Capítol dinovè: La nit de festa de Montgomery

Quan vam haver enllestit, i després de rentar-nos i menjar, Montgomery i jo vàrem passar a la meva cambra i per primera vegada ens posàrem a discutir seriosament la nostra situació. Era cap a la mitjanit. Ell estava gairebé serè, però tenia el cap molt atabalat. Havia viscut estranyament sota la influència de la personalitat de Moreau. Em sembla que no se li havia acudit mai que Moreau pogués morir. Aquest desastre constituí el col·lapse dels costums que havien esdevingut part de la seva naturalesa en els deu o més monòtons anys que havia passat a l’illa. Parlava dient vaguetats, responia a les meves preguntes de manera indirecta, s’embrancava en qüestions generals.

—Aquesta rucada de món —deia—. Quina quisca que és tot! Jo no he tingut pas el que se’n diu una vida. No sé pas si començarà. Setze anys sota els abusos d’institutrius i mestretites, fent llur dolça voluntat, cinc anys a Londres cremant-me les celles per la medicina. Mals aliments, estatges escarransits, roba escarransida, vici escarransit. Un desastre. Ves, no en sabia pas més. I després batzegat en aquesta illa bestial. Deu anys aquí! I tot, per què, Prendick? Que som bombolles de sabó que un minyó llança al vent?

Era difícil de respondre a tals desvaris.

—El que ens ha de preocupar ara —vaig dir— és escapar-nos d’aquesta illa.

—I de què ens servirà escapar-nos-en? Sóc un proscrit. On vol que vagi a parar? Tot això està molt bé per a vostè, Prendick. Pobre Moreau! No el podem pas deixar aquí que li roseguin els ossos. Tal com és… I a més a més que passarà a la part decent de les Persones-Bèsties?

—Bé —vaig dir—. Demà ens n’ocuparem. He pensat que podríem aplegar les branques en una pira i cremar el seu cos i aquelles altres coses… I després què passarà amb les Persones-Bèsties?

—Què sé jo! Suposo que els que estaven fets d’animals de rapinya començaran a fer rucades tard o d’hora. No podem pas fer matança de tota la colla, oi? Suposo que això és el que suggeriria la humanitat de vostè, eh? Però canviaran. No hi ha dubte que canviaran.

Va anar parlant així, inconclusivament, fins que al final em vaig emmoscar.

—Maledicció —va exclamar en resposta a alguna petulància meva—. Que no veu que jo estic molt més empantanagat que vostè? —I es va aixecar per anar a buscar el conyac—. Begui —va dir en tornar—. Vostè, sí, mastega-lògiques, cara-guix, sant descregut, begui.

—No senyor —vaig dir, i vaig seure mirant-li tristament la cara sota la groguenca lluentor de parafina, veient com ell s’embriagava i s’endinsava en un aclaparament busca-raons. Tinc una vaga memòria d’un tedi oceànic. Es va embrancar en una xarona defensa de les Persones-Bèsties i de M’ling. M’ling, va dir, era l’única cosa que mai l’havia estimat. Tot d’una li vingué una idea.

—Maleït de mi! —va dir, incorporant-se feixugament i agafant l’ampolla de conyac. Un llampec de la intuïció em deia el que es proposava.

—No doni pas licor a aquella bèstia! —vaig dir, alçant-me i encarant-m’hi.

—Bèstia! —va dir—. Vostè és la bèstia. Ell aguantarà el licor com a bon cristià. Aparti’s, Prendick.

—Per l’amor de Déu —vaig dir.

—A… parti’s —bramà, i es va treure inesperadament el revòlver.

—Molt bé —vaig dir, i em vaig apartar, amb la vaga intenció de tirar-me-li a sobre tan bon punt posés la mà al pom de la porta, però em refrenava el pensament del meu braç inservible—. Vostè s’ha convertit en bèstia. Doncs vagi a les bèsties.

Va obrir la porta de bat a bat i es va dreçar a l’obertura, mig donant-me la cara, entre el llum groc i la pàl·lida lluentor de la lluna; les conques dels seus ulls eren taques negres sota les seves celles gruixudes.

—És un solemne espanyafestes, Prendick, un ruc de marca! Sempre està amb pors i fantasies. Aquí estem al marge de les coses. Jo em tallo el coll, demà. Però aquesta nit és nit de festa.

Es va tombar i va sortir cap a la lluna.

—M’ling —va cridar—; M’ling, amic meu!

Sota la llum platejada tres tristes criatures van aparèixer per la platja somorta, una vestia de blanc, les altres dues eren dues masses fosques que seguien la primera. Es deturaren, atentes. Llavors vaig veure les espatlles arronsades de M’ling que sortia per la cantonada de la casa.

—Beveu —cridà Montgomery—; beveu, oh animals! Beveu, i sigueu Homes. Botifarra, jo sóc el millor! A Moreau això no se li havia acudit mai. Aquest és el toc de gràcia. Beveu, us dic. —I brandant l’ampolla va marxar amb una mena de ràpid trot cap a l’oest. M’ling caminava entre ell i les tres fosques criatures que seguien.

Vaig anar a la porta. Apareixien ja tots indistints sota la claror de la lluna abans que Montgomery es parés. Vaig veure que administrava una dosi de conyac a raig a M’ling, i després que les cinc figures s’agombolaven en una massa informe.

—Canteu —vaig sentir que cridava Montgomery—; canteu tots, «Al diable, el vell Prendick…». Així, així. Un altre cop: «Al diable, el vell Prendick».

El negre grup es trencà en cinc figures separades que es van anar allunyant de mi per la franja lluent de la platja. Cadascú anava udolant al seu propi ritme, gargantejant-me insults o donant sortida a tot el que la musa del conyac els inspirava.

Al cap d’una estona vaig sentir la veu llunyana de Montgomery que cridava: «Dreta!» i caigueren amb llurs crits i udols en la negror de l’arbreda. Poc a poc, poc a poc, s’endinsaren en el silenci.

L’encalmat esplendor de la nit tornava a imperar. La lluna ara havia passat el seu zenit i seguia cap a l’oest. Era plena, i molt brillant, viatjant per la buidor del cel blau. L’ombra de la paret queia, un metre d’ampla i negra com la tinta, als meus peus. Cap a l’est el mar era d’un gris desdibuixat, fosc i misteriós, i entre el mar i l’ombra de la grisa arena (feta de cristalls i vidres volcànics) l’aigua lluïa i espurnejava com una platja de diamants. Darrere meu el llum de parafina flamejava amb escalfor enrojolada.

Vaig tancar la porta, amb clau, i vaig anar al tancat on Moreau jeia amb les seves darreres víctimes, els gossos i la llama i alguns altres animalots desgraciats. La massissa cara de l’home, calma fins després de la seva terrible mort, amb els seus ulls durs oberts, mirava la morta lluna en el cel. Vaig seure al cantó de la pica i, amb els ulls fixos sobre la mòrbida pira de llum argentada i ombres de mal averany, em vaig posar a rumiar plans d’acció.

Al matí posaria algunes provisions a la meva llanxa i, després de calar foc a la pira, tornaria a sortir cap a la desolació de l’immens oceà. Sentia que no hi havia redempció per a Montgomery, que en realitat era mig parent de les Persones-Bèsties, i que no servia per a la societat humana. No recordo quant de temps vaig seure allí fent plans. Deuria haver estat una hora si fa no fa. El retorn de Montgomery al meu veïnat em va interrompre els pensaments. Vaig sentir un crit eixit de moltes goles, un tumult de xiscles exultants que baixava cap a la platja fent singlots i udols i xisclets d’excitació. El soroll semblà deturar-se prop de l’aigua. El xivarri pujà i tornà a caure; vaig sentir cops forts i l’estelleig de llenya que es trencava, però aleshores no em va preocupar. Començava un cançoneteig discorde.

Els meus pensaments tornaren a les meves possibilitats d’escapada. Em vaig alçar, vaig anar a buscar el llum, i vaig anar a un magatzem a mirar unes bótes que hi havia vist. Em vaig interessar en unes llaunes de bescuit i en vaig obrir una. Vaig veure una cosa de cua dull, un llampurneig vermell i em vaig girar tot d’una.

Darrere meu hi havia el pati, vívidament blanc i negre sota la lluna i la pila de branques i llenya on reposaven Moreau i les seves mutilades víctimes, un sobre l’altre. Semblaven abraçats en una darrera lluita de venjança. Les ferides de Moreau es badaven negres com a nit; la sang que n’havia regalimat formava negres taques sobre el terra. Després vaig veure, sense comprendre, la causa de la fantasma, una lluentor rogenca que es projectava i dansava sobre la paret. No ho vaig interpretar bé, em vaig pensar que era la reflexió del meu llum i em vaig tombar de nou cap als prestatges del magatzem. Els vaig anar examinant tan bé com li era permès a un home d’un sol braç, trobant-hi aquesta i aquella cosa d’utilitat, i apartant-les per a l’expedició de l’endemà. Els meus moviments eren lents i el temps passava de pressa. Al cap d’una estona va començar a penetrar la claror del dia.

El cançoneig va callar i es va convertir en una clamor, després recomençà i s’acabà convertint en tumult. Vaig sentir crits de «Més, més!», un so com de baralla, i un inesperat esgarip salvatge. La qualitat dels sons canviava tant que m’absorbí l’atenció. Vaig sortir al pati per escoltar. En aquell instant, tallant la confusió com un ganivet, se sentí el crac d’un revòlver.

Vaig sortir corrents per la meva cambra i per la portella. En fer-ho vaig sentir darrere meu que unes caixes d’embalatge queien fent trencadissa de vidres en el terra del magatzem. No en vaig fer cas. Vaig obrir la porta i vaig mirar enfora.

Platja amunt, al costat de la drassana, hi havia una foguera que feia ploure espurnes sobre la indistinta claror de l’alba. Una massa de figures negres es debatia a l’entorn del foc. Vaig sentir que Montgomery cridava el meu nom. Em vaig posar a córrer-hi, revòlver en mà. Vaig veure una rosada llengua de foc que eixia de la pistola de Montgomery, a ran de terra. Havia caigut. Vaig cridar amb totes les forces i vaig disparar a l’aire.

Algú cridava: —El Mestre!—. L’entortolligada pilota negra es va escampar; el foc saltava i queia. La multitud de Persones-Bèsties fugí en pànic platja amunt en acostar-m’hi. La meva excitació em va fer disparar a llurs figures en fugida que s’esmunyien entre els arbusts. Vaig arribar a les negres formes que jeien a la platja.

Montgomery estava panxa enlaire amb l’hirsut Home-Bèstia gris estirat sobre el seu cos. L’animalot era mort, però encara s’arrapava amb les urpes al coll de Montgomery. Prop d’ells jeia M’ling de bocadents, tot ert, el clatell obert d’una mossegada, la seva mà agafava el coll trencat de l’ampolla de conyac. Hi havia dues figures més a prop del foc, l’una immòbil, l’altra deixant anar uns grans gemecs, alçant ara i adés el cap per tornar-lo a deixar caure.

Vaig agafar l’Home Gris i el vaig separar del cos de Montgomery; les urpes encara li esquinçaren més la jaqueta quan jo me l’emportava.

Montgomery tenia la cara fosca i a penes respirava. Li vaig esquitxar la cara amb aigua del mar i li vaig fer descansar el cap sobre el fardell de la meva jaqueta. M’ling era mort. Prop del foc la criatura ferida (era un Home-Llop amb una barbada cara grisa) jeia, vaig descobrir, amb la part anterior del cos sobre les brases. La pobra cosa estava tan espantosament ferida que per compassió li vaig fer volar el cervell tot d’una. L’altre era un dels Homes-Brau que vestien de blanc. Ell, també, era un dels Homes-Brau que vestien de blanc. Ell, també, era mort.

La resta de les Persones-Bèsties havia fugit de la platja. Vaig tornar cap a Montgomery i em vaig agenollar al seu costat, lamentant la meva ignorància de medicina.

El foc s’havia abaixat, només quatre tions hi lluïen, barrejats amb la cendra grisa de la brossa. Em vaig preguntar distretament d’on devia haver tret la llenya Montgomery. Em vaig adonar que l’alba ens havia caigut a sobre. El cel s’havia fet més clar, la lluna es ponia, a cada moment més pàl·lida i opaca, entre el lluminós blau del cel. El cel de l’est estava rivetejat de vermell.

Vaig sentir un cop sec i un xiuleteig rere meu i, girant-me, em vaig posar dempeus amb un crit d’horror. Contra la càlida albada unes tumultuoses masses de fum negre borbollaven del tancat. Enmig de llur tormentosa foscor pujaven uns fils vibrants de flama sanguinolenta. En aquell moment el teulat de palla va agafar foc. Vaig veure la descàrrega corba de les flames que es menjava la palla d’un mos. Una bocada de foc saltà de la finestra de la meva cambra.

Em vaig adonar de seguida del que havia passat. Vaig recordar la trencadissa que havia sentit. En sortir corrents en ajut de Montgomery havia fet caure el llum.

Se’m va fer evident la inutilitat de salvar res dels continguts del tancat. Vaig tornar els pensaments al meu pla de fugida i, girant-me tot d’una, vaig córrer a mirar el lloc on guardàvem les dues barques a la platja. Ja no hi eren! Sobre la sorra als meus peus hi havia dues destrals, estelles i trossos de fusta havien quedat tot espargits per l’arena; les cendres de la foguera treien encara un fum negre sota l’aurora. Havia cremat les barques per tal de venjar-se de mi i d’evitar el nostre retorn a la humanitat.

Em va agafar una sobtada convulsió de ràbia. Vaig estar a punt d’aixafar-li el seu cap foll quan encara el tenia indefens als meus peus. Però va moure la mà, tan feblement, tan llastimosament, que se’m fongué la ira. Va gemegar i va obrir els ulls per un minut.

Em vaig agenollar al seu costat i li vaig aixecar el cap. Va tornar a obrir els ulls, mirant calladament l’alba, i em va mirar. Tancà les parpelles.

—Ho sento —va dir al cap d’un moment, fent un gran esforç. Semblava que intentava pensar—. El final —mormolà—, el final d’aquest univers idiota. Quin desori…

Vaig parar l’orella. El cap li va caure desesperadament cap a una banda. Vaig pensar que una mica de líquid el revifaria, però no hi havia enlloc ni líquid ni vas per portar-li’n. Tot d’una semblava molt més pesant. El cor se’m glaçà.

Em vaig inclinar sobre la seva cara, li vaig posar la mà pel coll de la camisa. Era mort. Quan expirava una ratlla d’escalfor blanca, els primers raigs de sol, s’alçava de l’est fins més enllà de la badia, irradiant-se en onades pel cel i transformant la fosca mar en un palpitant tumult de llum cegadora. Va caure gloriosament sobre la cara aixafada per la mort.

Li vaig deixar caure suaument la mà sobre l’improvisat coixí que li havia fet i em vaig posar dret. Davant meu lluïa la desolació del mar, la paorosa soledat que ja m’havia fet patir tant; al meu darrere l’illa, callada sota el primer sol, les seves Persones-Bèsties silencioses i invisibles. El tancat, curull de queviures i de municions, cremava sorollosament amb sobtat espetec de flamarades, amb constant cruiximent, i una biga que queia ara i adés. El fum feixuc s’allunyava platja amunt, rodolant sobre les distants capçades dels arbres que pujaven de les barraques de la cinglera. A la meva vora hi havia les deixalles socarrades de les barques i aquells cinc cossos morts.

Aleshores van sortir dels arbusts tres Persones-Bèsties, arronsats d’espatlles, amb el cap projectat, llurs mans deformes en posicions estranyes i amb uns hostils ulls tot inquisitius. Avançaren vers mi amb gestos d’hesitació.