La Constitució del 1931 i consagració de la conllevancia

El 14 d’abril del 1931, hores abans que Niceto Alcalá-Zamora proclamés a Madrid el naixement de la República, el màxim dirigent d’ERC, Francesc Macià (1859-1933), ja ho havia fet a Barcelona. L’expressió utilitzada per Macià, «República Catalana dins d’una federació de Repúbliques ibèriques», va causar a Espanya indignació i estupefacció. República catalana? A Madrid no se’n sabien avenir. Passades les fantasies federals del PSOE, les concepcions que es tenien a Madrid i a Barcelona sobre què era la nació espanyola (unitària o composta?) o com s’havia d’articular l’Estat (centralitzat o federal?) eren manifestament oposades. Macià va ser nomenat president del govern provisional de la Generalitat el 28 d’abril del 1931, i immediatament es va iniciar la campanya per a les eleccions a Corts Constituents, que van tenir lloc el 28 de juny.

Els resultats de les eleccions van significar una gran victòria per a l’esquerra i els republicans, alhora que una derrota sense precedents de la dreta. El PSOE va ser el guanyador, amb 115 escons sobre 470, seguit pel PRR (Partit Republicà Radical) d’Alejandro Lerroux, amb 94; el PRRS (Partit Republicà Radical Socialista) de Marcelino Domingo, amb 58; l’ERC de Francesc Macià, amb 31 escons; i l’Acció Republicana de Manuel Azaña, amb 27. Els diferents partits de dreta i monàrquics només van sumar, en total, 75 diputats.

És important considerar això: el reduït pes de la dreta, que sempre havia estat més hostil a les aspiracions de Catalunya, convertia les Corts del 1931 en el millor de tots els escenaris possibles per a Francesc Macià, el líder que havia substituït un esgotat Francesc Cambó com a capdavanter del bàndol catalanista. Tot i això, els resultats van ser bastant migrats. Les discussions sobre la qüestió nacional i territorial van ser dures, abrandades i sovint insultants. El nacionalisme espanyol era intransigent, i la pressió dels diputats d’Esquerra i de les restes del naufragi de la Lliga van arrencar menys concessions que les que els optimistes valedors del pacte de Sant Sebastià havien esperat. Finalment, la Constitució republicana es va aprovar el 9 de desembre del 1931. Valdrà la pena que ens aturem en el seu contingut concret.

La primera frase ja és tot un programa. Diu:

«Espanya, fent ús de la seva sobirania, i representada per les Corts Constituents, decreta i sanciona aquesta Constitució».

Som a la mateixa línia que la Constitució del 1812, però aquesta és encara més nacionalista. Cal observar que Espanya és el subjecte. «Espanya», la seva essència nacional, intemporal i metafísica, fa ús de la seva sobirania. Sembla talment un inici redactat per Azorín, Unamuno o algun dels ultranacionalistes membres de la Generació del 98. «Espanya», doncs, baixa a la terra, queda representada per unes Corts Constituents i sanciona el text. I ara passem al títol preliminar. L’article 1 diu:

Fixem-nos que a la Constitució del 1812 el tema territorial no apareixia fins a l’article 9 i es despatxava amb una frase. En aquest moment, l’aparició del catalanisme i el basquisme ha posat la qüestió sobre la taula i l’ha convertit en una prioritat. Després de la proclamació de la República dels treballadors, apareix immediatament la noció d’Estat integral. Què significa?

Es pot dir d’una manera bastant senzilla: un neologisme improvisat en aquell moment per definir l’Estat, no com a federal (ni el PSOE ni els republicans no ho volien), sinó posant l’accent en el fet que hi havia una determinada evolució en relació amb el centralisme de la monarquia d’Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera. Es tracta d’una noció que té com a objectiu fer veure que hi ha hagut una ruptura amb el passat, quan en realitat no s’ha mogut quasi res. Que tot canviï, per tal que no canviï res, per dir-ho a la manera de Lampedusa. En aquest aspecte, l’invent posterior anomenat «Estat de les autonomies» no és sinó una reedició, corregida i augmentada, de l’«Estat integral» de la República.

Daniel Guerra Sesma ho explica molt bé: «El PSOE es va unir als republicans en el seu suport a l’Estat integral com a fórmula oberta que combinava el dret limitat a l’autonomia regional i el manteniment d’una estructura central a la qual es vinculaven directament les províncies, deixant clar que les polítiques socials eren objecte de legislació estatal. Les intervencions dels seus dirigents […] reflecteixen la seva tesi que el procés constituent republicà va ser unitari, que el poble espanyol era l’únic titular de la sobirania, que les autonomies regionals eren derivades i no constituents i que les Corts no només tenien prerrogatives per aprovar els seus Estatuts, sinó fins i tot per reformar-los […] Un plantejament més proper a l’Estat regional que al federal».

Més clar, l’aigua. El catalanisme federalista d’ERC i de Macià, hereu directe del de la Lliga i Cambó, havia quedat ja derrotat per golejada a l’article 1 de la nova constitució. Una derrota que va seguir descabdellant-se en parts posteriors del text. Per exemple, l’article 4:

Un nou contrast amb la Constitució del 1812, que ni tan sols es molestava a consagrar el castellà com a oficial. La del 1931 ho fa, amb tota la solemnitat, per fer front, principalment, a l’enemic interior-exterior: Catalunya. Deixa meridianament clar que a ningú no se li pot exigir que sàpiga català ni cap altra llengua «regional» i deixa per a més endavant la regulació de quin haurà de ser l’estatus de les esmentades llengües. Ens trobem, doncs, ancorats a la «lengua del Imperio» de Nebrija, tot i que amb algunes matisacions per tal de satisfer els catalans rondinaires.

Com a mostra de la polèmica que marca l’època, el títol primer porta per títol «Organització territorial». Un tema que en la Constitució del 1812 era residual esdevé el 1931 de màxima prioritat. Passem a l’article 8:

«L’Estat espanyol, dins dels límits irreductibles del seu territori actual, estarà integrat per municipis mancomunats en províncies i per les regions que es constitueixin en règim d’autonomia».

Complementat per 1’11:

«Si una o diverses províncies veïnes, amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, acordessin organitzar-se en regió autònoma per formar un nucli polític administratiu, dins de l’Estat espanyol, presentaran el seu Estatut d’acord amb el que s’estableix a l’article 12».

Podria continuar, però crec que no val la pena acabar de detallar el contingut de la Constitució del 1931, més enllà de la seva concepció bàsica: postula un Estat unitari, que graciosament concedeix a grups de «províncies veïnes» la possibilitat de formar «nuclis político-administratius», que són denominats autonomies. Aquesta idea de l’Estat no és sinó un reflex de la idea de nació que hi ha al darrere: una nació unitària i uniforme, no composta, que és tal com l’entenia unànimement el nacionalisme espanyol del segle XIX, en les seves versions liberal o nacionalcatòlica.

A la Constitució del 1931 es consagra legalment el que ja havia esbossat l’entrevista entre Alfons XIII i Cambó el 1922: que el nacionalisme espanyol només pot concebre Espanya com a unitària. Si algú, com Cambó o Macià, insinua que la nació espanyola és composta i plural, queda expulsat del nacionalisme espanyol i esdevé un simple nacionalista català, perpètuament suspecte de separatisme i, per tant, perpètuament susceptible de ser insultat, menyspreat i titllat de traïdor.

Però la gran batalla parlamentària no es va lliurar per la Constitució, sinó per l’Estatut català, perquè els temps d’aprovació d’ambdues normes van estar totalment descompensats. La lògica diria que de primer caldria haver aprovat la Constitució i en acabat l’Estatut que se n’havia de derivar. No va ser així. Una comissió presidida per Jaume Carner es va reunir a Núria, va redactar l’Estatut i, el 2 d’agost del 1931, el poble català s’hi va pronunciar a favor amb el 75% de participació i el 99% de vots favorables. L’Estatut va néixer amb un amplíssim suport a Catalunya, però estava en els llimbs jurídics, ja que la Constitució de la República no s’aprovaria fins quatre mesos més tard.

Aquest desajust explica el fet que el projecte d’Estatut de Núria apuntés tan i tan alt. L’articulat era ambiciós i defensava «el dret que té Catalunya com a poble a l’autodeterminació», a la vegada que reconeixia Catalunya com un «Estat federal dintre de la República espanyola». I és que el text partia de la base que la República tindria un caràcter federal i que la sobirania, en conseqüència, residiria en el poble de Catalunya. A més, l’Estatut de Núria declarava el català com a llengua oficial a Catalunya, acceptava la possibilitat de la federació dels països de parla catalana i establia les atribucions del poder de la República i de la Generalitat a Catalunya.

Tot plegat era absolutament incompatible amb el nacionalisme espanyol del moment i la norma que n’era l’expressió: la Constitució del 1931. A Madrid, el text estatutari va ser rebut amb tanta perplexitat com hostilitat. Amplíssims sectors socials espanyols, a dreta i esquerra, van mostrar la seva aversió a la proposta catalana, que van acusar —no cal dir!— de separatista. El diari La correspondencia militar va avançar els arguments actuals de Rajoy i Pedro Sánchez contra el procés sobiranista: «Catalunya és d’Espanya i haurà de sotmetre’s a la voluntat de la Nació, pesi a qui pesi i caigui qui caigui». De seguida es van engegar a Espanya mobilitzacions a favor de la unitat indissoluble de la pàtria per mitjà de mítings, manifestos i campanyes de boicot als productes catalans que Jaume Sobrequés, a Catalunya i l’Estatut d’autonomia, resumeix així: «Fou espectacular l’agitació dels ajuntaments castellans amb el lema “Castilla, siempre Castilla, se alza contra la afrenta”, la de les Cambres de Comerç espanyoles amb el lema “Muera el Estatuto, Viva la República”, la mobilització dels estudiants espanyols i les Juventudes Socialistas al crit “Abajo el Estatuto, Viva la República y Viva España única”, i la dels col·legis de notaris, metges i un sens fi d’altres entitats patronals, polítiques i culturals espanyoles».

El debat a les Corts va iniciar-se el mes de maig del 1932 i no va finalitzar fins al 9 de setembre del mateix any, amb un intent de cop d’Estat del general Sanjurjo pel mig. No cal recordar que l’Estatut va ser retallat, escapçat, anorreat i reduït a miques per la piconadora parlamentària espanyola. Hi va haver moments que semblava que no en quedaria ni rastre, de l’Estatut de Núria, però les seves restes van ser salvades del naufragi definitiu per Manuel Azaña, aleshores president del govern, que va apostar tot el seu prestigi i carisma al servei d’un acord de mínims amb Catalunya. En el capítol següent analitzaré el paper d’Azaña en aquesta qüestió.

El 13 de maig del 1932, en l’obertura del debat sobre l’Estatut, el filòsof i diputat José Ortega y Gasset (1883-1955) es va adreçar al faristol per pronunciar un discurs que seria històric. El líder del PSOE, Indalecio Prieto, s’ho devia ensumar, perquè va comentar a un company: «Ahí llega la masa encefálica». Així és com veia en aquell moment Espanya Ortega, un home versat en les inextricables subtileses de la filosofia idealista alemanya, dotat d’un estil literari àcid i d’una oratòria de castell de focs. Tothom va aguantar la respiració: s’esperava amb ganes el diagnòstic de Don José Ortega y Gasset en relació amb el problema catalán. I no va decebre.

«Se’ns ha dit», va començar, «que cal resoldre el problema català i que cal resoldre’l un cop per tots, des de l’arrel. La República fracassaria si no aconseguís resoldre aquest conflicte que la monarquia no va encarar». Però, a continuació, va rebutjar la urgència: «¿Què diríem de qui ens obligués sense remissió a resoldre de sobte el problema de la quadratura del cercle? Senzillament diríem que, en altres paraules, ens havia convidat al suïcidi». I Ortega ho rebla: «Doncs bé, senyors, jo afirmo que el problema català, com tots els que s’hi assemblen, que han existit i existeixen en altres nacions, és un problema que no es pot resoldre, que només es pot conllevar, i en dir això, consti que significo no només que la resta d’espanyols hem de conllevarnos amb els catalans, sinó que els catalans també han de conllevarse amb la resta d’espanyols. Dic, doncs, que el problema català […] és un problema perpetu, que ha estat sempre, abans que existís la unitat peninsular i seguirà sent mentre Espanya subsisteixi; que és un problema perpetu, i que com a tal, repeteixo, només es pot conllevar».

D’aquesta frase se sol citar el final, però crec que la clau de tot és al principi: quan compara la magnitud del contenciós Catalunya-Espanya amb… resoldre la quadratura del cercle, que és la quimera de totes les quimeres als ulls d’un filòsof. D’aquesta impossibilitat de quadrar el cercle ve la idea de la conllevancia, que no és sinó una versió espanyola del molt català qui dia passa, any empeny.

La idea de la conllevancia defineix perfectament el resultat de tres dècades de polèmiques entre el nacionalisme espanyol unitarista i el nacionalisme català que també vol la regeneració espanyola. És un cop de porta. És un no a tot. És una acceptació que el nacionalisme espanyol sempre serà el que ha estat (unitarista) i que, per tant, no hi ha terreny de joc comú per tenir un debat constructiu amb el catalanisme per tal d’arribar a algun compromís positiu. Per a Ortega, Espanya és una nació unitària i uniforme, i amb qualsevol que posi en dubte aquest judici evident, aquesta premissa ineludible, l’únic que es pot fer és conllevar i esperar temps millors. El PSOE, els republicans, la dreta i altres nacionalistes espanyols no tindrien altre remei que conllevar la molt limitada autonomia que preveia l’Estatut del 32. A ERC, la Lliga i els catalanistes els caldria resignar-se a conllevar l’unitarisme sense esquerdes de la Constitució del 1931. Uns i altres s’hi van conformar, perquè, si ni tan sols la masa encefálica d’Ortega y Gasset podia trobar la solució, ¿qui eren Manuel Azaña o Lluís Companys per proposar-ne una?

La conllevancia va ser un gran invent. Fet i fet, és la definició més perfecta de les relacions entre Catalunya i Espanya durant la República i des de la Transició fins a l’any 2012. En la conllevancia han confluït durant anys els nacionalismes espanyol i català moderats.

Pel que fa a l’ultranacionalisme dretà espanyol, aquest no creia en la conllevancia. Per a Franco, la idea d’Ortega era una ensarronada d’un intel·lectual llepafils i perepunyetes. Franco estava segur de tenir la solució al problema catalán, i va consagrar-se a aplicar-la durant trenta-nou anys. A mata-degolla.