La Constitució del 1812 com a text fundacional del nacionalisme

El text fundacional del nacionalisme espanyol, el que conté ja des del primer moment la seva essència més depurada i la seva formulació més precisa, és la Constitució del 1812. Pot semblar una mica estrany, ja que un imaginaria un llibre d’assaig o d’història, o una proclamació patriòtica. Al cap i a la fi, com a fites fundacionals del nacionalisme català s’acostumen a considerar el poema Oda a la Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau o l’assaig Lo Catalanisme (1886) de Valentí Almirall.

El contrast entre els dos nacionalismes, l’espanyol i el català, és palmari, doncs, des del mateix moment del seu naixement. Mentre els catalans descabdellaven versos arrauxats i pedants o escrivien assajos més o menys divagadors, els espanyols redactaven una constitució amb tots els ets i uts, en un impecable estil legalista i administratiu. Mentre els uns somiaven truites, especulaven i invocaven records i drets nebulosos, els altres no perdien el temps i posaven la primera pedra per a la construcció d’un nou Estat: l’estat nacional espanyol. Als catalans els perdia i els perd l’estètica, que deia Unamuno. Els espanyols, en canvi, anaven al gra: constitucions, lleis, reglaments, pressupostos i altres regulacions legals. La «Brigada Aranzadi», com l’anomena encertadament Enric Juliana a La Vanguardia, ha estat des de sempre la guàrdia de corps i el cos d’elit del nacionalisme espanyol.

Cal partir de la base que una de les idees força del nacionalisme espanyol és la identificació total entre estat i nació: Espanya és una nació perquè construeix un estat, i és un estat perquè s’aixeca sobre una nació. Una i altra cosa són totalment indiscernibles: és per això que l’arquitectura de la nació, segons els legisladors del 1812, coincideix exactament amb la de l’estat que es defineix a la Constitució. La idea exposada anteriorment no és gens innocent, i caldrà tornar-hi més endavant.

És un exercici molt interessant llegir els 384 articles d’aquesta constitució, des de dos punts de vista: des del que representa com a novetat en el seu context històric i des del que significa la seva pervivència al llarg de dos segles, fins a l’actualitat. Fet i fet, la Constitució del 1812 ja marca els límits del terreny de joc on es mourà el nacionalisme espanyol en els dos segles següents, uns límits que a penes canviaran amb el temps. Ho demostren les enormes despeses, amb càrrec a l’erari comú, que el govern del PP va dedicar el 2012 a commemorar-ne el bicentenari, i les defenses arrauxades que en van fer els intel·lectuals espanyolistes, de la dreta i l’esquerra, en considerar-la el precedent directe dels valors de la sagrada Constitució del 1978. Per tant, val la pena entretenir-se per unes quantes pàgines de la Constitució del 1812.

La Constitució comença amb la proclamació solemne que ha estat promulgada per «les Corts generals i extraordinàries de la Nació Espanyola», cosa molt agosarada perquè exclou el rei Ferran VII de l’establiment de la norma suprema de govern. El capítol 1 es titula «De la Nació Espanyola». I l’article 1 n’aporta la definició: «La Nació Espanyola és la reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis».

Però la gran bomba arriba a l’article 2: «La Nació Espanyola és lliure i independent, i no és ni pot ser patrimoni de cap família ni persona». I es complementa amb l’article 3: «La Sobirania resideix essencialment en la Nació, i per això mateix pertany a aquesta exclusivament el dret d’establir les seves lleis fonamentals».

No es pot dir que els diputats de Cadis perdessin el temps: en només tres articles ja havien liquidat d’una manotada tot l’Antic Règim, que venia de l’edat mitjana. L’estat ja no era una propietat privada d’un rei, com podia ser-ho una finca o un cavall, sinó que pertanyia a tots els ciutadans que formaven la nació: pura herència de la Revolució Francesa. El canvi era substancial, perquè el subjecte és «la Nació», que és com dir el conjunt del poble espanyol i que, en darrera instància, remetia al Volksgeist del romàntic alemany Herder. Només més endavant, ja a l’article 137, aquest radicalisme liberal es veu matisat quan s’explica quina ha de ser la fórmula del rei per jurar el càrrec davant les Corts: «Jo, N…, per la gràcia de Déu i la Constitució, rei de les Espanyes, juro per Déu i els sants evangelis […]».

El caràcter marcadament nacionalista de la Constitució es veu també en l’article 6: «L’amor a la pàtria és una de les principals obligacions dels espanyols, així com la de ser justos i benèfics». Però ¿com inculcar aquest amor, en un país on el noranta per cent de la població era analfabeta i el principal mitjà de transport, en un territori enorme i clivellat de muntanyes, eren les corrues de someres? A l’article 366 apareix la formulació d’una altra de les idees força del nacionalisme espanyol del segle XIX: convertir l’escola pública en un instrument educador i uniformitzador, en allò que s’anomena «una fàbrica d’espanyols». L’article 366 diu:

«A tots els pobles de la monarquia s’establiran escoles de primeres lletres, en les quals s’ensenyarà els nens a llegir, a escriure i comptar, i el catecisme de la religió catòlica, que incorporarà també una breu exposició de les obligacions civils». I a l’article 368: «El pla general d’ensenyament serà uniforme a tot el regne».

A diferència del que passa a la Constitució del 1978, el tema territorial té a la del 1812 molt poc pes. És lògic si s’atén a una dada innegable: la immensa majoria dels diputats eren ferms partidaris del centralisme borbònic i el que es plantejaven era un mer continuisme respecte a les directrius polítiques anteriors: uniformitzar, uniformitzar i uniformitzar. L’instrument d’uniformització, evidentment, havia de ser la divisió en províncies, copiada del model dels departaments dels jacobins francesos. L’article 11 diu:

«Es farà una divisió més convenient del territori espanyol per una llei constitucional, quan les circumstàncies polítiques de la Nació ho permetin».

L’afer es va ajornar perquè no era urgent, el país estava en plena guerra i l’acord era general. El títol 6, amb el nom «Del govern interior de les províncies i els pobles», dóna alguns detalls més. L’article 235 diu: «A cada província hi haurà una diputació anomenada provincial, per promoure la seva prosperitat, dirigida per un cap superior». A continuació, s’esmenten les competències de les futures diputacions provincials, que són francament escarransides, tal com correspon a un model hipercentralitzat.

Arribar a un consens quant a la qüestió territorial va ser fàcil, doncs. Això es pot il·lustrar amb referències a declaracions o escrits d’alguns dels diputats de més prestigi, abans i durant la redacció del text. Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), un dels màxims exponents del pensament il·lustrat espanyol, va enviar una instrucció a diputats d’arreu del país abans de la trobada de les Corts a Cadis. Va escriure: «Com que cap Constitució política no pot ser bona si li manca unitat, i res no hi ha més contrari a la unitat que les diverses constitucions municipals i privilegiades d’alguns pobles i províncies […] la Junta de Legislació investigarà i proposarà els mitjans de millorar aquesta part de la nostra legislació, buscant la més perfecta uniformitat».

Per la seva banda, Manuel José Quintana (1772-1857), un dels màxims exponents del nacionalisme liberal, anava en la mateixa direcció i sentenciava: «Cal una Constitució que faci de totes les províncies que componen aquesta vasta Monarquia una Nació veritablement una […] En ella han de deixar d’existir a ulls de la llei les distincions entre Valencians, Aragonesos, Castellans o Biscaïns: tots han de ser Espanyols».

Per la seva banda, Juan Egaña (1769-1836) va elogiar el text promulgat a Cadis en aquests termes: «Tot ha canviat. Ja no subsisteixen els furs i les lleis particulars de les províncies: per a tothom és un mateix el govern i uniforme l’administració […] Tots estan subjectes a la mateixa llei i tots porten igualment les càrregues de l’Estat. Tots pertanyem a una sola família i formem part d’una sola societat. La màquina de l’Estat rodola ja sobre eixos propis per a la bona i legítima direcció del moviment polític. Els Espanyols, constituïts imperfectament en l’Antic Règim […] formem un veritable cos polític i som realment una Nació independent, lliure i sobirana». Cal notar que, segons Egaña, la «imperfecció» de l’Antic Règim era el fet que Espanya era un estat compost i plural. Des d’aquesta època i fins a l’actualitat, un dels prejudicis més arrelats del nacionalisme espanyol ha estat aquest: la «unitat» és sempre un valor positiu, gairebé suprem, i està per damunt de la «pluralitat».

Es podrien multiplicar durant pàgines i pàgines els exemples de declaracions similars, però no val la pena perquè seria molt reiteratiu. En canvi, és interessant esmentar l’home que va dur a l’extrem, gairebé a la caricatura, aquesta concepció unitarista i uniformitzadora. Es tracta de Valentín de Foronda (1751-1821), economista i escriptor alabès, que va formular una proposta territorial radical: volia una Espanya dividida en una quadrícula formada per divuit seccions, numerades del l’1 al 18. Segons ell, haurien de suprimir-se els noms de Biscaia, Andalusia, València, Astúries i similars, que només eren «origen de disputes cruels, puerils i funestes», ja que els espanyols havien de ser «tots el mateix». Així, Foronda demanava explícitament que la Constitució abolís «tots els privilegis de les províncies i ciutats, perquè totes són espanyoles, de manera que cap d’elles no ha de tenir avantatges sobre les altres». La quadrícula amb números de l’1 al 18 de Valentín de Foronda és una idea potent, a la qual tornarem diversos cops al llarg d’aquest llibre, per la seva capacitat suggeridora. Foronda ha triomfat en el nacionalisme espanyol, tot i que en les seves versions més light, com ara les divisions provincials i autonòmiques.

En aquest punt es produeix un fenomen curiós i paradoxal: la Constitució del 1812, en teoria, vol posar fi a l’Antic Règim dels reis espanyols, però en realitat n’és una prolongació exacta pel que fa a la qüestió territorial. No hi ha cap diferència apreciable entre les propostes d’organització de l’Estat de Felip V, Carles III i els reis absolutistes i la que proposa la Constitució del 1812. Cap ni una. En aquest aspecte, a Espanya va passar el mateix que a la Revolució Francesa, amb l’evolució que va portar des de l’absolutisme de Lluís XVI cap al jacobinisme, i que Alexis de Tocqueville, a L’Antic Règim i la Revolució, va descriure de forma molt precisa: «Si se’m pregunta com aquella porció de l’Antic Règim [el centralisme unitarista] va poder ser transportada en bloc a la societat nova i incorporar-se a ella, contestaré que si la centralització no va desaparèixer en la Revolució és que ella mateixa era l’origen d’aquella revolució i n’era el signe […] La revolució democràtica, que ha destruït tantes institucions de l’Antic Règim, havia de consolidar aquesta, i la centralització trobava de forma tan natural el seu lloc a la societat que la revolució havia format, que fàcilment se la va poder confondre amb una de les seves obres». Un cop més, queda de manifest que els nacionalismes espanyol i francès s’assemblen com germans bessons.

Per acabar, després d’espigolar idees que hi ha a la Constitució del 1812, en destacaré una que no hi és: la proclamació del castellà com a llengua oficial d’Espanya. No s’hi dedica ni un article, a la llengua. Però compte amb la interpretació: no es tractava d’un text legal liberal i respectuós amb totes les llengües que persistien a l’Estat, sinó que, a la primeria del segle XIX, era un fet reconegut arreu d’Espanya que l’única llengua útil i digna de tal nom era el castellà, i que la resta eren dialectes inservibles i incompatibles amb el progrés. El 1812 no es va proclamar el castellà llengua oficial de l’Estat per la mateixa raó que no es va proclamar que dos i dos sumen quatre o que el segle XIX va immediatament després del XVIII. Era una evidència tan palmària que no calia ni escriure-la.

Només com a reacció a la reivindicació i la renaixença de les altres llengües, i especialment de la catalana, futures constitucions van establir ja en lloc preeminent l’oficialitat i obligatorietat del castellà. Però allò seria en un altre moment: en la fase «reactiva» del nacionalisme espanyol.