EL BALL

La mare no em deixa pujar a la seva habitació quan balla, i sé que balla perquè l’hi he preguntat, però al principi no volia dir-m’ho, perquè deia que eren coses seves, però com que vaig començar a plorar i a cridar i a posar-me com una boja, o això em va dir, em va haver de reconèixer que només ballava, i jo li vaig dir que si només ballava, per què no em deixava estar amb ella i ballàvem juntes, i em va dir que hi ha coses que ella vol fer sola, i una d’elles és ballar. Igualment, no sé si m’hauria agradat ballar amb ella, perquè és una música una mica estranya, com uns sorolls de vegades, com si fos la natura, però d’altres vegades és una melodia… No és exactament la música, sinó la dona que canta, que és com un fantasma, i la mare es vesteix amb roba molt ampla, vestits, o camises llargues, o roba de dormir, o… Com si fossin teles que no volen tocar mai la seva pell, i és fàcil, perquè la mare és prima, prima, prima, prima, primíssima, i balla a la seva habitació i no m’hi deixa entrar. Quan baixa del pis de dalt, on hi ha la seva habitació, està tota suada i li dic, com ha anat, i em diu que bé, i que espera que ho entengui, i no ho entenc i per això no responc. Un dia va baixar plorant i em pensava que li havia passat alguna cosa, o que s’havia fet mal, i em va dir que no, que només estava emocionada, que la música i el ball la transporten a un altre univers, i vaig preguntar, ¿quin?, i em va dir, un d’espiritual, no ho entendries, i tenia raó, no ho entenc. Un dia vaig pujar d’amagat i vaig veure que posava una càmera a gravar, i que mirava a veure on enquadrava, per sortir ella ballant, i vaig pensar que si després es mirava el vídeo, potser hi sortia jo allà, espiant, i per això vaig marxar. Era un dia d’aquells que posava la música de la dona que fa por cantant. Com que mentre la mare balla no la puc molestar, perquè els primers dies la cridava per diferents motius, m’ha dit que puc convidar una amiga sempre que ella vagi a dalt, i l’hi he dit a la meva millor amiga, però em fa una mica de vergonya perquè quan necessitem alguna cosa, ella diu, pregunta-li a la teva mare, però la meva mare està ballant, li dic, i diu, i què, i no sé què més contestar; li he preguntat si la seva mare també balla i diu que no, i que la música li fa una mica de por, i ja ho sé, a mi també, així que ara cada cop que li dic si vol venir, em pregunta si la meva mare ballarà, i com que no responc, em diu que millor un altre dia. No sé per què es grava, ni què fa després amb la seva gravació, em sembla que tot això ho fa perquè l’àvia s’ha posat malalta i em sembla que es morirà, però no ho entenc, perquè estaven enfadades i no es parlaven, i ara des que ens va arribar la notícia, perquè va trucar l’avi per telèfon, la mare puja més sovint a la seva habitació; abans també hi pujava, i potser ballava mentre jo era a l’escola, però ara ho fa molt més sovint, i fa més por. Ja no em crec que plori perquè està emocionada, perquè no té sentit, com et pots emocionar tu sola ballant a la teva habitació, i quan li he demanat que em digui la veritat, que si està així per l’àvia, m’ha clavat una bufetada i ja no he preguntat res més; després ha vingut plorant a demanar-me perdó i l’he perdonada, però… Bé, li he dit que la perdono, però en realitat no l’he perdonada i un dia d’aquests li diré que vull marxar a viure amb el pare. Quan l’hi digui plorarà i dirà que no, que per què, com les altres vegades, i em dirà que si marxo es quedarà molt sola, i li diré que el pare també està sol, però aleshores em mirarà amb aquella cara… I té raó, no està sol, viu amb una altra persona que no sabem com es diu, però sabem que viu amb ella, i com que la mare em fa pena, em quedo, però potser algun dia ens barallem i no ens parlem, com amb l’àvia.

Li he preguntat si jo també puc ballar a la meva habitació i m’ha dit que sí, que l’únic que he de fer és deixar-me portar per la música, tancar els ulls i ballar al ritme, però no cal ballar bé, sinó que has de deixar que el teu cos s’alliberi, i no ho sé, em fa una mica de por quan parla així; potser s’ha tornat boja. Ahir va venir una amiga seva i anava vestida així també, amb un vestit llarg fins a terra, ample, i gairebé transparent, i van pujar corrent i rient a l’habitació, i de cop vaig sentir la música, era d’ocells i sonava de tant en tant com si fos l’aire bufant, com si l’habitació de la mare fos un bosc. Després van baixar al menjador i van començar a parlar, però semblava que parlaven un altre idioma, perquè era impossible entendre-les, i això que totes les paraules sé què volen dir, però totes juntes no s’entenien. Van dir que a la nit, amb la lluna plena, s’havien de connectar amb el Senyor, i que era molt important, era la primera lluna plena que podrien comunicar-se amb Ell, i no sé per què van dir res, si ja saben que a mi em fa por quan és lluna plena; em fa por i no puc dormir, i quan és lluna plena la meva mare mai m’ho diu perquè no m’espanti.

A la nit em vaig posar nerviosa i ja vaig anar a dormir amb allò ficat al cap, no m’ho podia treure del cap, intentava pensar en altres coses, més maques, perquè és el que em diu la mare, però quan la volia cridar perquè vingués a veure’m i dir-li que tenia una mica de por, tot i que no em deixa dir-ho, perquè diu que si començo a parlar de por i de por, és impossible que deixi de tenir-ne… Però quan l’hi vaig voler dir, vaig començar a sentir-la cridar, com si fos un ocell, o…, jo què sé, a fer uns sorolls que feien por, i després cridava una mica com si s’hagués fet mal, i al cap d’un moment també vaig sentir la seva amiga, i totes dues cridaven i cridaven, i vaig perdre la por de la lluna plena i em van començar a fer por elles.

Al matí li vaig preguntar què havien fet, i em va dir que connectar-se amb Ell, i li vaig dir que s’estava tornant boja, i que si seguia així, me n’aniria, i em va dir, no pots marxar perquè ets meva, i a l’instant va agenollar-se i em va dir, ¡no!, ¡no ets meva!, ¡vola!, ¡vola!, ¡segueix el camí de la llibertat!, ¡obre la teva gàbia d’or, oh! I em va fer gràcia, perquè feia gràcia.

El pitjor va ser després, perquè va deixar de parlar i va començar a vestir-se així, ampla, amb aquelles gases i aquells vestits, per anar pel carrer. Un dia la vaig seguir i va entrar en un lloc que es deia CAMÍ A LA VIDA i jo vaig pensar, bé, almenys no és a la mort, i va ficar-se allà i em vaig amagar perquè no em veiés ningú, i com que hi havia alguns finestrals amples i alts, almenys podia sentir què deien, i eren crits, tots junts, com els de la nit de la lluna plena, però molta més gent, i com que era de dia, no em feia por, em feia…, no sabria com dir-ho. Una mica de vergonya, potser.

Vaig marxar d’allà una mica desanimada, perquè no havia vist res d’interessant, i a més, tard o d’hora li passaria; a la meva mare totes aquestes coses li acaben passant i llavors és com si mai les hagués fet. A la nit, quan la meva mare va tornar a casa, li vaig preguntar on havia estat tot el dia, i em va dir que havia estat renaixent. La vaig mirar amb cara d’idiota, perquè s’adonés que ja n’hi havia prou, que ja feia massa que durava tot allò, però va fer com si no fos cosa seva. Li vaig preguntar què havia fet durant la tarda, i em va dir que un grup de dones s’havien reunit a casa d’una d’elles, i que potser algun dia m’agradaria anar amb ella, per tornar a néixer, però no sé per què voldria tornar a néixer, si amb un cop ja n’hi ha prou.

Es tractava de deixar la ment en blanc, però segons sembla per deixar la ment en blanc abans has de fer un esforç molt gran, has d’entrenar-te, i d’aquí els balls, suposo, i tota la resta. I quan ja estàs preparada, i si jo hi volia anar abans hauria de preparar-me, pots reunir-te amb aquelles dones per intentar tornar a néixer. Diu la meva mare que quan estàs en connexió amb tu mateix, amb el teu ventre, o alguna cosa així, comences a parlar com en somnis, com si fossis somnàmbula, i això significa que estàs tornant a néixer, que t’estàs despullant d’aquesta vida, d’aquest cos, i… D’acord, d’acord, l’entenia i em feia por també. En vomitar el teu propi jo, o alguna cosa així, no sabria explicar-ho d’una altra manera, parles, i les altres del grup transcriuen el que has dit. I no només això. Perquè t’ho creguis, perquè potser et diuen alguna cosa que no t’acabes de creure, et graven, perquè després sentis la teva veu i la reconeguis, i perquè vegis que és veritat, que ningú et deia cap mentida. Li vaig preguntar a la meva mare si ella ho havia aconseguit, si s’havia pogut vomitar a si mateixa, i em va dir que sí, i que havia estat molt sorprenent el que havia dit. Va dir que era sorprenent, però no va fer cara de sorpresa.

—¿I què vas dir?

I va dir que no volia ser mare, que mai havia volgut ser mare, i que tampoc havia volgut ser la filla de la seva mare, i que l’única cosa que desitjava era desfer-se de tot. La vaig mirar espantada, perquè no entenia gaire el que volia dir, potser em volia fer fora de casa, o… I em va dir que havia d’estar tranquil·la, ara més que mai, perquè la persona que va dir aquelles coses ja no era ella, sinó el seu altre jo; no sé si s’entén. Li vaig preguntar si la nova mare deixaria de ballar o allò no canviava res respecte a la mare vella, i em va dir que seguiria ballant, però que ara ho podríem fer juntes i jo vaig dir que d’acord, però ara em fa vergonya.