El naixement del nacionalisme català i la seva idea d’Espanya
Per entendre els orígens del catalanisme, caldrà rebobinar una mica. Després de l’esplendor dels segles XIII i XIV, Catalunya s’enfonsa en una profundíssima crisi el segle XV, de la qual no començaria a treure el cap fins a finals del XVIII, amb l’aixecament de la prohibició de comerciar amb Amèrica, i la primeria del XIX, amb la Revolució Industrial.
És en aquest punt que es produeix el salt que marcaria tot el Nou-cents: Catalunya s’havia convertit en una societat moderna i industrialitzada a l’europea, mentre que Castella seguia sent neofeudal, latifundista i agrària. Com que el poder era a Madrid i estava ostentat per castellans, la forma que tenia l’Estat d’estructurar-se ell mateix responia a les necessitats de l’agrarisme tardofeudal, i no de la indústria, cosa que provocava incomptables xocs i malentesos. Durant tot el segle XIX Catalunya va ser a l’avantguarda de les propostes polítiques per modernitzar Espanya, però cap d’aquestes propostes no era acceptada, perquè el rellotge intern de la societat catalana avançava cinquanta anys en relació amb el castellà. Les propostes de Catalunya van ser tenaçment i persistentment derrotades durant tot el segle XIX.
I compte: no es tractava de derrotes i desqualificacions de signe semblant a les patides els segles XX i XXI, quan les propostes s’identificaven amb el «nacionalisme català», i per això ja naixien estigmatitzades. No: durant el segle XIX, el nacionalisme català no existia i, per tant, les propostes catalanes no podien ser rebutjades basant-se simplement en un prejudici. A Notícia de Catalunya, Jaume Vicens Vives ho explica ben clar: «Catalunya féu als altres pobles espanyols tota mena de propostes dins d’una línia d’unitarisme polític, o sigui sense voler suscitar prevencions de cap mena. No reeixí perquè cap d’aquestes propostes no encaixava amb el nivell estructural de la societat agraritzant de l’interior». Durant tot el segle, l’únic que va funcionar de forma permanent va ser el pacte entre les elits catalanes i les de Madrid: suport a l’Estat central a canvi de proteccionisme econòmic per al tèxtil català i intervenció miliar i policial del govern per blindar els industrials catalans contra les reivindicacions obreres. Es tracta del típic pacte entre Sancho Panza i don Quixot, exactament en els termes descrits per Gaziel.
La història va començar a accelerar-se a partir del 1833, amb la publicació de l’Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, que és el tret de sortida de la Renaixença literària. El 1859 es van reinstaurar a Barcelona els Jocs Florals i el catalanisme cultural, encara sense traducció política, purament idealista i bufanúvols, es va anar estenent com una taca d’oli.
Entre el 1873 i el 1874 va tenir lloc a Espanya un fenomen molt estrany, la Primera República, que a més havia de ser suposadament federal, inspirada per les idees del català Francesc Pi i Margall (1824-1901), copiades de l’utopista francès Pierre-Joseph Proudhon. El fenomen pot ser considerat quasi paranormal: ¿com era possible que, en una Espanya hipercentralista, de tradició hipercentralista i amb una història i cultura absolutament i monolíticament unitaristes s’arribés a pensar a fundar una república federal? La resposta és molt senzilla: es tractava d’un federalisme fals, perfectament somiatruites, que només encobria un localisme d’escassa categoria i un progressisme utòpic. Qui ha observat més lúcidament aquest singular fenomen ha estat Josep Pla, en un article del seu llibre Per acabar: «El federalisme llançat pel senyor Pi tingué un èxit extraordinari, fou el més gustós de la Primera República. És perfectament imaginable. La paraula venia no menys que de París —de París!—, era nova i brillant, fascinadora. Tothom sabia, d’altra banda, que el senyor Pi havia traduït alguns llibres de Proudhon i que l’havia llargament copiat […] Era curiosíssim; el senyor Pi, federal importantíssim, era el federal que havia escrit i parlat menys a Espanya de federalisme. El senyor Pi coneixia París i Madrid, capitals dels dos països més unitaris d’Europa. No coneixia Suïssa, on hi havia un règim federal. I, no cal dir-ho, no tenia la més petita idea dels Estats Units, on el federalisme navegava a veles desplegades. L’opinió general, en molts indrets d’Espanya, era federal, però no tenia la idea més petita del que era el federalisme ni de com començar a desplegar-lo».
Josep Pla, com sempre, és tan sorneguer com exacte. Sense cap referent de Suïssa ni dels Estats Units, amb l’única referència de la tradició centralista i unitarista espanyola, el federalisme no passava de ser un eslògan, una bonica paraula importada de París, com els barrets o les mitges de senyora. Una prova de tot plegat és el primer article de la nonata Constitució federal que es va començar a redactar en aquella època. Deia això:
«Article 1. Componen la Nació Espanyola els Estats d’Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba, Extremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, Puerto Rico, València i les Regions Basques. Els Estats podran conservar les actuals províncies o modificar-les, segons les seves necessitats territorials».
El lector observarà que, malgrat que s’autodenomini federal, el projecte de divisió territorial és d’arrel uniformista i jacobina i remet directament a les divuit quadrícules numerades que Valentín de Foronda reivindicava a les Corts de Cadis el 1812. En aquest cas, no hi havia divuit estats federats, sinó disset, curiosament el mateix nombre de comunitats autònomes sorgides del cafè per a tothom de la Transició postfranquista, que va atorgar autonomia a regions que mai no l’havien demanada ni havien somiat tenir-la. A la història, com es pot veure, tot lliga perquè tot es repeteix.
L’invent de l’Espanya federal va durar quatre dies, perquè era un castell a l’aire, una construcció utòpica sense cap arrelament en la realitat. Si Espanya havia de ser federal, calia que ho fos partint de les veritables realitats territorials preexistents, i no d’una cabòria uniformista per dividir el territori en trossos tan semblants com fos possible en extensió i població. L’Espanya federal només era coherent i pensable si es plantejava de forma clarament asimètrica: d’una banda, Castella; d’una altra, els territoris de l’antiga Corona d’Aragó (que havien perdut els furs el 1714); i, finalment, els territoris forals basco-navarresos (que van conservar els furs al final de les guerres carlistes).
És justament aquesta transformació conceptual la que va a dur a terme el fundador del catalanisme polític, Valentí Almirall (1841-1904). Almirall va començar la seva carrera política a l’ombra de Pi i Margall, va dirigir la revista El Federalista i va quedar profundament impactat pel caòtic desenllaç de la Primera República, amb el general Pavía entrant a cavall al Congrés per anunciar la bona nova de la tornada dels Borbó per obra i gràcia d’Alfons XII, fill bastard d’Isabel II i el capità del cos d’enginyers Enric Puigmoltó. De resultes de les seves reflexions es va adonar que no era el mateix federar Catalunya que federar Múrcia, i el 1886 va publicar l’obra fundacional del catalanisme polític: Lo catalanisme.
Encara que pugui semblar paradoxal, cal destacar que el catalanisme és, des del primer moment, espanyolista. Almirall pensa en Catalunya, però pensa també en Espanya: en la regeneració d’Espanya basada en valors típicament catalans i vehiculada políticament per mitjà d’un federalisme autèntic, radicalment diferent del de la Primera República. Almirall defensava un relat històric diferent al que imperava a Madrid. Afirmava que als castellans els havia correspost l’hegemonia a Espanya als temps de les guerres i els herois; però que en els temps dels preceptes liberals, de la indústria i el comerç, Catalunya havia de liderar el país. De tot plegat es dedueixen un parell de coses: primerament, que Catalunya havia de recuperar un paper destacat a Espanya, per més que l’hi negués Castella; i en segon lloc, que el catalanisme i la defensa d’un nou projecte d’Espanya seria un element aglutinant de la identitat catalana promoguda per Almirall. Fins i tot va establir una analogia entre Catalunya i la nova Espanya i el Piemont i la nova Itàlia reunificada. Catalunya, motor d’Espanya i locomotora de la seva modernització: segur que al lector li sona la idea, que ha estat una de les constants del catalanisme fins fa quatre dies.
El primer catalanisme preconitzat per Almirall es va enfortir i va cristal·litzar en una segona obra clau: La nacionalitat catalana, publicada el 1906 per Enric Prat de la Riba (1870-1917). En ella, el líder de la Lliga Regionalista i futur president de la Mancomunitat arriba a la més pura i neta formulació del projecte del nacionalisme català, que des dels seus orígens és federalista i espanyolista. Un dels punts culminants del seu llibre és aquest: «Conseqüència de tota la doctrina aquí exposada és la reivindicació d’un Estat català, en unió federativa amb les altres nacionalitats d’Espanya. Del fet de la nacionalitat catalana neix el dret a la constitució d’un Estat propi, d’un Estat català. Del fet de l’actual unitat política d’Espanya, del fet de la convivència secular de varis pobles, neix un element d’unitat, de comunitat, que els pobles units han de mantenir i solidar. D’aquí l’Estat compost. Aquests dos fets primaris, fonamentals: el de la personalitat nacional de Catalunya i el de la unitat d’Espanya, enfortides per dues lleis correlatives: la de la llibertat que implica l’autonomia i espontaneïtat socials i la de la universalitat que porta a la constitució de potències mundials, es resolen en una fórmula d’harmonia que és la federació espanyola».
No solament el nacionalisme espanyol es repeteix com la cançó de l’enfadós; també ho fa el català. En els dos darrers paràgrafs, dedicats a Almirall i a Prat de la Riba, hi són, en germen, totes les fetes del catalanisme del segle XX i principis del XXI: des de Francesc Cambó i Lluís Companys fins a Jordi Pujol, Josep-Lluís Carod-Rovira i Pasqual Maragall. Les coordenades bàsiques estaven ja fixades: el catalanisme com a regeneracionisme espanyol i una autonomia catalana basada d’una forma o una altra en el federalisme. Ara bé, per al nacionalisme espanyol, ambdues tesis van resultar ser totalment inacceptables.
Per acabar aquest capítol, serà interessant fer referència al primer debat seriós sobre la qüestió nacional que hi va haver, el 1902, a Madrid, entre intel·lectuals espanyols i catalans, amb el títol de «Centralització, descentralització i regionalisme», i que va ser publicat a la revista La Lectura. Hi van escriure homes de la categoria de Francisco Silvela, Bartomeu Robert, Gumersindo de Azcárate, Lluís Domènech i Muntaner, Josep Pella i Forgas, Juan Sánchez Guerra i Joan Maragall. A La invención de España, l’hispanista americà Inman Fox es fa ressò del debat, que seria calcat a tots els que en el darrer segle s’han anat produint amb l’objectiu de trobar un territori comú entre espanyolisme i catalanisme, i que es poden resumir amb una expressió molt simple: un diàleg de sords.
Els prejudicis dels espanyols són els de sempre i els dels catalans són idèntics a si mateixos. Val la pena reproduir l’aportació del poeta Joan Maragall (1860-1911), perquè és un text no gaire conegut i dóna una imatge molt precisa de quina era la ideologia i el tarannà del primer catalanisme:
«El que és característic del sentiment catalanista», explica Maragall, «és l’ésser alhora un amor i un desamor: un amor a Catalunya, que és un desamor a Castella (en el sentit d’Espanya castellana); i cal tenir present que el desamor és el llevat popular del catalanisme, mentre que l’amor actiu a Catalunya és ja producte d’un més gran desenvolupament de la cultura i de més refinament sentimental […] L’esperit castellà ha acabat la seva missió a Espanya. Arran de la unitat de l’Estat espanyol, l’esperit castellà es va imposar a tot Espanya per la força de la història; va dirigir, va personificar el Renaixement, les grans síntesis que l’inauguraven, l’absolutisme, l’imperialisme colonial, l’esperit aventurer, les guerres religioses, la formació de les grans nacionalitats, tot el gran corrent del Renaixement va trobar el seu motllo natural a les qualitats de l’esperit castellà […] Va venir la decadència del Renaixement, i amb ella la decadència de l’Espanya castellana. Va venir el segle XIX, i encara les guerres europees i les lluites polítiques per les idees de la Revolució Francesa, que van fer el prestigi del parlamentarisme, i els seus homes van prolongar la missió de la brillant i sonora Castella a Espanya. Però tot plegat s’està morint, i Castella ha acabat la seva missió. La nova civilització és industrial, i Castella no és industrial; l’esperit modern és analític, i Castella no és analítica; els progressos materials indueixen al cosmopolitisme, i Castella, entaforada al centre de la naturalesa africana, sense vista al mar, és refractària al cosmopolitisme europeu; els problemes econòmics i la resta de qüestions socials, tal com ara es presenten, requereixen, per tal de no provocar grans revolucions, una ductilitat i un sentit pràctic que Castella no solament no té, sinó que desdenya tenir; l’esperit individual, en fi, s’agita inquiet en anhels misteriosos que no poden bellugar-se a l’ànima castellana, massa secament dogmàtica. Castella ha acabat la seva missió directora i ha de passar el seu ceptre a altres mans».
Suggereixo al lector que aturi uns instants la lectura i reculi cap al capítol precedent per repassar les solucions de la literatura del desastre i la Generació del 98 als problemes d’Espanya. Notarà que el contrast no pot ser més cridaner. Després que Lord Salisbury proclamés davant del món que Espanya era una dying nation, a Azorín, Antonio Machado i Miguel de Unamuno no se’ls va acudir res millor que refugiar-se a l’altiplà de Castella per aprofundir en la seva recerca de les essències espanyoles. No solament no hi ha una interrogació sincera sobre les causes de la crisi i l’endarreriment econòmic d’Espanya, sinó que s’esdevé una arrogant negació del millor govern d’altres països, basada en la suposada superioritat de l’esperit immortal de Castella. En cap moment no se’ls passa pel cap que Castella hagi fracassat en la seva tasca de «fer Espanya» i encara menys se’ls pot acudir que sigui Catalunya qui en vulgui prendre el relleu. A cap dels autors del 98 ni de la literatura del desastre se’ls va ocórrer una cosa tan òbvia com mirar a les dues úniques regions industrialitzades d’Espanya (Catalunya i Euskadi) i preguntar-se què s’havia fet bé en elles que s’hagués fet malament a Castella. No: cap d’ells no s’ho va preguntar. Espanya era un afer de Castella i dels castellans. Sempre, d’ençà dels Reis Catòlics, Castella havia dut el pes del país, i seguiria duent-lo, petés qui petés.
Seguint Gaziel, el contrast entre don Quixot —Castella i Sancho Panza— Catalunya, era palmari. Sancho Panza havia gosat aixecar la veu per queixar-se que don Quixot s’hagués estavellat contra els molins de Cuba i les Filipines, deixant malparat el seu projecte comú. Però don Quixot tenia les seves pròpies idees i no estava disposat a escoltar les queixes d’un vulgar escuder hedonista, materialista i golafre. I la cosa podia empitjorar en el cas que Sancho Panza gosés insistir en el mateix tema.
Sancho Panza —Catalunya va insistir, només faltaria. El que fins ara hem explicat com un enfrontament entre intel·lectuals i la seva visió de Catalunya i Espanya esdevindria ja una disputa que baixaria a l’arena del debat polític, amb la fundació i el triomf inicial del màxim referent del catalanisme del primer terç del segle XX: la Lliga Regionalista de Francesc Cambó.