LA MORT

A mi, si et dic la veritat, que s’hagi mort el senyor Antoni tampoc m’ha fet tanta pena, perquè sempre que regava les plantes de la paret, les que tenia tocant a casa meva, ho deixava tot fet un fàstic d’aigua, i mira que l’hi vaig arribar a dir vegades, que per favor ho fes amb una regadora, directament al test, i no amb la mànega, perquè ho tacava tot, i ell, d’acord, que tenia un terra així com de ciment, però el meu no, que són rajoles, i m’ho deixava tot brut. El que no m’agrada tant és que sense ell, ara m’he quedat una mica sola, per aquí tots som vells, i fins que no comencin a vendre les cases de tots els que s’han anat morint al meu voltant, em quedo sola, i els fills no vénen a viure a les cases dels seus pares, que ja tenen les seves vides fetes i no hi tenen cap interès.

El que sí que em fa pena són els records, perquè penso en tots nosaltres, fa cinquanta anys, quan vam venir aquí a construir les nostres cases, que encara no teníem fills, i ho penso i quina llàstima, amb la vida que ha arribat a tenir aquest lloc, i ara ja només en quedem uns quants, i de les cinc cases que hi ha al meu voltant, només jo. Abans sempre hi havia nens per aquí, corrent, i tots anaven a casa del senyor Antoni a banyar-se a la piscina, perquè la seva era la més gran de totes, i feien curses, a veure qui guanyava, i em sembla que fins i tot li donàvem un premi al primer. Llavors teníem molta energia, érem tots joves, i estàvem forts i podíem amb els nens. Ara, ja, ni amb els néts es pot, perquè els nens d’avui dia en saben més que abans, i comencen a caminar i a córrer abans…

Quan vam començar a tenir fills, ho vam fer tots alhora, perquè més o menys teníem la mateixa edat, i els nens anaven i venien i a l’estiu amb prou feines els vèiem per casa. Tot el dia a la piscina del senyor Antoni, o pel bosc, la qüestió era que no s’estaven mai a casa, no com ara, que els malcrien, que els porten a tot arreu com si fossin…, no ho sé, de vidre, o alguna cosa així. Les coses van començar a anar malament entre el veïnat quan els fills van començar a no entendre’s, perquè és normal, que hagin nascut al mateix lloc no significa que s’hagin d’avenir, però allò nosaltres no ho enteníem, perquè a la nostra època la gent no triava res, et tocava alguna cosa i t’havia tocat, i els nostres fills van començar a voler triar, i nosaltres no estàvem preparats per a tot allò. Així que el fill de tal no volia parlar amb la filla de qual, i ens vam anar distanciant també entre nosaltres, perquè sempre justificàvem els nostres, i fins i tot fèiem grups, eren ximpleries, però nosaltres hi donàvem molta importància, i la cosa va quedar així.

Quan gairebé es va morir la dona del senyor Antoni, encara érem massa joves. Ens va venir a avisar un dels seus fills a casa nostra i nosaltres vam anar-hi i la senyora Agnès tenia el cos…, com si no pogués controlar-lo. La vam portar a l’hospital i el senyor Antoni, amb el temps, no ens en va donar les gràcies, no sé per què, i jo m’ho vaig prendre molt malament, perquè quan ens va avisar el seu fill, no ens ho vam pensar dues vegades, i això que feia temps que no parlàvem gaire, però una desgràcia és una desgràcia, i jo amb molt de gust el vaig ajudar a vestir la senyora Agnès, perquè estava gairebé morta i era molt difícil col·locar-li la roba. Després la van deixar un temps hospitalitzada i al final la van portar a un centre de dia i només tornava a casa per dormir, però amb el temps es van adonar que el senyor Antoni no podia fer-se càrrec de tot i es va quedar en un centre per sempre.

El meu marit em va dir que podríem anar-la a veure i jo li vaig dir que fins que el senyor Antoni no m’agraís el que m’havia d’agrair, no pensava anar-hi, una tossuderia com una altra qualsevol, però per a mi era molt important, perquè aquella nit de la senyora Agnès ho vam passar malament, tu; vam estar molt preocupats, ¿i així ens ho pagava?

I així ens ho pagava i van passar molts anys, i no vaig anar a veure la senyora Agnès per culpa del seu marit, i el meu em deia que no fos tonta, que la senyora Agnès no tenia culpa de res, pobra dona, i era veritat, tenia tota la raó, però no sé per què em vaig decidir a no anar-hi. Quan s’és jove, l’energia surt per on vol. Ell sí, el meu marit sí que li va fer una visita, i quan va tornar em va dir que no tenia importància, que encara que no hi anés, la senyora Agnès no se n’adonaria, perquè era com si l’estiguessin mantenint amb vida, no sabia com, però amb vida, com un miracle. No es recordava de res, ni de ningú, i el meu marit va tornar molt apesarat però em va tranquil·litzar, perquè jo no volia que la senyora Agnès cregués que a mi em passava res amb ella, però la pobra no creia ni això ni cap altra cosa. El senyor Antoni caminava molt entristit, però de sobte es va rejovenir, no sé com ni per què, i estava més content, deia que no podia enterrar-se en vida, i que s’estimava la seva dona, però que anant tot el dia d’aquí cap allà com una ànima en pena tampoc solucionava les coses. Tot això ho vaig saber pel meu marit, que de tant en tant se’l trobava i xerraven, perquè jo no volia parlar amb ell fins que no em donés les gràcies, i ja sabia jo que no me les donaria. Quan me’l trobava pel carrer, al poble, fins i tot em posava nerviosa, perquè pensava, ¿i si és avui que ho fa?, però què va.

Recordo molt bé el dia que va morir la senyora Agnès, perquè era l’aniversari d’un dels meus fills, i vaig pensar, quina mala sort, perquè sempre més em recordaria de la pobra en un dia tan alegre com és l’aniversari d’un fill. Al cap de dos dies la van enterrar, i vam assistir-hi tot el veïnat, els nens ja eren grans i també van venir a l’enterrament i tots es van saludar, perquè cadascú tenia la seva vida i ja no importaven tant les picabaralles de quan eren petits. Va ser la primera del veïnat que es va morir, i, com ja he dit, tots teníem més o menys la mateixa edat, i aquell dia vaig pensar que això era el que ens esperava a tots, a poc a poc ens aniríem morint i ens aniríem enterrant els uns als altres, i els nostres fills anirien a tots els enterraments dels altres i també als nostres. Recordo l’enterrament de la senyora Agnès perfectament, perquè feia un sol radiant i aquella calor era aclaparadora, com si el món no ens estigués respectant. En tornar a casa, el meu marit em va preguntar si no li havia donat el condol al senyor Antoni, malgrat que ja sabia la resposta, i li vaig dir que ja sabia el que havia de fer si pretenia que li dirigís la paraula. A casa meva no ho entenien, això, tothom hi restava importància, i potser perquè era jo contra el món m’hi vaig entestar més… Ja podria ser. Si a mi el senyor Antoni m’hagués ajudat a vestir el meu marit el dia que gairebé es mor, li hauria estat agraïda per a tota la vida, i no passaria un dia en què no l’hi demostrés. Les coses són així, així me les va ensenyar la meva mare.

Em feia molta pena que la senyora Agnès s’hagués mort, i també veure els seus fills plorar en el seu enterrament, perquè tot i que crèiem que havia quedat molt malament i el millor era que es morís, saber que vivia en aquell centre ens consolava una mica. Aquesta va ser la primera mort i per això em va impactar més. Després es van anar morint els altres, tots, d’un en un es van començar a morir, fins que li va tocar al meu marit, que va ser la mort més trista que jo hagués viscut mai, i això que havia enterrat els meus pares i alguns dels meus germans, però la mort del meu marit em va enfonsar. Em vaig adonar, llavors, que morir-se era el més fàcil, el pitjor era que ens quedàvem tots aquí, vius, i el que més greu em sabia era que els meus fills ja havien marxat tots de casa, fins i tot tenia un nét, el primer, que encara era molt petit, i em vaig quedar completament sola.

Vaig pensar que si no trigava gaire a morir-me jo també, els fills dels nostres fills amb prou feines sabrien res de nosaltres, tret que els seus pares els expliquessin alguna cosa, i això em feia plorar contínuament. Però va haver-hi un dia en què em vaig dir que no podia seguir així, i recordava el senyor Antoni, que de la nit al dia havia canviat la seva actitud, i em vaig dir que jo tampoc podia estar tot el dia plorant i trista, i vaig començar a fer coses, vaig arreglar molt bé el jardí, em vaig tornar a aficionar a la costura, també m’agradava llegir llibres, i feia passejos pel bosc. La mort del meu marit em va tornar una mica més tolerant, més dèbil, per dir-ho així, i de vegades li deia bon dia al senyor Antoni, encara que per dins seguia esperant que es disculpés per haver trigat tant temps a donar-me les gràcies, perquè ja no bastava que m’ho agraís, sinó que també esperava una disculpa. Jo li deia bon dia amb tota la meva simpatia, i ell sempre responia, però de males maneres.

L’abans i el després en la meva vida va venir quan van començar a fer-me mal les mans i els braços, gairebé no podia moure’ls, era molt incòmode perquè em costava molt fer les coses de sempre. Els meus fills venien a veure’m i m’ajudaven, però m’hi negava, perquè sempre he estat molt tossuda, i volia valer-me per mi mateixa. Hi pensava molt, en la senyora Agnès, aquella nit quan havia de vestir-la i no podia, i també pensava molt en el meu marit, que s’hauria cuidat de mi molt bé en veure’m amb aquesta malaltia. Jo no volia que vingués cap dona a fer-me la casa, perquè ja l’anava fent jo a poc a poc, i a més, vivint sola, tampoc és que hi hagués gaire res per fer. Seguia fent passejos i llegint llibres, però les mans ja no em permetien cosir, i em costava molt regar i podar les plantes del jardí.

I va arribar el dia que tots estaven esperant amb por. Un matí, quan em vaig voler treure la camisa de dormir per vestir-me, no podia. Tenia les mans com si s’haguessin quedat glaçades amb una maledicció. No podia doblegar els dits per fer el gest necessari per descordar-me els botons. Vaig intentar treure-me-la pel cap, sense descordar, però tampoc podia alçar els braços. Tenia les mans inútils i segur que no hauria pogut aguantar ni una agulla, i em vaig mirar al mirall i em vaig veure la cara, em vaig mirar amb molta atenció, i ja ho sabia que era una vella, però va ser com si me n’acabés d’adonar. De vegades estem tan acostumats a mirar-nos i a veure el nostre propi reflex que no ens mirem de debò, i aquell dia, amb el pijama, davant del mirall, jo em vaig veure, i em vaig adonar que ja estava tot fet a la vida, ja ho havia enllestit tot, només em quedava morir, però abans hauria d’esperar una mica. Mentrestant, ja podia començar a oblidar-me de viure sola i d’ocupar-me de tot, perquè no podria ser. Vaig obrir la porta de casa com vaig poder i vaig pujar les escales fins a arribar al carrer. No estava gaire segura del que estava a punt de fer, però vaig cridar el senyor Antoni perquè m’ajudés a descordar-me els botons. L’hi vaig demanar de bones maneres, per favor, i quan ho va fer, li vaig donar les gràcies amb molt de gust, donant-li una lliçó de com es feien les coses. Em va preguntar si volia que m’acompanyés a casa i li vaig dir que sí, perquè encara que havia aconseguit descordar la camisa de dormir per canviar-me de roba, tampoc podia obrir els calaixos per agafar res. Em va fer vergonya que em veiés amb els sostenidors posats, perquè jo sempre he dormit amb sostenidors, per sort, però el cos que va veure va ser el cos d’una vella, tampoc calia ser tan coqueta.

Li vaig preguntar per què no m’havia donat les gràcies aquella nit, i va arronsar les espatlles. Ja sabia que no respondria res més, i que aquella conversa s’havia acabat. Pensava en la senyora Agnès mentre el senyor Antoni em passava els braços per les mànigues de les camises, i encara que tenia ganes de plorar, em vaig reprimir fins que ell va haver marxat. Després d’allò, va començar a venir una dona a ajudar-me cada dia, fins i tot em deixava el llit preparat per anar-me’n a dormir. El senyor Antoni va començar a regar amb la mànega i a deixar-m’ho tot fet un fàstic, i l’hi deia, l’hi vaig dir un munt de vegades, però reia i ho seguia fent, jo crec que perquè com que m’havia vist en sostenidors, ja es pensava que podia fer el que volgués.