que passa, no és tonta, però hi accedeix igualment, és l’única manera que té en aquests moments de compensar el sentiment inconfessable: la ràbia cap al fill. Les petites concessions, així ho anomena. Mare va a la cuina, agafa un got, l’omple d’aigua i torna a l’habitació del fill, que s’ha incorporat i ha encès el llum. Es beu tot el got sense respirar, potser sí que tenia set, i en demana més, però més no pot ser, no, ara a dormir, i llavors el fill comença a plorar perquè té set, es mor de set. Això és el que diu. Les petites concessions. N’hi dóna un altre got, però ple fins a la meitat. Quan li demana que no se’n vagi encara al llit, potser massa gran, que es quedi al menjador, Mare no sap si això és una petita o una gran concessió, però hi accedeix. No li passa pel cap que podria, també, negar-s’hi. El cansament del dia no ha desaparegut, i per això Mare ha començat a perdre la paciència, no sap què ha canviat, ella ho ha fet tot igual, ha començat, asseguda al sofà i fent temps fins que s’adormi el fill, a pensar quins han estat els costums dels últims mesos, i sempre ha seguit els mateixos passos, és el que li van recomanar els especialistes, que hi hagués sempre una rutina, perquè el nen sàpiga en tot moment què és el que passarà, això els agrada als nens, a Mare també li agrada saber què és el que passarà, tot i que darrerament sembla impossible.

El fill torna a cridar la mare, i Mare va a l’habitació del nen i, ara sí, s’asseu al llit i li pregunta què passa, què és el que el preocupa tant, per què està tan nerviós, i llavors el nen comença a dir que hi ha uns nens a l’escola que es riuen d’ell, i Mare pregunta de què es riuen i malgrat que al principi el fill dubta, després ho diu: de la seva bufanda. Mare fa un somriure tendre, ¿com és que uns nens es burlen de la seva bufanda?, ¿què té de dolent la seva bufanda?, ¿és que els altres nens no en duen?, i diu que sí, però que són més boniques que la seva. Mare deixa de riure per no molestar el fill, li promet que l’endemà, quan surtin de l’escola, aniran a comprar una bufanda nova, i la triarà ell, perquè els seus companys no se’n burlin, però si ha de ser sincera, opina que si riuen, que riguin, ¿a ell li agrada la seva bufanda?, i Mare espera que digui que sí, però el fill es queda callat. Ara ha d’estirar-se i tancar els ulls, concentrar-se molt bé, i quan Mare s’aixeca del llit, el fill li pregunta de quin color serà la bufanda, i ella li diu que del color que ell triï, però el fill comença a plorar perquè no sap quin color triar, potser en tria un que als seus amics no els agradarà. Mare respira fondo, sap que la bufanda és només una excusa, se n’ha adonat, però ja no sap com tornar enrere. Et deixaré una bufanda del pare. Sembla que aquesta decisió acaba de convèncer el fill, i s’ajeu al llit. Abans que surti per la porta, torna a demanar-li que es quedi al sofà, que no marxi a la seva habitació, i com que Mare no respon i segueix caminant, per no donar-li importància, el fill crida fins que ella promet que no se n’anirà a dormir, encara.

Quan sent la respiració del seu fill des del menjador, tanca tots els llums de casa i se’n va al seu llit, però s’ha fet una mica tard i no s’adorm. Potser l’endemà no se’n recordarà de la bufanda, seria una pena que perdés la bufanda del pare a l’escola, sempre perd coses, però és normal, és un nen, els nens han de fer coses de nens, no vol ser com aquelles mares que s’enfaden constantment, el seu fill serà el seu fill, un nen. Quan tanca els ulls, per fi, sent uns passos que s’apropen i una silueta que es recolza a la porta i la crida, i Mare sense obrir la boca es lleva i condueix l’ombra fins a la seva habitació posant-li les mans a les espatlles. Mare no vol parlar per no despertar-lo del tot, però el fill està ben despert, amb els ulls ben oberts.

Quan està a punt de tornar a l’habitació, el fill li demana que per favor es quedi al sofà un altre cop, i ella esbufega i vol ser raonable, no és normal que a les dues de la matinada hagi d’asseure’s al sofà a les fosques fins que ell s’adormi, però li diu que d’acord, que s’asseurà al sofà, i sembla que el fill es queda més tranquil. L’obliga a anar cada cinc minuts a veure’l, i cada cinc minuts ha d’anar-hi i hi va. De vegades hi va una mica abans, per alterar el temps del nen, perquè estigui tranquil i s’adormi, però qui s’ha adormit és ella, al sofà, i l’endemà tornarà a viure el moment temible, quan li facin mal les cervicals i recordi la tirania del fill, de com ella es va tornar a deixar vèncer. Quan s’incorpora, intenta no fer soroll amb els passos i s’estira al seu llit definitivament massa gran. Li costa adormir-se, una altra vegada, però el cansament fa la seva feina i finalment descansa. Al matí, quan es lleva, veu el fill ficat al llit, al seu costat. Intenta recordar si va notar-ho, si es va adonar del moment en què ell va estirar-s’hi. Creu que no, que no s’ha adonat de quan va arribar, encara que potser entre somnis sí que el va sentir, no ho sap. El desperta amb suavitat, no vol que ell es pensi que està enfadada, que no li ha agradat trobar-lo al llit. No vol que ell es pensi que està fent malament les coses, però de camí a l’escola li explica que cadascú té el seu llit, i que el millor, per dormir més còmodes, és que cadascú utilitzi el seu. El fill opina que el llit de Mare és massa gran per a una sola persona, i que hi caben tots dos, poden dormir junts, com feia amb el pare.

Mare, a la feina, cansada i amb remordiments, sap que dormir junts ja no és una petita concessió, és la concessió més gran que ha fet durant els últims mesos. Però si té por potser és bo que dormin junts a la nit, a veure si es tranquil·litza. Vol explicar-l’hi molt bé perquè ho entengui: només serà una nit. L’hi explica a poc a poc, mentre sopen, i el nen somriu amb un somriure que Mare no li havia vist. Sí, està content, ho nota perquè aquesta nit no la va perseguint per tota la casa, es queda a la seva habitació jugant, ha aconseguit relaxar-lo, sap que està fent-ho bé, ho sap perquè tots dos estan contents, torna l’ordre, l’equilibri de la casa. Potser no és tan greu dormir amb el nen, i al cap i a la fi, ell se sent millor així, protegit. A la nit, Mare fica el seu fill al llit de matrimoni, el petoneja, fa broma, ara més relaxada, i torna al menjador. El fill la reclama, li pregunta si falta molt perquè ella també s’estiri al llit, i Mare reconeix que està cansada, i que potser està bé anar-se’n al llit amb ell, encara que això suposi no haver tingut ni un moment en tot el dia per estar tranquil·la, sola.

A mitja nit es desperta perquè el fill està ocupant el seu espai al llit, i l’empeny una mica cap a l’altre costat, el trosset de llit que fins no fa gaire era del pare, això bé que ho sap el fill, és el primer que va dir, dormiré amb tu com si fos el pare, i ella va dibuixar un somriure, però estava trista. Potser s’havia precipitat, tots tenien raó, potser no hauria d’haver-se incorporat a la feina tan aviat, ningú la requeria, però va creure que així tornarien a la normalitat abans, això era el que volia i necessitava, adaptar-ho tot, crear una nova normalitat, que el fill la notés, visqués amb aquella normalitat sense adonar-se que era una de nova. Tot ho havia volgut fer subtilment, de mica en mica. Havia estat permissiva amb el nen perquè li semblava que no fer-ho seria antinatural: tots dos es necessitaven, i més que es necessitarien d’ara endavant. Però no s’atrevia a reconèixer-ho, perquè era normal que el fill la necessités a ella, però no al contrari. ¿I si acabava convertint-se en una càrrega per a ell? Desperta, a les fosques, havia decidit espantar aquells pensaments i fer-li una abraçada al fill, que dormia plàcidament, calentó. Ho havia aconseguit, s’havia quedat adormit sense plorar, no havia demanat got d’aigua, i la bufanda ja no era un problema. No havia perdut la del pare a l’escola, l’havien guardada amb molta cura i n’havien comprat una de nova sense problemes, de color verd. Ja la tenia. La normalitat esperada.

Als matins, a la feina, ja no sentia aquell remordiment, aquella culpabilitat per menysprear el seu fill d’aquella manera, però seguia estant inquieta, perquè ja gairebé no sabia si havia deixat que el nen dormís amb ella per la por del nen o per la seva pròpia inseguretat. No l’hi havia explicat a ningú, perquè sabia que els especialistes li recomanarien que l’acompanyés en el dol, però que no li deixés fer res que no li hauria deixat fer en condicions normals. Tothom li parlava d’aquella normalitat, la normalitat somiada, ara la tenia, se l’havia construït ella mateixa. No, era un estat fals. No s’enganyaria.

Aquella nit li va dir que ara que ja havia après a dormir, un altre cop, havia de tornar a la seva habitació, com un nen gran, perquè els especialistes sempre recalcaven l’edat del nen, per reforçar la seva autonomia… Però quan va suggerir que ja no dormirien junts, el seu nen gran, el nen que tenia set, va tornar a aparèixer. No volia dormir sol, el llit de Mare era massa gran per a ella sola, no deixava de dir-ho, i Mare va cridar. Era la primera vegada que cridava des que tot havia tornat a començar. Abans cridar no li feia por, sempre tenia massa feina, cridava de cansament, d’esgotament, però ja no havia tornat a cridar, estar cansada ja no la feia cridar ni enfadar-se. Potser allò s’assemblava més a la normalitat, però era massa desagradable.

Aquella nit va tornar a passar molt de temps al sofà, a les fosques, al menjador, mentre el fill la reclamava cada cinc minuts. No deixava de preguntar-se per què havia accedit a ficar-lo al seu llit, Mare no sabia per què ho havia fet, ni per què s’havia sentit tan satisfeta durant aquelles nits en què havia dormit plàcidament, com no havia pogut detectar aquell remordiment, la intuïció. Quasi sense adonar-se’n i s’havia acabat creient que les coses començaven a anar bé. Al matí, aquella harmonia; a la nit, aquella complicitat amb el fill. Havia anat de poc.

En cap moment en va parlar amb els especialistes, perquè aquelles decisions precipitades havien estat cruels amb el nen, que ja no sabia ben bé què estava bé. Durant moltes nits, el fill seguia despertant-se de matinada i anava al llit de Mare, i Mare de vegades se n’assabentava i d’altres no, però no li deia mai res, deixava que es tranquil·litzés, que tots dos es quedessin més tranquils, fins que una nit ho va fer. Va llevar-se, a les dues, a les tres, sempre de matinada, després que el seu fill s’hagués ficat al llit de matrimoni, un llit grandiós, potser el canviaria. Ho va fer: ficar-se al seu llitet, amb tots aquells ninots, i el llum encès tota la nit, que deixava sempre així perquè no tingués por.