Capítol desè: Els gemecs de l’home

En acostar-me a la casa vaig veure que la llum sortia de la porta de la meva cambra; al moment vaig sentir, en la fosca al costat d’aquell rectangle taronja, la veu de Montgomery que cridava «Prendick».

Vaig seguir corrent. A l’instant el vaig tornar a sentir. Vaig respondre amb un feble «Hola!» i uns segons més tard vaig arribar al seu cantó.

—On ha estat? —va dir, posant-me el braç estès a l’espatlla de manera que la llum de la cambra em queia a la cara—. Hem estat tan enfeinats que ens hem oblidat de vostè fins ara deu fer mitja hora.

Em va fer entrar a la cambra i seure a la gandula. La llum em cegà durant una bona estona.

—No ens pensàvem que es posaria a explorar la nostra illa sense avisar-nos —va dir. I després—: He passat por! Però… què… Escolti!

Les forces que em quedaven m’havien abandonat i el cap m’havia caigut damunt del pit. Em sembla que va trobar una certa satisfacció a donar-me una copeta de conyac.

—Per l’amor de Déu —vaig dir-li— tanqui la porta.

—Ha conegut algunes de les nostres curiositats, eh? —va dir. Va tancar la porta amb clau i es va girar cap a mi. No em va fer cap pregunta però em va donar més conyac amb aigua i insistí a fer-me menjar. Jo estava en un estat de col·lapse. Va esmentar vagament que s’havia oblidat d’avisar-me, i em va preguntar breument quan havia jo sortit de la casa i què havia vist. Li vaig contestar amb igual brevetat, amb frases fragmentàries.

—Digui’m què vol dir tot això —vaig dir-li en un estat que bordejava la histèria.

—No és pas tant de por com tot això —va dir—. Però crec que ja n’ha tingut prou per un dia. —De cop i volta el puma va deixar anar un crit agut de dolor. Això el va fer renegar en veu baixa.

—Que em matin, —va dir— si aquest lloc no és tan dolent com Gower Street amb tots els seus gats.

—Montgomery —vaig dir— què era aquella cosa que em perseguia? —li vaig preguntar—. Era bèstia o era home?

—Si aquesta nit no dorm —va dir— demà no tindrà el cap gaire clar.

Em vaig posar dret davant d’ell.

—Què era aquella cosa que em perseguia? —vaig preguntar-li.

Em va mirar als ulls i va fer una ganyota amb la boca. Els seus ulls, que un minut abans semblaven animats, ara apareixien somorts.

—Pel que em diu vostè —va dir— jo diria que era l’home del sac.

Vaig sentir una bugada d’irritació intensa que em passà tan de pressa com m’havia arribat. Em vaig tornar a deixar caure a la gandula i vaig prémer el cap contra les mans. El puma hi tornava.

Montgomery se’m va acostar i em va posar la mà a l’espatlla.

—Miri, Prendick, —va dir— no es pas culpa meva que vostè hagi vingut a caure en aquesta estúpida illa nostra. Però no és tan dolenta com vostè creu, home. Té els nervis tot estripats. Deixi’m que li donaré una cosa que el farà dormir. Això… durarà encara algunes hores. És imprescindible que vostè dormi, o jo no responc.

No vaig replicar. Vaig assentir i em vaig tornar a amagar la cara a les mans. Al cap d’una estona va tornar amb un petit cossi ple d’un líquid fosc. Me’l va fer beure. Jo me’l vaig empassar sense resistència; l’home em va ajudar a pujar a l’hamaca.

Quan em vaig despertar era ple dia. Em vaig quedar ajagut una estona, mirant el sostre. Vaig observar que les bigues estaven fetes de les fustes d’un vaixell. Aleshores vaig girar el cap i vaig veure que a la taula hi havia un àpat preparat per a mi. Em vaig adonar que tenia gana i em vaig preparar a baixar de l’hamaca que, molt gentilment anticipant la meva intenció, es va cargolar i em va depositar de grapes a terra.

Em vaig alçar i vaig seure a taula. Tenia el cap pesat i al principi només la més vaga memòria del que havia passat la nit abans. La brisa matinal bufava agradablement per la finestra sense vidres, i això i els aliments contribuïren a fer-me experimentar una sensació de confort animal. Al cap d’una estona la porta de darrere meu, la porta que donava al pati del tancat, es va obrir. Em vaig girar i vaig veure la cara de Montgomery.

—Com anem? —va dir—. Estic enfeinadíssim. —I va tancar la porta. Després vaig descobrir que s’havia oblidat de passar la clau.

Aleshores vaig recordar l’expressió de la seva cara la nit abans, i el record de tot el que havia experimentat es va reconstruir al meu pensament. Quan la por em tornava a escanyar el cor se sentí un crit des de dins. Però aquella vegada ja no era el crit d’un puma.

Vaig deixar la cullerada que tenia als llavis i vaig parar l’orella. Silenci, fora del murmuri de la brisa matinal. Vaig començar a creure que les orelles m’havien enganyat.

Després d’una llarga pausa vaig tornar a menjar, però amb l’orella encara amatent. Després vaig sentir un altre soroll, molt feble i baix. Em vaig quedar amb el gest gelat. Encara que era dèbil i baix em movia més profundament que tot el que havia sentit fins llavors, més que totes les abominacions de l’altra banda de la paret. Aquesta vegada no hi podia haver error quant a la qualitat d’aquells sons llunyans i trencats, no hi podia haver dubte sobre quin era llur origen. Era un plany, interromput per sanglots i bleixos d’angoixa. Aquesta vegada no era cap animal. Era un ésser humà en ple turment!

En adonar-me d’això em vaig alçar, amb tres gambades ja havia travessat la cambra, pres la maneta de la porta del pati i l’havia oberta de bat a bat davant meu.

—Prendick, home! Pari! —va cridar Montgomery, intervenint. Espantat, un dels gossos es va posar a bordar i a grunyir. Hi havia sang, vaig veure, a la pica, bruna i escarlata, i vaig ensumar la flaire peculiar de l’àcid carbòlic o fènic. Aleshores per un portal obert més enllà de la foscor de l’ombra, vaig veure una cosa dolorosament lligada a un bastidor, plena de cicatrius, roja i embenada. Tapant-ho aparegué la cara del vell Moreau, blanca i terrible.

De seguida m’havia agafat per l’espatlla amb una mà tacada de roig, m’havia fet perdre l’equilibri i m’havia llançat a la meva cambra. M’havia agafat en alt com si jo fos una criatura de bolquers. Vaig caure estirat a terra, i la porta es va tancar de cop tot fent desaparèixer l’apassionada intensitat de la seva cara. Llavors vaig sentir com la clau girava en el pany i la veu de Montgomery que remugava.

—Arruïnar el treball de tota una vida! —vaig sentir que deia Moreau.

—És que no comprèn —va dir Montgomery, i altres coses que m’eren inaudibles.

—Encara no tinc temps per dedicar-m’hi —va dir Moreau.

La resta, no la vaig sentir. Em vaig alçar i em vaig quedar dret, tremolant, la meva ment era un caos amb els dubtes més horripilants. Fóra possible la vivisecció d’humans? La pregunta se m’encengué com un llampec sobre un cel tumultuós. I de cop i volta l’ennuvolat horror de la meva ment es condensava en la vívida consciència del meu perill.