Capítol onzè: La caça de l’home

Amb l’esperança irracional d’escapar-me, em va venir al pensament que encara tenia oberta la porta exterior de la meva cambra. Ara estava convençut, amb seguretat absoluta, que Moreau s’havia dedicat a viviseccionar un ésser humà. Des del moment que havia sentit el seu nom havia intentat de relacionar en la meva ment d’alguna manera l’animalisme grotesc dels illencs amb les seves abominacions; ara em pensava veure-ho tot clar. Em va tornar el record dels seus treballs sobre la transfusió de sang. Les criatures que jo havia vist eren les víctimes d’algun experiment esborronador!

Aquells fastigosos bergants m’havien només volgut reservar, enganyar-me amb llurs mostres de confiança, per atrapar-me tot d’una amb un fat més horrible que la mort, amb tortura, i rera la tortura la degradació més espantosa que hom podia concebre: fer-me sortir, fet una ànima perduda, una bèstia, amb la resta de la camilla de circ. Vaig posar-me a buscar alguna arma. Res. Després, inspirat, vaig tombar la gandula de cantó, vaig falcar-la amb el peu i en vaig arrencar el braç. Va resultar que un clau va sortir amb la fusta i que, projectant-se, posava un toc de perill a una arma altrament negligible. Vaig sentir uns passos a fora, vaig obrir la porta d’una puntada, i vaig veure que Montgomery s’hi acostava. Tenia la intenció de tancar la porta amb pany i clau.

Vaig alçar el meu bastó amb clau per pegar-li a la cara, però ell va fer un salt enrera. Vaig dubtar un moment, llavors em vaig girar i em vaig posar a córrer tombant a la cantonada de la casa.

—Prendick, home! —vaig sentir que deia tot astorat—. No sigui animal, home!

Un minut més, vaig pensar, i em tindria tancat i preparat com un conillet d’índies per al meu fat. Va sortir per la cantonada, perquè el vaig sentir que cridava «Prendick!». Aleshores es posà a córrer rera meu, bo i cridant coses mentre corria.

Aquesta vegada, corrent cegament, vaig tirar cap al nord-est, una direcció perpendicular a la de la meva expedició anterior. Una vegada, mentre corria platja amunt, vaig mirar per sobre l’espatlla i vaig veure que el seu ajudant estava amb ell. Vaig anar pujant furiosament, vaig passar la carena i vaig girar cap a l’est, seguint una vall rocosa amb la jungla a banda i banda. Vaig córrer potser tot plegat un quilòmetre i mig, el pit panteixant, el cor bategant-me a les orelles i després, quan ja no sentia ni Montgomery ni el seu mosso i trobant-me a frec d’exhauriment, vaig fer un quart de volta cap a la platja, segons em semblava, i vaig ajaure’m al recer d’un canyissar espès.

M’hi vaig quedar una bona estona, massa espantat per moure’m, fins amb massa por de decidir-me per un pla d’acció. El paisatge feréstec que m’envoltava prenia el sol sota un silenci endormiscat, l’únic so prop meu era el brunzeix d’uns mosquitets que m’acabaven de descobrir. Al cap d’una estona em vaig adonar d’un so de respiració ensopida, el murmuri del mar sobre la platja.

Més o menys al cap d’una hora vaig sentir Montgomery que cridava el meu nom, lluny, cap al nord. Això em va fer començar a pensar en el meu pla d’acció. Tal com ho interpretava aleshores, els únics habitants d’aquesta illa eren els vivisectors i llurs víctimes animalitzades. Algunes d’aquestes, sens dubte, les podien enllistar a llur servei contra mi, si calia. Jo sabia que tant Moreau com Montgomery portaven revòlvers; i, fora d’un bastonet de pi, erissat amb un petit clau, una mera pantomima de maça, jo estava desarmat.

Així que vaig romandre quiet allí on era fins que vaig començar a pensar en el menjar i el beure. En aquell moment la meva situació se’m va presentar amb tota la seva desesperança. No sabia pas com podria trobar res de menjar; era massa ignorant de qüestions botàniques per poder descobrir cap rel o fruita comestibles que tingués a l’abast; no gaudia pas de cap mitjà per atrapar els pocs conills de l’illa. Com més esgotava els prospectes més poques idees tenia. Per fi, en la desesperació de la meva situació, la meva ment es va capficar en els homes-animals que havia trobat. Vaig intentar treure alguna esperança del que d’ells recordava. Un a un els vaig recordar tots, els que havia vist, i vaig intentar treure algun auguri d’ajut de la memòria.

Tot d’una vaig sentir el lladruc d’un dels gossos i em vaig adonar d’un nou perill. No vaig perdre temps a pensar, o m’haurien enxampat de seguida; agafant el meu bastó amb clau em vaig posar a córrer del meu amagatall cap al so del mar. Recordo una colla de plantes amb unes espines que tallaven com ganivets. Vaig sortir-ne, sagnant i amb la roba esquinçada, i em vaig trobar a la riba d’una llarga calanca que s’obria cap al nord. Em vaig ficar dret a les ones sense dubtar ni un minut, vaig xipollejar calanca amunt, i vaig acabar ficat fins als genolls en l’aigua d’un riuet. Per fi vaig sortir-ne pel cantó oest i, amb el cor que em bategava fort a les orelles, vaig grapinyar cap a una brossa de falgueres per esperar què passaria. Vaig sentir el gos (era un de sol) que s’acostava i que glapia en arribar a les espines. Després no vaig sentir res més i em vaig començar a pensar que m’havia escapat.

Els minuts passaren, el silenci s’allargà i per fi, rera una hora de seguretat, el coratge em retornava.

A hores d’ara ja no em sentia ni molt espantat ni molt miserable. Ja havia, per dir-ho així, passat el límit del terror i la desesperació. Ara sentia que tenia la vida pràcticament perduda, i aquella persuasió em feia capaç de qualsevol gosadia. Fins i tot sentia un cert desig de trobar-me amb Moreau cara a cara. I, com que m’havia ficat a l’aigua, vaig considerar que si les coses es posaven molt malament tenia si més no una via de fugida: no era fàcil que poguessin impedir que m’ofegués jo mateix al mar. Ja estava mig decidit a fer-ho llavors mateix, però un curiós desig d’acabar l’aventura, un estrany i impersonal interès espectacular en mi mateix, em feien aguantar-me. Vaig estirar els braços i les cames, que em dolien de les punxades de la planta espinosa, vaig mirar al meu entorn cap als arbres; i tan repentina que semblava saltar de la traceria verda que la rodejava, els meus ulls van caure sobre una cara negra que m’espiava.

Vaig veure que era la criatura simiesca que havia sortit a la platja a rebre la llanxa. Estava arrapat al tronc oblic d’una palmera. Vaig aferrar el bastó i em vaig alçar plantat-li cara. Va posar-se a garlar.

—Tu, tu, tu —era tot el que entenia de bon antuvi. De sobte, va deixar-se caure de l’arbre, i un segon més tard, apartant unes lianes, m’ullava curiosament.

No sentia pas la mateixa repugnància envers aquesta criatura que havia sentit en els meus encontres amb els altres homes-bèsties.

—Tu —va dir— a la barca. —Era doncs un home (si més no tan home com l’ajudant de Montgomery) car parlava.

—Sí —vaig dir—, he vingut amb la barca, del vaixell.

—Oh —va dir, i els seus ulls clars i inquiets em miraren, tot, les mans, el bastó que portava, els peus, els esquinçalls de la jaqueta, i els talls i esgarrinxos que m’havien fet els esbarzers. Semblava capficat per alguna cosa. Em va tornar a mirar les mans. Va estendre la seva mà i lentament es va posar a comptar els dits:

—Un, dos, tres, quatre, cinc, eh?

De moment no veia el que volia dir. Després vaig descobrir que a una gran proporció d’aquestes Persones-Bèsties els faltaven fins de vegades tres dits. Però, suposant que el seu gest era una mena de salutació, li vaig replicar fent el mateix. Va badar un somriure de gran satisfacció. De seguida els seus ulls vius i errants em van tornar a escrutar. Tot seguit, amb un moviment àgil, va desaparèixer. La fronda de falgueres on havia estat es va tancar, remorejant, com una cortina.

Vaig sortir del meu racó al seu encalç, i em vaig quedar parat de trobar-lo que penjava alegrement agafat d’una mà a una corda de lianes que baixava del fullam de l’arbreda. Em donava l’esquena.

—Hola! —vaig dir.

Va baixar d’un giravolt i em va donar la cara.

—Digues —vaig dir—, on puc aconseguir alguna cosa de menjar?

—Menjar! —va dir—. Menjar de persona, ara. —Tornà l’esguard a les lianes que penjaven—. A les barraques.

—Però on són les barraques?

—Oh!

—Sóc nou, saps.

En sentir això donà mitja volta i es posà a caminar amb pas viu. Tots els seus moviments eren curiosament ràpids.

—Segueix —va dir. El vaig seguir per curiositat d’aventura. Em vaig imaginar que les barraques eren alguna mena d’aixopluc primitiu on ell i algunes d’aquestes Persones-Bèsties vivien. Fins era possible que els trobés amigables, que trobés en llurs ments algun punt per recolzar-me. Encara no sabia jo que lluny que estaven de l’herència humana que els atribuïa.

El meu simiesc company guimbava al meu costat, amb les mans que li penjaven i amb el mentó projectat. Jo em preguntava quins records podia conservar.

—Quant de temps has estat en aquesta illa? —li vaig preguntar.

—Quant temps? —preguntà ell també. Després que li vaig repetir la pregunta, va treure tres dits. La criatura era poc més que un idiota total. Vaig intentar esbrinar què havia volgut dir, i es veu que la meva insistència l’enutjava. Després d’una o dues preguntes més, es va apartar inesperadament de mi i va fer un bot cap a una fruita que penjava d’un arbre. Va arrencar un manyoc de cloves punxegudes i es va posar a menjar-ne la carn. Ho vaig remarcar amb satisfacció perquè ara, per fi, em donava una indicació de possibles aliments. Vaig intentar de fer-li algunes preguntes més, però massa sovint les seves respostes despenjades no lligaven amb la meva pregunta. Algunes eren apropiades, altres xerrameca de lloro.

Jo anava tan capficat amb les peculiaritats del meu company que amb prou feines m’adonava del camí que seguíem. Al cap d’una estona vàrem arribar a uns arbres tots socarrats i negres, i a un lloc obert cobert amb una incrustació groguenca. S’hi estenia un fum baix, en alenades que feien coure nas i ulls. Cap a la dreta, per damunt d’unes roques, es veia el blau nivell del mar. El camí baixava abruptament cap a un barranc entre dues masses abaltides i nuoses d’una escòria negrosa. Hi vam començar a baixar.

Era extremament fosc, aquest passatge, rera la llum cegadora que es reflectia del terra sulfurós. Les parets es feien més i més altes, i més i més ajustades. Unes fumaroles verdes i púrpures em desfilaven davant dels ulls. El meu guia es va parar tot d’una.

—Casa —va dir. Jo em vaig deturar en el fons d’aquell avenc que de bon antuvi em resultava completament fosc. Vaig sentir uns sorolls estranys i em vaig fregar els ulls amb el puny esquerre. Notava una desagradable olor, com la d’una gàbia de micos sense netejar. Més enllà, les roques es tornaven a obrir sobre un pendent de verd, il·luminat pel sol. A banda i banda la llum baixava per uns canals estrestíssims vorejant l’obagor del mig.