EL DESORDRE

Em sento exclosa d’alguna cosa
que és vital. La por en el fons de
la soledat: Que només allò que
els altres tenen és real.

LIV ULLMANN

Que no, de veritat, que mai no ha sigut desordenada, l’etapa de l’adolescència, quan tenia tota la roba mal col·locada a l’armari, no compta, en tot cas, els armaris mai han sigut el seu fort, però la resta de la casa sempre la té impecable, no impecablement neta, però sí endreçada. Ara passa per uns dies…, estranys; tampoc en farem un gra massa, estranys i prou, i quan es lleva no endreça com de costum, no fa el llit, ni apuja les persianes ni obre la casa per ventilar-la, s’està una estona al llit sense fer res, i després esmorza i se’n torna al llit, a fer temps, no sap ben bé temps per a què, però.

A mig matí baixa al carrer i compra una mica al mercat, i potser va a la perruqueria i la perruquera li diu que els cabells curts no li quedarien malament, la mira a través del mirall, amb el cap de costat, però ella diu la veritat, que al seu marit li agraden llargs, i la perruquera pregunta, ¿i a vostè?, a mi m’és igual. I és cert, li és ben igual, així que segueix amb la seva cabellera, però una mica més maca, perquè a la perruqueria li pentinen com a ella li agrada, ha trobat unes perruqueres que fan cas i… Ah, que bé, no haurà d’esperar gaire per comprar la fruita, perquè com que és la fruiteria més bona del barri, sempre s’ha d’esperar, però avui no, i encara sort, perquè ara que ha deixat de matinar, el temps li cau a sobre i de cop ja és migdia i no té el dinar fet, i com que no li agrada gaire cuinar… A més, a la tarda ha quedat amb la seva germana, que ve amb la nena, que només té cinc mesos, i ja tenia ganes de veure la nebodeta, així que es farà alguna cosa ràpida per dinar, i potser rentarà els plats però potser no, s’estirarà una mica al sofà, o potser al llit directament, com que encara no l’ha fet… Sembla mentida que abans el fes cada dia a primera hora, uns minuts després de llevar-se, ara li sembla impossible, es lleva i hi ha una força que no la deixa ser com era abans, és una incomoditat, i no sap ben bé què ha canviat. Abans de marxar amb la seva germana, deixa el llit fet i renta els plats ràpidament, però no els eixuga com acostuma a fer, sinó que els deixa allà sobre, que es vagin assecant sols, i amb la calor que fa, no triguen gaire.

La seva germana li explica que l’altre dia conduint va veure un accident, i va passar tota la tarda neguitosa, pensant que podria haver estat ella, i pensant que potser haurien mort la nena i ella, o potser aquell mateix accident l’hauria pogut tenir el seu marit amb els nens, i no deixava de pensar en desgràcies, deia que potser era que s’estava fent gran, i que tenir una nena petita a segons quines edats et torna així, perquè amb els altres nens no pensava tantes coses dolentes, és clar, era jove, i ella se la mira i pensa que potser sí que s’està fent gran, però ella encara no, o això creu, i també pensa tot el dia en desgràcies, potser per això últimament no fa el llit, ni endreça, aquella incomoditat, i quan va a comprar al mercat, es descuida les coses més bàsiques, coses que no s’hauria descuidat mai. Malgrat tot, té una vida bastant bona, tothom ho diria, i si troba algú pel carrer, en fa gala, però quan s’ha trobat amb la seva germana ha començat a parlar de les coses que la fan sentir malament, com per exemple el mal cos amb què es lleva sempre darrerament, com si ja no fos la mateixa, i la seva germana li diu, potser estàs embarassada, i ella somriu però sap que no, que no ho està, i es lamenta una mica però discretament, per no preocupar ningú, però tampoc no vol parlar gaire del tema, perquè sospita que és precisament allò el que la fa sentir una mica incòmoda, mentalment i físicament, o potser no. Potser és només una etapa, tothom parla sempre de les etapes, les temporades. Com sempre, acaben parlant de la mare, perquè és ben fàcil parlar de la mare entre germanes, per desfogar-se, és un costum que tenen des de fa temps.

—¿Com creus que em quedarien els cabells curts?

I la seva germana creu que bé, però que la veuria una mica estranya, tants anys amb els cabells llargs, i també ha pensat de fer-se una permanent, però la germana li diu que no, ni boja, que ella se la va fer un cop i no s’acabava de veure, i després desfer-se una permanent són molts calés, això s’ho havia de pensar millor, no era qualsevol cosa, no era com tastar una nova marca de cafè o canviar un quadre de paret. Ho havia dit però tampoc no volia ser tan estúpida, patètica, i fer un canvi d’aspecte; allò era massa tòpic i es tenia a si mateixa per una dona intel·ligent, no era una dona vulgar, perquè la vida no era d’aquella manera, però de cop es veia fent coses que no hauria fet mai. Van començar a passejar i la nena plorava al cotxet, ¿la vols agafar?, i va agafar la seva neboda, que feia tan bona olor perquè s’acabava de banyar, i es va apropar aquell caparró al nas i va ensumar amb els ulls aclucats, oh, quina bona olor, que dolça, quina tendresa una nena tan petita als braços. Al principi seguia plorant però a ella no la impressiona, a l’àvia sí, quan comença a plorar, es posa tan nerviosa que la nena s’esvera, però ella la sent plorar i li és igual, perquè és això el que fan els bebès, ¿no?, plorar, seria una bona mare, de les que no es desesperen, i segueix parlant amb la seva germana, que potser s’han fet grans, perquè ara pateixen molt més, però no ho entenen, perquè mai no els ha passat cap desgràcia massa gran per anar tan amoïnades pel món, o potser ara comença aquella transformació de les dones, que es tornen cada cop més com la seva mare, però no…, no deu ser això.

—¿I quant et va costar, desfer-te la permanent?

No sap per què ara s’hi ha entestat, quan la perruquera li ha dit que els cabells curts li quedarien bé, ni tan sols s’ho ha plantejat, però ara… I la germana, de veritat, no l’hi recomana, ara no recorda exactament quant li va costar la permanent ni tampoc desfer-la, però se n’ha d’estar molt segura. La nena s’ha adormit al seu coll i li sent la respiració, sembla mentida el plaer que està sentint, quan la germana li diu que si pesa massa la deixen al cotxet, diu que no, però que potser val més que s’asseguin en algun parc, a l’ombra, i parlar una mica. La germana mira el rellotge però ella no vol tornar a casa encara, potser el seu marit ja ha tornat de la feina, però com que no té un horari fix, és probable que no; vol fer una mica més de temps, com al matí al llit, per no haver-se de trobar la casa tota sola un altre cop, en silenci, sabent que fa només una hora que tot és al seu lloc, que ha passat tot el dia en ple desordre, incapaç d’organitzar-ho per a ella mateixa, només ha pogut treure les forces per endreçar la casa pensant en la cara que faria el seu marit si en tornar s’ho trobés tot d’aquella manera.

Deixen la nena al cotxet i s’adona que feia estona que volia parlar i fer gestos amb les mans per explicar-se millor, i que deixar la nena ha estat també un alliberament. Tothom diu que no és bo agafar els nens tanta estona, però si les mares senten la meitat del benestar que ha sentit ella en agafar la seva neboda, no s’imagina com podrà resistir la temptació quan el nen sigui seu. Estan cansades de caminar, se senten les cames formiguejant, amb un pes molt gran, i mentre caminaven tampoc no se n’havien adonat.

—¿I si ens els tallem alhora?

La seva germana no se’ls vol tallar, però rebufa i diu, si te’ls vols tallar fes-ho, dona, però ho ha dit amb mala gana i se n’ha adonat, ha sigut una pesada, i ara se sent beneita, com quan de vegades començava a parlar amb algú que no coneixia gaire i de cop li explicava coses íntimes, i en acomiadar-se, se sentia idiota, com si l’altra persona l’hi hagués obligat, o pitjor, com si l’altra persona l’hagués jutjat, i se n’anava a dormir amb aquells remordiments per haver xerrat massa, fer-se pesada, o causar una mala impressió. Va passar una estona callada fent veure que mirava un grupet de nois que fumaven al parc, ella no havia fumat mai, ni el seu marit tampoc.

La nena va començar a remoure’s al cotxet, semblava incòmoda, perquè no deixava de moure’s d’un costat a l’altre, i ella la mirava i sentia una gran tendresa, la gran tendresa que havia sentit amb tots els seus nebots. El seu marit deia que quan tornava d’estar amb la seva germana, sempre la notava trista, que no sabia de què parlaven però sempre era igual, i ella ho negava, rotundament, però era cert, potser sí que tornava a sentir-se trista després d’acomiadar-se d’ella, mentre agafava el carrer que feia una mica de pujada, el carrer de casa seva. En apropar-se a la porta, va veure el cotxe del seu marit i va tranquil·litzar-se, almenys no hauria de trobar-se amb aquell silenci de les cases massa buides, i en entrar va començar a cridar el seu nom, i no era enlloc, s’havia ficat al llit, no es trobava bé, potser només era calor, però havia estat malament tota la tarda, des que havia dinat amb uns clients, no-res, un compromís de l’oficina, i estava estirat i en silenci, amb els ulls tancats, i li va demanar que el deixés sol i el va deixar sol, perquè quan no es trobava bé, era una mica impertinent. Tots els homes ho són, això diu sempre la seva mare, perquè la seva mare sempre diu frases d’aquestes, repetides generació rere generació.

Tot el dia desitjant que el marit arribés a casa i ara havia de quedar-se sola una altra vegada, i se’n va al menjador i posa una mica de música, però de seguida s’adona que quedar-se sola al menjador i posar música també és un tòpic, com tallar-se els cabells, i no pot deixar de comportar-se així, com si algú l’estigués observant sempre. Banyar-se queda descartat immediatament, prendre un te i llegir també. Torna a l’habitació i el seu marit té un mocador sobre els ulls i se l’aparta una mica per mirar-la. No, no ve a molestar-lo, només volia comprovar que estava bé, i sí, estava bé, així que s’apropa i s’estira al seu costat, és l’única cosa que se li ocorre fer per empaitar aquella incomoditat, aquell cap entelat. Tanca els ulls i intenta adormir-se, i desitja amb totes les seves forces quedar-se així, tranquil·la, fins l’endemà, i si no sopen doncs no sopen, però sona el telèfon de casa i és estrany, perquè gairebé ningú té el número de casa.

—¿Digui?

És la seva germana. Li ha agafat hora per al matí a la perruqueria on ella va fer-se la permanent. A les deu. Haurà de fer el llit aviat.