Capítol dissetè: Una catàstrofe

Van passar a penes sis setmanes abans que no perdés tot sentiment fora del fastigueig i l’execració per als infames experiments de Moreau. La meva única idea era d’escapar-me d’aquestes horribles caricatures de la imatge i semblança del Senyor i retornar a la dolça i plena societat dels homes. Els meus compatriotes, de qui jo estava ara separat, començaren a assumir en la meva ment una bellesa i una virtut idíl·liques. La meva amistat amb Montgomery no va passar d’esbós. La seva llarga separació de la humanitat, el seu vici amagat de la beguda, la seva simpatia evident per a les Persones-Bèsties, me’l feien sospitós. Diverses vegades el vaig deixar sol entre ells. Jo evitava el contacte amb ells de tota manera possible. Passava cada vegada més temps a la platja, tot escrutant el mar a la recerca d’alguna vela alliberadora que no apareixia mai. Fins que un dia ens va arribar un espantós desastre, que va donar un aspecte radicalment diferent a tot el que m’envoltava.

Va ser unes set o vuit setmanes després de la meva arribada (o potser més, em sembla, si bé no m’havia pas preocupat de comptar els dies) que va esdevenir aquesta catàstrofe. Va ocórrer a primera hora del matí, diria que cap allà a les sis. Jo m’havia llevat i havia esmorzat d’hora car m’havia despertat el soroll de tres Homes-Bèsties que duien llenya al tancat.

Després d’esmorzar vaig anar al portal obert del pati, on vaig fer una cigarreta tot gaudint de la frescor del matí. Moreau va aparèixer per la cantonada del tancat i em va donar el bon dia. Va passar pel meu costat i el vaig sentir, darrera meu, que obria el seu laboratori i hi entrava. Per aquell temps jo estava ja tan endurit per les abominacions de l’illa que vaig sentir sense gota d’emoció que el puma víctima començava un altre dia de tortura. A l’entrada del seu perseguidor va deixar anar un xiscle gairebé igual que el d’un virago irat.

Aleshores va passar una cosa. Què va ser, encara avui no ho sé exactament. Vaig sentir rera meu un crit agut, una caiguda, i, tombant-me, vaig veure una cara espantosa que se’m precipitava a sobre, una cara no humana no animal, sinó infernal, bruna, cosida amb un brancatge de cicatrius roges, supurant gotes de sang, amb uns ulls de foc, sense parpelles. Vaig parar el braç per defensar-me del seu impacte que em va fer caure, trencant-me el braç, i el gran monstre, banyat de cotó i volejant unes benes tacades de sang, va saltar per sobre meu i va fugir. Jo vaig anar rodant platja avall, vaig intentar seure i vaig caure abaltit sobre el meu braç trencat. Llavors Moreau va aparèixer, la seva massiva cara blanca feta molt més terrible per la sang que li sortia del front. Duia un revòlver en una mà. Amb prou feines em va mirar sinó que va sortir a corre-cuita en persecució del puma.

Empenyent amb el braç bo vaig poder seure. L’embenada figura del davant corria fent grans gambades per la platja; Moreau la seguia. Ella es va girar i el va veure i, fent un tomb abrupte, va enfilar cap als arbusts. Se li anava allunyant a cada pas. Vaig veure que es ficava a la brossa i Moreau, corrent en diagonal per tal d’interceptar-li el camí, va disparar però va errar el tret. Ell també tot seguit desaparegué en la verda confusió.

Els vaig veure desaparèixer, però de seguida el braç se’m va posar a coure de dolor i, deixant anar un gemec, em vaig posar dret. Montgomery, vestit ja, va aparèixer al portal; també duia el revòlver a la mà.

—Sant Senyor, Prendick! —va dir, sense adonar-se que jo estava ferit—. Se’ns ha escapat l’animal! Ha arrencat la corretja de la paret. Els ha vist? —I quan va veure que jo m’agafava el braç—: Què li passa?

—Estava aquí dret a la porta —vaig dir.

Va acostar-se i m’agafà el braç.

—Sang a la màniga —va dir, i em va arremangar la franel·la. Es va posar l’arma a la butxaca, em va palpar dolorosament el braç, i em va fer entrar—. S’ha trencat el braç —va dir; i després—: Digui’m exactament com ha passat, què ha passat?

Li vaig dir el que havia vist, li vaig contar el fet amb frases trencades, interrompudes per esbufecs de dolor, mentre ell amb molta traça i rapidesa m’embenava el braç.

—No ha estat res —va dir—. I ara? —Va posar-se a pensar. Al cap d’una mica va sortir i va tancar les portes del tancat. Va estar fora un cert temps.

A mi em preocupava principalment el meu braç. L’incident en semblava una més de tantes coses horribles. Vaig seure a la cadira i, ho admeto, vaig posar-me a renegar de tot cor contra l’illa. El primer sentiment somort de ferida al braç s’havia convertit en dolor cremant quan Montgomery va reaparèixer.

Tenia la cara pàl·lida i ensenyava més genives que mai.

—No veig ni sento res d’ell. Penso que potser necessita el meu ajut. —Em va mirar amb uns ulls sense expressió—. Era un bestiota d’allò més fort —va dir—. Va desclavar les corretges de la paret com aquell que res.

Va anar a la finestra, després a la porta, i es va girar cap a mi.

—L’aniré a buscar —va dir—. Hi ha un altre revòlver que puc deixar-li. Podria ser que el necessités.

Va anar a buscar l’arma i la va deixar a mà, sobre la taula, i va sortir tot deixant un aire inquiet. No vaig pas quedar-me massa temps a la cadira després que ell havia sortit. Vaig agafar el revòlver i vaig anar a la porta.

El matí tenia una calma de mort. No se sentia ni una guspira de vent, el mar era un mirall polit, el cel buit, la platja desolada. La quietud m’oprimia.

Vaig intentar xiular però la melodia se’m morí als llavis. Vaig tornar a renegar, per segona vegada aquell matí. Vaig anar a la cantonada del tancat i em vaig quedar mirant terra endins els verds arbusts que s’havien empassat Moreau i Montgomery. Quan tornarien? I com?

Al lluny de la platja va aparèixer llavors una petita Persona-Bèstia grisa, va córrer a la vora del mar i es va posar a xipollejar. Vaig tornar al portal, i un altre cop a la cantonada, i així em vaig posar a marxar amunt i avall com un sentinella de guàrdia. Un cop em va deturar la veu distant de Montgomery que ucava: «Oi! Oi! Moreau!». Em baixava el dolor del braç, però encara em coïa. Em vaig sentir enfebrat i assedegat. L’ombra del meu cos s’anava fent més curta. Vaig mirar la distant criatura fins que va tornar a desaparèixer. Que potser no tornarien mai, Moreau i Montgomery? Tres gavines es barallaven per algun tresor perdut.

Des de molt lluny terra endins vaig sentir un tret de pistola. Un llarg silenci i després un altre. Després, més a prop, un gran crit, i un altre lúgubre silenci. La meva pobra imaginació treballava per turmentar-me. Llavors, ben a prop, un tret.

Vaig anar a la cantonada, espantat, i vaig veure Montgomery, la cara escarlata, els cabells despentinats, i el genoll dels seus pantalons tot esquinçat. La seva cara expressava una consternació profunda. Darrera d’ell trontollava l’Home-Bèstia M’ling la boca del qual presentava unes ominoses taques fosques.

—Ha tornat? —va dir.

—Moreau? —vaig dir—. No.

—Déu meu! —L’home panteixava i gairebé somicava d’esma—. Torni a dins —va dir, agafant-me pel braç—. Estan bojos. Tots corren embogits. Què pot haver passat? No sé. Ja li explicaré el cas quan recobri l’alè. On hi ha una mica de conyac?

Va entrar coixejant davant meu a la cambra i va seure a la gandula. M’ling es va estirar per terra just davant la porta i es va posar a panteixar com un gos. Vaig donar conyac amb aigua a Montgomery. Seia amb la mirada buida mentre recobrava l’esma. Després d’uns minuts va començar a contar-me el que havia passat.

Els havia seguit la pista durant una bona estona. Era prou clara, primer pels arbusts esqueixats i trencats, pels estripalls blancs de les benes del puma, i per algun llepet de sang a les fulles dels matolls. Va perdre la pista, però, en arribar a la terra pedregosa que hi havia més enllà d’aquell riuet on jo havia vist aquell Home-Bèstia que bevia, i va tirar cap a l’oest, sense rumb precís, cridant el nom de Moreau. M’ling l’havia anat a trobar, armat de la destraleta. M’ling no havia vist res de l’afer del puma, estava fent llenya quan el va sentir cridar. Van seguir cridant junts. Dos Homes-Bèsties van acostar-s’hi, arrupits i espiant-los entre la brossa, amb uns gestos i un capteniment furtius que per llur estranyesa alarmaren Montgomery. Els va fer senyals i ells van fugir amb aire culpable. Després d’això va deixar de cridar i, caminant una estona més de manera indecisa, es va decidir a visitar les barraques.

Va trobar que a la cinglera no hi havia ningú.

Més alarmat a cada minut, es va posar a resseguir els propis passos. Va ser llavors que va trobar els dos Homes-Porc que jo havia vist ballar la nit de la meva arribada; tenien taques de sang a la boca i estaven intensament excitats. Sortiren trampejant les falgueres i, en veure’l, es deturaren amb la cara tensa. Sense tenir-les totes va fer una xurriacada a l’aire i, tot d’una, ells se li van tirar a sobre. No havia passat mai, que un Home-Bèstia gosés fer tal cosa. A un li va clavar un tret al cap, M’ling es va abaltir sobre l’altre i tots dos rodolaren agafats. M’ling va muntar sobre l’altre animalot i li va clavar les dents al coll. Montgomery va disparar també sobre aquella víctima que es debatia sota l’abraçada de M’ling. Va tenir una certa dificultat per convèncer M’ling que el seguís.

Aleshores s’apressaren a tornar cap a mi. Pel camí M’ling s’havia capbussat de cop i volta en un espessall i n’havia fet sortir un gegantí Home-Ocellot, també tacat de sang, i amb una ferida al peu que el feia anar coix. Aquest animalot s’havia posat a córrer i tot d’una s’havia girat salvatgement a plantar-los cara. Montgomery (amb una certa frivolitat, em semblava a mi) li havia disparat un tret.

—Què vol dir tot això? —vaig dir.

Va moure el cap i se serví més licor.