Capítol vintè: Sol amb les Persones-Bèsties

Vaig plantar cara a aquella gent i, en ells, vaig plantar cara tot sol al meu fat; tot sol i encara, perquè tenia un braç trencat. A la butxaca tenia una pistola amb dues bales de menys. Entre les deixalles escampades per la platja hi havia les dues destrals que havien fet servir per esmicolar les barques. La marea anava creixent darrera meu.

No hi havia altra solució que tenir coratge. Vaig mirar dretament les cares dels monstres que s’acostaven. Ells m’esquivaven la mirada, llurs narius trèmuls investigaven els cossos escampats per la platja. Vaig fer mitja dotzena de passos i vaig agafar el fuet tacat de sang que hi havia sota el cos de l’Home-Llop. El vaig fer petar.

Es van deturar i em miraren.

—Saludeu —vaig dir—. Feu-me una reverència!

Dubtaren. Un doblegà els genolls. Vaig repetir l’ordre, amb el cor a la boca, i vaig avançar cap a ells. Un s’agenollà, després els altres dos.

Vaig tombar-me i vaig anar caminant cap als cossos morts, sempre de cara a les tres Persones-Bèsties agenollades, més o menys a la manera d’un actor que travessa l’escenari sempre de cara al públic.

—Van desobeir la Llei —vaig dir, posant el peu sobre el Recitador de la Llei—. Han estat morts. Fins i tot el Recitador de la Llei. Fins i tot l’Altre del fuet. La Llei és gran! Veniu i mireu.

—Ningú no escapa —va dir un d’ells, avançant i mirant.

—Ningú no escapa —vaig dir jo—. Per això escolteu i feu el que us manaré. —S’alçaren, mirant-se perplexos l’un a l’altre.

—Quiets allí —vaig dir.

Vaig recollir les destrals i les vaig penjar al cabestrell del meu braç, vaig girar el cos de Montgomery, vaig agafar el seu revòlver que encara tenia dues bales i, ajupint-me per escorcollar-lo, li vaig trobar a la butxaca mitja dotzena de bales més.

—Preneu-lo —vaig dir mentre m’alçava i l’assenyalava amb el fuet—, preneu-lo i aneu-lo a llançar al mar.

Encara temerosos, evidentment, de Montgomery, s’acostaren. Encara els feien més por els cops de fuet que jo donava a l’aire. Amb una certa maldestra hesitació, mentre jo feia petar el fuet i cridava, el van agafar amb desgana i el portaren platja avall i s’endinsaren xipollejant en les llampants onades del mar.

—Més —vaig dir—. Més! Porteu-lo més endins.

L’aigua els arribava a les aixelles quan es deturaren i em miraren.

—Deixeu-lo —vaig dir, i el cos de Montgomery va desaparèixer entre esquitxos. Alguna cosa semblava oprimir-me el pit—. Bé —vaig dir amb veu tremolosa. Ells tornaren, de pressa i amb por, fins a la vora de l’aigua, projectant negres esteles en l’argent del mar. Es deturaren arran d’aigua, es giraren i miraren cap al mar com si esperessin que Montgomery s’alcés de la profunditat per a exigir venjança.

—Ara aquests —vaig dir, assenyalant els altres cossos.

Van tenir cura a no acostar-se al mateix lloc on havien deixat caure Montgomery sinó que portaren les quatre Persones-Bèsties mortes de biaix per la platja potser un centenar de metres abans de tirar endins i deixar-los caure.

Mentre els mirava que llançaven les baldades despulles de M’ling vaig sentir uns passos lleugers al meu darrere i, girant-me tot d’una, vaig veure el gros Hiena-Porc potser a una dotzena de metres. Anava cap cot, els seus ulls brillants fixos en mi, les seves manotes tancades en puny i clavades al seu costat. Es deturà en la seva actitud aclofada i esquivà una mica els ulls.

Ens vam ullar un moment. Vaig deixar caure el fuet i em vaig treure la pistola de la butxaca. Perquè jo tenia la intenció de matar aquesta bestiota (la més formidable de les que encara quedaven a l’illa) a la primera provocació. Us semblarà traïdoria, però hi estava resolt. Tenia més por d’aquest que de qualsevol altra parella de Persones-Bèsties. Jo sabia que la seva existència era una amenaça contínua contra la meva.

Vaig tardar potser una dotzena de segons a controlar-me. I llavors vaig cridar:

—Saluda! Fes reverència!

Les seves dents em llambregaren en una ganyota.

—Qui ets tu, que jo hagi…

Potser una mica massa espasmòdicament em vaig treure el revòlver, vaig apuntar, i vaig disparar tot seguit. Li vaig sentir un esgarip i vaig veure que corria de costat i es girava. Havia fallat. Vaig tornar a tirar endarrere el percussor amb el dit gros per a un altre tret. Però ell corria tot decidit, saltant a banda i banda i no vaig gosar arriscar una altra fallada. De tant en tant em mirava per sobre l’espatlla. Va córrer en diagonal per la platja i va desaparèixer entre les denses masses de fum que el foc del tancat encara llançava. Per una estona em vaig quedar amb la vista fixa en el lloc per on havia desaparegut. Em vaig tombar a les meves tres obedients Persones-Bèsties i els vaig fer senyal que deixessin caure el cos que encara duien a coll. Vaig tornar al lloc prop del foc on hi havia hagut els cossos i, a puntades, vaig anar tapant les taques de sang fins que les vaig amagar totes.

Amb un gest de la mà vaig fer retirar els meus tres servents, i vaig pujar per la platja cap a la brossa. Duia la pistola a la mà i el fuet, amb les destrals, penjat del cabestrell. Tenia ganes de quedar-me sol, per poder pensar en la situació en què em trobava.

Una cosa horrible, que tot just ara començava a comprendre, era que en tota l’illa no hi havia per a mi cap amagatall segur, per a estar sol, descansar o dormir. Des del meu desembarcament havia recobrat les forces de manera magnífica, però tenia encara tendència als nervis i a perdre l’oremus en moments de gran tensió. Em va semblar que em caldria travessar l’illa i establir-me amb les Persones-Bèsties, trobant aixopluc en llur confiança. I el cor em fallava. Vaig tornar a la platja i, girant-me cap a l’est més enllà del tancat que cremava, vaig dirigir-me cap a un punt on una maroma poc fonda d’arena coral·lina unia la platja amb l’escull. Aquí podia seure i pensar, amb l’esquena al mar i encarat a qualsevol sorpresa. I allí vaig seure, la barbeta sobre els genolls, amb el sol que em batia el cap i un horror creixent en els meus pensaments, rumiant com podria viure fins a l’hora del meu rescat (si és que mai arribava). Vaig intentar repassar la situació sencera amb tota la calma que m’era possible, però no podia pas alliberar-me de les emocions.

Em vaig posar a sospesar els motius de la desesperació de Montgomery. «Canviaran —havia dit— canviaran de segur». I Moreau, què és el que havia dit Moreau? «La tossuda carn de la fera torna a créixer dia a dia…». I vaig tornar a pensar en el Hiena-Porc. Tenia la convicció que si jo no matava aquella bèstia em mataria a mi… El Recitador de la Llei era mort; pitjor sort!… Ara sabien que ens podien matar, a Nosaltres els dels fuets, que moríem igual que morien ells.

Que potser ja m’espiaven de darrere les verdes masses de falgueres i palmeres de més enllà… a l’aguait que jo els caigués a l’abast? Que potser feien plans contra mi? Què els deia el Hiena-Porc? La imaginació se m’escapava al galop cap a un aiguamoll de pors insubstanciades.

Una cridadissa de gavines em destorbà els pensaments. Els ocells es precipitaven sobre algun objecte fosc que les onades havien abocat a la platja prop del tancat. Jo sabia què era aquell objecte però no tenia pas el cor d’anar-hi a espantar els ocells. Em vaig posar a caminar per la platja en direcció oposada, amb la intenció de tombar la punta est de l’illa, i acostar-me a la cinglera de les barraques, evitant les possibles emboscades de la brossa.

Potser a uns cinc-cents metres de camí em vaig adonar que una de les meves tres Persones-Bèsties avançava cap a mi des dels arbusts de la banda de terra. La meva pròpia imaginació m’havia posat tan nerviós que instintivament vaig treure el revòlver. Vaig seguir tot tens, encara que la criatura feia gestos propiciatoris.

S’acostava dubtós.

—Fuig —vaig cridar. No sé què de l’actitud encongida de la criatura em suggeria la d’un gos. S’enretirà una mica, molt com un gos que fem fora, es deturà i em mira implorant amb els seus castanys ulls canins—. Vés-te’n —vaig dir—. No te m’acostis.

—No puc acostar-me? —va dir.

—No. Vés-te’n —vaig insistir, fent petar el fuet. Posant-me després el fuet entre les dents, vaig inclinar-me a recollir una pedra amb el qual gest la criatura va marxar.

Així, en soledat, vaig arribar a la cinglera de les Persones-Bèsties i, amagat entre els herbots i les canyes que separaven aquella cleta del mar, vaig anar espiant tots els qui apareixien tot intentant d’esbrinar per llurs gestos i aspecte quin efecte els havien causat les morts de Moreau i Montgomery i la destrucció de la Casa del Dolor. Ara comprenc la temeritat de la meva covardia. Si hagués mantingut el mateix coratge que a l’alba, si no hagués permès que se m’escapés amb els solitaris pensaments, potser hauria pogut apoderar-me del ceptre que Moreau havia deixat vacant i hauria pogut dominar les Persones-Bèsties. Però n’havia perdut l’oportunitat, cosa que em reduïa a la mera posició de guia entre iguals.

Alguns d’ells tornaren cap al migdia i es quedaren agotzonats a la sorra calenta. Les veus imperioses de la fam i de la set ara s’imposaven sobre la meva paüra. Vaig sortir dels arbusts i, amb el revòlver a la mà, vaig avançar cap a les arraulides criatures. Una, una Dona-Llop, va girar el cap i se’m va quedar mirant, després també els altres. Cap d’ells no va fer gest d’alçar-se ni de saludar-me. Em vaig sentir massa feble i cansat per fer-m’hi fort davant de tanta colla i ho vaig deixar córrer.

—Vull menjar —vaig dir, gairebé excusant-me, mentre m’acostava.

—Hi ha menjar a les barraques —va dir un Home-Bou-Senglar amb veu de son i apartant l’esguard.

Vaig passar prop d’ells i vaig baixar a l’ombra i a les sentors de la cinglera ara gairebé deserta. En una barraca buida vaig endrapar una mica de fruita, i després d’amuntegar unes branques mig podrides i uns bastons prop de l’obertura, em vaig col·locar amb la cara cap al forat i amb la mà al revòlver. La fatiga de les darreres trenta hores va exigir el que li pertocava i així em vaig deixar caure en un son lleuger, confiant que la petita barricada que havia erigit faria prou soroll si algú la tocava per estalviar-me cap sorpresa.