Els orígens: de la Constitució
del 1812 al Desastre del 98

El panorama del prenacionalisme espanyol ha quedat ja ben dibuixat a les pàgines precedents, en els seus tres vectors ideològics més destacats: una història unitària, una llengua dominant i una concepció política centralista, tot cuinat i amanit a la manera de Castella. Però a principis del segle XIX el nacionalisme espanyol pròpiament dit encara no existeix. En la seva irrupció hauran de confluir dos nous factors.

El primer és de tipus intel·lectual i comú a tot Europa: l’escampament del romanticisme des del focus alemany, amb Johann Gottfried Herder (1744-1803) com a protagonista per la seva teoria sobre el Volksgeist (‘caràcter nacional’ o ‘esperit del poble’), on afirma que la nació és com un organisme viu amb ànima pròpia. El romanticisme, barrejat amb l’onada liberalista generada per la Revolució Francesa (1789), formarà el caldo de cultiu ideològic on es courà, a foc lent, la Constitució del 1812.

El segon vector és de tipus històrico-polític: el 2 de maig del 1808 comença una revolta popular contra els exèrcits de Napoleó Bonaparte que ocupaven Espanya i havien col·locat en el tron el germà de l’emperador francès, Josep I. El rei legítim, el Borbó Ferran VII, havia renunciat a la corona a les abdicacions de Baiona, però el poble va iniciar una rebel·lió a Madrid, que després es va estendre arreu del país. Va ser el poble, és a dir la «nació», la que es va revoltar contra l’odiat invasor estranger en una lluita èpica, més endavant anomenada guerra de la Independència, mentre el sobirà es doblegava sota el jou de Napoleó.

Tots dos factors, un d’ideològic i l’altre emocional, van convergir en un fet insòlit: els revoltats van reunir unes corts a Cadis i, en absència del rei, van establir les bases d’una nova forma de govern, basada en el liberalisme i la sobirania popular: la Constitució del 1812.