LA BICICLETA

T’ho vaig dir i no em vas creure perquè mai no m’has cregut, com que sóc massa jove…, o això dius, que tampoc no n’hi ha per a tant. Ara ja sóc al camí de terra, amb la bicicleta, i t’ho vaig dir, que marxaria un dia, i ja ho faig, ja, sobre la bicicleta, pedalant d’esma, i el vent passa per les meves arracades, ovalades, fiu, fiu, passa el vent pel forat i fa un soroll que t’agradaria si duguessis arracades i si sabessis anar en bicicleta, que per això he marxat pedalant, perquè no saps ni conduir ni fer servir una bicicleta, i mira que és fàcil, mala bèstia, com moltes vegades em dius, mala bèstia, mira que no saber fer una altra cosa que caminar, i com penses fugir, si has de fugir algun dia, i més ara, que jo he marxat i aquí et quedes, mala bèstia, a mi ja no m’enganyes més.

El camí arriba un moment que ja no és de terra, comença l’asfalt, i la bicicleta va molt millor, perquè és d’aquelles, com de carreres, amb la roda tan fina que sembla mentida que hi puguem pujar i mantenir l’equilibri, i es veu que era del meu avi, que m’ho van dir un dia a la plaça, quan jo la portava a arreglar, em van dir, ¡quants anys sense veure la bicicleta del teu avi!, però jo no ho sabia i vaig dissimular. Ara per aquí vaig molt millor i molt més ràpid, ho noto perquè el vent fa encara més soroll, t’encantaria sentir-lo, i faig aquell moviment, endavant i endarrere, com si adormís un nadó, perquè aquest és el moviment de la bicicleta, però marxo i bé que marxo, lluny, perquè no puguis dir-me més les coses que em deies, i l’última que m’has dit és que semblo una mala dona, d’aquelles, i tot perquè duia un vestit un pèl curt, però si no tinc diners per comprar-me’n un altre, què vols que hi faci, duc aquest, que ja em va una mica petit, i si no vols que vesteixi així, doncs me’n compres un; però segur que no me’l compraries bonic, perquè ets així, una mala bèstia, i no fas altra cosa que pensar malament de mi. Com aquell dia que vaig anar a casa de la Senyora Paulina, perquè se’ns havia espatllat la rentadora i la Senyora Paulina em va veure prop del riu, amb els llençols tacats de sang, perquè no havia fet bé els càlculs, o potser sí que els vaig fer bé però no és una ciència exacta, el cos d’una dona, o almenys el meu, i em va dir, però nena, a quin any creus que vivim, això ja no es fa així, i vam riure, i quan vaig tornar a casa sense els llençols em vas preguntar què havia passat i t’ho vaig dir, que se’ls havia quedat la Senyora Paulina per posar-los a la seva rentadora mentre arreglàvem la nostra o en compràvem una de nova, amb no sé quins diners. Em vas dir que duia aquell vestit i que passava per davant de casa de la Senyora Paulina amb tota la intenció, per parlar amb ella, perquè sempre has cregut que volia ser com la Senyora Paulina, i ella vol que li diguem Senyoreta Paulina, però sempre me n’oblido. I si vull ser com ella, ¿què? A tu et fa ràbia perquè quan era jove no va voler casar-se, i després va triar ella el seu home, i quan ja se’n va afartar, va dir aquí et quedes, i se’n va anar de casa, i des de llavors que és soltera, o divorciada, o ara ja vídua, no ho sé, en tot cas, una dona sola i sense fills, i per això et fa ràbia la Senyora Paulina, perquè és vella però encara no, aquella edat mitjana, i ha fet amb la seva vida el que ha volgut. I la gent com tu no hi esteu acostumats, a això, que la gent faci el que vulgui, i llavors t’ho vaig dir, que qualsevol dia marxaria, i em vas dir, ¿com la Senyora Paulina?, i sí, com la Senyoreta Paulina, i et va fer ràbia; tot te’n fa.

Ara que vaig amb la bicicleta del meu avi, fiu, fiu, amb les arracades movent-se, penso en la Senyoreta Paulina i em fa pena, perquè va venir a casa expressament i em va dir que la taca de sang havia marxat però no del tot, que encara s’hi podia intuir, i que la sang marxa amb llet, una cosa que no sabia, però llavors vas venir tu per darrere i vas mirar com tu mires, i la Senyoreta Paulina va dir, bé, no vull molestar, i des de llavors he de rentar els llençols jo sola, perquè ni tenim rentadora nova ni em deixes parlar amb la Senyoreta Paulina, perquè no em fiqui al cap les seves idees, com si les idees fossin dolentes en si, com si jo no tingués capacitat de sentir aquestes idees i fer cas de les que vulgui, però això et fa por, les idees que jo vull, que potser no són com les de la Senyora Paulina, però sobretot no són com les teves, mala bèstia.

No he pogut acomiadar-me de la Senyora Paulina, perquè m’hauria fet pena i potser hauria plorat, i segur que ella m’hauria dit de quedar-m’hi, però no amb tu, sinó a casa seva, i jo el que vull és anar-me’n ben lluny, com ja t’ho vaig dir, i com menys gent sàpiga que marxo i per on, millor. Així que he agafat la bicicleta al matí, ben d’hora, m’he llevat sense fer soroll, i quan has començat a remugar en somnis, t’he tocat una mica perquè em notessis i, quan ja roncaves, he marxat i t’he deixat el vestit perquè no te n’oblidis mai i algun dia reconeguis que, si me’n vaig anar, va ser per culpa teva; com també va ser culpa teva que no fos amiga del noi del tabac, que ven tabac i xiclets a l’estanquera, i un dia el vaig trobar pel carrer i duia un ram de flors per a la seva mare, que havia estat malalta i li duia aquell ram per animar-la, i com que me’l vaig quedar mirant d’aquella manera, em va dir, ¿en vols una?, i vaig acceptar la flor i me la vaig col·locar a l’orella, no sé d’on havia tret allò de la flor a l’orella, d’algun lloc; i justament portava aquell vestit, i quan vaig arribar a casa, cridaves de ràbia, perquè sempre has tingut una ràbia que feia por, i després et passava, i fins i tot demanaves perdó, però el mal ja estava fet, com es diu.

Mai no em vas deixar ser amiga del noi de l’estanquera, i fins i tot em vas prohibir fumar, i això que ho feia molt de tant en tant, al jardí de casa, quan no venia ningú, i fumava només per relaxar-me, perquè era una de les poques coses que feia que em relaxés, i si discutíem fort, fumava una mica i em passava, i a tu també, que venies darrere com un gosset i a fer les paus, perquè no podia seguir enfadada si tu venies i volies fer les paus, havia d’aprofitar que ja t’havia passat i començar de nou, com si res, i encara que em volgués quedar amb la mala bava, no m’ho permeties, venies i intentaves fer-me riure, i com que saps quines coses em fan riure, te n’aprofitaves, i ficaves el dit al clotet, i si tenia clotet a la meva galta volia dir que començava un somriure, això ho sabíem bé, tu i jo, i sempre te n’has aprofitat, i jo m’he deixat fer, però ara ja no, perquè, fiu, fiu, marxo i marxo lluny, fins que em cansi de pedalar, i quan me’n cansi, descansaré i continuaré, no sé quan m’aturaré, però quan ho faci ja seràs lluny, tan lluny que hauré de memoritzar bé la teva cara per no oblidar-la.

Ara el més important és pedalar, i fer-ho ràpid però també lent, amb el balanceig del cos per no cansar-me de seguida i haver de parar, i sobretot el més important és que recordi les coses que no m’agraden de tu, mala bèstia, ni el teu nom vull dir, per si de cas, perquè quan he deixat de pensar les coses que no m’agraden de tu, i les coses que no t’agraden de mi, sempre acabo creient que l’amor entre nosaltres és més fort que tota la resta, perquè és el que em dius sempre, i sobretot quan ens hem barallat, em dius això, i jo també ho penso, com quan em dius, ets la meva única família, i penso que és veritat, que sempre ens hem tingut i que no hem necessitat a ningú més, però ja no m’enganyes, perquè l’amor, així, em fa angúnia, no el suporto, i no el vull i ja te’l pots quedar, i no serà per no haver-te avisat, que si no canviaves, marxaria… No t’ho creies perquè mai no m’has cregut, i perquè sempre has pensat que no era prou valenta, però la velocitat que duc sobre la bicicleta em diu que sí, que sóc valenta, i més que tu, mala bèstia.

Les dues primeres coses que faré a la meva nova vida seran fumar i prendre el sol, que tampoc no em deixaves prendre’l, perquè a mi m’agradava quedar-me al jardí, davant de casa, i prendre una mica el sol, perquè la cara i els braços sí, però la panxa i les cames sempre les tinc blanques com la paret, i mai no m’ho has permès. Què pensaran els veïns, deies, i que allò era de males dones, i em sembla que els veïns t’han preocupat quan has volgut, perquè escridassar-me i que tothom ens sentís per les finestres obertes no t’ha avergonyit mai, no com a mi, que després havia de sortir de casa i tothom em mirava, perquè t’ho vas muntar bé, em vas convèncer perquè fes jo les compres i els encàrrecs i gairebé mai sorties de casa, i potser era per la vergonya, o per la culpa, perquè suposo que de tant en tant te n’has sentit, de culpable, i bé que has fet. No em deixaves prendre el sol, i ara el sol va sortint de mica en mica i em toca la cara i les cames, que ja comencen a estar garratibades de l’esforç, però m’agrada, és un dolor que m’agrada, que em fa sentir bé, és una cosa que no s’entén, però ja estic acostumada a fer-ne, d’aquestes, perquè tampoc no s’entén que hagi estat tant de temps consentint-te tot això, que ni tan sols em vas deixar anar a dormir a un altre llit, a una altra habitació, i posaves com a excusa que et feia por dormir sense companyia, i a les fosques, i em vas obligar a quedar-me sempre amb tu, fins i tot quan ja et vaig dir sense remordiments que no ho volia fer, que volia una habitació per a mi sola, però res, mai no m’ho vas permetre.

Com n’he sigut, d’infeliç, i ara me n’adono, i alguns diran que he trigat molt a adonar-me’n, però he trigat menys que una vida i això és el que compta, i molta gent em mirava amb pena perquè ja sabien com vivia, amb quina pena havia de conviure, però ningú no em va ajudar mai, tret de la Senyora Paulina, i no va servir de gaire, perquè amb la teva mirada la vas fer fora, per això no se’ns han acostat mai, i tu deies que no tenia importància, que no necessitàvem l’ajuda de ningú, mala bèstia, és clar que no, mai no l’has necessitada, tu, perquè em tenies a mi, a veure ara com t’ho faràs per fer les compres i els encàrrecs, i com sortiràs al carrer i tothom et mirarà i sabrà que ja no vius amb mi, que t’he abandonat, i els veïns pensaran que pobreta, jo, i que ja t’està bé, a tu. M’agradaria veure’t quan surtis el primer dia de casa, quan jo ja sigui tan lluny, però tan lluny, que ni ho sospitaràs, i passaràs uns dies pensant que tornaré, i potser no surts avui, quan et llevis i vegis que no hi sóc, al teu costat, i que t’he deixat aquell vestit estirat al llit, per fer-te ràbia… No, segur que avui no surts, que t’esperaràs fins al vespre, quina calor quan fa pujada, però quin vent més agradable, fiu, fiu, i quan arribi el vespre i jo m’aturi a descansar, pensaré en tu, que seràs a casa nostra i ja no suportaràs la incertesa, tu que sempre m’has dominat i sempre has sabut on era, i quan he marxat i he trigat més del que estava previst ja t’has enrabiat, ja veuràs, aquesta nit, quan dormis sense mi, quan entenguis que anava de debò, que un dia me n’aniria, i aquest dia ja ha arribat, que no t’ho creies, ara t’ho hauràs de creure. I quan t’amenaçava, que un dia marxaria, que algun dia seria prou valenta, deies, com per riure-te’n, temps a venir, i no t’entenia, em deies, sí, sí…, temps a venir, com qui diu, demà, i sempre és demà, no sé si s’entén. Per a tu la meva llibertat sempre ha sigut una cosa del futur, d’un futur que no arriba, un demà que sempre és demà, i demà serà demà, i així sempre, i al final…, temps a venir, el temps ha vingut, ja és aquí, i la bicicleta del meu avi m’ha ajudat, i les meves cames, que són fortes, i el vent, que de tant en tant m’empeny per darrere i unes altres vegades no em deixa avançar tan ràpid com vull, no hi ha pressa, per això la vaig fer arreglar d’amagat, per marxar i amb pressa al principi del camí, però lentament, per arribar ben lluny, on no puguis trobar-me.

Mai no havia fet un recorregut amb la bicicleta que fos tan llarg, i ara que veig la meva ombra a l’asfalt i de vegades, a trams, a la sorra, m’adono que bé m’hi sento, en aquest equilibri, i no l’hauria de perdre mai, i també aprendré a conduir, que ja en sé, una mica, pel que m’han explicat, però mai no ho he posat en pràctica, per culpa teva, que et semblava que una dona no havia de conduir, que gairebé cap dona que coneixes ha conduït mai, però les dones que tu coneixes… A mi què, sóc una dona diferent, jo, i no t’ho has cregut, has pensat sempre que jo era com la resta i que m’estaria calladeta, i t’obeiria sempre, en tot, ¡quina ignorància!, la teva, però també la meva, per haver-me cregut tantes i tantes bajanades que m’has dit, i jo que mai les he posat en dubte, perquè… ¿per què m’hauries de voler fer mal?, això és el que sempre he pensat, que mai no em faries mal, i que si t’enfadaves era pel meu bé, per ensenyar-me com era la vida, però la vida després, quan la trobava al carrer, no era tan complicada… Ara, sobre la bicicleta, no ho és pas, de complicada, però jo pensava que algun dia la trobaria, aquella cosa difícil que se’t clava en algun moment a la vida, allò que a tu t’havia succeït i per això ets així, aquella cosa que et marca i t’amarga. Sempre esperant que la maldat d’aquest món m’agafés desprevinguda, però mai no ha arribat, no, però per a tu era més fàcil que jo visqués amb la por, perquè així no fugiria com ara fujo… T’he volgut entendre tant, que em vaig oblidar de quin era el meu desig, i… Ara sóc jo, que m’estic enrabiant, i em fa una mica de pena, però m’he fet prometre que pensaria en totes les teves dolenteries, les teves paraules, mala bèstia, i com em miraves quan senties aquella mena d’odi cap a mi, i no només cap a mi, cap a la vida en general… Tot se t’escapa, jo m’he escapat, però ara, quina llibertat, quina sensació les rodes i la carretera, com aprofito l’embranzida de les baixades per poder pujar amb més força, quin vertigen, de tant en tant, pedalar amb la meva bicicleta. Això és tot el que volia, no era tan difícil d’entendre, i t’ho vaig dir, que si em seguies tractant així, algun dia marxaria, i tu…, temps a venir, i jo, riu riu, i tu reies però amb malícia, i jo callada. No podràs dir que vaig ser injusta. No diràs que no et vaig avisar, mare…, mareta meva, què faràs ara, tan sola.