El nacionalisme espanyol incorpora l’esquerra. El cas del PSOE

¿Podem dir, doncs, que el 1922 ja va fer fallida el projecte del catalanisme, entès com a motor per a la regeneració d’Espanya? Ho podria semblar, des de la perspectiva actual, però no és així. Fet i fet, els que van desqualificar les propostes de Francesc Cambó van ser els dos partits dinàstics, conservadors i liberals, i el rei, que els donava ple suport per seguit xipollejant en la putrefacció del país. Ara bé, en el mateix moment que la Lliga començava a trencar el bipartidisme, va aparèixer un nou moviment polític, la importància del qual no farà sinó créixer a partir del 1910, per arribar a ser hegemònic el 1931: el PSOE i els diversos partits de l’esquerra obrera. Al catalanisme li quedava una esperança: potser la comprensió que no havia trobat en els partits tradicionals li vindria d’un actor emergent, el socialisme, que es presentava ell mateix com a clarament renovador. El 1922, després del cop de porta d’Alfons XIII a Cambó, flotaven a l’aire dues preguntes. La primera: ¿quina seria la posició de l’esquerra davant de les reivindicacions catalanes? I la segona, prèvia i molt més decisiva: ¿combregaria l’esquerra obrera amb les pedres de molí del nacionalisme espanyol heretat del segle XIX, amb els mites de l’unitarisme, el regne visigòtic d’Ataülf i el seu hereu Don Pelayo, i la consideració del castellà com a llengua única d’Espanya?

Tot i que l’esquerra espanyola va ser plural des dels seus orígens, em centraré en l’anàlisi de l’evolució del PSOE, perquè va ser el partit més important i perquè les seves postures van ser, en general, mimetitzades per comunistes i anarquistes.

El PSOE es va fundar el 1879 amb un grup dirigent en el qual destacava un molt jove Pablo Iglesias (1850-1925), i amb una ideologia d’inspiració clarament marxista. En els primers anys, els dirigents socialistes espanyols van mantenir correspondència amb Karl Marx i Friedrich Engels. Des del moment de la seva fundació, el PSOE va assumir i defensar el concepte de sobirania nacional, heretat de liberals i progressistes, i després el va adaptar amb un petit canvi de nom: «sobirania popular». Jordi Solé Tura, en el seu pròleg a Las nacionalidades, de Pi i Margall, escriu: «El moviment obrer d’inspiració marxista i la intel·lectualitat progressista no van tenir cap dubte en relació amb aquest assumpte. Uns i altres veien en l’Estat liberal, en la seva versió jacobina, l’única possibilitat de modernitzar Espanya, de vèncer els partidaris de l’Antic Règim i de posar les bases per al desenvolupament del socialisme, o de la democràcia, o d’ambdues coses alhora. La tradició jacobina va dominar des del principi el moviment socialista i després el comunista».

Queda clar que el PSOE bascula des del primer moment cap a un nacionalisme espanyol heretat directament dels liberals. Hi havia la retòrica internacionalista típica del primer marxisme, però es tractava només d’això, de retòrica. Ja el 1896, Pablo Iglesias definia Espanya com «el poble en què hem nascut, amb qui tenim en comú la llengua, el caràcter, la història i l’avenir». Tot un manifest nacionalista, en molt poques paraules. Una anècdota: anys abans, en una de les seves primeres visites a Barcelona, el socialista català Josep Caparó va fer un discurs en castellà, «que és la llengua nacional, per deferència al company Iglesias».

Però el PSOE se sentia incòmode compartint nacionalisme amb liberals i, sobretot, amb els conservadors reaccionaris. Era molt obvi el caràcter autoritari i burgès que prenia el nacionalisme en mans de les elits de l’Estat, i que esdevenia molt estrident en les campanyes patriòtiques arran de les guerres de Cuba (1898) i del Marroc (1910). És per això que el PSOE no va trigar a encunyar un nou terme de sentit positiu, patriotisme obrer, que es contraposaria a un altre, negatiu i reaccionari, el patriotisme burgès. El 12 de juliol del 1910, durant el debat a les Corts sobre la tramesa de contingents militars al Marroc, Pablo Iglesias va fer un discurs sonat en el qual defensava el pacifisme i l’antimilitarisme. Responent a les crítiques de la dreta, va reclamar per al PSOE el veritable patriotisme espanyol. «Com hauríem de ser nosaltres», va exclamar, «poc amants d’Espanya! ¿Per què no hauríem d’estimar el nostre país, si és en ell on hi ha els nostres interessos? Hi ha més interessos obrers que burgesos i, per tant, no podem desitjar que la Nació es desfaci […] Som, per tant, els socialistes més patriotes del que puguin ser-ho la resta d’espanyols que opinen d’altra manera». Les campanyes pacifistes del PSOE el 1898, el 1910 i el 1921 es van fer en clau d’un nacionalisme obrer que reclamava ser alternativa al nacionalisme burgès de caire conservador i militarista.

El terreny de joc, doncs, estava fixat. No resulta gaire difícil imaginar quina seria la resposta en el moment que comencessin a sorgir les opcions del nacionalisme català o basc. Des del primer moment, el PSOE va considerar que la classe obrera espanyola era una, unitària i uniforme. En un article el 1899, Pablo Iglesias escrivia: «Els obrers catalans i els obrers biscaïns, com tots els obrers, entenen que només tenen un interès i veuen amb profund desdeny aquestes autonomies, aquestes descentralitzacions, a les quals es vol donar per fonament l’odi. No; els obrers castellans, els obrers d’Espanya, saben que en tota aquesta faramalla no hi ha ni una sola frase a favor de les classes oprimides, saben que en totes aquelles reivindicacions no hi ha sinó interessos miserables i egoistes». A poc a poc es va perfilant la postura del PSOE: els nacionalismes català i basc queden desqualificats per ser ideologies dels burgesos egoistes que només miren pels seus diners. Es tracta d’un clixé de llarg abast, que encara és repetit al segle XXI mil i un cops pels altaveus mediàtics del progressisme espanyol.

La prova de foc del PSOE va arribar amb el debat de les propostes de Cambó a les Corts. El 1914 es va aprovar el projecte que permetia crear la Mancomunitat de Catalunya. La postura del PSOE va ser l’abstenció desmenjada i passiva. Però la veritable agitació va arribar entre el 1917 i el 1919, amb la tramitació i, finalment, el rebuig del primer Estatut d’autonomia de Catalunya.

En aquest punt, el PSOE va fer un viratge tàctic. Els socialistes ja tenien grup parlamentari a les Corts, posseïen representació a diputacions i ajuntaments i s’adonaven que el sistema corrupte de la Restauració es trobava al caire del col·lapse. Davant la inoperància de conservadors i liberals, el PSOE va començar a mirar amb altres ulls la Lliga i a pensar que potser era la burgesia catalana la classe dirigent que podia tirar endavant la modernització i la democratització d’Espanya. Aquesta idea era compartida pels republicans i per una certa opinió progressista que tenia el seu representant més destacat en José Ortega y Gasset. En aquest punt, hi va haver un canvi molt substancial quan el diputat Julián Besteiro (1870-1940) va defensar a les Corts els drets de Catalunya, amb un discurs amb dos punts destacats. El primer, la distinció entre l’estat, artificial i opressor, i la nació com a construcció natural. I, el segon, que va relativitzar el concepte de sobirania nacional espanyola.

Cal destacar molt aquesta intervenció de Besteiro, perquè és l’únic moment en què el PSOE, en els seus ben bé cent trenta anys d’història, es va desmarcar clarament del nacionalisme espanyol de matriu vuitcentista. És especialment interessant que Julián Besteiro distingís entre estat i nació, ja que, com hem vist, d’ençà de la Constitució del 1812 el nacionalisme espanyol s’havia caracteritzat per ser totalment incapaç de discernir una cosa de l’altra.

En consonància amb aquesta idea, el PSOE va participar, a la Diputació de Barcelona, en la redacció del projecte d’Estatut del 1919. Davant les crítiques dels anarcosindicalistes, que acusaven el PSOE d’haver-se venut a la «plutocràcia catalana», el partit de Besteiro va respondre que volien preservar el caràcter social del text i la participació dels obrers en la futura autonomia. Diguem-ho de passada, l’actitud de l’anarquisme en relació amb el nacionalisme català es pot resumir en una frase del cenetista de Sabadell Josep Peiró: «Voleu saber en què consisteix el catalanisme? En pessetes, pessetes i pessetes». Pel que es veu, el nacionalisme espanyol, ara i abans, està en mans de les germanetes de la caritat i no té cap relació amb les empreses de l’Íbex 35.

El 1918, en l’XI Congrés del PSOE, el viratge es va confirmar. Es va aprovar una moció, presentada pels delegats de Reus, que reclamava la creació d’una Confederació Republicana de Nacionalitats Ibèriques. La iniciativa va partir de la Federació Socialista de Catalunya, que comptava amb dirigents com Andreu Nin, Campalans o Serra i Moret. Julián Besteiro, que era la mà dreta de Pablo Iglesias, va fer un diagnòstic intel·ligent de la situació: el final de la Primera Guerra Mundial, el trossejament de l’Imperi austrohongarès i la proclamació solemne del president nord-americà Woodrow Wilson en favor del dret a l’autodeterminació de les nacions, tot plegat, obria les portes a noves formes d’enfocar la qüestió territorial. A més, Besteiro tenia un argument extra: l’autonomia i el federalisme a Espanya podien ajudar a trossejar el poder oligàrquic central i crear nous poders més propers als ciutadans.

La moció es va aprovar, però no era prioritària ni va ser interioritzada com a línia política per part del PSOE. El 1919, l’agudització de la tensió social a Catalunya va portar la Lliga a demanar la intervenció de l’exèrcit a Catalunya i Cambó va entrar al govern. En aquest moment, el PSOE va reaccionar de forma irada, va trencar amb Francesc Cambó i va retirar el seu suport a qualsevol pretensió de projecte estatutari o federal. Besteiro va caure momentàniament en desgràcia i va agafar les regnes de la qüestió territorial Indalecio Prieto, que la va reorientar. El XII Congrés del PSOE, del 1919, va aprovar una nova resolució que eliminava referències al federalisme i es limitava a reconèixer el dret a una certa autonomia controlada per a les regions perquè tinguessin prou desenvolupament econòmic i social. Aquesta nova formulació seria automàticament renovada en els congressos del partit del 1920, 1921, 1928, 1931 i 1932.

És a dir, que el projecte de creació de la Confederació Republicana de Nacionalitats Ibèriques havia durat a penes un any, i Pablo Iglesias el va substituir altre cop per un nacionalisme espanyol de caire uniformista vuitcentista. Aquesta va ser la causa del migradíssim pes que el PSOE va tenir a Catalunya a la dècada següent, ja que els principals quadres del partit a Catalunya, com Rafael Campalans, Joan Comorera, Serra i Moret o Gabriel Alomar van trencar el carnet i, el 1923, van fundar la USC (Unió Socialista de Catalunya). Aquest partit no va arribar mai a reeixir i durant els anys de la Segona República va navegar entre dues aigües, a mig camí del PSOE i d’ERC.

Però «la vie est ondoyante», que proclamava el vell Montaigne, i el PSOE ha estat sempre molt ondulant i capriciós pel que fa a les seves tàctiques en la qüestió nacional. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), fortament centralista, va provocar anticossos i el PSOE va tornar a adoptar posicions de caire més federal o «federalitzant», no pas en els seus documents congressuals, però sí en la retòrica dels seus dirigents. No ens enganyem, però: la crua realitat és que el federalisme, en boca dels capitostos del PSOE, no va passar mai de ser un eslògan, una paraula bonica, un concepte que tapa el no-res. ¿El lector recorda la crítica de Josep Pla al federalisme buit i purament verbal de Francesc Pi i Margall? El mateix es pot aplicar al del PSOE dels anys vint. Per a Pi i Margall, el federalisme era la darrera moda de París. Per als seguidors de Pablo Iglesias, era la darrera moda que venia de la ciutat far del socialisme mundial: Moscou. La mítica ubicació de la Revolució d’Octubre, de Lenin, de Trotski i d’El cuirassat Potemkin. Sí: el federalisme era el més modern, perquè la nova Rússia dominada pels proletaris havia canviat de nom, s’anomenava URSS, i es constituïa en una Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, amb estructura federal.

Però el federalisme soviètic era tan fals i buit com el de Proudhon. Era una mentida per a la galeria, és clar, i l’estat comunista, proclames teòriques a part, va ser hipercentralitzat. ¿O algú s’empassa que un dirigent de la república federal de Bielorússia, del Kazakhstan o d’Ucraïna gosaria mai desobeir una sola ordre de Stalin sense ser immediatament afusellat o deportat al gulag? Als dirigents del PSOE els feia venir aigua a la boca el fals federalisme de l’URSS, alhora que ignoraven (com s’han ignorat sempre a Espanya) els federalismes de debò, els dels Estats Units i Suïssa.

L’esquerra sempre ha fet el mateix: mentre es tracta d’engaltar discursets buits, federalisme; però quan la cosa va de debò, retorn al nacionalisme espanyol unitarista. Mentre el PSOE va ser a l’oposició de Primo de Rivera, federalisme retòric; quan el règim es va col·lapsar i els partits republicans van signar el pacte de Sant Sebastià (1930) per assaltar el poder, el PSOE es va veure amb possibilitats reals de governar i va fer marxa enrere. L’esmentat pacte va aplegar, d’una banda, els diversos partits republicans espanyols, i, d’una altra, els catalanistes. Uns i altres van col·laborar per expulsar Alfons XIII i posar en marxa la Segona República, però les diferències de fons eren fortíssimes i de seguida van aparèixer.

La República es va proclamar el 14 d’abril del 1931. I es va consagrar el viratge. «Després de les eleccions constituents del maig del 1931, el PSOE plega veles i renuncia a l’opció federal», explica Daniel Guerra Sesma a Movimiento obrero y cuestión nacional. En el congrés següent, el PSOE va aprovar una moció que defineix la que seria ja la seva postura definitiva: «El PSOE, pel seu caràcter internacional i orgànic, donarà suport a qualsevol reivindicació autonomista, adreçada a obtenir el reconeixement de la personalitat regional». Res més. El cap de la delegació del PSOE català, Ramon Pla i Armengol, va presentar una moció reclamant la república federal, però va ser desestimada i Fernando de los Ríos va tenir la barra de respondre-hi amb aquesta frase lapidària: «La concepció federal va tenir la seva època gloriosa, però no és la fórmula del dia». El 29 de juliol, un article al diari oficial del partit, El Socialista, tancava el debat:

«Els Estatuts, l’estructuració regionalista, no poden aportar a Espanya cap superació social […] L’obrerisme i el socialisme, propagadors d’ideals netament internacionalistes, no poden entretenir-se en entelèquies patriarcals i medievals del regionalisme d’anar per casa […] Per tant, en fondre els motllos de l’Espanya nova, ens cenyirem a la virtut ideològica estricta dels postulats esquerranosos i socials perquè ens guiïn per al futur. Federarem, segregarem del cos de l’estat funcions administratives per tal que les regions amb possibilitats autonòmiques es desenvolupin econòmicament com vulguin. Però sense tocar per res l’ànima espanyola, sense ruptures ni divorcis».

En el darrer paràgraf ja hi ha el poti-poti ideològic que caracteritzarà el nacionalisme espanyol del PSOE per sempre més. Una mica d’internacionalisme i obrerisme, un grapat de retòrica d’esquerra; el menyspreu visceral del medievalisme de catalans i bascos; i un pessic d’autonomia, sempre ben entesa i bàsicament decorativa, dins de l’Espanya una i gran. Fet i fet, d’ençà que Pablo Iglesias es va definir clarament com a nacionalista espanyol unitarista el 1896, només hi va haver dos moments que el PSOE va semblar derivar cap a una idea d’Espanya més plural i, en suma, federal. El primer, en el breu període 1918-1919, amb la proclamació de Julián Besteiro i la moció de l’XI Congrés del partit. El segon, el federalisme superficial i retòric proclamat durant els anys de col·lapse de la dictadura de Primo de Rivera.

En el moment d’iniciar-se el debat de la Constitució republicana del 1931, el PSOE ja havia tornat a la pleta del nacionalisme espanyol unitarista i assumia plenament els falsos mites històrics de Francisco Martínez Marina i Modesto Lafuente. La prova més eloqüent és la incorporació del color lila dels comuneros de Castella a la nova bandera republicana tricolor.