Capítol divuitè: Moreau trobat

Quan vaig veure que Montgomery s’empassava una tercera dosi de conyac em vaig decidir a interferir-hi. Ja estava més de mig gat. Li vaig dir que, a hores d’ara, alguna cosa ben seriosa li deuria haver passat a Moreau, si no, hauria tornat, i que ens tocava sortir a treure l’entrellat d’aquella catàstrofe. Montgomery va fer algunes febles objeccions però acabà acordant-s’hi. Vàrem arreplegar alguna cosa de menjar i, això fet, tots tres ens posàrem en marxa.

És possiblement degut a la tensió de la meva ment en aquells moments, però fins i tot ara aquella sortida en la càlida calma de la calorosa tarda tropical és una impressió singularment vívida. M’ling caminava primer, les espatlles arronsades, el seu estrany cap negre que es girava ràpidament en mirar ell ara a aquesta banda del camí ara a l’altra. No duia armes. Li havia caigut la destral en topar-se amb els Homes-Porcs. A l’hora de la lluita les dents foren la seva arma. Montgomery el seguia amb passa indecisa, les mans a la butxaca, la cara caiguda; es trobava en un estat de confusa murrieria amb mi per la qüestió del conyac. Jo portava el braç esquerre en cabestrell (per sort meva era l’esquerre) i el revòlver a la mà dreta.

Vam anar seguint un caminet entre la luxuriant vegetació de l’illa, cap al nord-oest. Al cap d’un temps M’ling es va deturar i es tornà tot ert d’alerta. Montgomery gairebé li va caure a sobre, però també es deturà. Escoltant amb tota l’atenció vàrem sentir que entre els arbres ens arribaven el so d’unes veus i uns passos.

—És mort —va dir una veu vibrantment profunda.

—No és mort, no és mort —va gargantejar una altra.

—Hem vist, hem vist —digueren diverses veus.

—O-í —va deixar anar Montgomery tot d’una—. Hola, qui viu?

—Diantre de pitof —vaig dir tot prement la pistola.

Hi hagué un silenci, després se sentí un cruiximent entre l’entrellaçada vegetació, primer aquí, després allí, i finalment aparegueren una mitja dotzena de cares, estranyes cares, il·luminades d’una estranya llum. M’ling va deixar escapar un soroll gutural. Vaig reconèixer l’Home-Simi (de fet ja li havia conegut la veu) i dues de les criatures brunes vestides de blanc que havia vist a la barca de Montgomery. Amb ells venien els dos animalots motejats i aquella grisa, horrible, contorta criatura que deia la Llei, amb pèls grisos que li queien per les galtes, unes gruixudes celles grises, i unes grenyes grises que sortien a banda i banda d’una clenxa sobre el seu front inclinat, una pesant cosa sense fesomia, amb uns estranys ulls rojos, que ens mirava amb curiositat entre la verdor.

Durant una estona ningú no va dir res. Llavors Montgomery va sanglotar:

—Qui… ha dit que era mort?

L’Home-Mico va mirar amb culpabilitat la Cosa de Pèl Gris.

—És mort —va dir aquest monstre—. Ells han vist.

De tota manera no hi havia res d’amenaçador en llurs expressions. Semblaven més aviat meravellats i intrigats.

—On és? —va dir Montgomery.

—Mes enllà —i la grisa criatura féu un senyal amb el dit.

—Hi ha Llei, ara? —va preguntar l’Home-Simi—. Encara és això i allò? És mort de veritat?

—Hi ha Llei? —va repetir l’home de blanc.

—Hi ha Llei, oh tu Altre amb el fuet? Ell és mort —va dir la Hirsuta Cosa Gris. I tots es quedaren mirant-nos.

—Prendick —va dir Montgomery, girant-me els seus ulls lloscos—. És mort… evidentment.

Jo estava dret al seu costat durant tot aquell col·loqui. Vaig començar a veure com anaven les coses entre ells. De cop i volta vaig donar un pas endavant i vaig alçar la veu:

—Fills de la Llei, —vaig dir— ell no és pas mort.

M’ling em va dirigir una mirada aguda.

—Ha canviat la forma, ha canviat el cos —vaig continuar—. Durant un temps no el veureu. Ell és… allà —vaig assenyalar cap al cel—, on encara us mira. No el podeu veure. Però ell us pot veure a vosaltres. Tingueu por de la Llei.

Me’ls vaig quedar mirant. Ells s’arrauliren.

—Ell és gran. Ell és bo —va dir l’Home-Simi, mirant temorosament cap al cel des dels arbres densos.

—I l’altra Cosa? —vaig inquirir.

—La Cosa que sagnava i corria cridant i somiquejant… allò també és mort —va dir la Cosa Gris, mirant-me encara.

—Això és bo —va dir Montgomery.

—L’Altre del Fuet —començà la Cosa Gris.

—I bé —vaig dir.

—Va dir que ell era mort.

Però Montgomery encara tingué prou serenitat per comprendre els meus motius en negar la mort de Moreau.

—Ell no és mort —va dir poc a poc—. No és pas mort. No és pas més mort que jo.

—Alguns —vaig dir— han desobeït la Llei. Moriran. Alguns han mort. Mostreu-nos ara on és el seu cos d’abans. El cos que ha abandonat perquè ja no en tenia necessitat.

—És per aquí, oh Home que camina en el Mar —va dir la Cosa Gris.

I guiats per aquestes sis criatures vam anar pel tumult de falgueres i de lianes i de troncs cap al nord-oest. En un moment donat vam sentir un udol, un cruiximent de branques, i el petit homenet rosat va aparèixer a la nostra vora tot xisclant. Immediatament després va aparèixer un monstre salvatge en plena carrera, empastifat de sang, que ens va caure a sobre abans que li poguéssim deturar la marxa. La Cosa Gris va fer un salt; M’ling se li va encarar amb un gruny i va caure a una banda; Montgomery disparà però fallà el tret, va baixar el cap i, alçant el braç, es va posar a córrer. Jo vaig disparar, i la cosa encara venia; vaig tornar a disparar-li a la boca enmig de la lletja cara. Li vaig veure esclatar la fesomia. Tenia la cara tota enfonsada. I tanmateix passà pel meu costat, s’arrapà a Montgomery, i agafant-lo, va caure tot arrossegant-se’l a sobre en la seva agonia.

Em vaig trobar sol amb M’ling, l’animalot mort, i l’home prostrat. Montgomery es va aixecar a poc a poc i es va quedar mirant tot marejat la destrossada Persona-Bèstia que jeia al seu costat. Això el va asserenar considerablement. Es va quedar dret. Vaig veure que la Cosa Gris tornava cautelosament d’entre els arbres.

—Veus —vaig dir, assenyalant la bèstia morta—. Que no és viva la Llei? Això passa per desobeir la Llei.

Va escorcollar el cos.

—Ell llança el Foc que mata —va dir amb la seva veu fosca, tot repetint part del ritual.

Els altres s’ajuntaren i es quedaren parats una estona.

Per fi vàrem arribar a l’extremitat oest de l’illa. Trobàrem el cos masegat i mutilat del puma, la seva clavícula desfeta per una bala, i potser uns quinze metres més enllà trobàrem allò que buscàvem. Jeia bocaterrosa en un espai tot trepitjat del canyissar. Tenia una mà gairebé seccionada pel puny; el seu cabell platejat estava brut de sang. Les urpes del puma li havien emmatxucat el cap. Les canyes abaltides sota del seu cos regalimaven sang. No poguérem trobar el seu revòlver. Montgomery li va donar la volta.

* * *

Fent parades per descansar i amb l’ajut de les set Persones-Bèsties (era un home cepat) el tornàrem al tancat. Queia la nit. Dues vegades, sense veure-les, vam sentir criatures que udolaven i xisclaven al pas de la nostra comitiva, i una vegada el rosat bradipòdid va aparèixer, ens va ullar, i es va esvanir. Però no ens atacaren. Al portal del tancat la nostra companyia de Persones-Bèsties se n’anà, i M’ling partí amb ells. Ens vam tancar a dins, vam portar el cos malmès de Moreau al pati i el vam dipositar sobre una pila de branquillons.

Aleshores vam anar al laboratori i vam acabar amb tota cosa vivent que s’hi trobava.