EL PADRASTRE

No volia però vaig haver d’anar de vacances amb el meu pare perquè deien que em tocava, i quan em vaig acomiadar de la mare em va semblar que volia plorar, i com que em va fer una mica de vergonya, li vaig dir que tenia ganes d’anar al lavabo per poder marxar ja, jo tampoc volia anar-me’n, però si em tocava, em tocava, i no volia veure més la meva mare plorar, perquè sempre plora i creu que no me n’adono, perquè dissimulo i ella creu que m’enganya, però sóc jo que l’enganyo a ella.

Com sempre, el meu pare em venia a buscar al parc que hi ha a sota de casa, i la meva mare baixa de vegades i d’altres no, i allà es diuen algunes coses, fan preguntes sobre mi com si jo no hi fos, i després marxem, aquest cop amb una maleta, però no gaire gran, perquè el meu pare va dir que on anàvem hi havia rentadora i podíem rentar la roba, no calia carregar maletes grans, ell només portava tres pantalons per a dues setmanes, i vaig pensar, uf, dues setmanes, se’m faran molt llargues, però després mai se’m fan llargues, perquè el pare em deixa fer la meva, i com que aquest any el meu aniversari em toca amb ell, segur que em fa regals, això va ser el que vaig pensar, però després vam arribar a una casa antiga i sí, tenia rentadora, però tota la resta era vell, més vell que tots dos junts. Vaig fer cara d’ensopiment i ell va dir, ¿t’agrada?, i li vaig dir que sí, però va adonar-se que era mentida, perquè feia una cara estranya, com sempre que em fan una pregunta i no vull dir la veritat.

Era la casa de l’àvia, que havia mort feia dos mesos, i ens havia deixat aquella casa del poble perquè poguéssim anar-hi, però ningú de la família volia anar-hi, menys el meu pare, suposo.

Quan vam arribar-hi em pensava que hi hauria algú, no sé, algun germà del pare…, algú, però estàvem sols. Per un moment vaig creure que em presentaria la seva nòvia, però no hi era, almenys de moment, i encara que al principi vaig pensar que m’avorriria, després… Millor, perquè l’últim que em venia de gust era conèixer-la, ni tan sols sabia el seu nom encara, algun cop sense voler n’havia vist alguna foto, i la meva mare de tant en tant em preguntava coses, però no li explico res perquè no sé si puc.

—Bé, ja hem arribat.

El pare gairebé sempre deixa anar frases així, que no valen per a res, i crec que és perquè no sap què dir, li fa vergonya estar amb mi a soles, perquè abans sempre estàvem o tots tres o la meva mare i jo juntes, i ell i jo sols no hi estàvem mai i ara, com que estan divorciats, no ens queda altre remei.

Fins a l’hora de dinar no vam saber què fer, així que vaig anar a la meva habitació i vaig començar a decidir on posaria cada cosa, quina roba col·locava primer a l’armari, què aniria a les parets, perquè la mare no em deixa posar res a les parets, però el pare sí i havia d’aprofitar-ho. A l’hora de dinar, el pare va dir que no tenia ganes de cuinar, com si fos una novetat, i vam anar a un bar de la plaça a dinar, i vam estar més o menys en silenci fins que va passar per allà un amic del pare, de quan eren joves, això deien, i es va asseure amb nosaltres i van començar a explicar-me tot el que feien al poble quan tenien la meva edat, però cap de les coses que feien es poden fer ja, perquè tot ha canviat, no deixaven de dir-ho, que tot havia canviat, la gent gran està sempre amb el mateix, no se’n cansen.

Quan em pensava que l’amic del pare vindria a salvar-me, a fer-me més divertides les vacances, ho va espatllar, perquè va dir, ¿com està l’Andrea?, i així va ser com vaig saber el nom de la nòvia del pare, i jo que no volia assabentar-me’n. El pare no va contestar, va fer un gest amb el cap, assenyalant-me, i per això em vaig adonar que l’Andrea era l’Andrea. Quan vam tornar a casa, el pare va adormir-se al sofà i jo vaig quedar-me a la meva habitació, al llit, pensant en l’Andrea; paladejava el nom, amb les seves lletres, i pensava en aquell amic del pare, que feia tant de temps que no veia, però que sabia el nom d’ella abans que jo. Em vaig quedar tancada a l’habitació i quan el pare es va despertar i va dir que volia passejar i prendre’s alguna cosa, vaig dir una mentida, que em trobava malament, i em vaig posar a pensar en la mare, que em feia pena, i gairebé em poso a plorar, quan penso en la mare gairebé sempre em vénen ganes de plorar, no sé per què, la psicòloga diu que no és normal, que ningú ha de plorar pensant en la seva mare, però què vols que hi faci jo.

El pare va tornar de passejar, i semblava que estava de bon humor, fins i tot havia comprat alguna cosa per sopar, i quan li vaig dir que no, que era millor que no mengés res perquè em trobava malament, em va mirar com es mira a una mentidera, però va arronsar les espatlles i va seure tot sol a taula a sopar veient una mica la tele, i jo… Feia tanta estona que deia que em trobava malament, que vaig començar a notar un dolor a la panxa, i vaig pensar, ara t’aguantes, i em vaig aguantar.

Em vaig quedar adormida a sobre el llit, vestida, i el pare va venir a tapar-me una mica abans d’anar a la seva habitació. Les vacances no podien ser pitjors, un fàstic, les pitjors vacances de la meva vida, i això que quedaven només dos dies per al meu aniversari, i normalment el dia del meu aniversari estic contenta, feliç, però ja m’adonava que aquest aniversari seria diferent… Més trist.

I és veritat, va ser molt diferent, perquè el pare em va deixar dormir fins que vaig voler, i després em va portar l’esmorzar al llit, en comptes de portar-me a esmorzar en un bar, com fa sempre, i em va comprar vestits, una bossa, un mirall fins a terra perquè pogués mirar-me a l’habitació, i alguna cosa més que no recordo. Vam tornar a dinar fora, però aquesta vegada estava justificat, i quan ja estàvem a punt d’anar-nos-en, va aparèixer el cambrer amb un pastís amb quinze espelmes, i el meu pare va començar a cantar i em va agafar el riure…, vergonya…, i una mica de ràbia, no sé cap a què.

Finalment no havia sigut un mal dia, i a la nit volia parlar amb la mare, així que li vaig trucar, perquè em va fer prometre-li que ho faria. Li vaig demanar el telèfon al pare i li vaig estar trucant durant més de deu minuts, i com que no el va agafar, me’n vaig cansar. Vaig dir en veu alta que no passava res, que ja li trucaria més tard, o que ja trucaria ella quan veiés les trucades, però van passar dues o tres hores, o més, no ho sé, se’m van fer molt llargues, i la mare no tornava la trucada.

Tots dos fèiem com si no passés res, però ell sabia que jo estava preocupada, i jo sabia que ell ho sabia. Bé, no és que estigués preocupada, però era molt estrany que la mare no m’agafés el telèfon, després d’haver-me fet prometre que li trucaria, i abraçant-me i amb tota aquella tristesa perquè em trobaria tant a faltar, em semblava una mica estrany que de sobte se n’oblidés. No, com volia que se n’oblidés, això ja ho sé que no, les mares no s’obliden dels seus fills, això ho sap tothom, però potser… No ho sé, com que sempre diu que està tan sola, que se sent sola, potser s’havia trobat malament i no hi havia ningú per ajudar-la. Al principi no vaig dir res però ja estava tot dit. Després vaig estar parlant amb el meu pare, crec que per primera vegada en no sé quants anys, i parlàvem de debò, com adults o alguna cosa així. Em va dir que estava segur que no li passava res dolent, que simplement havia de fer la seva vida, i jo… Bé, no volia ser grollera, però es notava que no coneixia gaire la mare si creia que s’ho estava passant bé o estava fent la seva vida o alguna cosa per l’estil. L’hi vaig dir, li vaig dir que no la coneixia, i llavors ell va respondre molt seriós que la coneixia molt més bé que jo, i em vaig quedar callada perquè s’havia posat seriós de debò, i a més…, bé, havien estat casats, potser sí que la coneixia més bé que jo, però ho trobava curiós.

Tenia ganes de plorar i ell ho va notar, i va voler aprofitar que estava així per parlar-me de tot el que volia sense que jo pogués queixar-me. Em va parlar de la seva nòvia, és clar, i em va dir que segur que em cauria bé, i quan ja m’estava posant massa nerviosa, vaig plorar, em vaig posar a plorar… Jo crec que perquè callés una mica, perquè tornéssim a parlar de la meva mare. Al cap i a la fi, la conversa havia començat per això, perquè la mare no donava senyals de vida, no retornava la trucada.

Després em va estar preguntant si jo tenia nòvio, si m’agradava algun noi, i vaig començar a riure i va dir que parlava de debò, volia conèixer la seva filla, es posava en aquell pla, el dels pares divorciats que s’obliden dels seus fills i després un dia decideixen que els volen recuperar. Em cansa, això, així que vaig dir que no m’agradava ningú, però em va passar pel cap l’Albert, el germà d’una amiga, per qui donaria…, no ho sé, un braç, almenys, encara que ell no s’adona de res, els nois no se n’adonen mai. La meva amiga diu que sí, que se n’ha adonat, i que s’està fent pregar, que és el que fan els nois, i des que m’ho va dir estic obsessionada, no puc deixar de pensar en ell. Quan torni de les vacances, segurament ja s’haurà esvaït tot, caldrà començar de nou. Però no volia parlar d’això amb el pare, ni tan sols n’havia parlat amb la mare, quina ximpleria, no cal parlar de tot amb els pares, ells segur que no ho feien quan tenien la meva edat.

A la nit, quan la mare va trucar, ja no tenia ganes de parlar-hi. Vaig respondre com si res, fent-me la dura, com si no hagués estat esperant aquella trucada desesperadament, preocupada. Ella se sentia malament, l’hi notava a la veu, sabia que havia trigat molt a retornar la trucada i començava la conversa fent preguntes per no haver de dir-me’n el motiu. Que com m’ho estava passant, que si havia anat a la platja, que si la casa estava bé, que si em faltava roba, que si a les nits feia fred. Jo contestava a tot amb monosíl·labs, i em va preguntar què em passava, i li vaig dir que ja ho sabia. La meva mare em va dir que no havia pogut trucar-me i li vaig preguntar per què.

—He anat al cinema.

I abans que pogués sorprendre’m per allò, em va explicar quina pel·lícula havia vist, i me la va explicar tota, de principi a fi; li vaig dir que me l’havia espatllat, que ja no podia anar a veure-la, i em va preguntar si la volia veure i li vaig dir que això no importava… Una conversa així, una mica absurda. Després ens vam quedar callades, perquè jo no volia saber-ho, però volia saber-ho, aquestes coses que passen.

Al final l’hi vaig preguntar, no em vaig aguantar més i ho vaig fer, que amb qui havia anat al cinema, i ella va respondre molt ràpid, em va dir que amb una amiga de la feina, i ho va dir tan ràpid… Es notava que esperava la pregunta, i li vaig dir que no sabia que tingués amigues a la feina. Jo ho feia amb un to de veu dur, i va dir que sí, però que mai em parla de la seva feina per no avorrir-me, i em vaig adonar que estava gaudint per com patia la meva mare, com deia mentides. Li vaig preguntar com es deia, i va dir que Mònica, i li vaig preguntar si tenia fills, i em va dir que una filla, i li vaig dir que si estava divorciada, i va dir que sí, jo crec que sense adonar-se’n, i li vaig preguntar si s’havia tornat a casar, i va dir que no… I em sembla que estava parlant de si mateixa i no de la tal Mònica.

Volia acomiadar-me’n de seguida, res, no volia res amb la primera trucada, però llavors va voler felicitar-me, que parléssim de l’aniversari, i a mi ja no em venia de gust, tot sigui dit. El meu pare estava plantat davant meu, escoltant la conversa, amb cara d’angoixa. En penjar, va dir: què. Esperant que l’hi expliqués tot, però li vaig dir el mateix que havia dit la mare, i tots dos sabíem que no existia la seva amiga de la feina, Mònica, i que havia anat amb algun home al cinema, per això no podia agafar el telèfon.

En un primer moment ell no va dir res, jo ja m’adonava que si em despistava un segon, començaria a fer-me un sermó i a dir-me que la meva mare tenia tot el dret del món a sortir amb homes, i que ell havia refet la seva vida i si la mare també ho feia, segurament les coses a partir d’ara anirien millor. Ja sentia tot el que havia de dir-me, però no em venia de gust.

Volia preguntar-li quan em presentaria la seva nòvia, però em vaig adonar que ho feia com a venjança per allò de la meva mare, així que vaig callar, perquè segur que l’endemà em penediria d’haver insinuat que em venia de gust conèixer-la, perquè era mentida. Li vaig dir que estava cansada i que tenia ganes d’anar al llit, i em va dir que era normal, que ja tenia una edat. Tot el dia m’havia estat fent bromes així, pel meu aniversari. Va acostar-se per fer-me un petó però no el volia gens, aquell petó, així que em vaig moure dissimulant per poder marxar a la meva habitació estalviant-me les abraçades i els sermons. No se n’adonen, que els adolescents no necessitem tot això.