Anàlisi de dues figures: José Ortega y Gasset i Manuel Azaña

En aquest punt, crec que val la pena aturar-se en quins eren els plantejaments nacionalistes de les dues grans figures, en l’àmbit de la intel·lectualitat progressista, de la República: José Ortega y Gasset i Manuel Azaña. La manera que un i altre tenen d’entendre l’espanyolisme ha estat molt influent i, encara avui, amara bona part de l’esquerra del país.

Començaré per José Ortega y Gasset, un home d’enorme prestigi i autor del que ha estat una obra de referència, mil cops citada: La España invertebrada, escrita el 1921, sota l’impacte i l’escalf del debat del primer i frustrat Estatut català. Jo mai abans no havia tingut ocasió d’aproximar-me a aquest text tan emblemàtic. Ara que ho he fet, puc dir-ho amb la màxima claredat i tota l’estima per l’enyorada masa encefálica: el senyor Ortega y Gasset no va entendre ni un borrall del problema català i va escriure un patracol que és un despropòsit de punta a punta.

Com que algun lector pot arrufar el nas i preguntar-se qui sóc jo per formular una afirmació tan contundent i agosarada, citaré en el meu auxili una autoritat del màxim prestigi: Jaume Vicens Vives. A Notícia de Catalunya, escriu el següent: «La fortuna de la interpretació que Ortega y Gasset féu de la història d’Espanya prové absolutament del títol de l’obra, ja que els elements científics amb què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi. Però a la gent li plagué allò de la invertebració perquè justificava, a priori, qualsevol projecte de vertebració […] Diguem que La España invertebrada fou escrita en anys de crisi per a la consciència castellana d’Espanya o, millor dit, de l’Espanya que havia sorgit de l’acció castellanitzant per les minories andaluses durant el segle XIX».

Perquè el lector pugui jutjar per ell mateix, seguiré l’exposició, sempre acurada, que fa Juan Pablo Fusi a Ortega y España. «La España invertebrada, un llibre d’èxit immediat i extraordinari», escriu Fusi, «era en efecte un breu però molt ambiciós intent per dilucidar l’ànima i la història espanyoles, com a clau per entendre el problema d’Espanya al segle XX. El llibre era, o volia ser, ni més ni menys que una teoria de la nació i de la formació dels estats en la història, una explicació de la societat i de la seva articulació com a mecanisme funcional, una interpretació d’Espanya en la seva història i un diagnòstic de la crisi contemporània espanyola». El programa era molt ambiciós, o sigui que em limitaré a comentar el tercer capítol, que porta un títol ben significatiu: «¿Por qué hay separatismos?».

Ortega y Gasset comparteix la tossuderia espanyola a no voler acceptar la realitat: el catalanisme del primer terç de segle no és separatista. Al contrari: és una forma de regeneracionisme espanyol, derivat de la crisi del 98. Però la paranoia encega fins el més intel·ligent, i totes les tesis d’Ortega estaran condicionades per aquest pèssim inici, que continua amb una diatriba, gairebé insultant, que —es pot intuir— s’adreçava a Francesc Cambó. Escriu Ortega: «No hi donem més voltes: Espanya és una cosa feta per Castella, i hi ha raons per sospitar que, en general, només caps castellans tenen òrgans adients per percebre el gran problema de l’Espanya integral. Més d’un cop m’he entretingut imaginant què hauria succeït si, en lloc d’homes de Castella, haguessin estat encarregats, fa mil anys, els unitaris d’ara, catalans i bascos, de forjar aquesta enorme cosa que anomenem Espanya. Sospito que, aplicant els seus mètodes i picant amb les seves testes a l’enclusa, lluny d’arribar a l’Espanya una, haurien deixat la Península convertida en una pul·lulació de mil cantons».

El terreny de joc queda delimitat, doncs. Seguint l’analogia de Gaziel: don Quixot —Espanya li nega rotundament el dret a opinar a Sancho Panza— Catalunya. I, si ho prova, serà immediatament acusat de separatista. Continuem. Espanya era obra de Castella: el regne central n’havia construït la glòria entre els segles XVI i XVII. Però, segons Ortega, la mateixa Castella ho havia fet malbé tot després. De la incapacitat de Castella per aglutinar territoris n’hauria continuat una llarga crisi caracteritzada per la pèrdua progressiva de les seves possessions: Flandes, Nàpols, Amèrica, Cuba i les Filipines, fins a arribar a les demandes separatistes (?) de Catalunya i el País Basc. El filòsof afirmava que Castella havia fracassat per un excés de centralisme que no encaixava amb la veritable manera de ser d’Espanya: la província.

Aquesta és una paraula clau i es reprodueix en un llibre que desenvolupa el mateix tema: La redención de las provincias, del 1931. La tesi: com que Castella ha fracassat en la tasca de nacionalització, Espanya segueix sent un món essencialment provincial i dispers. Fet aquest diagnòstic, Ortega passa a la teràpia: Castella ha de canviar de tàctica i s’ha de plantejar de construir la nació-Espanya de baix a dalt, des de la província cap a la nació. I en aquesta direcció va ser que va formular la seva teoria sobre la descentralització del país: el poder central havia de cedir algunes àrees de poder a les províncies, de forma que aquestes s’organitzessin millor i, així, s’anessin vertebrant de forma coherent fins a tornar a constituir-se en l’Espanya unitària, que és l’objectiu final de tot aquest fantàstic pla.

Tot plegat podria ser passablement acceptable si no fos perquè Ortega agafava com a base per vertebrar el país la província, és a dir cadascuna de les quaranta-nou demarcacions dissenyades el 1833 com a adaptació de la idea de Valentín de Foronda de les divuit caselles quadriculades i numerades. En aquest punt és on es veu l’absoluta irrealitat de la teoria d’Ortega: en la seva incapacitat d’assumir que el problema d’Espanya no són les províncies (així, agafades globalment), sinó Catalunya i Euskadi. Com tots els nacionalistes essencialistes, Ortega es negava tossudament a reconèixer que Espanya no fos absolutament uniforme, que hi hagués parts del seu territori que fossin diferents de les altres. És innegable que a l’Espanya del seu temps hi havia una marcada mentalitat «provincial» a llocs com Salamanca, Múrcia, Jaén o Santander, però pretendre que aquesta mentalitat era la mateixa que havia donat naixement a la Lliga de Francesc Cambó o al PNB de Sabino Arana era d’una ceguesa monumental. Ortega patia del gran mal de la immensa majoria dels nacionalistes espanyols: no volia veure el problema. I, és clar, quan un no veu el problema, és impossible encertar-la en la solució.

La proposta de solució d’Ortega y Gasset, doncs, era partir de les províncies i, en acabat, agrupar-les en deu grans «comarques»: Galícia, Astúries, País basco-navarrès, Castella la Vella, Aragó, Catalunya, Llevant, Andalusia, Extremadura i Castella la Nova. Cadascuna d’aquestes comarques estaria dotada d’autonomia, amb competències, executiu i legislatiu propis. L’entrebanc, és clar, era que mitjançant aquesta organització territorial totalment artificiosa estaria dotant de poders reals d’autogovern unes comarques que no solament no els havien tingut mai ni els havien demanat, sinó que ni tan sols hi somiaven. Ortega n’era conscient quan reconeixia que només hi havia sis d’aquestes comarques dotades d’una certa consciència col·lectiva diferencial: Aragó, Catalunya, País Basc, Navarra, Astúries i Galícia. No importava, però: des del nacionalisme jacobí, la divisió del territori havia de ser tan homogènia com fos possible, i si els extremenys no volien ser «comarca» ni tenir autonomia, no importava: se’ls obligaria a punta de pistola, com ja abans, des de Castella, se’ls havia obligat a tantes altres coses.

Juan Pablo Fusi escriu: «Ortega, en resum, volia fer una Espanya nova i projectar una gran política nacional, fetes, l’una i l’altra, per a les províncies i des de les províncies». Era una idea absurda, irreal, equivocada, totalment desvinculada de la realitat del país i destinada només a intentar diluir en un magma informe les dues úniques reivindicacions reals: la catalana i la basca. El filòsof, que no tenia un pèl de babau, ja es va adonar que la seva concepció de regionalisme provincial era radicalment incompatible amb les propostes del catalanisme; per això, més endavant, va concloure que la conllevancia era l’única manera de suportar la contradicció.

Ortega y Gasset és molt important: va formular la idea nacionalista espanyola que el 1931 es col·locaria a la base de l’Estat integral de la República, i que, més endavant, se situaria com a fonament de l’artificial Estat de les autonomies derivat de la Constitució del 1978. Els evidents errors de diagnòstic d’Ortega y Gasset han estat llargament influents i, copiats al peu de la lletra, amaren, encara avui, la mentalitat del nacionalisme espanyol majoritari i transversal.

I passem al segon personatge clau: Manuel Azaña (1880-1940), el veritable factòtum intel·lectual i polític de la Segona República. Azaña, com veurem, va iniciar tota una tendència en les tàctiques polítiques de l’esquerra espanyola: la de l’apaivagament, mitjançant petites i graduals concessions, amb l’objectiu d’assolir el suport del catalanisme dins de la política estatal. Es tracta d’una concreció esquerranosa de la conllevancia orteguiana, que en els darrers decennis han dut a terme amb molt d’èxit tant Felipe González com José Luis Rodríguez Zapatero, en un esquema que ara aspira a repetir el líder de Podemos, Pablo Iglesias.

Que Azaña era un nacionalista espanyol de pedra picada, sector liberal, ningú no ho pot dubtar. El 1931, en una conferència titulada significativament «La República como forma de ser nacional», pronunciada a la clausura de l’assemblea del seu partit, Acció Republicana, explicava quin era el seu relat històric sobre l’evolució d’Espanya. Va dir: «Espanya és anterior al rei visigot Recared, i quan els darrers vestigis de la posteritat espiritual de Recared hagin desaparegut, Espanya subsistirà». Això significa que Espanya existia com una essència eterna abans que Recared consumés la conversió al catolicisme del regne visigot al segle VI. Azaña, nacionalista liberal clàssic, situava l’origen de tots els mals espanyols en la dinastia estrangera dels Àustria, que havien destruït l’essència liberal de Castella per imposar una idea d’Espanya imperial i catòlica. D’aquí ve la seva cèlebre sentència: «Espanya ha deixat de ser catòlica». El retorn a l’edat d’or, per a Azaña, seria recuperar les suposades llibertats medievals castellanes, mitjançant un nou règim que les reconegués: la República.

En aquest aspecte, és paradoxal assenyalar que Manuel Azaña, l’home del sac de la dreta espanyola durant decennis, és, en realitat, el precursor d’aquella forma de nacionalisme espanyol que el PP actual ha batejat amb el nom de «patriotisme constitucional». Azaña, ras i curt, assimilava els valors i les essències de la nació espanyola als valors de la República, o sigui de la Constitució del 1931. En un discurs el 1935, Azaña explicava: «La meva acció política té un nord, que és una entitat amb dos noms: Espanya i República. Per a mi són el mateix: la República és l’expressió jurídica de la meva Pàtria, i Espanya és el nom històric de la República. Quan jo parlo de República, parlo d’Espanya». José María Aznar no ho hauria expressat millor, parlant de la Constitució del 1978.

El 1932, en una conferència a València, va fer tota una proclamació de principis. «Quan parlo de la meva nació, que és la de tots vosaltres, i de la vostra pàtria, que és Espanya, les sis lletres sonores [set, en català] de la qual ressonen a la nostra ànima com un crit de guerra i demà amb una exclamació de joia i pau, quan jo parlo de la nostra nació i d’Espanya, que és com es diu, estic pensant en tot el seu ésser, en el físic i en el moral, en les seves terres, fèrtils o àrides, en els seus paisatges, emocionants o no; en els seus altiplans, i en els seus jardins, i en els seus horts, i en les seves diverses llengües i les seves tradicions locals». Nacionalisme de socarel, doncs: Espanya és com un personatge real, amb trets físics i morals, una essència més enllà del temps, que té una certa varietat de llengües i tradicions, enteses sempre dins del que Franco va anomenar sano regionalismo. I encara una altra perla d’un altre acte el 1935: «Nosaltres som espanyols de cap a peus, profundament espanyols. Jo ho sóc més que ningú, i no en tinc prou amb totes les terres d’Espanya i tots els sols d’Espanya per pintar el meu espanyolisme, que em traspua per tots els porus. Jo no sóc altra cosa que un espanyol». L’únic comentari que hi puc afegir és: ¡Olé!

Ara bé, el que diferenciava Manuel Azaña de tants altres nacionalistes espanyols dogmàtics és que tenia cintura, habilitat i una certa capacitat (limitada, però real) d’entendre les aspiracions catalanes. La immensa majoria dels diputats a les Corts del 1932, tant a dreta com a esquerra, estaven en contra d’aprovar un Estatut d’autonomia amb una mínima cara i ulls i de restablir una institució anomenada Generalitat. Miguel Maura es va indignar moltíssim i va afirmar que ningú no podia saber on portaria aquella «boja aventura» de l’Estatut. Es pot dir, sense cap mena de dubte, que va ser gràcies a la intervenció personal d’Azaña, que va posar tota la carn a la graella i hi va apostar tot el seu prestigi personal i polític, que l’Estatut del 1932 es va aprovar. Es va aprovar la pelleringa que en va quedar després de la ribotada de les Corts, però ja era alguna cosa.

Manuel Azaña va explicar les seves raons a la sessió del 17 de maig del 1932, la mateixa en el curs de la qual Ortega va consagrar la conllevancia. Azaña va començar picant l’ullet als catalanistes, amb una afirmació que devia grinyolar molt a les orelles dels nacionalistes espanyols: «Espanya va constituir el seu Estat. Però, com? Per unions personals; agrupant-se estats peninsulars, en els quals l’únic comú era la Corona, però sense que existís entre ells cap comunicació orgànica. La monarquia aleshores ni tan sols s’anomenava espanyola, sinó catòlica». Però, a continuació, el focus d’atenció es va desplaçar cap al fals mite històric de capçalera de l’esquerra i els republicans espanyols: el dels comuneros, suposat projecte liberal frustrat del qual la Segona República es reivindica hereva. «Emociona pensar», va continuar, «que ha calgut que vingui la República el 1931 perquè a la Constitució republicana es consigni per primer cop una garantia constitucional que els castellans demanaven al seu Rei el 1521». I va tornar a Catalunya amb un dard ben llençat: «No hi ha a l’Estatut de Catalunya tanta llibertat com la que tenien pels seus furs les regions espanyoles sotmeses a la monarquia catòlica». La jugada d’Azaña era magistral, perquè aconseguia empeltar l’Estatut català del 1932 en els vells furs hispànics, i que volia vendre (falsament) com una varietat dels que els comuneros havien perdut davant de Carles I.

Va ser així, amb un teixit molt subtil entre nacionalisme espanyol i català, que Azaña va defensar la necessitat d’aprovar un text de mínims. Per què ho va fer? Per què es va prendre tantes molèsties? La resposta és alhora tàctica i estratègica. Per la banda tàctica, hi havia la necessitat d’apaivagar els diputats d’ERC, perquè sabia que la República seria inestable des del primer moment i necessitava com més suports millor davant d’una dreta cavernícola que no trigaria a reagrupar-se entorn de la CEDA. Per la banda estratègica, perquè Azaña considerava que Catalunya era cabdal per a l’articulació de l’Estat, i creia que era insostenible a llarg termini una batalla oberta i descarnada entre la República i els partits catalans que havien ajudat a instaurar-la. ¿Era Azaña un filocatalà, pecat abominable del qual alguns el van acusar en aquell moment? ¿Era un criptonacionalista català, és a dir un còmplice del separatisme, com en van dir uns altres? ¿S’havia venut la sagrada unitat d’Espanya per un grapat de vots, com afirmava la dreta monàrquica? No. Ni una cosa ni l’altra. Manuel Azaña, com hem vist, era un nacionalista espanyol de pedra picada, però el que el diferenciava dels altres era la seva flexibilitat, la seva intel·ligència i la seva visió a llarg termini.

Segurament és Joan Fuster qui de forma més lúcida i esmolada ha explicat la posició d’Azaña en aquells moments decisius. Al seu Dietari cívic, Fuster fa una valoració molt precisa dels fets: «Azaña no havia llegit Prat de la Riba, però hagué d’enfrontar-se a les pretensions polítiques del catalanisme durant l’etapa constituent de la II República, i no n’ignorava l’abast. Radical-socialista, jacobí del més pur estil carpetovetònic —una mica escurialense, una mica afrancesat—, defensà l’Estatut d’Autonomia a les Corts del 32. Amb quant de dolor al fons de la seva ànima va fer aquella defensa, ell s’ho devia saber. Donada la seva mentalitat, la migrada autonomia de l’Estatut devia repugnar-li tant com al més rupestre dels seus detractors. El seu gest era diligentment oportunista. Postulà l’Estatut, no pas per satisfer els drets, uns drets elementals del poble del Principat, sinó per evitar un mal més gros: el separatisme possible. Obrava, encara aleshores, com un jacobí: un jacobí intel·ligent que preferia “perdre” a “més perdre”. L’autonomia impedia la fuga de Catalunya; impedia, també, el federalisme, i, per tant, preservava en bona part les estructures unitàries de l’Estat».

No es pot dir més clar: Azaña era un jacobí intel·ligent, i els seus successors en aquest paper han estat Felipe González, Zapatero i la nova estrella ascendent de l’esquerra espanyola, Pablo Iglesias. Tots ells postulen l’apaivagament de Catalunya amb la concessió d’engrunes, en oposició a la tàctica de ferotge i visceral anticatalanisme de la dreta, sigui la CEDA als anys trenta del segle XX, o el PP a l’actualitat. El contrast entre la dreta i l’esquerra espanyoles pel que fa al catalanisme és notori i sorollós, però no ens enganyem: és només aparent, perquè encobreix un idèntic jacobinisme de fons. Mariano Rajoy i Pablo Iglesias no persegueixen objectius polítics o nacionals diferents en relació amb Catalunya. Tots dos són igual de nacionalistes espanyols, però es reparteixen els papers de la pel·lícula: Rajoy fa de poli dolent i Iglesias de poli bo.