Capítol quart: A la barana de la goleta

Aquell vespre vam veure terra després de la posta de sol i la goleta va virar-hi. Montgomery va deixar entendre que aquell era el seu destí. Quedava massa lluny per veure’n detalls; aleshores em va semblar simplement una ratlla de blau pàl·lid sobre una incerta mar blau-gris. Una columna de fum gairebé vertical hi pujava cap al cel.

Quan la sotjàrem el capità no era a coberta. Després d’haver desfogat la seva ira sobre mi va trontollar escala avall i m’imagino que se’n va anar a dormir la mona al terra del seu propi camarot. El pilot pràcticament va assumir el comandament. Era l’individu esprimatxat i taciturn que havíem vist al timó. També semblava estar de mala jeia contra Montgomery. No ens feia ni el més mínim cas. Vam sopar amb ell en un silenci enfadós, després d’alguns esforços meus per fer conversa que no van tenir cap efecte. També em va xocar que els homes es miressin el meu company i els seus animals amb una singular cara de pocs amics. Montgomery es mostrava molt reticent sobre les seves intencions amb aquelles criatures i sobre el seu destí i, encara que jo em notava que la curiositat em creixia, no el vaig voler amoïnar.

Ens vam quedar xerrant a la coberta baixa fins que el cel es mostrà atapeït d’estrelles. Fora d’algun soroll que venia de la llum groguenca del castell de proa i d’algun moviment ocasional dels animals, la nit era molt tranquil·la. El puma jeia arraulit, mirant-nos amb ulls encesos, una pila de cosa negra a un cantó de la gàbia. Els gossos devien dormir. Montgomery es va treure uns cigars.

Em va parlar de Londres en un to de reminiscència adolorida, fent-me tota mena de preguntes sobre els canvis que hi haguessin esdevingut. Parlava com qui tenia gran amor per la mena de vida que hi havia tingut i de la qual l’havien tallat amb irrevocabilitat repentina. Li vaig contar quatre xafarderies que recordava d’això i d’allò. A tot això la seva estranya condició s’aguditzava en la meva ment, i a mida que garlàvem jo sotjava la seva estranya cara pàl·lida sota la trista llum de la llanterna de bitàcola que hi havia darrere meu. Després vaig mirar la mar enfosquida on s’amagava la seva petita illa.

Aquest home, em semblava a mi, havia sortit de la Immensitat simplement per salvar-me la vida. Demà baixaria per la passarel·la per tornar-se a esvair de la meva vida. Ni que hagués estat en circumstàncies més corrents l’experiència m’hauria deixat una mica pensatiu. Però en primer lloc hi havia la singularitat d’un home de carrera que vivia en aquesta ignota illeta; calia afegir-hi la natura tan extraordinària del seu equipatge. Em vaig trobar repetint la pregunta del capità: Què havia de fer amb aquelles bèsties? Per què, encara, havia fet veure que no eren seves quan jo hi vaig reparar per primera vegada? A més, en el seu ajudant personal hi havia una qualitat tan grotesca que m’havia causat una profunda impressió. Totes aquestes circumstàncies envoltaven aquell home d’una aura de misteri. S’havien apoderat de la meva imaginació i m’havien lligat la llengua.

Cap a la mitjanit es va acabar la nostra conversa sobre Londres i ens quedàrem l’un al costat de l’altre arrepenjats en el bastió, mirant endormiscadament el mar callat i les estrelles, cadascú immers ens els propis pensaments. Era l’hora dels sentiments i vaig començar amb la meva gratitud.

—Si em permet dir una cosa —vaig dir, després d’una estona— vostè m’ha salvat la vida.

—Casualitat —va dir— pura casualitat.

—Prefereixo estar agraït a l’agent accessible.

—No ha d’agrair res a ningú. Vostè tenia la necessitat i jo els coneixements; i li vaig donar de menjar amb l’interès amb què hauria collit un espècimen. Estava avorrit i em calia fer alguna cosa. Si aquell dia m’hagués trobat indiferent o no m’hagués fet gràcia la seva cara, bé…; és curiós preguntar-se on estaria vostè ara.

Això em va desanimar una mica.

—De tota manera… —vaig començar.

—És una casualitat, ja li dic —va interrompre— com totes les coses de la vida de l’home. Només els rucs no se n’adonen. Per què sóc aquí ara, foragitat de la civilització, en lloc de ser un home feliç que gaudeix de tots els plaers de Londres? Tot senzillament perquè, ara fa onze anys, vaig perdre el cap durant deu minuts una nit de boira.

Es va deturar.

—Sí? —vaig dir jo.

—És tot.

Vam recaure en el silenci. Al cap d’una estona va riure.

—Aquestes estrelles tenen un no sé què que deixata la llengua. Sóc un ruc, i tanmateix li voldria explicar tot a vostè.

—Digui el que em digui, es pot ben fiar que jo sabré guardar silenci… Si silenci cal.

Estava a punt de començar, i aleshores va moure el cap amb dubte.

—No parli —vaig dir—. A mi tant me fa. Al cap i a la fi és millor que guardi el seu secret. No hi guanyaria res més que un solaç momentani, de respectar jo la seva confiança. I si no la respectés…

Va deixar anar un gruny d’indecisió. Jo sentia que li duia avantatge i que l’havia enganxat en un moment indiscret; i a dir veritat jo no tenia cap curiositat de saber el que havia fet sortir de Londres un jove estudiant de medicina. Tinc prou imaginació. Em vaig arronsar d’espatlles i em vaig començar a allunyar. Sobre la barana de dalt collejava en silenci una negra figura mirant les estrelles. Era l’estrany ajudant de Montgomery. Amb el meu moviment es va girar ràpid, després va tornar a mirar cap a la llunyania.

A vostès els semblarà una cosa sense importància, potser, però a mi m’arribà com un cop impensat. L’únic llum prop nostre era una llanterna al costat del timó. La cara de la criatura es va girar durant un instant brevíssim, apartant-se de la foscor de proa cap al llum, i vaig veure que els ulls que em guaitaven lluïen amb una pàl·lida llum verda.

Aleshores jo no sabia que una lluminositat rogenca, si més no, és bastant corrent en els ulls humans. La cosa em va arribar com una crua inhumanitat. Aquella figura negra, amb els seus ulls de foc, va clivellar tots els meus pensaments de persona gran, tots els meus sentiments, i per un moment els horrors oblidats de la infantesa em tornaren al pensament. L’efecte passà tan de pressa com havia arribat. La malgirbada i negra figura d’un home, una figura sense cap importància particular, s’arrepenjava a la barana, contra la llum dels estels. Vaig sentir que Montgomery em parlava.

—Em sembla que me’n vaig al llit —va dir—. Vostè ja se’n deu haver cansat.

Li vaig respondre amb poca congruència. Baixàrem i em desitjà bona nit a la porta del meu camarot.

Aquella nit vaig somiar uns somnis molt desagradables. La lluna minvant va sortir tard. La seva llum va projectar un trist raig fantasmal en el camarot i va marcar unes formes de mal averany sobre les fustes del catre. Aleshores els gossos es despertaren i es posaren a udolar i a bordar, de manera que vaig somiar amb rampells i amb prou feines vaig dormir fins a l’arribada de l’alba.