Capítol vint-i-unè: La reversió de les Persones-Bèsties

D’aquesta manera vaig esdevenir una de les Persones-Bèsties de l’illa del Dr. Moreau. Quan em vaig despertar tot era fosc. El braç embenat em feia mal. Em vaig incorporar i, de bon antuvi, em vaig preguntar on em trobava. Vaig sentir unes veus ronques que parlaven a fora. Després vaig veure que la meva barrera havia desaparegut i que l’obertura de la barraca estava tota neta. Encara tenia el revòlver a la mà.

Vaig sentir alguna cosa que respirava, i vaig veure una cosa arraulida ben a prop meu. Vaig aguantar-me la respiració mentre intentava veure què era. Es començà a moure a poc a poc, interminablement. Després una cosa tova i calenta em passà per la pell de la mà.

Se’m contragueren tots els músculs. Vaig enretirar la mà. Em començava a pujar un crit d’alarma que se m’ofegà a la gorja. Tot just m’adonava del que passava i vaig assegurar els dits en el revòlver.

—Qui és? —vaig dir amb un murmuri ronc, apuntant encara.

—Jo, Mestre.

—I qui ets tu?

—Diuen que ara ja no hi ha Mestre. Però jo sé, jo sé. Jo vaig portar els cossos al mar, Oh Caminador del Mar, els cossos dels que tu vas sacrificar. Sóc el teu esclau, Mestre.

—Ets el qui vaig trobar a la platja? —vaig preguntar.

—El mateix, Mestre.

La cosa, evidentment, anava de prou bona fe, perquè altrament m’hauria pogut caure a sobre mentre dormia.

—Està bé —vaig dir, estenent-li la mà perquè me la tornés a besar. Em vaig començar a adonar del que significava la seva presència. I la marea del meu coratge anava creixent—. On són els altres? —li vaig preguntar.

—Són bojos. Són uns folls. —Va dir l’Home-Gos—. Ara mateix estan parlant tots plegats allí darrera. Diuen: «El Mestre és mort; l’Altre del fuet també és mort. L’Altre que caminava en el mar és… igual que nosaltres. No tenim Mestre, no tenim Fuets, ja no ens espera la Casa del Dolor. S’ha acabat. Estimem la Llei, i la guardarem; però ja no hi ha dolor, ja no hi ha Mestre, ja no hi ha Fuets, s’han acabat per sempre». Això diuen. Però jo sé, Mestre, jo sé.

En la fosca vaig donar uns copets al cap de l’Home-Gos.

—Està bé —vaig repetir.

—Aviat els immolaràs tots —va dir l’Home-Gos.

—Aviat —vaig contestar— els immolaré tots… al cap d’uns quants dies i quan hagin passat certes coses. Cada un d’ells, excepte els qui tu em diguis, cada un d’ells serà sacrificat.

—El qui el Mestre desitja matar, el Mestre mata —va dir l’Home-Gos amb una certa satisfacció a la seva veu.

—I perquè llurs pecats s’incrementin —vaig dir—; que visquin en llur follia fins que els arribi l’hora. Que no sàpiguen que jo sóc el Mestre.

—Dolça és la voluntat del Mestre —va dir l’Home-Gos amb el tacte natural de la seva sang canina.

—Però un ha pecat —vaig dir—; aquest, el mataré quan me’l trobi. Quan jo et digui: «És aquest,» tu tira-te-li a sobre. I ara aniré als homes i les dones que estan en assemblea.

La sortida de l’Home-Gos va ennegrir per un moment l’obertura de la barraca. Després el vaig seguir i em vaig quedar dret, gairebé en el lloc precís on em trobava quan vaig sentir que Moreau i els seus gossos em perseguien. Però ara era nit. Al meu entorn la miasmàtica cinglera era tota negra, i més enllà, en comptes d’una verda pujada sota el sol, vaig veure una roja foguera davant la qual s’agombolaven figures grotesques que es movien a dreta i esquerra. Més enllà hi havia els arbres espessos, una paret negra amb el serrell a la part de dalt format per les últimes branques. La lluna tot just començava a sortir per la cinglera i, com una columna sobreposada a la seva llum es dreçava l’espira de vapor que les fumaroles de l’illa llançaven contínuament.

—Camina al meu costat —vaig dir, agafant nervi, i l’un al costat de l’altre baixàrem pel caminet sense fer gaire cas de les fosques coses que ens espiaven des de les barraques.

Cap dels que hi havia a l’entorn del foc no va fer gest de saludar-me. La majoria m’ignorà, ostentosament. Vaig mirar si el Hiena-Porc hi era, però no hi era. Tot plegat, devien ser una vintena de Persones Bèsties, agatzonades, mirant el foc o parlant entre ells.

—És mort, és mort, el Mestre és mort —va dir la veu de l’Home-Simi cap a la meva dreta—. La Casa del Dolor… Ja no hi ha pas Casa del Dolor.

—No és pas mort —vaig dir en veu alta—. Fins ara i tot encara ens contempla.

Això els va sobtar. Vint parells d’ulls em miraven.

—La Casa del Dolor ja no existeix —vaig dir—. Però tornarà. El Mestre no el podeu veure. Però us escolta encara des de l’altura.

—Cert, cert —va dir l’Home-Gos.

La meva seguretat els desconcertava. Un animal pot ser ferotge i astut, sí, però cal ser un home per dir una mentida.

—L’home del Braç Embenat diu coses estranyes —va dir una de les Persones-Bèsties.

—Us dic que és veritat —vaig dir—. El Mestre i la Casa del Dolor tornaran. Ai d’aquell qui desobeirà la Llei!

Es van mirar l’un a l’altre encuriosits. Fingint indiferència em vaig posar a donar cops a terra al meu davant amb la destral. Ells miraven, vaig remarcar, els talls pregons que jo feia a l’herba.

Llavors el Sàtir em va presentar un dubte seu; l’hi vaig contestar i llavors una de les coses motejades presentà una objecció, i al redós de la foguera s’inicià una animada discussió. A cada moment em sentia més convençut de la meva seguretat actual. Ara parlava sense la tensió a la gola, provocada per la intensitat de la meva excitació i que al principi em preocupava. En el curs aproximat d’una hora havia aconseguit de convèncer una colla de Persones-Bèsties de la veritat de les meves assercions, i havia pogut enraonar la majoria dels altres fins a provocar-los dubtes seriosos. A tot això jo vigilava per si venia el meu enemic, el Hiena-Porc, però no va comparèixer. De tant en tant un moviment sospitós em donava un surt, però la confiança em creixia ràpidament. Després, quan la lluna començava a baixar del seu zenit, els meus oïdors es posaren a badallar un després de l’altre (mostrant les dents més estrambòtiques a la llum del foc que minvava) i, ara l’un, després l’altre, es retiraren cap als caus de la cinglera. I jo, temerós del silenci i la foscor, els vaig seguir, sabent que gaudiria de més seguretat amb una colla d’ells que amb un de sol.

D’aquesta manera va començar la part més llarga de la meva estada en aquesta illa del Doctor Moreau. Però d’aquella nit fins que va arribar el final només va passar una cosa digna de contar-se, fora d’una sèrie de detallets desagradables, innombrable, i les ànsies d’una intranquil·litat que no cessava. Així que prefereixo no contar cap crònica d’aquell espai de temps, i contar només l’incident cardinal dels deu mesos que vaig passar en la intimitat d’aquelles bèsties mig humanitzades. Moltes coses m’han quedat a la memòria que podria escriure, coses que, per oblidar-les, donaria amb molt de gust la meva mà dreta. Però contribuirien al recompte de la meva història. En retrospecte, és interessant de recordar que aviat vaig adquirir els costum d’aquells monstres i recobrar la meva confiança. Vaig tenir les meves baralles, és clar, i la meva pell serva encara queixalades, però ells ben tost admiraren la meva habilitat de tirar pedres i el tall de la meva destral. I la lleialtat del meu Home-Gos-Sant-Bernat em fou d’infinit servei. Vaig descobrir que llur simple sistema d’honor es basava principalment en la capacitat d’infligir vigoroses ferides. De fet puc dir sense vanitat que… estic convençut que gaudia d’un lloc preeminent entre ells. Un o dos, que en diverses disputes jo havia deixat prou baldats, em ressentien pregonament, però la cosa s’airejava, principalment, a la meva esquena, i a una sana distància dels meus projectils, amb llurs ganyotes.

El Hiena-Porc m’evitava; jo sempre estava alerta a la que fes. El meu inseparable Home-Gos l’odiava i el temia intensament. Crec de debò que aquests sentiments eren la rel de la seva fidelitat per a mi. Aviat se’m va fer evident que aquell monstre havia tastat sang i que seguia les passes de l’Home-Lleopard. Es féu un cau en algun lloc de la selva i esdevingué solitari. Una vegada vaig intentar d’induir les Persones-Bèsties a caçar-lo, però no tenia prou autoritat per fer-los cooperar cap a una fi tan concreta. Un i altre cop vaig intentar d’acostar-me al seu cau per tal d’enxampar-lo de sorpresa, però sempre resultava massa llest per a mi, i, o em veia venir o m’ensumava i s’escapava. Ell també féu per a mi que tot pas per la selva resultés perillós, i també per als meus aliats, amb les seves emboscades. L’Home-Gos a penes gosava d’apartar-se del meu costat.

Durant el primer mes, si fa no fa, les Persones-Bèsties, comparades amb el que esdevindrien, eren prou humanes, i fins vaig arribar a concebre una amistosa tolerància per a un o dos d’ells, amén del meu amic caní. El petit bradipòdid em demostrava un curiós afecte i es dedicava a seguir-me. D’altra banda l’Home-Simi m’avorria. Es creia, per mor de tenir cinc dits, que era el meu igual i es passava les hores mortes dient-me disbarats. Una de les seves qualitats m’entretenia una mica: tenia una habilitat fantàstica per a formar paraules noves. Li semblava, crec, que gargantejar noms que no volien dir res era l’ús correcte de la llengua. Ell en deia «Grans Penses» per tal de distingir-les de les «petites penses», és a dir els interessos normals de cada dia. Si jo mai deia res que ell no comprenia, ho lloava enormement, m’ho feia repetir, s’ho aprenia de memòria i es posava a repetir-ho ell, equivocant un mot aquí o allà, a les més mansoies de les Persones-Bèsties. Tot allò que era pla i comprensible no li semblava important. Per al seu ús especial jo vaig inventar algunes molt, molt curioses «grans penses». Ara crec que era la criatura més idiòtica que mai hagi conegut; havia desenvolupat de la manera més meravellosa la idiotesa distintiva de l’home sense perdre ni una unça de la follia natural d’un mico.

Així, dic, passaren les primeres setmanes de la meva soledat entre aquells animalots. Durant aquell temps respectaven els usos establerts per la Llei, i es comportaven amb general decòrum. Una vegada vaig trobar un altre conill trossejat (obra del Hiena-Porc, n’estic segur) però això fou tot. Deuria ser el mes de maig quan per primera vegada em vaig adonar d’unes diferències en augment en llur parla i capteniment; l’articulació se’ls feia més ronca i de punt en punt mostraven menys inclinació a parlar. El parloteig del meu Home-Simi augmentà de volum, i també es féu menys i menys comprensible, més i més simiesc. Alguns dels altres semblaren perdre del tot llur control del llenguatge, per bé que de moment encara comprenien el que jo els deia. Us podeu imaginar el llenguatge, al principi clar i exacte, que s’anava estovant i quequejant, perdent forma i sentit, fins a tornar-se simples grumolls de so? I cada dia els era més difícil de caminar erectes. Encara que els feia vergonya, de tant en tant jo en sorprenia un o dos que corrien amb peus i mans i que ja no podien recobrar l’actitud vertical. Es feien més renyocs per agafar les coses; bevien xuclant, menjaven rosegant, cada dia perdien distinció. Em vaig adonar més clarament que mai del que Moreau m’havia dit de la «tossuda carn de la bèstia». Tornaven a la bèstia, i hi tornaven molt de pressa.

Alguns (els peoners, vaig notar amb certa sorpresa, eren tots femelles) es posaren amb tota deliberació a desobeir les injuncions de decència. Altres fins organitzaren ultratges públics contra la institució de la monogàmia. Era clar que la tradició de la Llei perdia força. No puc pas continuar descrivint aquest tema tan repulsiu. Imperceptiblement el meu Home-Gos va tornar a parar en gos; dia a dia es feia més bavós, quadrupetal, pelut. Jo a penes vaig ser conscient de la transició del company de la meva dreta en el gos d’atura que m’acompanyava. En l’augment diari de descura i desorganització, el carrer dels habitatges, que no havia estat mai cap flor, es va fer tan odiós que jo me’n vaig anar i, travessant l’illa, em vaig bastir una cabana de branques entre les negres runes del tancat de Moreau. Una certa memòria del dolor, vaig descobrir, encara feia que aquell lloc em protegís de les Persones-Bèsties.

Fóra impossible de detallar pas a pas la transformació d’aquells monstres; explicar com, dia a dia, la semblança humana els abandonava; com anaren desistint de portar robes i parracs i acabaren abandonant fins a l’últim fil; com el pèl se’ls començà a estendre pel cos; com el front se’ls empetitia i la barra se’ls projectava; com la intimitat quasi humana que jo m’havia permès durant el primer mes de la meva soledat esdevingué un horror de la memòria.

El canvi era lent i inevitable. Per a ells tant com per a mi arribà sense cap brusquedat definida. Encara em movia enmig d’ells sense perill, perquè encara cap sacseig en llur reversió havia deixatat l’explosiva càrrega d’animalitat que dia a dia foragitava l’humà. Però vaig començar a témer que el sacseig arribaria aviat. El meu Sant Bernat em seguia a la nova casa; la seva vigilància em permetia de vegades dormir gairebé en pau. El petit bradipòdid es tornà tímid i m’abandonà, grapejant un cop més cap a la seva vida natural entre les branques. Acabàrem en la justíssima situació d’equilibri que impera en una d’aquelles gàbies de «Família Feliç» que els domadors exhibeixen… si el domador els deixava per sempre.

És clar que aquestes criatures no declinaren en la mena de bèsties que els lectors han vist en els jardins zoològics: óssos, llops, tigres, bovins, porcins i simis ordinaris. Cada un d’ells conservava encara quelcom d’anòmal; en cada un d’ells Moreau havia barrejat i combinat aquest animal amb aquell altre; un podria ser principalment orsí, un altre principalment felí, un altre principalment boví, però cada un estava contaminat d’altres criatures —una mena d’animalisme generalitzat lluïa a través de disposicions específiques. I els esquinços minvants d’humanitat encara em sobtaven, ara i adés, potser una momentània recrudescència del llenguatge, una destresa inesperada de les potes anteriors, un llastimós esforç de caminar drets.

Jo també dec haver sofert canvis estranys. La roba em penjava en forma de draps groguencs pels esquinços de la qual em lluïa la pell ara bruna. El cabell llarg, ara tot embullat. I em diuen que fins avui els meus ulls tenen una curiosa lluentor, es mouen amb un rabent moviment despert.

Primer em passava les hores de claror a la platja del sud escorcollant el mar amb l’esperança de veure-hi un vaixell, fent-hi pregàries. Comptava que l’Ipecacuanha tornaria en fer l’any, però no va aparèixer. Cinc vegades vaig veure veles, i tres vegades fum, però res no va tocar l’illa. Sempre tenia una foguera preparada, però sens dubte la reputació volcànica de l’illa n’hauria explicat el fum.

Deuria ser només setembre o octubre quan vaig començar a pensar de fabricar-me un rai. Per aquella època el braç ja se m’havia guarit i podia fer servir ambdues mans. Al principi em descoratjava la meva poca traça. No havia fet mai a la vida res de fusteria ni cosa que ho semblés i passava dia rera dia fent experiments de talla i lligam d’arbres. No tenia cordes, ni se m’acudia res per poder-ne fabricar; cap de les abundoses lianes semblaven prou flexibles o prou fortes, i malgrat tota la meva educació científica, no sabia cap manera de fer-les-hi. Vaig passar més de quinze dies remenant entre les negres runes del tancat i per la platja, allí on havien cremat les barques, buscant claus o qualsevol altre trosset de metall que pogués fer-me servei. De tant en tant alguna criatura Bèstia em contemplava, però en cridar-la jo se n’anava tot brincant. Va arribar una època de tempestes i ruixats que retardà molt la meva feina, però per fi vaig acabar el rai. N’estava encantat. Però com que em mancava un cert sentit pràctic (que sempre ha estat el meu mal) l’havia construït a més d’un quilòmetre del mar, i abans que pogués fer-l’hi arribar la cosa s’havia esmicolat. Potser fou una benedicció, que em lliurà de fer-m’hi a la mar. Però de moment el descoratjament pel meu fracàs va ser tan agut que durant una pila de dies no vaig poder fer més que seure a la platja plorant, escorcollant l’aigua i pensant en la mort.

Però no tenia cap intenció de morir i va esdevenir un incident que m’avisà, sense ombra de dubte, de la follia de perdre el temps —car cada dia s’omplia amb més perills dels Monstres Bèsties. Jo seia a l’ombra de la paret del tancat, mirant al mar, quan em va sorprendre una cosa freda que em tocava la pell del taló, i, girant-me, vaig veure el rosat bradipòdid que em somreia a un pam del nas. Feia temps que havia perdut la parla i el moviment actiu i el seu pèl llis s’anava espesseint dia a dia, les seves grapes recargolant-se. Va fer un soroll queixós en veure que m’havia cridat l’atenció, s’arrossegà una mica cap als arbusts, i es girà a mirar-me.

Al principi no vaig comprendre, però de seguida se m’acudí que volia que el seguís, cosa que per fi vaig fer, a poc a poc, car el dia era calorós. Quan va arribar als arbres s’hi va enfilar, car es movia molt millor per les lianes penjants que per terra.

I de cop i volta, en un espai obert a trepitjades, em vaig topar amb un esgarrifós grup. La meva criatura Sant Bernat jeia morta a terra, prop del seu cos seia agotzonat el Hiena-Porc, grapejant la trèmula carn amb urpes deformes, rosegant-la i remugant de gust. En acostar-m’hi el monstre em va clavar els seus ulls brillants, obrí els llavis per ensenyar-me les dents totes tacades de sang i grunyí amenaçadorament. No tenia por ni vergonya; l’últim vestigi del toc humà havia desaparegut. Vaig donar un pas més, em vaig deturar, i vaig treure’m el revòlver. Per fi el tenia cara a cara.

L’animal no feia senyal de retirada. Però se li aplanaren les orelles, se li erissà el pèl i se li tensà el cos. Vaig apuntar entre els seus ulls i vaig disparar. En fer-ho, la cosa va saltar dret sobre meu i em va fer caure com si fos una bitlla. M’urpejà amb la seva mà baldada i em va donar un cop a la cara. El seu salt em va fer rodolar per terra. Vaig caure sota la part posterior del seu cos, però per sort jo l’havia ben encertat, i la bèstia havia mort quan saltava. Vaig emergir de sota el seu pesat sutze i em vaig alçar tot espantat mirant aquell cos que encara bategava. Aquell perill, si més no, havia passat. Però jo sabia que aquesta era només la primera de tota una sèrie de reversions a venir.

Vaig cremar tots dos cossos en una pira de branquillons. I ara m’adonava que a menys que me n’anés de l’illa la meva mort era cosa de temps. Per ara les bèsties, amb una o dues excepcions, havien abandonat la cinglera i s’havien fet caus segons el gust particular en els espessoralls de l’illa. Uns pocs rondaven de dia; la majoria dormia i l’illa hauria semblat deserta a un nouvingut; però de nit l’aire s’omplia de llurs ucs i udols. Se’m va mig acudir de fer una matança de tots ells —construir paranys o barallar-m’hi amb el ganivet. D’haver tingut prou bales no hauria dubtat de començar a matar. Ara amb prou feines si devia quedar una vintena dels carnívors perillosos, i d’aquests els més valents ja eren morts. Després de la mort d’aquell pobre gos meu, el únic amic, també vaig adoptar fins a cert punt el costum de dormir de dia per tal d’estar previngut durant la nit. Em vaig refer la cabana a les parets del tancat amb una porta tan estreta que res que intentés de penetrar-hi per força hauria de causar considerable soroll. A més les criatures havien perdut l’art del foc i n’havien recobrat la por. Un cop més, ara gairebé amb passió, em vaig dedicar a martellejar estaques i branques per fer un rai amb què escapar-me.

Vaig trobar mil dificultats. Sóc extremadament poc traçut (ja havia acabat el col·legi quan s’estengueren els ensenyaments manuals sistema Slöjd) però vaig poder ajuntar tots els requisits d’un rai, per fi, si bé de manera renyocament complicada, i aquesta vegada em vaig preocupar de fer-lo fort. L’únic obstacle insoluble era que no tenia ni vas ni barral per contenir l’aigua que necessitaria per a fer-me a la mar en aquests mars tan poc viatjats. Fins hauria intentat de fer terrissa, però a l’illa no hi havia argila. Anava amunt i avall de l’illa, intentant amb tota la força de resoldre aquesta darrera dificultat. De vegades em deixatava en violents espetecs de ràbia i em posava a destrossar algun pobre arbre per la meva intolerant vexació. Però no se m’acudia res.

I va arribar un dia, un dia meravellós, que vaig passar en èxtasi. Vaig veure una vela cap al sud-oest, una vela petita com la d’una goleta, i de seguida vaig calar foc a una gran pila de branques i em vaig quedar dret al costat, enmig de la calda del foc i del migdia, mirant. Vaig mirar aquella vela tot el dia, sense menjar ni beure res, fins que el cap em rodava; i les bèsties venien a veure’m, i semblaven pensar, i se’n tornaven. El vaixell era encara lluny quan arribà la nit i se l’empassà i tota la nit em vaig esforçar a mantenir el foc ben viu, mentre en la fosca, meravellats, lluïen els ulls de les Bèsties. Quan arribà l’aurora estava més a prop i vaig veure que era la vela quadrada d’un vaixell petit. Tenia els ulls fatigats de tant mirar, i vaig seguir observant i no me’ls podia creure. Hi havia dos homes al vaixell que seien baixos, un a proa i l’altre al timó. Però el vaixell navegava de manera curiosa. No seguia pas el vent; va donar una volta, allunyant-se.

A mida que el dia s’anava fent clar em vaig posar a onejar el darrer parrac de la meva jaqueta; però no s’adonaven de mi i seguien asseguts, mirant-se l’un a l’altre. Vaig anar fins a la part més baixa del cap de terra i em vaig posar a gesticular i a cridar. No hi hagué resposta, i el vaixell continuava el seu curs incert, acostant-se poc, molt poc a poc a la badia. Tot d’una un ocellot blanc molt gran es va acostar volant al vaixell i cap dels dos homes no es mogué ni féu senyal. L’ocell va voltar la nau i després hi va caure a sobre, senyorívol, amb les ales esteses.

Aleshores vaig deixar de cridar i vaig seure a terra amb la barbeta reposant sobre les mans, escrutant. A poc a poc, a poc a poc, el vaixell em va passar per davant cap a l’oest. M’hi hauria acostat nedant però alguna cosa, una vaga por freda, em retenia. A la tarda la marea el va embarrancar i el va dipositar a uns cent metres cap a l’oest del tancat.

Els homes que hi havia eren morts i ja feia tant que eren morts que, quan vaig tombar la nau de cantó, en treure’ls caigueren fets trossos. Un tenia unes grenyes de pèl roig com les del capità de l’Ipecacuanha; en el fons del vaixell hi havia una bruta gorra blanca. Mentre jo estava al costat del vaixell tres de les bèsties van sortir dels arbusts i se’m van acostar tot flairant. Em vingué un dels meus espasmes de fàstic. Vaig empènyer el vaixellet per la platja i hi vaig pujar. Dos dels animals eren Bèsties-Llop i se m’acostaren amb els narius oberts i ulls lluents, el tercer era la indescriptible barreja d’ós i brau.

Quan vaig veure que s’acostaven a aquelles pobres despulles, vaig sentir que es grunyien l’un a l’altre, i vaig albirar la lluentor de llurs ullals, un horror fràntic seguí la meva revulsió. Els vaig girar l’esquena, vaig lligar la vela i em vaig posar a remar. No tenia pas valor de mirar enrere.

Però vaig romandre entre l’escull i l’illa aquella nit i l’endemà al matí vaig tirar cap al riuet on vaig omplir d’aigua el barral que hi havia a bord. Després, amb tota la paciència que em va ser possible, vaig recollir una bona quantitat de fruita, vaig emboscar i matar dos conills amb les meves tres darreres bales. Mentre feia això havia deixat la barca ancorada darrere una projecció de l’escull per por dels Monstres-Bèsties.