L’evolució del nacionalcatolicisme cap a la Falange i Franco

En els capítols anteriors hem descabdellat l’evolució del primer catalanisme i l’hem contraposat a la del nacionalisme espanyol liberal, heretat per l’esquerra socialista i gloriosament culminat pels discursos de José Ortega y Gasset i Manuel Azaña. Però caldrà recular una mica per tal de recuperar el fil de la segona branca del nacionalisme espanyol que ja havia reeixit en el darrer terç del segle XIX: el nacionalcatolicisme, cristal·litzat entorn de les idees reaccionàries de Marcelino Menéndez y Pelayo.

El nacionalcatolicisme va amarar la ideologia del partit conservador espanyol, fundat per Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897) i liderat després per Antoni Maura i Eduardo Dato. Els conservadors van engegar en aquesta època nombroses iniciatives nacionalitzadores, normalment amb el consens dels liberals. La presidència del mallorquí Antoni Maura (1853-1925) va estar marcada per una exacerbació del nacionalisme, que en aquell moment ja se les havia amb el catalanisme de Francesc Cambó. N’és la prova la composició de l’anomenat Himne Maurista, que era habitual cantar des del 1914 a tots els actes del partit. Heus aquí un extracte de la lletra:

La reactivació del nacionalisme dretà va ser paral·lela a la del catolicisme integrista. El 1909 es va fundar l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, dirigida per Ángel Herrera Oria, el programa polític de la qual seguia les línies del catolicisme social i el tradicionalisme cultural de Marcelino Menéndez y Pelayo. En resum, entenien la nació com una unitat moral, que era obra de la Providència Divina al llarg de la història, i que s’identificava amb el catolicisme i amb la monarquia. El contacte entre aquest grup i el maurisme va donar lloc a una nova generació de la dreta espanyola, amb noms com Antonio Goicoechea, José Calvo Sotelo i José Félix de Lequerica.

En paral·lel, l’escola historiogràfica fundada per Marcelino Menéndez y Pelayo tenia continuïtat amb Ramón Menéndez Pidal (1869-1968), director i ànima del Centro de Estudios Históricos. Fundat el 1910 pel comte de Romanones, va ser un ampli sistema de beques i ajuts a la recerca per a intel·lectuals i investigadors espanyols. L’orientació de tot plegat va ser inequívocament nacionalista i es va centrar en la filologia i la història castellanes, seguint al peu de la lletra els mites del romanticisme iniciats el segle XIX amb Modesto Lafuente. Com a mostra: una de les obsessions del Menéndez Pidal historiador va ser demostrar l’existència d’un «caràcter» inequívocament espanyol, que es remuntaria a temps anteriors al regne visigot: al domini romà. Per exemple, va dedicar un munt de pàgines del seu molt erudit llibre España romana a demostrar que els emperadors nascuts a Hispània Trajà i Adrià ja eren genuïns representants del caràcter «auster» dels espanyols, en contraposició amb altres emperadors més donats al luxe i a la disbauxa.

L’obsessió era la de sempre: demostrar que Espanya existia ja mil o dos mil anys abans dels Reis Catòlics. La tasca de recerca documental per justificar i dir que Espanya era una realitat des del temps dels grecs i romans fins al regne visigot i després Don Pelayo va ser tan ingent com (per als catalanistes) còmica. Al respecte, Jaume Vicens Vives va escriure: «Amb una bona fe admirable i una paciència benedictina, l’escola castellana ha despullat milers de documents i ha regirat i conjuminat les fórmules cancelleresques per palesar, primer, el sentit unitari dels regnes cristians medievals […] i l’encaixament d’aquesta mentalitat en la Castella preimperial del segle XII. L’il·lustre Menéndez Pidal ha dirigit aquesta singular operació». Es tracta d’una feinada descomunal, que no ha servit de res. Com veurem després, la historiografia crítica moderna és unànime: Espanya no existeix fins al segle XVI, amb el regnat de Carles I, i el suposat «regne preexistent» visigot no és sinó una falòrnia nacionalista espanyola.

Però tornem a l’entorn polític del nacionalisme conservador. Després del col·lapse de la Restauració, el rei Alfons XIII va lliurar el poder al general Miguel Primo de Rivera, que va establir una dictadura de set anys (1923-1930), una mena d’aperitiu del que després seria el franquisme. Segons explica Pedro Carlos González Cuevas a El nacionalismo autoritario, «la dictadura va recollir l’herència social-catòlica, maurista i tradicionalista; i la seva classe política es va reclutar entre els militars i aquests sectors polítics. Els seus ideòlegs oficials, José María Pemán i José Pemartín, van recórrer als vells tòpics del tradicionalisme i el pensament social catòlic […] Monarquia i catolicisme eren les dues màximes realitats espanyoles». Contràriament al que diu el tòpic, la dictadura de Primo de Rivera no va ser feixista, ja que el feixisme italià contemporani era estatalista i laïcista, mentre que el primorriverisme (com després el franquisme) estava fortament amarat de tradicionalisme religiós. És justament el predomini del factor integrista i reaccionari catòlic el que va impedir que el feixisme «de debò», copiat de Mussolini i Hitler, arrelés a Espanya. A diferència del feixisme, el primorriverisme a penes va aconseguir el suport explícit de les elits intel·lectuals, tret de Ramiro de Maeztu i Eugeni d’Ors. Però Primo de Rivera va assolir un enorme èxit, punt de partida del prestigi de Francisco Franco i els militars africanistes, amb la victòria a la batalla d’Alhucemas (1925), punt àlgid de la mitologia del nacionalisme neoimperialista, basat en la desfeta dels quatre berbers espellifats manats per Abd-el-Krim.

La dictadura, tanmateix, va marcar el futur de la dreta conservadora, ja que la va tornar més i més autoritària. Durant la Restauració, els conservadors havien acceptat les regles del joc aproximadament liberals del sistema, però la por a l’esquerra obrerista i el seu descarat anticlericalisme va provocar un lliscament cap a posicions cada cop més antidemocràtiques. La fi de la dictadura (1930), la proclamació de la República i la fugida d’Alfons XIII (1931) van agafar la dreta amb el pas canviat, i la representació obtinguda a les Corts Constituents va ser irrisòria. Però el desgavell dels dos primers anys de govern d’esquerra va actuar com a aglutinant per a la reacció dretana, que va cristal·litzar en la creació d’una gran coalició que seria batejada com a CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes). Inspirada per Ángel Herrera Oria i dirigida per José María Gil-Robles, la CEDA va vèncer a les eleccions del 1933 i va començar a governar amb un programa reaccionari que, en molts aspectes, era una simple desconstrucció de les mesures preses pels socialistes els dos anys anteriors.

La CEDA resumia el seu programa en el lema «Religió, Família, Pàtria, Ordre, Jerarquia i Propietat». Era un partit d’ideologia clerical conservadora, partidària d’un Estat corporatiu. Alguns historiadors han afirmat que es podria assimilar a la democràcia cristiana, però altres l’han acusat de ser gairebé feixista, utilitzant el fet que José María Gil-Robles visités el 1933 l’Alemanya nazi interessant-se pels mitjans de propaganda política utilitzats pels sicaris de Hitler. No crec que sigui ni una cosa ni l’altra. La CEDA no era feixista, però denotava clarament la pulsió autoritària que ja amarava la major part de la dreta espanyola. I una característica clara era el seu nacionalisme espanyol, descarnat, a cara descoberta, que va provocar que des del primer moment quedessin bloquejades les relacions entre Madrid i la Generalitat de Lluís Companys.

Va ser en aquest ambient que es va congriar el feixisme espanyol, el primer representant del qual va ser Ernesto Giménez Caballero, director de La Gaceta Literaria, excombatent de la guerra al Marroc, admirador de Benito Mussolini i nacionalista espanyol de soca-rel, com mostren aquestes línies: «Unim-nos en feix! En alguna cosa unim-nos, companys bascos, gallecs, catalans, andalusos i nosaltres castellans, tots els que hem respost al nom d’espanyols i ens hem mirat encara uns als altres com a germans. Si ens lliurem un altre cop a la fatalitat perdent l’esperança en una nova empresa comuna i nacional, particularitzant-nos en les nostres regions, és possible, segur, que aquesta fatalitat ens posi demà els uns davant dels altres mirant-nos mortalment».

Però el més cèlebre representant del pensament nacionalista autoritari va ser el fill del dictador, José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), fundador de la Falange Española. El 1934, la Falange es fusionaria amb les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) de Ramiro Ledesma Ramos (1905-1936), per constituir el nucli del feixisme espanyol. Tanmateix, el nou partit feixista mai no va arribar a tenir una veritable implantació, ni a obtenir resultats electorals significatius, ni encara menys a esdevenir majoritari, com en algun moment ho van arribar a ser els feixistes a Itàlia i els nazis a Alemanya. La Falange Española de las JONS va ser un partit testimonial, perquè el seu possible espai sociològic ja estava majoritàriament ocupat per la CEDA.

A més, la seva «tendència» al laïcisme no lligava amb el que era un signe d’identitat del nacionalisme espanyol de dreta: el catolicisme. Aclareixo això de la «tendència»: la Falange Española de las JONS, com indica el seu nom, era l’agregació de dues forces amb personalitats ben definides. Les JONS de Ramiro Ledesma eren un partit genuïnament feixista i van ser molt crítiques amb la idea de la nació espanyola del nacionalcatolicisme heretat de Marcelino Menéndez y Pelayo. Segons Ledesma, el problema espanyol era un problema d’Estat, i només es podia resoldre elevant l’Estat a la categoria d’allò que és absolut. Per la seva banda, José Antonio Primo de Rivera mai no va pretendre deslligar-se del nacionalcatolicisme i va reconèixer que la religió és l’essència d’Espanya. D’ell és la cèlebre definició de nació com a «unitat de destí en l’universal», és a dir una empresa que tindria com a objectiu l’expansió i l’engrandiment universals.

La Falange no va tenir a penes ressò popular i va fracassar de forma fragorosa a les eleccions del febrer del 1936. Però, com diu la llegenda castellana en relació amb el Cid, José Antonio va triomfar després de mort, quan el general Franco va incorporar les seves doctrines com a part del règim que dirigiria el país durant trenta-nou anys. Pedro Carlos González ho resumeix així: «La Falange va ser en tot moment una força subalterna davant la resta de les dretes tradicionals, però sense la seva aportació política i ideològica resulta impossible entendre el règim sorgit de la Guerra Civil i tot un llarg període de la història d’Espanya».