Capítol novè: La cosa del bosc

Vaig passejar pel matissar que cobria la carena rera la casa, amb prou feines m’adonava d’on anava; vaig passar per l’ombra d’un feix d’arbres de tronc recte i vaig acabar endinsat per l’altra banda de la carena, baixant cap a un riuet que corria enmig d’una vall estreta. Allí em vaig deturar i vaig parar l’orella. La distància que havia caminat, o bé els feixos d’espessor que s’hi interposaven, mataven tot so que pogués venir del tancat. L’aire no es movia. Va sortir un conill, fent fressa, i se n’anà brincant pujada amunt. Dubtós, em vaig asseure ran d’ombra.

L’indret era agradable. La vegetació luxuriant de les ribes amagava el riuet, excepte en un punt on jo veia un tros triangular de la superfície llampant de l’aigua que hi corria. De la banda de més enllà jo veia, a través d’una boirina blavenca, un feix d’arbres i lianes, i per sobre d’ells de nou el blau lluminós del cel. Per cí per llà un esquitx blanc o escarlata marcava la flor d’un epífit penjant. Vaig passejar la mirada una estona per aquesta escena i vaig tornar a remenar mentalment les estranyes peculiaritats del mosso de Montgomery. Però feia massa calor per pensar amb precisió, i vaig acabar caient en un tranquil estat mig endormiscat.

Me’n va fer sortir, al cap de no sé quant de temps, una remor entre les mates de l’altra banda del riuet. De primer antuvi no veia res més que l’ondulació de les puntes de les falgueres i canyes. De cop i volta una cosa va aparèixer a la riba; al principi no sabia distingir de què es tractava. Va inclinar el cap fins a l’aigua i es va posar a beure. Aleshores vaig veure que era un home, caminant de quatre grapes com una bèstia!

Anava vestit amb una tela blavenca, i era de color coureny, amb pèl negre. Semblava que la lletjor grotesca era la característica d’aquests illencs. El sentia com xuclava l’aigua amb els llavis en beure.

Em vaig inclinar per tal de veure’l millor i amb la mà vaig fer caure un tros de lava que rodolà per la baixada. L’home va alçar el cap amb gest de culpabilitat; els seus ulls es trobaren amb els meus. Es va posar dret de seguida i es va quedar plantat, eixugant-se la boca amb la mà i mirant-me. Les cames li feien a penes la meitat de la llargària del cos. Així, mirant-nos de fit a fit potser per vergonya, ens vam quedar ben bé un minut. Després, deturant-se per mirar enrera un cop o dos, va desaparèixer entre els arbusts cap a la meva dreta; jo vaig escoltar com l’enrenou de la fronda disminuïa amb la distància fins a morir. Ara i adés m’havia llançat un esguard penetrant. Durant bona estona després de la seva desaparició vaig romandre assegut amb la mirada en la direcció de la seva retirada. L’endormiscada calma m’havia abandonat.

Em va sobtar un soroll al meu darrere i, girant-me tot de cop, vaig veure l’alegre cua d’un conill que s’esvania carena amunt. Em vaig posar dempeus, d’un bot.

L’aparició d’aquella mig bestial criatura grotesca m’havia poblat tot d’una la quietud de l’horabaixa. Amb un cert nerviosisme vaig mirar al meu entorn lamentant de no dur cap arma. Aleshores vaig rumiar que l’home que havia vist vestia roba blava, no anava despullat com hauria anat un salvatge, i per tal motiu, em vaig intentar de persuadir a mi mateix, es deuria tractar d’un tipus pacífic, cosa que la somorta ferotgia de la seva cara desmentia.

Tanmateix l’aparició m’havia corprès pregonament. Vaig tirar cap a l’esquerra, pel pendent, girant el cap i mirant per totes bandes entre els alts troncs dels arbres. Com és que un home caminava de quatre grapes i bevia amb la boca? Al cap d’una estona vaig sentir l’udol d’un animal, i suposant que era el puma, em vaig girar i vaig caminar en direcció diametralment oposada al so. Això em va fer baixar fins al riuet, el vaig travessar i vaig començar a pujar pels matissars de l’altra banda.

Em va sorprendre una extensió d’un escarlata viu a terra i, arribant-hi, vaig veure que es tractava d’un fong estès i corrugat com un liquen fol·licular, però que en tocar-lo es fonia en deliqüescència pastosa. I llavors, a l’ombra d’unes falgueres luxuriants, vaig trobar-me una cosa desagradosa, el cos mort d’un conill, cobert de mosques lluents però encara càlid, decapitat. Em vaig deturar amb fàstic en veure la sang escampada. Aquí acabava l’aventura d’un dels visitants de l’illa!

Al seu entorn no hi havia cap altre rastre de violència. Era com si l’haguessin atrapat i matat d’un cop sec. Mentre em mirava aquell cosset vellós se’m presentava la dificultat d’imaginar com havia ocorregut el fet. La vaga temença que hi havia en el meu cap després d’haver vist la cara inhumana de l’home que bevia se m’anava, estant jo plantat allí, consolidant. Em vaig començar a adonar de la meva temeritat per haver-me endinsat entre aquella gent ignota.

La meva imaginació alterava ara la fronda que tenia al redós. Cada ombra esdevenia alguna cosa més que ombra, esdevenia una emboscada, cada remoreig una amenaça. Uns ulls invisibles semblaven espiar-me.

Vaig decidir de tornar al tancat de la platja. Vaig donar mitja volta i em vaig posar a córrer (fins i tot potser adeleradament) entre els arbusts, amb ànsia de tornar a estar en un espai obert.

Em vaig parar a temps de no emergir en un tal espai. Era una mena de clariana en el bosc causada per la caiguda d’un arbre; ja hi havia uns arbrets lluitant per l’espai; més enllà la densa vegetació de troncs i lianes amb brolls de fongs i de flors es tornava a tancar. Davant meu, agotnats sobre les despulles fangoses de l’enorme arbre abaltit, i encara inconscients de la meva presència, hi havia tres grotesques figures humanes.

L’una era clarament femella. Les altres dues eren homes. Anaven despullats, fora d’uns estripalls de roba escarlata a mig cos; llur pell era d’un color rosa pansit, d’un color que mai a la vida no havia vist en cap salvatge. Tenien la cara grossa i pesada, sense mentó, el front baix i una cerra clara al cap. Mai a la vida no havia vist unes criatures d’aspecte tan bestial.

Parlaven, o, si més no, un dels homes parlava als altres dos; tots tres havien estat massa capficats per adonar-se de la remor de la meva arribada. Balancejaven el cap i l’espatlla de banda a banda. Les paraules del qui parlava m’arribaven espesses i malgirbades, i encara que les sentia prou bé no aconseguia entendre el que deia. Em semblà que recitava una lletania complicada i absurda. Al cap d’una estona la seva articulació es va fer més aguda i, obrint les mans, es posà dempeus.

En aquell moment els altres es posaren a recitar a l’uníson, posant-se drets també, obrint les mans, i balancejant el cos al ritme de la cantarella. Jo notava la curtedat anormal de llurs cames, llurs peus esprimatxats i renyocs. A poc a poc els tres es posaren a caminar en cercle, alçant els peus i donant cops a terra i movent els braços; una cançoneta emergia de llur rítmica recitació, i una tornada que sonava com ara «Alula» o «Balula». Els ulls els espetegaven i llurs lletges cares s’il·luminaren amb una expressió d’estrany plaer. Llur boca sense llavis deixava caure grosses baves.

En aquell instant, mentre observava aquells gestos grotescos i inexplicables, em vaig adonar clarament per primer cop d’allò que m’havia ofès, allò que m’havia produït dues impressions, inconsistents i conflictives: una de completa estranyesa i una altra d’estranya familiaritat. Les tres criatures dedicades ara al misteriós ritual eren humanes de forma, i eren tanmateix humans amb l’aire peculiaríssim d’un animal conegut. Cada una d’aquestes criatures, malgrat la forma humana, malgrat els parracs que vestien, malgrat la tosca humanitat de llur forma corporal, portava trenada en aquesta forma, en aquests moviments, en l’expressió de la seva cara, en la seva presència, una sospita ara irresistible de porcell, unes marques porcines, la marca inconfusible de la bèstia.

Aquest descobriment em va deixar parat, i aleshores les preguntes més horribles s’agombolaren en la meva ment. Ells es posaren a brincar, primer l’un i després l’altre, xisclant i grunyint. Un d’ells va caure i va romandre uns instants de quatre grapes, però de seguida es va recobrar. Però aquell llambreig transitori de la veritable animalitat d’aquells monstres havia estat suficient.

Vaig donar mitja volta amb tan poc soroll com vaig poder i, quedant-me ara i adés ert de por que em descobrissin quan sentia una branca que cruixia o l’enrenou d’unes fulles, em vaig tornar a endinsar a l’espessor. Vaig trigar bastant a sentir-me més valent i caminar més desempallegat.

De moment la meva única idea era la d’apartar-me d’aquells éssers pudents i amb prou feines m’havia adonat que estava seguint un tímid caminet entre els arbres. Tot d’una, en travessar una petita clariana, vaig veure amb desagradable sobresalt dues cames renoques entre els arbres, que seguien amb passos silenciosos un curs paral·lel al meu, potser a uns trenta metres de mi. Les lianes m’amagaven el seu cap i la part superior del cos. Em vaig deturar abruptament, esperant que la criatura no em veiés. Aquells peus es pararen en parar-me jo. Jo estava tan nerviós que només amb la màxima dificultat vaig poder controlar l’impuls de córrer cames ajudeu-me.

Fent un esforç visual vaig distingir a través de l’enllaçada vegetació el cap i el cos de la bèstia que havia vist beure. Va moure el cap. Un llampec maragdí li sortí dels ulls mentre em mirava de l’ombra dels arbres, uns ulls d’un color mig lluminós que s’esvania en girar ell el cap. Va romandre immòbil durant un moment al cap del qual, amb passa sorda, es posà a córrer per la verda brossa. Un segon més tard havia desaparegut rera uns arbusts. Jo ja no el veia però sentia que s’havia deturat i m’espiava.

Què podia ser, home o animal? Què volia de mi? Jo estava desarmat, no tenia ni tan sols una estaca. Sortir corrents hauria estat follia. De tota manera la Cosa, fos el que fos, no tenia el coratge d’atacar-me. Serrant les barres vaig caminar directe cap a ell. Estava decidit a amagar la por que em glaçava l’espinada. Vaig travessar una brossa d’arbusts alts amb flors blanques i el vaig veure, uns vint metres més enllà, mirant-me per sobre l’espatlla, tot dubtós. Vaig fer un pas o dos mirant-me’l de fit a fit.

—Qui ets? —vaig dir. Ell va intentar tornar-me la mirada.

—No! —va dir de cop i volta i, girant-se, se’m va allunyar guimbant per les mates. Després es va girar i em va mirar de nou. Els seus ulls lluïen en la fosca sota els arbres.

El cor m’havia pujat a la boca, però vaig sentir que la meva única oportunitat era plantar cara al perill i vaig dirigir-me directament cap a ell. Es va girar i desaparegué en les ombres. Em va semblar veure-li el llampurneig dels ulls una altra vegada, i res més.

Per primer cop em vaig adonar que l’hora tardana em podria afectar. Feia uns minuts que el sol s’havia post. El ràpid capvespre dels tròpics ja ennegria el cel oriental; una voliaina peonera aletejà calladament sobre el meu cap. Si no volia passar la nit entre els perills misteriosos del bosc em calia fer cap ràpidament al tancat.

El pensament de tornar al dolorós refugi m’era extremament desagradable, però encara més la idea que m’enganxés la fosca en ple bosc, amb tot el que la fosca amagava. Vaig donar una darrera ullada a les ombres blavoses que s’havien empassat aquella rara criatura, i vaig tornar enrera per la baixada cap al riuet, seguint el que em pensava que era la direcció en què havia vingut.

Vaig caminar de pressa, perplex per totes aquelles coses, i vaig acabar trobant-me en una plana entre uns arbres escampats. La claror incolora que segueix la flama de la posta ho enfosquia tot. El blau del cel sobre meu es feia per moments més intens, i una per una les estrelles punxaven l’atenuada claror; els espais entre els arbres, els buits entre la vegetació que de dia eren d’un blau boirós, ara es feien negres i misteriosos.

Vaig seguir. El color s’esvania del món, les copes dels arbres es retallaven amb siluetes de tinta sobre el blau lluminós del cel; tot el que hi havia dessota es fonia en una foscor sense forma. Els arbres es feren més prims, la brossa més espessa. Vaig arribar a un espai desolat cobert d’arena blanca, i després una altra extensió d’arbusts entortolligats.

Una lleugeríssima remor a la meva dreta em venia turmentant. Primer ho vaig atribuir a la meva imaginació, perquè cada vegada que em deturava tot era silenciós amb l’excepció del capvesprol en els arbres. I quan em tornava a posar en marxa els meus passos tenien eco.

Vaig apartar-me de l’espessor, mantenint-me en el terreny més obert i procurant, bo i girant-me ara i adés, de sorprendre aquella cosa, si és que existia, quan estigués a punt de saltar sobre meu. No vaig veure res, i tanmateix em creixia la sensació d’una altra presència. Vaig avivar la passa i al cap d’uns minuts vaig arribar a una careneta, la vaig travessar i em vaig girar abruptament, mirant-la des de l’altra banda. Es retallava negra i clara contra el cel foscant.

A un cop donat una massa informe s’alçà momentàniament retallada contra el cel i s’esvaní de nou. Ara estava segur que el meu antagonista de cara bruna em tornava a seguir a l’encalç. A això calia afegir l’altre trist pensament, que m’havia perdut.

Vaig córrer una bona estona desesperadament perplex, perseguit per aquella presència furtiva. Fos el que fos, la cosa no tenia pas el coratge d’atacar-me o bé esperava d’atrapar-me en condicions d’inferioritat. Vaig seguir religiosament per la clariana. De tant en quant em girava i escoltava i vaig acabar per mig persuadir-me a mi mateix que el meu perseguidor havia abandonat la caça, o que simplement havia estat una creació de la meva desordenada imaginació. Llavors vaig sentir el so del mar. Vaig accelerar la passa fins gairebé córrer, i immediatament vaig sentir una llenegada darrera meu.

Em vaig girar tot d’una i em vaig mirar els arbres incerts. Una ombra negra semblava saltar cap a una altra. Vaig parar l’oïda, rígid, i no vaig sentir altra cosa que el remoreig de la sang a les meves pròpies orelles. Em vaig pensar que tenia els nervis desfets, que la imaginació em feia veure visions, i vaig donar una mitja volta resoluda cap al so del mar.

Al cap d’un minut més o menys els arbres es feren menys espessos i vaig sortir a un erm que es projectava en l’aigua ombrosa. La nit era calma i clara, la reflexió de la multitud creixent d’estrelles tremolava damunt el tranquil bressoleig del mar. Mar endins, el clapoteig sobre una franja irregular de niell lluïa amb la seva pròpia pàl·lida llum. Cap a l’oest vaig veure la llum zodiacal que es barrejava amb la lluentor groguenca de l’estrella del vespre. La costa es retirava de mi cap a l’est, i cap a l’oest quedava amagada per la sortida del cap de terra. Aleshores vaig recordar el fet que la platja de Moreau quedava cap a l’oest.

Al meu darrere vaig sentir una branca que s’esqueixava i un remoreig; em vaig girar per encarar la foscor dels arbres. No veia res… o potser veia massa. Cada fosca forma en la penombra tenia la seva qualitat presagiosa, la seva peculiar suggerència d’un espioneig alerta. Em vaig quedar quiet potser un bon minut, i després, encara amb un ull clavat als arbres, vaig tirar cap a l’oest, decidit a passar el cap. En moure’m, una de les ombres que aguaitaven es movia amb mi.

El cor em bategava. Al cap d’una estona se’m va fer visible l’ampla extensió d’una badia cap a l’oest i em vaig deturar de nou. L’ombra callada es va deturar també a una dotzena de metres al darrere. Una punxeta de llum brillava al final de la corba, i l’extensió grisa de platja arenosa apareixia feblement sota la llum de les estrelles. Aquella punteta de llum devia quedar a més de dos quilòmetres. I per arribar a la platja em calia travessar els arbres des d’on m’espiaven les ombres i baixar per unes grenyes.

Ara podia veure la cosa prou més clarament. No era pas cap animal car es dreçava erecte. En veure’l vaig obrir la boca per parlar però vaig trobar que una gargamella aspra em matava la veu. Ho vaig tornar a provar i vaig cridar:

—Qui viu? —Cap resposta. Vaig donar un pas més. La cosa no es movia; seguia a l’aguait, tensa. El meu peu va ensopegar amb una pedra.

Això em va donar una idea. Sense apartar els ulls de la forma negra que tenia al davant em vaig deturar i vaig agafar aquell roc massís. Però al meu gest la cosa es va girar abruptament com s’hauria girat un gos, i va esquitllar-se obliquament endinsant-se en la foscor. Aleshores em va venir a la memòria un sistema que teníem els nens del col·legi per protegir-nos dels gossots, vaig cargolar la pedra al mocador i li vaig donar una volta sobre el puny. Vaig sentir un moviment que s’allunyava entre les ombres com si la cosa anés de retirada. Llavors, tot d’una, la meva tensió agitada va caure; em vaig posar a suar profusament i em vaig quedar tremolant, ara que havia fet fugir el meu adversari i que tenia aquesta arma a la mà.

Va passar una bona estona abans que recobrés la resolució per anar baixant entre els arbres i arbusts pel cantó del cap, cap a la platja. Ho vaig acabar fent d’una correguda, i en sortir de l’espessor a l’arena vaig sentir que un altre cos trontollava rera meu.

Això em va acabar de fer perdre el cap, de por, i em vaig posar a córrer per l’arena. Em seguien les gambades rabents d’uns peus que m’encalçaven. Vaig deixar anar un crit desesperat i vaig redoblar la velocitat. Unes coses obscurament negres, que feien tres o quatre vegades el cos d’un conill, sortien corrent o saltant per la platja cap al bosc a mida que jo passava. Tant com visqui recordaré el terror d’aquella persecució. Corria arran d’aigua, i de tant en tant sentia el xipolleig dels peus que m’anaven atrapant. Lluny, desesperadament lluny, quedava el llumet groc. Tota la nit que ens envoltava era negra i calma. Xip-xap feien els peus que em perseguien cada cop més propers. Em sentia ja sense esma, perquè estava clarament en baixa forma: la inspiració era una ranera i sentia un dolor com el d’un coltell al costat. Vaig suposar que la cosa m’atraparia molt abans d’arribar al tancat i, desesperat i panteixant, em vaig girar i vaig ventar un cop al punt que la cosa em queia a sobre, un cop amb tota la meva força. En donar-l’hi, la pedra es va escapar de la fona del mocador.

En girar-me, la cosa, que havia vingut corrent de quatre grapes, es va posar dempeus i el projectil se li va clavar a la templa esquerra. La calavera li ressonà i l’home-animal va trontollar sobre meu, em va tirar enrera amb les mans i em va passar per sobre, tambalejant-se, fins a caure a la sorra amb la cara a l’aigua. I allí es va quedar.

No vaig tenir l’ànim d’acostar-me a aquella forma negra. Allà la vaig deixar, besada per l’aigua sota les tranquil·les estrelles i, fent un ample cercle, vaig prosseguir la meva via cap a la lluentor groga de la casa. Al cap d’una estona, fent-me respirar més tranquil, em va arribar el tristíssim glapit del puma, el mateix so que m’havia fet sortir per explorar aquesta misteriosa illa. En sentir-lo i encara que em trobava las i horriblement fatigat, vaig aplegar forces i em vaig posar a córrer cap a la llum. Em semblava que una veu em cridava.