El nacionalisme bipolar de la Restauració i balanç final d’un segle

Un dia, durant els tràmits de la redacció de la Constitució del 1876, s’estaven debatent els articles en els quals es fixaven les condiciones necessàries per tenir la nacionalitat espanyola. A Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897), que seria, amb Práxedes Mateo Sagasta, l’home fort de la Restauració, se li va escapar un comentari sarcàstic: «Són espanyols… els que no poden ser altra cosa». L’anècdota, reportada per Benito Pérez Galdós a Cánovas, és rigorosament certa, i expressa tot un estat d’esperit del país en el moment d’endinsar-se en el darrer quart del segle XIX.

L’ambient que regnava a Espanya era el pessimisme. Patriòtic, però pessimisme, que és el que transmetia també un dels poemes més famosos de la història d’Espanya, memoritzat de cor per successives generacions d’escolars durant ben bé un segle. Es tracta d’«El Dos de Mayo», de Bernardo López García (1838-1870):

Les elits espanyoles esdevenen cada cop més conscients del fracàs del país durant el segle XIX. Després de la nefasta etapa d’Isabel II (1833-1868) hi ha l’interludi monàrquic d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la davallada al caos amb regust federal de la Primera República (1873-1875), de forma que la Restauració (1876), amb Alfons XII de Borbó com a nou rei, és vista, en general, com una mena de mal menor que a ningú no convenç, i menys encara els liberals. El regnat d’Isabel II havia estat un fracàs, però l’intent d’implantar una nova dinastia havia acabat amb el caos del federalisme de Francesc Pi i Margall, que va consolidar encara més el nacionalisme espanyol unitarista contra qualsevol temptació federal. D’ençà que el president Estanislau Figueres va pronunciar la seva cèlebre frase «Estic fins als collons de tots nosaltres!», i el Cantó de Cartagena va proclamar la independència, el gruix del pensament nacionalista espanyol ha considerat que el federalisme és una cosa ridícula i absurda, que no s’avé en absolut amb el caràcter del país.

El 1876 el país torna, doncs, a la monarquia borbònica, però amb un punt d’amargura i de resignació. És clar que el nacionalisme segueix sent potent, i els espanyols romanen orgullosos de Cervantes, de la conquesta d’Amèrica, dels Reis Catòlics i de la guerra de la Independència. Això continua, junt amb la permanent xenofòbia antieuropea que estableix els arquetips dels altres països del continent, sempre en clau negativa: la «pérfida Albión», per a Anglaterra; el «presumido y superficial gabacho», per a França; o el «prepotente alemán», per a Alemanya. Tots aquests països són vistos com clarament inferiors a Espanya, en mil i un aspectes, en religiositat i mística per als nacionalcatòlics i en veritable amor a la llibertat i esperit guerrer per als liberals. Aquesta és la part de pujada del que es podria anomenar nacionalisme bipolar de l’època.

Ara bé, el «nacionalisme bipolar» també té les seves fases de baixada. En sobtats atacs de sinceritat, tothom ha de fer front a una realitat palpable: el transcurs del segle XIX ha estat, en bona part, un fracàs. El complex més gran i més roent és la incapacitat d’Espanya d’aixecar un imperi colonial, que s’agreujarà el 1898 amb el desastre de la pèrdua de Cuba i les Filipines. Però hi ha molt més. L’exèrcit espanyol estava antiquat i era manifestament incapaç d’afrontar una guerra moderna. La tecnologia i la ciència estaven endarrerides. La industrialització del país no avançava, i l’asimetria entre les regions industrials de Catalunya i el País Basc respecte a la resta de la Península, tardofeudal, rural, mísera i latifundista, feia mal als ulls. Arran de la confluència, el 1866, de la crisi financera i de la sequera, va aparèixer la fam en molts indrets del sud. Hi havia nens que es morien de gana, literalment. Sí, la nació, la gran nació que era, en teoria, Espanya, la que al segle XVI havia dominat els dos hemisferis i els set mars, no era capaç de procurar als seus ciutadans ni tan sols un rosegó de pa.

És en aquesta època que van sorgir les expressions «¡Qué país!», «¡Este país!» o «En este país…», que encara són molt utilitzades al segle XXI i que expressen l’estat d’ànim bipolar dels espanyols, fins i tot els més nacionalistes i arrogants, en relació amb Espanya. També de finals del segle XIX és la vinculació de la Pàtria Espanya a una mare, però no pas a una mare qualsevol, sinó a la Mater Dolorosa de la imatgeria catòlica barroca, sangonosa i truculenta, típica dels passos de les processons de Setmana Santa: la Verge Maria negada en llàgrimes amb el cadàver del seu fill Jesucrist, al peu de la creu.

A An Analysis of Nationalisms in Spain, Borja de Riquer i Enric Ucelay resumeixen molt bé la situació: «La dificultat de consolidar un projecte nacional liberal per a Espanya al segle XIX va donar com a resultat que, cap als anys 1890, tant les classes altes com les baixes tendissin a acceptar la identificació de Pàtria amb l’Estat, però amb una acceptació notòriament crítica, amb laments irònics sobre la seva ineficàcia».

Ineficàcia és la paraula clau, i la que ens duu directament a la conclusió d’aquest capítol. La pregunta és: va ser eficaç el procés nacionalitzador endegat per Espanya al llarg del segle XIX? Quin balanç se’n pot fer? La resposta és no, segons els especialistes en el tema. Ja el 1973, Juan Linz va diagnosticar el problema del segle XIX com una «crisi de penetració» de l’Estat, incapaç d’influir políticament i culturalment en la societat mitjançant institucions educatives i valors o símbols acceptables per al conjunt dels ciutadans. José María Jover va defensar la mateixa tesi als anys vuitanta del segle passat, i, posteriorment, hi ha coincidit Borja de Riquer. Segons aquest, el desenvolupament dels nacionalismes català i basc durant el segle XX hauria tingut com a causa dos factors aparentment contradictoris, però paradoxalment complementaris: d’una banda, la insuportable pressió centralitzadora de Castella, i, de l’altra, l’escassa eficàcia del procés nacionalitzador espanyol.

El nacionalisme espanyol havia amarat totalment les elits, però tenia dificultats per arribar al poble. Havia impregnat les estructures de l’Estat, però l’Estat havia estat incapaç d’assolir els seus objectius. Un ministre de Governació, Juan Álvarez Mendizábal, havia declarat a la primera meitat del segle XIX que, per veure on acabava la influència del seu ministeri, n’hi havia prou d’abocar-se a la finestra del seu despatx. A principis del segle XX, José Ortega y Gasset, a La redención de las provincias, afirmava que la realitat d’Espanya era la província i que la influència de Madrid arribava a sis quilòmetres de la capital.

Es poden il·lustrar aquestes afirmacions en diferents àmbits: les comunicacions, per exemple. És impossible trobar un viatger europeu del XIX que no qualifiqui de pèssima la xarxa de comunicacions entre les diferents parts de la Península. Encara en una data tan recent com el 1910 seguien incomunicats, fins i tot per carretera, 4.000 dels 9.200 pobles del país.

Però l’assumpte clau era, sens dubte, l’educació, el tema estrella dels nacionalismes d’Estat de l’època. Després de la unificació del país, el primer ministre italià Massimo d’Azeglio (1798-1866) havia formulat amb claredat la prioritat del seu programa polític: «Ja hem fet Itàlia. Ara toca fer italians». Fer italians? Com? Amb l’escola, és clar. La mateixa mena d’escola que, a França, produïa francesos i a Alemanya, alemanys. Producció en cadena, amb el motllo del nacionalisme vuitcentista. A Espanya, la màquina de fabricar espanyols s’havia posat en marxa el 1857 amb la Llei Moyano, que establia el funcionament de l’ensenyament públic i l’escolarització en castellà.

Però el problema de la Llei Moyano és que va néixer sense dotació pressupostària. L’Estat se’n va espolsar la responsabilitat i va transferir als municipis l’obligació de crear les escoles públiques, però els ajuntaments tampoc no tenien diners. A llarg termini el resultat era eloqüent: el 1898, quaranta anys després de la promulgació de la llei, quasi la meitat de les escoles previstes seguien sense existir i no estava escolaritzat el 60% de la població infantil que, en teoria, ho hauria d’haver estat. Com a conseqüència d’això, l’índex d’analfabetisme a Espanya a principis del segle XX era esgarrifós: el 60% de la població, superior al 50% d’Itàlia, el 17% de França o el 5% d’Alemanya i el Regne Unit.

Una part important del problema era econòmica. Espanya no era una economia pròspera i els ingressos per impostos eren migrats. Però el pitjor de tot era que l’educació tampoc no era cap prioritat dels successius governs, com es desprèn de l’anàlisi de les dades fredes i objectives (sempre més eloqüents que qualsevol discurs abrandat) dels Pressupostos de l’Estat de l’època. La prioritat absoluta era l’exèrcit, el més primari dels pilars dels estats nacionals. El 1885, els pagaments a militars pujaven al 49% del capítol de personal. Entre el 1850 i el 1890, entre l’Exèrcit, la Marina i Governació (amb la Guàrdia Civil inclosa) sumaven més del 60% de les despeses totals de l’Estat. A més de les partides militars, destacaven les destinades al manteniment del culte i als capellans, que igualaven, el 1898, les destinades a obres públiques. I el súmmum: les despeses en culte religiós eren cinc cops més altes que les dedicades a educació. En aquell moment, només l’1% del pressupost es destinava a escoles i universitats. Ja a principis del segle XX, es va assolir el 4%, una dada irrisòria que va ser saludada com un triomf pels governs de torn.

A tot plegat cal afegir que, davant la inhibició dels poders públics, bona part de l’extensió de l’ensenyament va quedar en mans dels ordes religiosos, la missió dels quals no era «fabricar espanyols», sinó «fabricar catòlics». La quota de mercat de l’ensenyament religiós va pujar del 12% el 1860 al 30% el 1920, amb un greu inconvenient, que José Álvarez Junco reporta amb un punt de recança: «Quan l’eficàcia pedagògica ho exigia, la doctrina s’ensenyava en basc, català o gallec, i no en la llengua oficial de l’Estat». Quin horrible pecat de lesa nació! Carlos Serrano, a The Failure of Nationalism in The Contemporary Spain, resumeix molt bé la situació: «Al contrari del que passava a la França de la Tercera República, a Espanya l’escola no va aconseguir assumir un paper central com a instrument d’integració nacional […] L’administració va ser incapaç de dur a terme una política lingüística que convertís el castellà en la llengua comuna de tots els espanyols. Els catalans, els gallecs i alguns bascos mai no van anar a escoles nacionals, no van necessitar comunicar-se amb altres llocs d’Espanya i s’espavilaven en la seva pròpia llengua i a penes coneixien el castellà».

La qüestió de l’escola és d’una enorme transcendència, i ajuda a explicar per què el català va sobreviure a Espanya la terrible travessia del desert que va ser el segle XIX i va arribar al segle XX amb una salut més que acceptable. En canvi, a França el català ja estava molt tocat a la mateixa època, i una llengua amb tants parlants com l’occità, que incorporava un premi Nobel de Literatura com Frederic Mistral, havia experimentat ja un retrocés irreversible a tot arreu tret del darrer nucli de resistents al voltant de Tolosa de Llenguadoc. El mariscal Josep Joffre (1852-1931), de Ribesaltes, un dels herois francesos de la Primera Guerra Mundial, encara parlava català, però la llengua reculava a gran velocitat a l’altra banda dels Pirineus, víctima de la màquina piconadora, perfectament greixada, del jacobinisme francès, mentre que, al vessant sud, Pompeu Fabra editava el 1906 la seva Gramàtica catalana i les lletres vivien una insòlita renaixença, amb la inestimable col·laboració de la incompetència del jacobinisme espanyol.