Capítol dotzè: Els recitadors de la Llei

Aleshores una cosa freda em va tocar la mà. Vaig fer un surt i vaig veure prop meu una cosa foscament rosada que semblava més un infant xurriaquejat que altra cosa. La criatura tenia exactament la fesomia suau però repulsiva d’un peresós o bradipòdid, el mateix front baix i gestos lents. Un cop passada la sorpresa del canvi de llum, ja veia més clarament el meu entorn. El petit bradipòdid estava dret al meu costat, mirant-me de fit a fit. El meu guia havia desaparegut.

El lloc era un coll estret entre altes parets de lava, una escletxa en les seves parets nuoses i, a banda i banda, munts entortolligats d’algues seques, fulles de palmera i canyes arrambades contra la lava, formaven uns caus impenetrablement foscos. El camí que serpentejava barranc amunt feia a penes dos metres d’ample, i estava empastifat amb grapats de polpa de fruita que es podria i altres escombraries que explicaven la pudor desagradable d’aquell lloc.

El bradipòdid encara m’ullava quan el meu Home-Simi reaparegué a l’entrada del cau que tenia més proper i em feia senyals que hi entrés. En fer-ho un monstre gepic es va escapolir d’una de les portes de més amunt d’aquest carrer estrany, i es va dreçar com una silueta sense faccions contra el verd lluent, mirant-me de fit a fit. Vaig dubtar. Estava ja mig decidit a tornar enrera pel camí que havia seguit. Però, determinat a seguir l’aventura, prement el meu bastó amb clau vaig grapejar cap aquell cau pudent seguint el meu guia.

Formava un espai semicircular, de forma de mig rusc d’abelles, i contra la paret rocosa que formava el seu interior hi havia una pila de fruites de tota mena, cocos i altres. Per terra hi havia unes primitives cassoles de lava i de fusta, una d’aquestes en una mena de tamboret. No hi havia foc. En el racó més fosc hi seia una massa informe que, en entrar jo, va grunyir «Ei». El meu Home-Simi es va quedar dret a la mitja llum de l’entrada i em va allargar un coco partit en dos mentre jo m’agotnava a l’altre racó. L’hi vaig prendre i em vaig posar a rosegar-lo, tan serenament com em permetia la meva tensa trepidació i la intolerable claustrofòbia que el cau em produïa. El petit bradipòdid es va quedar dret a l’obertura de la barraca mentre una altra cosa de cara bruta i ulls brillants entrava i em mirava per sobre l’espatlla.

—Ei —va dir la massa de misteri que tenia al davant—. És un home! És un home! —cuclejà el meu guia— un home, un home, un home viu, com jo.

—Calla! —va dir la veu de la fosca, i es va posar a grunyir. Jo rosegava el coco enmig d’un silenci impressionant. Intentava esbrinar la negror però no distingia res.

—És un home —va repetir la veu—. Ve a viure amb nosaltres? —Era una veu espessa, amb alguna cosa, una mena de xiulet sobreposat, que em va sonar peculiar; però el seu accent anglès era curiosament correcte.

L’Home-Simi em mirava com si esperés alguna cosa. Em vaig adonar que la pausa era interrogativa.

—Ve a viure amb vosaltres —vaig dir.

—És un home. Ha d’aprendre la Llei.

Vaig començar a distingir ara una negror més pregona en la fosca, la vaga silueta d’una figura arronsada. Aleshores vaig notar que dos caps més ennegrien l’entrada del cau. La meva mà es va prémer en el bastó. La cosa de la fosca repetia amb veu més alta:

—Digues les paraules. —Se m’havia escapat el que havia dit abans—. No anar de quatre grapes; això és la Llei —repetia amb una mena de cantarella.

Em vaig quedar perplex.

—Digues les paraules —va dir l’Home-Simi, repetint el de l’altre, i les figures de la porta li feren eco amb un to amenaçador en la veu. Vaig adonar-me que em calia repetir aquella fórmula idiòtica. I aleshores va començar la cerimònia més boja. La veu de la fosca es posà a entonar una folla lletania, vers per vers, i jo i la resta a repetir-la. En fer-ho, ells es gronxaven a banda i banda, i donaven cops amb les mans als genolls; jo seguia l’exemple. Em podia haver imaginat que ja era mort i a l’altre món. La fosca barraca, aquestes figures apagadament grotesques, esquitxades aquí i allà d’un llumet tremolós, i totes gronxant-se a l’uníson i recitant:

—No caminar de quatre grapes; això és la Llei. Que no som pas Homes?

—No beure aigua xuclant; això és la Llei. Que no som pas Homes?

—No menjar Carn ni Peix; això és la Llei. Que no som pas Homes?

—No urpejar l’escorça dels Arbres; això és la Llei. Que no som pas Homes?

—No perseguir altres Homes; això és la Llei. Que no som pas Homes?

I així seguiren, de la prohibició d’aquests actes de follia, a la prohibició del que llavors em van semblar les coses més boges, més impossibles i més indecents que un home es pugui imaginar. Ens va caure al damunt una mena de fervor rítmic; vam cuclejar els mots i ens gronxàrem més i més ràpids, repetint aquelles egrègies lleis. Superficialment aquests homes animalescos m’havien encomanat llur follia, però per dins em debatia entre la rialla i el fàstic. Vàrem recitar una llarga llista de prohibicions després de les quals el cant va girar cap a noves fórmules:

—D’ell és la Casa del Dolor.

—D’ell és la Mà que fa.

—D’ell és la Mà que talla.

—D’ell és la Mà que guareix.

I així vam enfilar una altra llarguíssima sèrie que per la major part em resultava xerrameca incomprensible, sobre l’Ell, fos qui fos. M’hauria pogut imaginar que era un somni, però no havia sentit mai un somni amb cants.

—D’ell és el llamp —cantàrem—. D’ell és la mar fonda.

Em vaig començar a imaginar, horroritzat, que Moreau, després d’animalitzar aquests homes, havia infectat llurs tolits cervells amb una mena de deïficació de Moreau mateix. Però la presència de dents blanques i de fortes urpes tot al meu entorn m’aconsellava que, per més que rumiés, no deixés de cantar.

—D’ell són les estrelles del cel.

Per fi s’acabà la cançó. Vaig veure que la cara de l’Home-Simi perlejava de suor i, ara que ja tenia els ulls acostumats a la fosca, vaig veure més clarament la figura del racó que portava la veu cantant. Era de les mides d’un home però semblava arrebossat d’un pelam gris gairebé com el d’un gos d’atura. Què era? Què eren tots ells? Imagineu-vos voltats de tots els baldats i maniàtics que sigui possible imaginar, i podreu començar a comprendre els meus sentiments davant les grotesques caricatures d’humanitat que tenia a la vora.

—És un home-cinc, un home-cinc, un home-cinc… com jo —deia l’Home-Simi.

Vaig estendre les mans. La criatura grisa del racó es va inclinar.

—No caminar de quatre grapes; això és la Llei. Que no som pas Homes? —va dir. Va avançar una arpa estranyament contorta i m’agafà els dits. La cosa era gairebé com la peüngla d’un cérvol seccionada en dits. Vaig estar a punt d’udolar de dolor i de sorpresa. M’acostà la cara i m’ullà les ungles, en fer-ho va entrar en el raig de llum que es projectava de l’entrada de la barraca i vaig veure, amb un estremiment de fàstic, que no era ni cara d’home ni d’animal sinó una pilota de pèl gris amb tres fosques mosses que senyalaven els ulls i la boca.

—Té ungles petites —va dir l’espantosa criatura de cara hirsuta—. És bo. Molts tenen pena d’ungles grans.

Em va deixar caure la mà; instintivament vaig agafar el bastó.

—Menja rels i herbes, és la voluntat d’Ell —va dir l’Home Simi.

—Jo sóc el Recitador de la Llei —va dir la figura gris—. Aquí vénen tots els nous, a aprendre la Llei. Jo sec a la fosca i recito la Llei.

—És així —va dir una de les bèsties del portal.

—Dolor és el càstig del qui no creu la Llei. Ningú no escapa.

—Ningú no escapa —van dir les Persones-Bèsties mirant-se furtivament els uns als altres.

—Ningú, ningú —va dir l’Home-Simi—. Ningú no escapa. Mira! Vaig fer una cosa poca, una cosa dolenta, una vegada. Vaig embarbollar, embarbollar, en comptes de parlar. Ningú no entenia. Sóc cremat, tinc la mà marcada a foc. Ell és gran, Ell és bo.

—Ningú no escapa —va dir la criatura del racó.

—Ningú no escapa —van dir les Persones-Bèsties mirant-se tots de reüll.

—Per a cada u el desig que és dolent —va dir el gris Recitador de la Llei—. Què vols, no sabem. Sabrem. Alguns volen seguir coses que es mouen, mirar i aguaitar, i esperar i saltar, per matar i mossegar, mossegar a fons, amb ganes, xuclant la sang… És dolent. «No perseguir altres Homes; això és la Llei. Que no som pas Homes? No menjar Carn ni Peix; això és la Llei. Que no som pas Homes?».

—Ningú no escapa —va dir un bestiot clapat que hi havia a l’entrada.

—Per a cada u el desig que és dolent —va dir el gris Recitador de la Llei—. Alguns volen anar a remoure amb les dents i les mans, a remoure les rels de les coses, a ensumar la terra… És dolent.

—Ningú no escapa —va dir el de la porta.

—Alguns urpegen els arbres, alguns graten les tombes dels morts; alguns es barallen a cops de front, de peu o d’urpes; alguns claven mossegada, sense provocació; alguns estimen la brutícia.

—Ningú no escapa —va dir l’Home-Simi tot gratant-se el turmell.

—Ningú no escapa —va dir la rosada criatura bràdipa.

—El càstig és dur i segur. Doncs aprèn la Llei. Digues els Mots. —I incontinentment recomençà l’estranya lletania de la Llei, i un cop més jo i totes aquelles criatures començàrem a cantar i a gronxar-nos. La cantarella i la sentor tancada de l’indret em feien rodar el cap, però vaig seguir, bo i esperant que per fi es presentés alguna nova ocasió—. No caminar de quatre grapes; això és la Llei. Que no som pas Homes?

Fèiem tant de soroll que no vaig notar que a fora se sentia un gran tumult fins que algú, que em sembla que era un dels dos Homes-Porcells que havia vist, va treure el cap per sobre del rosat bradipòdid i es va posar a cridar excitadament, dient alguna cosa que jo no entenia. Incontroladament els de la porta de la barraca s’esvaniren, el meu Home-Simi va sortir corrents, la cosa que seia a la fosca el va seguir. Jo vaig observar només que era grossa i malgirbada, i coberta d’un pèl platejat. M’havien deixat sol.

Però abans que pogués arribar a la porta vaig sentir el lladruc d’un gos.

D’un salt em vaig clavar a l’entrada de la cabana, el bastó a la mà, cada múscul del cos tibant de tensió. Davant meu hi havia les guerxes espatlles de potser una vintena d’aquelles Persones-Bèsties, i mig enfonsats en llurs espatlles els caps deformes. Gesticulaven en plena excitació. Unes altres cares mig animals miraven interrogativament des de les cabanes. Mirant en la direcció que apuntaven vaig veure que venia, a través de la boira de sota els arbres al cap del passadís de caus, la fosca figura i espantosa cara blanca de Moreau. Amb una corretja retenia el gos i, just al darrera, hi havia Montgomery, revòlver en mà.

Per un moment em vaig quedar clavat a terra de por.

Em vaig girar i vaig veure que el passatge rera meu me’l tapava un pesat animalot amb una gran cara grisa i ullets llampurnejants, que avançava cap a mi. Vaig mirar al meu redós i vaig veure que a la meva dreta, mitja dotzena de metres més endavant, hi havia una estreta escletxa en la paret de roca per la qual un raig de llum tallava de biaix les ombres.

—Pari! —va cridar Moreau quan jo avançava cap a l’obertura, i de seguit—: Pareu-lo! —En això dit, primer una cara, després les altres, es giraren cap a mi. Per sort llurs ments de bèstia eren lentes.

Vaig donar un cop d’espatlla a un monstre malfet que es girava per comprendre el que Moreau havia dit, i el vaig fer caure sobre un altre. Vaig veure que obria les mans per grapejar-me, debades. El rosat bradipòdid se’m va tirar a sobre i jo li vaig donar un cop, fent-li un tall a la lletja cara amb el clau del meu bastó, i un minut més tard jo m’afanyava caminet lateral amunt, una mena de xemeneia que eixia de la caverna. Vaig sentir un gemec rera meu, i crits d’«Atrapeu-lo! Preneu-lo!» mentre la criatura de cara grisa apareixia darrera meu i obstruïa l’obertura amb la seva enorme massa.

—Seguiu, seguiu! —cridaren. Jo vaig anar enfilant-me per l’escletxeta i vaig sortir al camp sulfurós cap a l’oest del poble dels Homes-Bèsties.

Vaig córrer per la blanca superfície i em vaig precipitar per una baixada enmig d’un escampall d’arbres, fins arribar a una clariana ocupada per un canyissar. D’aquí vaig tirar cap a unes mates espesses, el terra era negre i suculent sota els meus peus. Aquella escletxa havia estat la meva fortuna; la seva inclinació estreta i obliqua deuria haver impedit el pas dels meus perseguidors. Mentre jo m’endinsava entre les canyes el primer d’ells si tot just havia sortit del forat. Vaig anar tirant per les mates durant uns minuts. L’aire rera meu i al meu entorn es va omplir aviat de crits amenaçadors. Vaig sentir el tumult dels meus perseguidors a l’escletxa que pujava, després trencadissa de canyes, i ara i adés l’espetec d’una branca en trencar-se. Algunes de les criatures bramulaven com excitats rapinyaires. A l’esquerra bordava el gos. Vaig sentir que Moreau i Montgomery cridaven en la mateixa direcció. Vaig tirar tot d’una cap a la dreta. Fins m’havia arribat a semblar que sentia Montgomery que cridava perquè jo em salvés la vida, cames ajudeu-me.

Al cap d’una estona la terra cedia, rica i sucosa, sota els meus peus; però jo anava desesperat i vaig tirar endavant. Enfonsat fins als genolls, fent esforços, vaig sortir a un camí que serpentejava entre altes canyes. El soroll dels meus perseguidors havia desaparegut cap a l’esquerra. En un cert indret tres estranys animalons rosats, de la mida d’un gat, eixiren brincant davant dels meus passos. Aquest camí tirava amunt, travessava una altra clariana coberta de la blanca incrustació, i tornava a ficar-se en un canyissar.

Tot d’una el caminet seguia paral·lel a la vorera d’un precipici que apareixia inesperadament, com el fossat d’un parc anglès. El camí girava tot abruptament. Jo encara corria amb totes les meves forces i no vaig veure el precipici fins que hi volava, aire avall. Vaig caure de bocadents, entre espines, i em vaig incorporar amb una orella esquinçada i la cara sagnosa. Havia caigut en un precipici ple de roques i d’esbarzers, fuetejat per una boirina que alenava sobre meu i amb un corrent d’aigua, d’on sortia la boirina, que hi baixava pel centre. Aquesta lleugera boira a ple sol em sorprenia, però no tenia pas temps de cedir a la meva perplexitat. Vaig girar-me cap a la dreta, corrent avall, amb l’esperança d’arribar així al mar, per tenir l’ocasió de negar-m’hi. No va ser fins més tard que em vaig adonar que havia perdut el bastó en caure.

Després la gorja s’estrenyia i jo, descuradament, vaig posar els peus al corrent d’aigua. Vaig saltar-ne tot d’una perquè l’aigua gairebé estava bullent. Vaig notar, a més, que una tènue escuma sulfurosa surava sobre els remolins de l’aigua. Gairebé immediatament la gorja girava i apareixia immutable el blau horitzó. El mar davant meu reflectia el sol amb miríada d’espills. Vaig veure la mort davant meu.

Però estava acalorat i panteixant. Sentia, a més, prou exultació per haver enganyat els meus perseguidors. No m’era pas llegut, doncs, d’anar i negar-me. Tenia massa escalfor a les sangs.

Vaig girar-me a mirar per on havia vingut. Vaig escoltar. Fora del brunzir dels mosquitets i els grinyols d’uns insectes que pul·lulaven pels esbarzers, l’aire era absolutament quiet.

Aleshores m’arribà el lladruc d’un gos, distant, un remoreig inconnex, el pet d’un fuet i veus. Es feren més fortes, després més febles. El soroll retrocedí corrent amunt fins a perdre’s. De moment la cacera s’havia acabat.

Però ara jo sabia l’esperança d’ajut que podria trobar en les Persones-Bèsties.