L’etern retorn: del franquisme
a l’actualitat

Entrem ja al desenllaç d’aquest llibre, que serà molt ràpid. Ja he avançat que el gruix del que volia contar era a les tres primeres parts, i que aquesta quarta serà a penes un apèndix. Hi ha almenys tres raons per enfocar-ho d’aquesta manera. La primera, perquè tothom assumeix el fet que el franquisme va ser un règim nacionalista i, per tant, no val la pena argumentar-ho. La segona, perquè la història d’aquest país de la Transició ençà és prou coneguda, i l’objectiu d’aquest llibre no és insistir en temes ja sabuts, sinó aixecar coneixements nous. I la tercera raó és que, fet i fet, el nacionalisme espanyol a penes ha inventat res del 1939 ençà, de forma que podem passar de pressa sobre les seves darreres gestes, que conclourien amb l’heroica, valerosa i molt democràtica decisió de prohibir la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya el 9 de novembre del 2014.

He titulat aquesta quarta part del llibre «L’etern retorn», perquè és la millor descripció del que ha estat el nacionalisme espanyol els darrers 75 anys. S’han agafat els arguments inventats per les dues línies del nacionalisme espanyol del segle XIX, la liberal i la nacionalcatòlica, se’ls ha amanit amb les aportacions de l’esquerra fins a l’època de la República, i amb tot plegat s’ha bastit un corpus ideològic reiteratiu fins a l’avorriment i farcit, com sempre, de falsos mites històrics, de tòpics inconsistents, de retòrica insultant i de superficials apel·lacions a vocacions suposadament universalistes. Qualsevol editorial publicat enguany per El País o El Mundo sobre la qüestió nacional podria ser, de fet, reduït a un poti-poti de velles dites de Francisco de Quevedo, Francisco Martínez Marina, Marcelino Menéndez y Pelayo, José Ortega y Gasset, Antonio Royo Villanova, Miguel de Unamuno, Pablo Iglesias (el vell) o José Antonio Primo de Rivera. Mircea Eliade no podia encertar-la més amb el títol d’aquell llibre que fa El mite de l’etern retorn.