PRÒLEG

Les paradoxes dels nacionalismes espanyol i català

Ni els mots són neutres ni la seva significació és ahistòrica o immanent. Les llengües són un producte social que vertebra espais de relació i mediació social. Amb signes i paraules compartim significats i experiències. Interpretem, imaginem i ordenem el món. És a dir, les llengües estan socialment connotades. Produint sentit també construïm realitats i el combat pels significats és un aspecte nuclear de la lluita pel poder o contra el poder. Un exemple clar i actual el tenim en la paraula nacionalisme. Es tracta, sens dubte, d’un dels conceptes més violentats, disputats i manipulats en el debat públic català i espanyol dels darrers dos segles. I de forma particularment elaborada en els darrers quaranta anys. Davant d’aquest fet, ja no resulta del tot útil recórrer exclusivament al rigor del debat purament acadèmic i/o conceptual. De fet, la confusió arriba a la mateixa definició «acadèmica». Només cal recordar les definicions que fan la Real Academia Española o l’Institut d’Estudis Catalans. El diccionari de la RAE recull dues accepcions:

1. ‘Sentimiento fervoroso de pertenencia a una nación y de identificación con su realidad y con su historia’.

2. ‘Ideología de un pueblo que, afirmando su naturaleza de nación, aspira a constituirse como Estado’.

La primera suggereix emocions poc racionals i la segona exclou els pobles que ja tenen Estat. El DIEC, en canvi, fa una definició més neutra i generalitzable: ‘Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació’. Els matisos i les diferències no són aleatoris, ni casuals. De tota manera, la confusió conceptual no és local. El concepte de nacionalisme va començar a ser reinterpretat en sentit negatiu en el context dels anys trenta a Europa. El nacionalisme es va acabar identificant amb el feixisme, el nazisme o el franquisme. I acabada la Segona Guerra Mundial es va generalitzar la interpretació que en l’origen del desastre hi havia el paper de les rivalitats nacionalistes. Per això mateix, ja en aquells anys, Antoni Rovira i Virgili prevenia contra l’ús i l’abús del concepte nacionalisme per part del catalanisme, fent notar que facilitava la seva identificació amb el populisme feixista. Fora de l’espai europeu, però, aquesta identificació mai no ha estat tan lineal ni tan generalitzada.

Aquesta confusió és la que ha atorgat una rellevància excepcional al concepte nacionalisme banal, encunyat pel professor Michael Billig per referir-se als nacionalismes evidents que solen qualificar-se com a «no nacionalismes» o «patriotismes». De fet és el tipus més comú i més important de nacionalisme. I sovint també el més violent. Un tipus de nacionalisme segregat per l’Estat-nació i articulat al voltant de tota mena de rutines quotidianes, que és viscut gairebé com a «natural» en contraposició als sempre sospitosos nacionalismes «identitaris» de les nacions sense Estat. La impostura intel·lectual d’aquests nacionalismes banals acostuma a ser colossal. Gairebé tant com la força mediàtica i ambiental que els gronxa i acomboia. I el cas espanyol és dels més paradigmàtics. Per això és tan oportú el text de Francesc Puigpelat. No es tracta d’un text teòric; tampoc d’un text històric. Com diu l’autor, és més aviat un assaig històric. Un assaig històric desacomplexat i amb voluntat polèmica. L’autor fa l’exercici de posar el nacionalisme espanyol davant del mirall. I el recurs funciona. La imatge reflectida per l’espill és d’un naturalisme previsiblement inquietant. Tot i que, probablement, la imatge encara hauria estat més realista, més esperpèntica, aplicant el mètode dels miralls deformants suggerit per Valle-Inclán a Luces de bohemia.

Ja he comentat el relativisme i la flexibilitat i polivalència semàntica dels conceptes nació o nacionalisme. Relativisme agreujat en el context del debat sobre la qüestió nacional a Espanya i a Catalunya. Per fer-ne un tast només cal fer un cop d’ull a la major part dels mitjans de comunicació de Madrid. De manera que, arribats a aquest punt, ja no té gaire sentit entrar en disputes nominalistes d’incerta objectivació. És més útil apel·lar a les voluntats democràtiques i referir-se als fets concrets i a la seva gènesi històrica, tot aclarint quin ús fem dels conceptes. Aquest és el procediment que segueix Puigpelat. Amb totes les conseqüències. Així, seguint autors com José Álvarez Junco, l’autor considera que parlar de nacionalisme abans del segle XIX és un anacronisme. De manera que abans del XIX només podem detectar moviments o ideologies estrictament prenacionalistes. Aquesta perspectiva té, al meu entendre, dos problemes difícils d’ignorar. En primer lloc, menysté la significació dels segles XVII i XVIII en la definició de la modernitat. I, per tant, també en allò que fa referència a la gènesi de la ideologia nacionalista moderna. Cal recordar que l’època del Barroc no és només el moment de l’arrencada de l’art modern (novel·la, teatre, pintura, escultura, arquitectura, música, etc.) o de la ciència (Galileu, Newton, etc.). També ho és de la política. És, precisament, en el context de la guerra dels Trenta Anys, dels pactes de la pau de Westfàlia (amb el tractat dels Pirineus inclòs) i de la Revolució anglesa que es comença a esbossar l’Europa dels estats nacionals moderns. ¿Segur que és anacrònic referir-se al comte duc d’Olivares, a Richelieu o a Cromwell com a nacionalistes o protonacionalistes? Centrant-nos en l’àmbit peninsular, les dificultats del poder monàrquic per transitar cap a formes de poder estatal modern ajuden a entendre moltes de les especificitats del nacionalisme espanyol actual. I, pel que fa a Catalunya, una visió històrica més social, econòmica i popular mostra unes realitats que no casen amb el tòpic de la decadència cultural o econòmica d’aquells anys. A Catalunya, el segle XVII significa, simultàniament, impuls de la mentalitat econòmica moderna, reforç de la identitat comunitària i creixement de la distància ideològica i emocional entre les classes populars i el poder monàrquic. Apurant una mica la interpretació, podríem dir que sense Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, o la indústria tradicional com la farga no s’entén el catalanisme de les darreries del XIX. Això no nega que, tal com afirmava Pierre Vilar, i recollia Joan Fuster comentant la Crònica de Ramon Muntaner, «entre 1250 i 1350 Catalunya era l’únic tros del món al qual s’hauria pogut aplicar el terme estat-nació a la moderna». La paradoxa és que el protonacionalisme català baixmedieval es fonamentava en el providencialisme monàrquic, mentre que, des del segle XVII, el nacionalisme modern català ha evolucionat preferentment al marge de l’Estat o contra l’Estat.

El segon problema és que, quan s’identifica de forma estricta l’origen del nacionalisme espanyol amb les Corts de Cadis, s’atorga un paper massa rellevant al protagonisme del liberalisme en la construcció històrica del nacionalisme espanyol. Si, per contra, situem els orígens intel·lectuals del nacionalisme espanyol en figures com Francisco de Quevedo, de manera esquemàtica, podem destacar sis fases en la seva evolució històrica: el nacionalisme inicial o embrionari identificable en l’esforç estatalitzador de la política que representa el comte duc d’Olivares; el nacionalisme que impulsa el projecte d’Estat-nació que arrenca el 1714 i s’inspira en l’uniformisme de la monarquia absoluta francesa; el nacionalisme de l’Estat-nació liberal esbossat per les Corts de Cadis i ofegat per l’autoritarisme polític i cultural hegemònic al llarg del XIX; el nacionalisme amb més components de modernitat (liberal i esquerrana, però també autoritària) que arrenca amb la crisi del 98 i s’allarga fins a la fi de la Segona República; el «nacionalisme organicista» franquista; i, finalment, el «nacionalisme constitucionalista» de la segona restauració borbònica. Fins al nacionalisme constitucionalista els episodis de normalitat democràtica homologada són puntuals i excepcionals. El fil conductor ideològic que culmina en l’organicisme franquista fou el derivat d’un imaginari nacional fortament autoritari condicionat pel protagonisme social de l’Església i l’Exèrcit i l’ideal nostàlgic d’imperi.

Quan fem una avaluació retrospectiva de l’evolució del nacionalisme espanyol, podem distingir de forma nítida que la fase més determinant ha estat la que correspon a les quatre dècades de dictadura franquista. Mai abans l’Estat havia disposat de tantes eines al seu abast per imposar una idea nacional de manera tan sostinguda i sistemàtica. I mai abans el discurs nacionalista espanyol havia estat tan unívoc. L’Església, l’Exèrcit (amb servei militar inclòs), la judicatura, l’escola, la premsa, la ràdio, el cinema, la televisió… En el context de la cultura i la comunicació de masses, i aprofitant la verticalitat d’un sistema dictatorial de fort enquadrament social, l’Estat espanyol disposava per primera vegada de l’arsenal de recursos necessari per fer la nació. I, amb les excepcions relatives de les realitats catalana, basca i gallega, l’èxit fou aclaparador. L’educació sentimental franquista, tan ben descrita per Manuel Vázquez Montalbán, fou molt penetrant. El règim franquista no fou només repressió sistemàtica. També va saber construir allò que Antonio Gramsci anomenava una cultura nacional-popular. Lògicament, els ingredients d’aquella cultura nacional-popular barrejaven les idees més tronades de l’espanyolisme més essencialista amb expressions banalitzades de la cultura popular genuïna. La petjada d’aquest nacionalisme ha estat molt duradora: ha determinat l’imaginari nacional de l’Espanya postfranquista i ha condicionat, en diferent grau i forma, la concepció i el discurs nacional dels dos partits sistèmics espanyols. Després d’un tímid i contradictori intent de modernització del PSOE als anys vuitanta, l’hegemonia del discurs nacionalista constitucionalista va correspondre d’una manera rotunda al projecte intel·lectual del Partit Popular, dissenyat preferentment des de la FAES. En part és la conseqüència lògica que el règim del 78 mai hagi tallat radicalment amb el franquisme. La FAES ha blindat una potent cosmovisió nacionalista espanyola empeltant l’essencialisme del nacionalisme uniformista i autoritari amb una interpretació descontextualitzada i instrumental del «patriotisme constitucionalista» de Jürgen Habermas. Sense l’íntima identificació entre el PP i el nacionalisme espanyol dominant no es podria entendre l’hegemonia ideològica i cultural del PP o la seva penetració electoral, malgrat les calamitats acumulades.

Amb un PSOE incapaç de desmarcar-se de la concepció nacional de la FAES i una Izquierda Unida políticament marginal ha estat la irrupció de Podemos la que ha plantejat la possibilitat d’un renovat nacionalisme espanyol. Un nacionalisme amb components alternatius. És a dir, aliè al nacionalcatolicisme franquista, menys «providencialista» i més obert a reconèixer la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. No crec que des del punt de vista del republicanisme català l’emergència d’aquest nou nacionalisme sigui una mala notícia. Al contrari, és una notícia més aviat positiva, tant a Catalunya com a Espanya. I no perquè tingui cap possibilitat d’èxit immediat. Com les darreres eleccions s’han encarregat de demostrar, l’hegemonia nacionalista a Espanya correspon al bloc dinàstic d’una manera molt sòlida. Ara com ara, l’assalt al cel imaginat per Pablo Iglesias no passa de ser una il·lusió boirosa. Tan boirosa com la capacitat dels poders de l’Estat de fer una oferta raonable i atractiva a la societat catalana. Mentrestant, l’eixamplament de la base social independentista a Catalunya requereix l’acompliment, com a mínim, de dues condicions: la constatació indissimulable que els poders d’Estat ni poden ni volen permetre l’exercici del dret a decidir, i l’evidència que la lluita per la República catalana és el compromís per una societat més democràtica, més transparent, més equitativa, més inclusiva i més culta.

Convé no perdre de vista, finalment, que quan Catalunya esdevingui Estat necessitarà negociar amb Espanya les condicions de la separació i les fórmules de cooperació. I això serà més fàcil si el nacionalisme espanyol actualment hegemònic no té el monopoli de la representació de la societat espanyola. En l’imaginari del nacionalisme espanyol dominant, Catalunya no és nació i, per tant, no és subjecte. Per això la imatge que suggereix al nacionalisme espanyol la possibilitat de la independència catalana no és la del divorci civilitzat, és la de l’amputació traumàtica. No cal un gran exercici de prospectiva per sospitar que l’establiment d’un Estat català sobirà pot provocar una crisi d’identitat nacional més profunda que la que va representar la pèrdua de Cuba i les Filipines l’any 1898. El nacionalisme anglobritànic i el nacionalisme espanyol tenen en comú el pòsit de l’imaginari imperial, però els diferencia de manera molt contrastada el pes divers de la tradició liberal i la diferent predisposició al reconeixement de la diversitat i el pluralisme. No és fàcil imaginar de quina manera s’hauria de recompondre el nacionalisme espanyol per assimilar la independència de Catalunya. El que és segur és que la normalització d’una concepció nacional espanyola més laica, menys essencialista, més oberta i menys uniformista tindria una influència netament positiva en la reconfiguració del projecte espanyol. La societat espanyola té dret a un nacionalisme més modern, menys caspós i més dialogant. I, al seu torn, la societat catalana té dret a construir una identitat-projecte postnacionalista.

De moment, aquest assaig de lectura absorbent i estimulant pot ajudar el lector a entendre les singularitats i les argúcies retòriques d’un dels nacionalismes «banals» més rígids i, paradoxalment, més fràgils dels Estats-nació del nostre entorn.

ENRIC MARÍN I OTTO

Bellaterra, 4 de juliol del 2016