EL FÀSTIC

L’amor em fa fàstic.

MERCÈ RODOREDA

Li vaig haver de dir que me n’agradava un altre perquè estava a punt de fer-me un d’aquells petons fastigosos i bruts. Els primers dies estava contenta i tornava a casa contenta de debò, tant que fins i tot la meva mare estava estranyada i em preguntava què em passava, i ni l’hi explicava ni tenia cap intenció de fer-ho, ni tampoc ho volia escriure al diari, perquè sé que me’l mira i ho llegeix tot, així que al diari només escric el que la meva mare ha de saber, i la meva mare ha de saber poques coses.

Quan vam decidir que seríem nòvios ens vam fer un petó i em va agradar, em va agradar tant que després tenia ganes de cridar però no ho vaig fer perquè no es pensés que estava boja. M’havia acompanyat la meva millor amiga i quan vam començar a besar-nos va dir, quin fàstic, com pot agradar-vos, però ella no sap res de l’amor ni dels petons, perquè és bastant lletja i ningú vol acostar-li els llavis. A mi no em va fer fàstic perquè va ser un petó, diguem, net, el petó més net que mai existirà. Jo vaig posar els llavis en forma d’estrella, ell també, ens vam acostar i… Ja està, s’havia acabat el petó, el primer que ens fèiem, i després vam dir que ja érem nòvios, perquè fer-se petons vol dir això.

La meva millor amiga va dir que el millor seria decidir primer que és el teu nòvio i després fer-li el petó, perquè si no què pensaran els altres, però a mi el que pensin els altres és una cosa que m’és igual.

Després d’aquell primer petó van venir-ne més, moltíssims més. Els primers dies encara m’acompanyava la meva millor amiga, però després li vaig dir que ja no calia, i ens amagàvem darrere de la piscina, que hi havia un descampat que estava bastant bé per amagar-se, i allà és on ens fèiem petons i més petons. Mentrestant, la meva amiga es quedava amb els amics del meu nòvio, i em sembla que es reien d’ella, però com que sóc la seva única amiga no li quedava més remei que esperar-me i tornar juntes a casa. Alguna tarda pujava a casa meva perquè a mi els meus pares no em deixaven tornar gaire tard i a ella, en canvi, els seus sí, així que fins a l’hora de sopar es quedava a casa i després ja marxava, cap a les nou. Els meus pares em deixaven sortir fins a les set perquè una vegada la meva germana va arribar tard i ens van castigar a totes dues, i quan em vaig queixar, em van dir que era perquè n’aprengués i no fes el mateix que ella. De set a nou, la meva amiga i jo ens dedicàvem a parlar dels petons, i jo li parlava de com posàvem la boca en forma d’estrella i ens acostàvem, i així una vegada i una altra, una vegada i una altra.

Ella va dir: ¿i ja està? I jo no sabia què volia dir. Doncs és clar, ja està. No sabia a què es referia, ho dic de debò. Vaig pensar que era una ximpleria de pregunta, la pregunta que faria una persona que no ha besat a la boca a ningú. Jo em dedicava a preguntar-li si quedàvem bé l’un al costat de l’altre, perquè gairebé teníem la mateixa alçada i em feia una mica de vergonya, i que quina pinta fèiem besant-nos, i em va dir que ell no tancava els ulls, cosa que jo no havia detectat perquè jo sí que els tancava.

La tarda següent no els vaig tancar per veure si la meva amiga em mentia i no, no em mentia, el meu nòvio tenia els ulls oberts tota l’estona, i quan li vaig preguntar per què no els tancava em va dir que allò era cosa de noies, que ell no era romàntic, però jo encara no sabia si era romàntica o no, em semblava que no, però que així i tot tancava els ulls. Vaig intentar tenir-los oberts però se’m tancaven sense voler. Vam estar fent-nos petons i més petons fins que a mi se’m va acudir fer la pregunta, la mala pregunta: ¿i ja està? Llavors ell va somriure i va dir, em pensava que no s’acabarien mai aquests petons de nens petits, i es va acostar i quan em va besar, va obrir la boca com un animal, com un mal educat, va intentar ficar la seva llengua a la meva boca i em va agafar per la cintura, cosa que no havia fet fins llavors. Em vaig apartar i li vaig dir que era un imbècil i un mal educat, que per què havia fet allò. Ell primer es va quedar seriós i després va començar a riure, es reia de mi, l’imbècil. Vaig anar a buscar la meva amiga i vam marxar cap a casa meva abans de les set, bastant abans, i quan vam arribar a la meva habitació i em vaig assegurar que no hi havia ningú que pogués sentir-nos, li vaig preguntar com ho sabia, com sabia que els petons podien ser una mica més petons, però també més fastigosos; la sensació més bruta que havia tingut fins llavors. Ella va fer que no ho sabia, però sí que ho sabia.

L’endemà vam tornar al descampat de la piscina i jo vaig fer com si res, i per com em miraven els seus amics sabia que havien estat parlant de mi i de la mala educació del meu nòvio. Vam amagar-nos on ningú pogués veure’ns i ho va tornar a intentar. ¡El molt imbècil! ¡Em va tornar a ficar la llengua a la boca! I ja vaig haver de clavar-li una bona bufetada, perquè ser mal educat una vegada, bé, pot tolerar-se, però segons la meva mare, si t’avisen d’una cosa i hi tornes, prepara’t per a una bona hòstia, i ni tan sols tens dret a queixar-te. Aquesta vegada no va riure perquè li havia fet mal una noia, perquè de romàntica no ho sé, però tinc molta força… Llavors va dir, t’agrada un altre o què, i vaig dir, doncs mira, sí. Ho vaig dir per dir, perquè no hi havia ningú al món que m’agradés més que ell, ni tan sols jo mateixa, però havia de sortir del pas, i vaig dir que sí per dir-ho, i ell es va aixecar i va marxar. Quan va arribar al racó on eren els seus amics fumant sense empassar-se el fum, va fer un moviment amb el cap i tots el van obeir i van marxar. Quan la meva amiga em va preguntar què havia passat, li vaig dir que havia confessat. Que has confessat el què, i jo li vaig dir, que me n’agrada un altre. Ella va dir, no ho sabia, per dir alguna cosa també.

Tota la nit vaig estar pensant què podia fer, i vaig decidir que trucaria al meu cosí i no ho vaig fer, però em vaig presentar a casa seva i li vaig dir, la meva mare li envia això a la teva mare, i li vaig donar una tonteria, una recepta del llibre de receptes de la família. Va dir, passa, i vaig passar i li vaig dir que m’havia de fer un favor i que havíem de ser nòvios durant uns quants dies, només uns quants dies, els imprescindibles per fer engelosir qui volia que fos el meu nòvio de debò per tornar-ho a ser. No em vaig explicar gaire bé. El meu cosí em va dir que si volia que fos el meu nòvio per què volia fer-lo patir… I li vaig dir que callés, que eren coses de noies, com allò dels ulls tancats, i ell va dir, està bé.

L’endemà vaig anar al descampat amb el meu cosí i amb la meva amiga i no hi havia ningú, així que no vaig poder fer-hi res i no saps quina ràbia, no podia aguantar-me la ràbia, tenia ganes de clavar puntades de peu a tot, i la meva amiga va dir que no n’hi havia per a tant, i a punt vaig estar de dir-li que és clar, com que ella era lletja. Però vaig callar i li vaig dir al meu cosí que ja no calia, però que si volia es podia quedar amb nosaltres aquella tarda, fent el que volgués. Vam seure allà i vam estar explicant històries de por, que ens agraden molt, i llavors tot just va aparèixer el grupet del meu nòvio, bé, del que havia estat el meu nòvio, i van asseure’s bastant a prop, on poguéssim veure’ls. Vaig agafar la mà del meu cosí i la vaig posar a la meva espatlla, i li vaig dir alguna cosa a cau d’orella que no recordo què va ser, però alguna cosa perquè semblés que parlàvem de coses íntimes. La meva amiga em va mirar i va tancar els ulls, menyspreant-me, però i a mi què, a qui li importava la seva opinió.

Quan em vaig adonar que m’estaven mirant, vaig agafar el meu cosí de la cara ben fort i li vaig fer un petó, però un bon petó, no un petó fastigós però gairebé, i llavors ell, el meu nòvio mal educat es va aixecar i va dir que li semblava molt bé que me n’agradés un altre, però que almenys marxéssim d’allà, perquè aquell lloc era seu i dels seus amics, i jo vaig dir que ni parlar-ne, però mentre ho deia, el meu cosí i la meva amiga ja s’estaven aixecant per marxar perquè són uns covards. Vaig agafar de la mà el meu cosí i vaig marxar assegurant-los que tornaríem però no vam tornar. Les setmanes següents no vaig poder convèncer-los perquè m’acompanyessin al descampat, perquè el meu cosí deia que no tenia ganes de ficar-se en embolics i a més, si ens pegaven, ell hauria de defensar-nos perquè era l’home, i quasi no tenia força, no com jo. Així que algunes tardes anàvem, la meva amiga i jo, a casa del meu cosí, que tenia un jardí, i ens quedàvem allà explicant històries i abraçant-nos, i com que era casa dels meus oncles, els meus pares em deixaven quedar-me fins més tard i de vegades fins i tot em quedava a sopar i una nit em vaig quedar a dormir, i quan la meva amiga marxava i ens quedàvem sols, el meu cosí i jo ens besàvem.

M’havia preguntat com havia estat aquell petó, com ho havia fet, perquè el meu cosí, com la meva amiga, mai havia besat a ningú i no entenia què havia fet jo amb la boca, i el secret era obrir-la una mica i… Bé, ficar-hi la llengua. Sona una mica fastigós però no ho és tant. Així que practicàvem tota l’estona, quan ens quedàvem sols, i tots dos tancàvem els ulls perquè li vaig dir que si una noia obria els ulls i l’enxampava sense tancar-los, s’enfadaria. Ell de vegades em posava una mà a la cintura i altres vegades no, i ens ho passàvem bé. Jo a les nits m’imaginava que els petons me’ls feia el meu nòvio, el mal educat, i l’endemà quan veia el meu cosí no podia reprimir-me les ganes.

Un dia em vaig decidir i vaig anar al descampat i hi eren els de sempre, i encara sort, perquè per un moment vaig pensar que potser hi arribava i em trobava amb una altra noia com jo, però no, hi eren només els nois, i em vaig acostar i em vaig asseure entre ells i ningú va dir res, i durant uns quants minuts va haver-hi un silenci una mica estrany. Al cap d’una estona ja estàvem sols perquè s’anaven fent gestos amb el cap i tots anaven desapareixent menys ell, i quan ens vam quedar sols em va dir, què, ja t’has cansat del teu cosí, i jo no sabia qui l’hi havia dit, que era el meu cosí, però en el fons va ser un alleujament perquè això significava que no estava enfadat, que sabia que tot ho havia fet per ell. I quan vaig riure, ell també va riure, i vam riure tots dos i es va acostar i em va besar, i després un altre petó, i un altre, i un altre, i com que jo havia estat practicant amb el meu cosí ja sabia ben bé el que em feia i crec que ell ho va notar. Una vegada vaig obrir els ulls i vaig veure que els tenia oberts, i amb els dits els hi vaig tancar i ens vam continuar besant. L’endemà estava castigada perquè havia arribat tard i llavors el meu cosí em va venir a veure, perquè el càstig era no sortir, però em deixaven tenir amics a casa, una cosa una mica rara. Així que va venir el meu cosí i jo li vaig explicar el que havia passat la tarda abans, i va posar una cara com… ¡de plorar!, t’imagines com em vaig quedar, i com que em va fer pena i a més no podia sortir al carrer, li vaig estar fent petons fins que es va calmar, i quan es va calmar, ens vam besar de debò.

Quan em van aixecar el càstig, em vaig besar amb el meu nòvio, i quan el meu cosí i jo estàvem sols a casa, em besava amb ell. Jo sabia que ho estava fent malament, no sabia si besar dos nois era pitjor que besar el meu cosí, però no podia deixar de fer-ho. I com que el meu cosí plorava si li deia que el millor era que paréssim i ell es fes petons amb una altra, doncs no deixava de fer-ho, i un dia li vaig dir que es besés amb la meva amiga, que seguia sense haver-ho fet encara, però va dir que no, que ell volia besar-me a mi, i a mi i a mi i a mi i només a mi, i per a tota la vida, cosa que no m’havia dit el meu nòvio. Jo no sabia què fer, perquè el meu cosí era el meu cosí, i el meu nòvio m’agradava de veritat, però els petons eren diferents i amb tots dos estaven bé. La meva amiga va dir que fins que no em decidís, ella no tornaria a parlar-me, perquè sempre estava menyspreant-me, i tot per gelosia.

A mi em costava molt decidir-me, perquè per què ho havia de fer, i una tarda li vaig dir al meu nòvio que em besava amb el meu cosí per veure què pensava ell, i ell em va preguntar si a mi m’agradaria que ell es besés amb algú i vaig dir que m’era igual, perquè era veritat, pensava que m’era igual. Un dia, setmanes més tard, em va dir que s’havia estat besant amb una altra, i quan vaig riure perquè creia que m’estava prenent el pèl, els seus amics em van dir que sí, que era veritat, així que em vaig enfadar i vaig marxar. Per descomptat vaig marxar a casa dels meus oncles i em vaig posar a plorar als braços del meu cosí, i ell com que va veure que estava tan trista, va començar a fer-me petons, que era l’única cosa que ens calmava a tots dos, i quan ja vaig deixar de plorar, va començar a plorar ell i em va dir que m’estimava, i que si volia casar-me amb ell, i jo com que estava tan trista li vaig dir que sí.