NOVEL·LES POLICÍAQUES ^[15]
Fragments

PREFACI A QUARESMA

1

És curiós com certs assumptes ens cisellen la ment conforme a la seva naturalesa. Vaig ser realment amic de Quaresma; l’enyoro realment, però en escriure respecte a ell, assumeixo, sense voler ni sentir, com d’altra banda sempre faig, la fredor de qui és el meu tema, i no aconsegueixo tenir una llàgrima en prosa. La personalitat de Quaresma s’insinua en el que escric; el meu estil es nega a no ser fred.

El més curiós és que aquesta individualitat apagada i esblaimada, vivint tota una vida subjectiva de problemes objectius, guanyava una nova i miraculosa energia quan resolia un problema, sobretot un problema difícil. El Dr. Quaresma, normal, era un apèndix dèbil a la humanitat; el Dr. Quaresma, després de desxifrar, s’alçava en un pedestal íntim, esgotava forces incògnites, ja no era la feblesa d’un home: era la força d’una conclusió. No es transformava —no diré tant—, però es transfigurava sense transformar-se. Era el mateix Quaresma, però tenia el triomf de ser l’Almanac dels records de l’any següent, ja amb la reputació de les endevinalles.

2

—La investigació de qualsevol assumpte —va dir Quaresma— depèn, essencialment, de la plena seguretat dels raciocinis; i la plena seguretat dels raciocinis depèn essencialment, al seu torn, de tres coses: i) la determinació primera de quins són, en el cas que es tracti, els fets, és a dir, aquells detalls de la realitat que, sent absolutament nítids, siguin del tot incontrovertibles; 2) la determinació secundària de quin [és] el «fet de conjunt», és a dir, el fet format per les relacions entre si d’aquests fets primers; 3) partint d’aquest punt, quina és la història sencera del cas, és a dir, anant d’indicació en indicació, eliminant, comparant, garbellant, quina és la conclusió que va donant de si el fet conjunt quan és degudament, i progressivament, analitzat.

Nosaltres no hi veiem només amb els sentits; hi veiem, confusament, amb la intel·ligència també. Elimino, ara, la hipòtesi, ja anormal, de l’al·lucinació. Només em refereixo a l’experiència normal. Un exemple: passo per un carrer i veig un home caigut a la vorera. Instintivament em pregunto: per què aquest home ha caigut aquí? Ja aquí hi ha una equivocació de raciocini, i, per tant, una possibilitat d’equivocació de fet. Jo no he vist caure l’home allà. L’he vist ja caigut. No és, per tant, un fet, per a mi, que l’home hagi caigut allà. El que és un fet, per a mi, és que està allà caigut. Pot ser que hagi caigut en un altre lloc i que l’hagin transportat allà; pot ser moltes coses més. Crec haver-los ensenyat bé que complicat és el que sembla tan ingenu. Cal, en qualsevol problema, separar atentament, des de bon principi, les dades i les conclusions…

LA FINESTRA ESTRETA

1

—La intel·ligència humana —va dir l’Avi Porco— pertany a una de les tres categories. La primera categoria és la intel·ligència científica. És la seva, Sr. Cap Guedes. La intel·ligència científica examina els fets, i en treu les conclusions immediates. Encara diré més: la intel·ligència científica observa, i determina, per la comparació de les coses observades, el que vénen a ser els fets.

»La intel·ligència filosòfica (aquesta és la teva, Abílio) accepta de la intel·ligència científica els fets ja determinats i en treu les conclusions finals. Encara diré més: la intel·ligència filosòfica extreu dels fets el fet».

—Això està molt ben dit —va tallar Quaresma.

—Almenys és comprensible —va contestar l’Avi Porco—. Ara bé, a més d’aquests dos tipus d’intel·ligència, n’hi ha un altre, al meu entendre superior, que és la intel·ligència crítica. Jo tinc la intel·ligència crítica —va afegir amb naturalitat.

L’Avi Porco va parar, va treure un paper de fumar, va abocar-hi una mica de tabac d’una petaca vella, i després va cargolar amb lentitud un cigarret. El paper, vaig fixar-me, va quedar brut només de la pressió dels dits en cargolar-lo. L’Avi Porco va treure de la butxaca una capsa de mistos de fusta, en va rascar un, va encendre el cigarret, i després va continuar:

—La intel·ligència crítica no posseeix l’observació que és a la base de la intel·ligència científica, ni el raciocini que és el fonament de la intel·ligència filosòfica. Parasitària, indolent fins i tot, per naturalesa, com són les classes cultes i aristocràtiques en relació amb les altres, viu només de veure les falles que les seves antecessores, com si diguéssim, han tingut. Sobretot veu les falles de la intel·ligència filosòfica, que, per abstracta, és més de la seva naturalesa.

»La intel·ligència crítica és de dos tipus: instintiu i intel·lectual. La intel·ligència crítica i instintiva veu, sent, apunta les falles de les altres dues, però no va més enllà; indica el que està equivocat, com si ho esmenés, però no passa d’aquí. La intel·ligència crítica pròpiament intel·lectual fa més que això: determina les falles de les altres dues intel·ligències, i després de determinar-les en construeix, en reelabora l’argument, el restitueix a la veritat on ella mai no ha estat. La intel·ligència crítica del tipus intel·lectual és el més alt grau de la intel·ligència crítica del tipus intel·lectual».

Com que el cigarret s’havia apagat, l’Avi Porco, amb la lentitud d’abans, el va tornar a encendre.

—Ara bé, les falles de la intel·ligència científica i la intel·ligència filosòfica són de dos ordres: les falles generals i les falles particulars. Per falles particulars entenc les falles peculiars de cada cas que no pertanyen a l’essència d’aquest tipus d’intel·ligència, sinó al seu contacte amb determinat assumpte. Per falles generals entenc, és clar, aquelles que són substancials a aquests tipus d’intel·ligència. Ara bé la falla essencial de la intel·ligència científica és creure que hi ha fets. No hi ha fets, amics meus, només hi ha preconceptes. El que veiem o sentim, o de qualsevol manera percebem, ho percebem a través d’una xarxa complexa de preconceptes: uns llunyanament hereditaris com ara els que constitueixen l’essència dels sentits, uns altres aproximadament hereditaris com ara els que constitueixen l’orientació dels sentits, uns altres pròpiament nostres, derivats de la nostra experiència, i que constitueixen la infiltració de la memòria i l’enteniment en la substància dels sentits. Em sembla que estic sent un pèl abstrús de massa, però ho explico.

»Veig aquesta taula. El que veig, abans que res (abans en un sentit lògic, o biològic, si volen), és una cosa de determinada forma, de determinat color, etc. Això és el que és de llunyana herència dels sentits, per això veiem amb petitíssimes diferències, dependents de l’estructura personal de l’òrgan dels sentits, els altres homes exactament com jo, i naturalment, els mateixos animals, de manera poc diferent de mi. Veig, després, en el nostre mateix sentit de després, una taula, cosa que només pot “veure” qui hagi viscut en un lloc, o en una civilització on existeixin taules, coses d’aquella forma que en diuen “taules”. I aquesta és la visió nascuda de la meva herència pròxima, pròxima, és clar, en relació amb el que l’altra té de llunyana. I veig, finalment, una taula que està associada en el meu esperit a diferents coses. Veig tot això, tots aquests tres elements de preconceptes, com la mateixa visió, com el mateix cop d’ull, consubstanciats, uns. Ara bé, el defecte central de la intel·ligència científica és creure en la realitat objectiva d’aquest triple preconcepte. És clar que, a mesura que ens apartem del pre-concepte personal en direcció al preconcepte com si diguéssim orgànic, ens acostem, no diré al fet, sinó a la comunitat d’impressions amb les altres persones, i així al “fet” efectivament, però no en un sentit teòric, sinó en un sentit pràctic. La realitat és una convenció orgànica, un contracte sensual entre tots els ens amb sentits».

—Si Sa E. me’n dóna llicència —vaig tallar—, aquest criteri seu que no discuteixo, ni tindria arguments per discutir, em sembla, en tot cas, que ens condueix a la convicció de la inutilitat absoluta de l’observació, de la ciència, en fi, en realitat, de tot.

—No és ben bé així —va contestar l’Avi Porco—. Si vostè vol dir que ens porta a creure en la intangibilitat de la veritat objectiva, hi estic d’acord. Però no, la veritat o mitja veritat subjectiva té la seva utilitat, una utilitat, com si diguéssim, social: és el que és comú a tots nosaltres, i per tant, per a tots nosaltres en relació els uns amb els altres, és com si fos la realitat absoluta. Només que, en la majoria de circumstàncies de la vida pràctica, nosaltres no necessitem conèixer els fets, sinó només una o altra faceta seva, relativa a nosaltres o als altres, per a la nostra utilitat. Per exemple: aquella taula està col·locada allà a l’entrada de la casa. Què li cal saber a vostè en entrar aquí, respecte a ella? Que és una taula i que està allà. És tot el que li cal saber a vostè per no topar-hi, que és l’únic «fet» important per a qui entra en aquesta habitació. Per no topar-hi, a vostè no li cal saber si està feta d’una cosa dita pi, o d’una cosa dita avet, o d’una cosa dita guaiac.

Com que se li va tornar a apagar el cigarret, l’Avi Porco el va tornar a encendre.

—Tenim nosaltres, en aquest cas, una equivocació típica de la intel·ligència de tipus científic. És la del Sr. Cap Guedes quan, informat del mal caràcter del fill de l’orfebre, i informat també que aquest freqüentava molt el taller, va sospitar-ne tot seguit. Ara bé, concedint que aquest mal caràcter sigui un fet, la veritat és que no és necessàriament un fet dintre de l’esquema dels fets que, sumats, constitueixen els fets d’aquest crim. El crim és un fet, i el mal caràcter del noi és un altre fet. Tots dos poden no formar un nou fet, que seria la relació causal del noi amb el crim. En comptes de partir, com faria la intel·ligència filosòfica, i ha fet aquí l’Abílio, dels fets del crim per a la conclusió del criminal, el Sr. Cap Guedes va lligar els dos fenòmens simplement perquè eren fets, i només per certa contigüitat, com si diguéssim, cosa que és tan lògica com si lliguéssim el fet que m’acaba de caure la cendra del cigarret amb el fet que aquell senyor d’allà es moqui, simplement perquè aquests dos fenòmens es donen dintre de la mateixa habitació.

L’Avi Porco, que en efecte havia espolsat la cendra, d’altra banda damunt la pròpia americana, va tornar a encendre el cigarret.

—Això, tanmateix, està una mica fora de lloc, perquè no són els errors de la intel·ligència científica en general, i del Sr. Cap Guedes en particular, el que en aquest moment interessa. D’altra banda, ja l’Abílio, en el seu paper d’intel·ligència filosòfica, ha allunyat aquest error particular. És veritat: parlo així en abstracte, i a vegades m’oblido… No s’ofengui el Sr. Guedes si parlo dels seus errors… D’això…

—De cap manera —va exclamar Guedes—. De cap manera. A més a més, Sa E. té tota la raó.

—Bé, està bé, això és el que vull que s’entengui. Ara bé, anem ara als defectes de la intel·ligència filosòfica en general, i als de l’Abílio Quaresma en particular, i aquí en aquest cas. La intel·ligència científica cau en l’error de creure en els fets perquè es basa essencialment en l’observació que porta als fets. La intel·ligència filosòfica cau en el propi error, perquè es basa essencialment en el raciocini que porta a les conclusions. Ara bé, l’error essencial de la intel·ligència filosòfica…

—Ja sé el que l’Avi dirà —va interrompre Quaresma, somrient—. És que l’error essencial és no tenir en compte tots els fets que formen el fet que s’estudia, i així treure conclusions de dades insuficients.

—No anava a dir això, fill —va contestar l’Avi Porco—. Això no és un defecte de raciocini, és només un defecte d’un mal raciocini, no és, almenys teòricament —va tallar somrient—, l’essència del raciocini. El defecte central de la intel·ligència filosòfica és objectivar-se, o més ben dit objectivar el que no és sinó el seu mètode, sigui atribuint a les abstraccions que forçosament fa servir un caràcter de «coses», sigui atribuint al decurs de les coses aquella regularitat, aquella lògica, aquella racionalitat, que són per força pertinença del raciocini, però no d’allò sobre què es raona. Els raonadors dels segles XVII i XVIII, sobretot a França, que suposaven que l’home procedeix racionalment, van equivocar tota la psicologia que tenien amb aquesta presumpció racional, però absurda. Això, és clar, és l’error que he citat en la forma més crassa. En aquesta forma no el comets tu —va dir l’Avi Porco apuntant cap a Quaresma—. Però aquest error té formes més subtils… Una d’elles és pensar que tot el procediment pensat és necessàriament racional, en altres paraules, que tota premeditació és lògica.

—No ho entenc bé —va tallar Quaresma—. L’avi vol dir que la intel·ligència filosòfica tendeix a creure que tota premeditació és ben feta, i que tot càlcul és exacte?! Però això seria un error més que cras! En aquest no hi ha caigut ni hi ha cregut ningú, amb o sense intel·ligència filosòfica! Això seria creure en la infal·libilitat de la intel·ligència humana!

—No és això el que vull dir, fill. Vull dir que el raonador mai no creu que la raó pugui ser substancialment irracional, que el raonador no admet la irracionalitat com a element positiu, i no simplement negatiu. Aviam, tu ja has llegit Shakespeare?

—Vaig llegir-lo en francès —va contestar Quaresma.

L’Avi Porco va fer un gest d’impaciència.

—És pitjor que no haver-lo llegit —va dir—. Bé, no és de Shakespeare que es tracta. En una obra seva —va continuar, girant-se cap a nosaltres—, a l’All’s well that ends well, hi ha una nena que es diu Beatriu, que quan l’oncle li pregunta si hi veu bé, o una cosa semblant, contesta: «Sí, oncle, veig una església al migdia».

—I què dimonis vol dir això? —va preguntar Guedes.

—No vol dir res, vet aquí la qüestió —va dir l’Avi Porco somrient.

2

—El raonador, si de debò és un raonador, té l’escrúpol de l’abstracció, l’escrúpol d’eliminar al màxim la seva personalitat. Té això naturalment, perquè és raonador per temperament i no per voluntat. Però si aquest és, en veritat, el camí propi del raciocini, a vegades n’és el camí impropi. El raonador elimina les intuïcions, i bé que fa; però a vegades les intuïcions són certes i en aquest cas fa malament. El raonador elimina els preconceptes del temperament o la professió, i així ha de fer-ho; però a vegades aquests preconceptes el portarien pel bon camí, i, quan els abandona, abandona també aquest bon camí. Aquí l’Abílio, quan raona, intenta convertir-se, espontàniament, en una màquina de raonar. Despulla l’Abílio, despulla en Fernandes, despulla en Quaresma; despulla el fet de tenir quaranta-i-escaig anys: quaranta-vuit, oi?…

Quaresma va fer que sí amb el cap.

—… Despulla el fet de ser metge, despulla el fet de viure a la Rua dos Fanqueiros; en resum, senyors meus, se separa de tot això. Ara bé, en aquest cas va procedir com en tots els altres, i en una cosa va fer mal fet. Va fer mal fet d’oblidar-se que era metge. Si li hagués passat pel cap, cosa que no es podia haver esdevingut, que la finestra estreta es podia considerar des del punt de vista mèdic, la solució estaria a mà, a maníssima, com diria un xaval que vaig conèixer fa una pila de temps.

—Però —va tallar Guedes— com es pot considerar una finestra estreta sota el punt de vista mèdic?

—Com a fenomen de simulació o ficció històrica.

EL ROBATORI A LA QUINTA DAS VINHAS

1

Malgrat que m’empipava, per endavant, la idea d’anar a explicar al Dr. Quaresma tota la història del robatori, no podia decentment defugir fer-ho. Per això, resignant-me amb placidesa, vaig exposar-li, resumint al més possible, tots els fets que s’exposen en el transcurs d’aquesta narració. Vaig fer-hi, com cal suposar, algunes supressions: no vaig parlar dels deutes d’en José Alves, ni del cas dels cinc-cents escuts ni molt menys del discurs de Lima que aquestes coses havien estat l’assumpte i la base. No vaig poder, tanmateix, esquivar parlar de la hipòtesi policial, que hi havia una banda treballant, i que la policia sospitava que ho feien en connexió amb algú de dintre la Quinta das Vinhas. Si no explicava això, era incomprensible la presó de José Algarvio; i, a més, n’hi havia prou que el Dr. Quaresma s’hi interessés activament per descobrir-ho a la policia.

El Dr. Quaresma va escoltar-me amb gran atenció, però, com si diguéssim, amb una atenció dividida. Semblava, alhora que m’escoltava amb els ulls, estar escoltant una veu que no era la meva. Reconec l’absurd d’aquesta manera de dir, però transcric la meva impressió sensorial. En realitat, el Dr. Quaresma semblava, sense deixar d’escoltar-me atentament, estar seguint encara el decurs interior d’una altra cosa —raciocini o conjectura connectada— que no deixava de tenir relació amb el que jo anava narrant.

Vaig acabar, finalment, la meva narració, i em suposava lliure del seu pes. Però el Dr. Quaresma, que no m’havia interromput mentre explicava, va començar aleshores a interrogar-me. Va demanar-me una descripció minuciosa de les persones que hi havia a la casa en l’avinentesa del robatori; la meva descripció directa havia estat sumària. Va interrogar-me sobre edats, professions, estats financers i tot això. Vaig començar a sentir-me menys de gust, sobretot quan en José Alves era el tema de l’interrogatori. Jo no podia dir tota la veritat sobre en José Alves, però tampoc, en simple justícia al pres, no podia suprimir ras i curt els fets. A més d’això, no estava gaire segur que el Dr. Quaresma, parlant després amb la policia, no descobriria els fonaments de l’altra hipòtesi de l’agent Lima. Vaig decidir narrar el cas de certs daltabaixos financers d’en José Alves, sense explicar el joc que ell havia motivat ni fer referències al furt anterior.

En un cert moment, tanmateix, vaig començar a atabalar-me, ja que el metge va entrar en el tema fent marrades. Va preguntar-me si les relacions entre pare i fill havien estat sempre bones, a la qual cosa vaig contestar que em semblava que sí, però el mateix verb «semblar» em va sonar massa cautelós, i vaig tenir por que portés al Dr. Quaresma més informació de la que jo volia donar. Amb aquestes i altres preguntes vaig entretenir-me, sense divertir-me, durant vora una hora i mitja, comptant des de l’inici de la meva conversa.

(L’Enginyer demana a Quaresma que salvi el jardiner, al seu entendre injustament detingut).

2

—Només puc fer-ho posant la mà en l’autèntic criminal.

—Doncs faci-ho, Sr. Dr. Quaresma.

Quaresma va desplegar les mans, va estendre la dreta i va tocar-me l’espatlla. Finalment, va aixecar-se de la cadira i va dirigir-se a un penja-robes on tenia el barret.

—No li importa que sortim? —va preguntar—. Voldria passejar una mica per acabar certs raonaments.

—No m’importa gens. —I vam sortir.

Vam baixar la Rua dos Fanqueiros. Feia una bonica tarda de tardor. Continuàvem l’un al costat de l’altre, i, al final del carrer, seguint el moviment del Dr. Quaresma, vam tombar a la dreta, cap al Terreiro do Paço. El Dr. Quaresma va avançar lentament, amb el cap cot i les mans sempre creuades a l’esquena, fins a la muralla de l’esquerra. Allà va parar, i jo amb ell, i va contemplar vagament el riu. Va estar així un moment. Després va girar-se cap a mi amb una expressió greu i directa als ulls naturalment una mica febrils.

—Jo salvo en José Algarvio —va dir—. Però, abans de fer-ho, necessito estudiar amb molt de compte com he de procedir en el cas. Encaixa molt que fos vostè, Sr. Claro, qui em vingués a buscar, perquè és amb vostè que he d’estudiar seriosament la resolució del cas. Digui’m una cosa: se li ha acudit mai que en José Alves pogués ser sospitós?

—Si se m’ha acudit? No. Com sap, Sr. Dr. Quaresma, que ell és o pot ser sospitós?

—Ho he conclòs de les paraules que vostè, Sr. Claro, no m’ha dit. —Va fer una pausa—. Seria llàstima que vostè hagués pensat que en José Alves pogués ser sospitós. És amic seu, oi?

3

—Si salvo aquest tal José Algarvio, en José Alves serà fatalment detingut.

—Potser no —vaig dir jo.

—Ho serà amb tota seguretat. Serà detingut i condemnat. Aquest tal José Algarvio se salva amb facilitat, ni tan sols calia el meu auxili per a res. En José Alves és el que no se salva. Llàstima. Vull dir, no se salva, si el cas segueix el seu curs lliurat només a la policia. Hi ha només una manera de salvar-lo: i és enxampar el criminal. Ara bé, la policia no és capaç de fer-ho, perquè ha caigut, des de bon principi, en un error fonamental, en el mateix error en què el criminal va voler que caigués.

—I el Sr. Dr. Quaresma sap qui és el criminal?

—Ho sé. Vol que salvi en José Alves?

—Sí que vull —vaig dir vacil·lantment, sense comprendre el que se’n seguiria.

4

(Parla el Dr. Abílio Quaresma).

El criteri d’investigació que adopto, perquè el trobo el més racional de tots, és dividir la investigació preliminar en tres temps. El primer temps és determinar quins són els fets indiscutibles, absolutament indiscutibles, eliminant-ne tots els elements que no ho siguin, o perquè no n’hi ha certesa directa o perquè són conclusions —potser lògiques, potser inevitables— tretes d’aquests fets, però en tot cas conclusions i no fets. Citaré un exemple per aclarir totalment el que vull dir amb aquestes observacions. Suposi que fa un dia de pluja i sóc a casa. Apareix un individu amb la roba xopa d’aigua. És natural que jo pensi: «Aquest home ha caminat sota la pluja i així ha quedat mullat». Però pot molt ben ser que no hagi caminat sota la pluja, que li tiressin aigua a sobre aquí a dintre casa. La majoria de gent consideraria un fet que aquest home ha caminat sota la pluja. En definitiva és una conclusió, una conclusió naturalíssima, però una conclusió, o una deducció. Si jo hagués estat a la finestra, i hagués vist aquest individu venir pel carrer a fora sota una pluja espessa, llavors podria ser que, és cert, aquest mullar-se de la pluja fos suplementat per qualsevol altra circumstància, però alguna cosa de la pluja hauria mullat l’home, i jo podria afirmar, en tot cas, que l’home havia caminat sota la pluja. I llavors això seria un fet.

Ara bé, en aquest cas del robatori a la Quinta das Vinhas, hi ha alguns fets que semblen indiscutibles (dic «semblen», ja que es basen en testimonis que poden ser falsos, involuntàriament o expressament). Aquests fets són: que vora la mitjanit del dia… de setembre va haver-hi una explosió de dinamita al pany de la caixa forta al despatx de la Quinta das Vinhas; que aquest despatx i la saleta annexa estaven tancats per dins, oberta la finestra de la saleta, i dos gossos morts per enverinament; que es va verificar en aquell moment que no hi havia a la caixa dinamitada uns títols (cent) del Deute Extern Portuguès, ía sèrie, que havien estat en aquesta caixa; que no es va trobar senyal de ningú sospitós en la cerca que hi va haver immediatament als encontorns de la casa; que tots els títols robats, verificats els seus nombres amb una llista que existia en poder del propietari dels títols, van ser posats en circulació bancària de la plaça sense que cap d’aquests no fos pescat en el procés d’endossament. De fets, simplement fets, només hi ha aquests. Tota la resta que es vulgui fer passar per fet és simplement deducció.

Establerts els fets indiscutibles, arribem al segon temps de la investigació. Aquest temps consisteix en el següent: descobrir quina és la hipòtesi que lliga i explica més completament els fets indiscutibles. Però, descoberta aquesta hipòtesi, caldrà investigar quines altres hipòtesis hi ha que també, encara que amb menys probabilitat aparent, s’ajustin al conjunt dels mateixos fets. I aquestes hipòtesis es determinen per un procés simple: descoberta la hipòtesi més probable, se n’estableix després la hipòtesi contrària i es verifica quin és el grau de probabilitat que correspon a aquesta hipòtesi contrària. Això establert, serà possible anar cap a les altres hipòtesis, és a dir, les que són intermèdies, entre la més probable i la seva contrària, i anar verificant, una a una, quines en són les probabilitats.

En el cas de què tractem, la hipòtesi aparentment més probable és la que tothom va acceptar de seguida, instintivament, trobant-la tan probable que la va prendre, fins i tot, per fet i no per hipòtesi o conclusió. Aquesta hipòtesi és que el robatori va ser executat per un individu o individus, estranys a la Quinta das Vinhas, que van enverinar els gossos, entrant a la casa d’amagat, van posar la dinamita, van robar els títols i després van fugir, prou de pressa per no ser vistos. Coneguda aquesta hipòtesi, establirem la hipòtesi contrària. La hipòtesi contrària és que el robatori no va ser executat per individus estranys, que no hi va haver cap de les circumstàncies aparents aquí indicades. Això constitueix, com veurem, la hipòtesi contrària.

Ara bé, quina probabilitat es pot lligar a aquesta hipòtesi contrària? Com a hipòtesi més probable, més immediata a tots, és que el robatori va ser fet per estranys, i en les circumstàncies indicades, la hipòtesi contrària serà realment probable només en un cas: si va haver-hi la intenció de simular que el robatori fos fet per estranys. En aquest cas, la hipòtesi contrària és probable; tan probable com la primitiva és natural.

Estem, doncs, davant dues hipòtesis probables, i que entre si s’oposen. Quina de les dues és la més probable? Hem de considerar això a la llum de l’examen de les circumstàncies directes del robatori, o sigui, considerant i) el local del robatori, 2) l’hora en què el robatori va ser executat, 3) la naturalesa de l’objecte robat. Són aquests els tres elements materials directes del succés.

El lloc del robatori pot ser considerat sota dos aspectes: el lloc en si mateix, i la tria d’aquest lloc per al robatori; o sigui, el fet de ser executat el robatori al despatx de la Quinta das Vinhas, i el fet de ser la Quinta das Vinhas el lloc escollit per al robatori. Quant al fet que el robatori es donés al despatx de la Quinta, no té res d’extraordinari ja que és allà que hi ha la caixa, i el robatori havia de ser per força allà. Però pel que fa a triar la Quinta das Vinhas com a casa a robar, el cas és diferent. Quina presumpció hi havia que la caixa de la Quinta das Vinhas era més profitosa de robar que qualsevol altra caixa? Quina presumpció d’aquesta mena hi havia per a uns estranys? Qui tingués l’habilitat i els procediments per robar com es va robar en aquest cas, per què triaria la Quinta das Vinhas, quan, sense desaprofitament d’habilitat, ni major risc, obtindria millors avantatges atacant un altre punt? La probabilitat en aquest cas és, doncs, en favor d’una persona no estranya a la casa; capaç de robar aquesta caixa perquè no en té cap més a mà —raó suficient i clara— i sentint-se en la necessitat de simular el robatori d’un estrany per desviar l’atenció de la gent de dintre la casa, entre els quals ell estaria inclòs.

Ara pel que fa a l’hora del robatori. Pel que fa a l’hora del robatori, és més estranya si aquesta va ser obra d’estranys que si va ser obra d’algú de dintre la casa. Un cop entrat a la casa, el lladre estrany deixa passar el temps necessari per tenir la seguretat o una probabilitat gran que estigui tothom dormint.

Per què actuar immediatament, encara que no sabés que havia quedat algú aquí a baix? Per als estranys és l’hora més espantosa que es pugui imaginar. Però per a algú de dintre la casa, que volgués simular un robatori per estranys, l’hora és exactament la que triaria. Era quasi tothom al llit, però encara quedava algú llevat. No hi havia pas tanta gent llevada que es corregués el risc de creuar-se amb algú en disposar les coses per a la simulació; però hi havia un nombre suficient de persones per marcar l’hora —en aquest cas la pretesa hora— del robatori i per donar senyal que s’havia comès el robatori.

La naturalesa de l’objecte robat… Si el robatori va ser executat per estranys, o anaven a robar els títols o no anaven a robar sinó el que trobessin. Contra la hipòtesi que anaven a la bona de Déu, milita la mateixa naturalesa del robatori, i la manera com després va passar-se la matèria robada sembla indicar preparació per disposar-ne.

En tota la investigació d’un fet, la naturalesa del qual es desconeix i es vol saber o l’autor del qual s’ignora i es vol descobrir, el que importa, per sobre i abans de tot, és aïllar-hi qualsevol element que, sent absolutament indubtable, sigui, alhora, inesperat o estrany. Aquest robatori conté dos elements que són inesperats o estranys: les circumstàncies del robatori, i el fet que es van aconseguir endossar els títols sense trobar obstacles. Per un d’aquests dos fets, doncs, cal que iniciem la investigació.

Però, un cop aïllats els fets dels quals no es pot dubtar que es van donar, i que són estranys (presumint, és clar, que n’hi hagi més d’un), triarem, com a autèntic principi de la investigació, aquell d’aquests fets que sigui susceptible de menys interpretacions, ço és, aquell que sembli més misteriós. Ara bé, l’endossament dels títols és susceptible de diverses interpretacions; pot haver-hi un acord amb qualsevol individu en un banc o a la borsa; pot haver-hi qualsevol error a la llista dels títols; pot haver-hi hagut una barata de títols sense que es verifiqués la barata, ni per tant se’n comparessin els nombres. Però sobre les circumstàncies del mateix robatori no hi ha diverses hipòtesis plausibles. Hi ha simplement estranyesa.

Sí. El robatori va ser executat, pel que es va veure, amb un procés sorollós, i l’hora no era prou aviat perquè fos de dia, però tampoc prou tard perquè hi hagués la seguretat que tots a la casa fossin al llit, com efectivament no hi eren. Podent ser oberta la caixa amb diversos processos que no implicaven soroll, va triar-se precisament un procés que en causava; i, a més a més, un procés poc corrent. Resultat: va triar-se un procés poc corrent perquè era innecessari i produïa alarma —exactament les raons contràries a les que portarien a triar un procés poc corrent. Que la intenció era robar els títols és evident, primer, perquè la manera misteriosa com van endossar-se els títols ha d’haver estat, fos la que fos, objecte de preparació; segon, perquè, sent el robatori executat amb gent dintre la casa, no hi havia temps per robar més que els títols.

Ara bé, aquestes circumstàncies ens porten a una conclusió: que el procés utilitzat per al robatori va ser utilitzat precisament per donar l’alarma. Ara bé, no es dóna l’alarma sinó amb un fi: per enganyar sobre l’hora del robatori. I, si considerem que el procés de robatori, una deflagració amb metxa, és una cosa que pot ser disposada per una persona per produir resultat quan aquesta persona no hi sigui present, arribem a una altra i ulterior conclusió: que el robatori no va ser executat amb la deflagració de dinamita. Si no ho va ser, és perquè va ser amb clau falsa i si va ser amb clau falsa, qui va robar era una persona de la casa, que, amb la deflagració, va voler donar la idea que qui havia robat era una persona de fora. Però, si aquesta persona volia donar la idea que el que robava no era ell, hauria de completar la seva escena amb el compte d’estar on el veiessin en el moment de la deflagració i assegurar-se a si mateix una coartada suficient. A l’instant de la deflagració era tothom al llit menys dues persones: el pare Borba i Sa E. I, com que ell era el propietari dels títols, la primera sospita recau sobre Sa E.

Perquè la sospita es confirmi, o es confirmi més, cal veure, primer, si, una mica abans de produir-se la deflagració, Sa E. va sortir del menjador amb qualsevol pretext i es va entretenir prou per disposar l’escena. Ara bé, Sa E. va sortir amb pretext directe —haver deixat una cigarrera a l’habitació del sotsoficial— i va entretenir-se prou per disposar l’escena completa, d’altra banda cosa de minuts sobretot per a qui, tenint-ho tot estudiat, actua ràpidament.

5

(Parla l’enginyer Augusto Claro).

El Dr. Quaresma va separar les mans de l’esquena, va mirar sense expressió i ràpidament cap a mi, i, estirant la mà dreta de cop, va tocar-me l’espatlla. Després va tornar a la posició en què estava, amb les mans un altre cop a l’esquena, agafades, i els ulls perduts sobre el Tejo.

Com una bombolla de sabó, va rebentar-se’m l’ànima, sense soroll, dintre meu. Vaig quedar suspès d’un buit interior, sense raó, sense parla, sense gest. Si el Dr. Quaresma hagués dit qualsevol cosa, jo hauria contestat qualsevol cosa; hauria tingut a què adaptar la meva raó i la meva veu. Al silenci no vaig poder-hi contestar res. El seu gest era guillotinador. En el llarg espai d’uns breus segons vaig intentar desesperadament formar una actitud, una paraula, un gest, qualsevol cosa… No vaig poder… i llavors vaig comprendre violentament el que pot en nosaltres, si saben excitar-la, la consciència de la culpabilitat. Hagués estat jo innocent, i alguna cosa hagués dit, alguna cosa hagués passat. Amb cada fracció de segon del meu silenci la meva culpabilitat omplia l’espai. Amb cada fracció de la meva consciència d’aquest silenci augmentava la meva incapacitat de parlar, d’actuar, de defensar-me. La meva derrota era completa. Al final del que devien ser uns quants segons ho vaig reconèixer completament.

El Dr. Quaresma va desviar la mirada del Tejo, però no la va passar per mi. Va girar-se d’esquena al riu, va dir-me, en un to de qui més aviat no diria res que sabés greu: «I si ens n’anéssim?». I, avançant ell cap a l’Arco da Rua Augusta, vaig avançar, silenciós al seu costat, enterrat en mi sota l’acusació definitiva que no havia estat pronunciada.

Al mig de la plaça el Dr. Quaresma va girar la cara, però no els ulls, cap a mi i va dir:

—Què pensa fer?

Vaig tenir moltes ganes de plorar, de demanar-li perdó, a ell, a qui no havia fet res. Durant un moment no vaig poder parlar. Després vaig trobar la meva veu dient-li:

—No ho sé. —I vaig afegir-hi, passat un moment—: El doctor dirà el que vol.

El Dr. Quaresma va mirar llavors de ple cap a mi, i va dir-me amb gran simplicitat:

—No tinc res a dir-hi jo. Com ja ha comprès, he desxifrat, puc dir-li que he desxifrat amb molta facilitat, el seu cas. La resta és cosa seva.

LA CARTA MÀGICA

(Ha desaparegut una carta important, escrita pel pare de l’enginyer Francisco de Almeida e Sá, amb la recomanació que aquest la lliurés a Simas, un amic de l’Àfrica. La carta estava a casa l’Enginyer, a la seva caixa forta particular, d’on havia de treure-la el dia de la visita de Simas. Poc abans de l’arribada d’aquest, l’enginyer va anar amb la seva dona al carrer per comprar-hi pastes per al te. És el que explica l’enginyer al Cap Guedes, a causa de la desaparició insòlita de la carta. Diu a més que havia pensat, abans de sortir, lliurar la carta a la criada).

1

—… llavors la meva dona va agafar la carta i va posar-la sobre una taula petita que hi ha al final de la sala, va cridar la criada, va indicar-li la carta i li va donar ordres, dient-li fins i tot que, si venia qualsevol altra persona, que no se n’anés ni tan sols sabent que nosaltres no hi érem, i si calgués entrar a la sala, ella en tragués discretament la carta i després la donés en mà a en Simas, quan arribés. Després vam tancar la porta amb clau…

»La meva dona va posar la carta sobre la tauleta, repenjada en un gerro, i després va venir cap a la porta de la sala on jo era i va cridar la criada. Va ensenyar-li la carta al final de la sala i li va donar les ordres. Tots nosaltres, jo, la meva dona i la criada, vam veure la carta allà. Després es va tancar la porta amb clau sense que ningú no hi entrés o hi donés un pas per dintre».

—I la clau?

—Es va quedar a la porta. Vam donar una volta a la clau només per evitar que el menut hi entrés. Té prou edat per obrir la porta amb el tirador, però no té prou habilitat, ni tan sols alçada, per girar la clau.

El Cap Guedes va concentrar-se sobre l’enginyer.

—Bé, i després?

—Després la meva dona es va anar a posar el barret i jo vaig anar a beure un got d’aigua al menjador. La criada se’n va anar a la cuina. Vam sortir immediatament.

(La carta desapareix, doncs, d’una habitació tancada amb dues portes que no han estat obertes. A la casa hi viuen, a més del matrimoni, la vella criada i un fill petit. Quan la parella torna del carrer, ja hi és Simas i la criada està trasbalsada perquè, en anar a cercar la carta, no l’ha trobat. El Cap Guedes explica al Dr. Quaresma què en pensa de l’afer).

2

—Vaig considerar el cas d’aquesta manera —va dir en Guedes—. O la carta va treure-la una persona sola, sense combinació amb cap altra, o va treure-la algú en combinació amb alguna altra persona. En la primera hipòtesi, no podia haver estat treta més que per la criada vella, l’única persona que era a casa a aquest efecte, ja que em va semblar que el menut era massa petit per rebre un encàrrec d’aquesta mena i sortir-se’n, si algú l’hi hagués fet. En la segona hipòtesi, i sense parlar mai del menut, és clar, la combinació podia ser una de les següents: entre marit i muller, entre marit i criada, entre els tres i entre en Simas i la criada.

Vaig deixar de banda la hipòtesi de la combinació entre els tres. Amb els tres combinats, no calia ordir un embolic tan misteriós i tan incomprensible; en poc de temps s’ordeix qualsevol cosa amb més traça, qualsevol cosa que, desorientant la policia (si era la intenció consultar-la, com era), en tot cas fes possible que les sospites recaiguessin sobre les persones estranyes a la casa, i no les fes caure només sobre les persones del pis.

Vaig deixar de banda la combinació entre marit i muller, perquè eren absents de casa, i la criada garanteix que la carta era a sobre de la taula quan la porta de la sala es va tancar amb clau. Només podien robar la carta per mitjà de la criada, i això ens portaria a la combinació entre els tres, que jo ja havia deixat de banda.

Més probable era la combinació entre un dels dos cònjuges del matrimoni i la criada i, de les dues hipòtesis, és més probable que la combinació fos entre l’enginyer i la criada, ja que ella era antiga criada de la casa d’ell, i no de la casa de la dona, i la seva abnegació era doncs naturalment molt més gran per ell que per la dona, fos quina fos l’abnegació per aquesta. Per altre cantó, les circumstàncies apunten més cap a una combinació en què la dona estigués implicada: és ella qui havia tingut la idea histèrica, o fingidament histèrica, d’anar a passejar de manera que en Simas no els trobés a casa; és ella qui havia tingut la idea de posar la carta sobre de la taula i tancar la porta amb clau, és a dir, d’arreglar l’escena on es va donar tot aquest embolic. Però no em sembla probable que la dona establís amb l’antiga criada dels pares del marit, abnegada com era amb ell, una combinació que, fos quina fos, anava dirigida contra el marit de totes les maneres. Així, sense ser del tot impossible, les dues hipòtesis eren improbables. I vaig considerar-les-hi encara més quan vaig reflexionar que s’alçava la inutilitat d’ordir un misteri d’aquesta mena, i de fer-ne dependre l’execució d’una criada, que calia suposar que no podria resistir gaire un interrogatori de la policia.

Pel que fa a la hipòtesi d’una combinació entre la criada i en Simas, vaig deixar-la també de banda: la criada poc coneixia en Simas, i, encara que aquí no hi hagués gaire absurd o misteri, com que la carta havia de desaparèixer en condicions creades per altres, tot i així hi havia unes quantes maneres molt més pràctiques d’ordir el cas i aquest embolic no era de la mena que se li acuden a una criatura toixa com la criada ni a un home de negocis com en Simas.

Tot plegat em va dur a considerar com de màxima probabilitat que la carta hagués estat treta per una persona sola, que actués independentment. El marit i la muller no eren, amb seguretat, ja que eren fora de casa. Calia, doncs, escollir entre la criada i en Simas. La criada, tanmateix, va dir que quan va obrir la porta va veure que la carta no estava sobre la taula. En Simas ni tan sols havia entrat a la sala. Estem doncs en la hipòtesi que la criada va treure la carta, i pel seu compte, o si no per compte de qualsevol persona que no està entre les que coneixem. No veig manera, en bona lògica, de fugir d’això.

Ara bé, doctor, confesso que els meus dos interrogatoris de la criada no m’han deixat gaire satisfet amb aquesta hipòtesi, malgrat que no hi vegi hipòtesi millor. El doctor sap que estic molt acostumat a tractar amb criminals baixos, és a dir, vulgars o gent del poble, i que conec molt bé tota aquesta gent. A vegades tenen astúcies que enganyen persones molt més intel·ligents que jo, però a mi és estrany que m’enganyin. I, doctor, això no és cap argument, sinó una certesa meva, la meva impressió directa de la criada és que ella no va tenir res a veure amb el cas. I en aquestes estic.

Guedes va tirar el cigarret al cendrer i va posar les mans als genolls. Quaresma va somriure-li i va fer una pipada al puro.

—Tot plegat és perfectament lògic, però Déu n’hi do d’inconclusiu.

—Absolutament inconclusiu… I he vingut aquí a empipar el doctor per veure si em deia si hi ha algun procés d’investigació, alguna orientació que jo pugui tenir per estar almenys en la pista del misteri. El doctor creu possible, almenys amb les dades que tinc, resoldre el misteri?

—Ja l’he resolt —va dir el Dr. Quaresma.

—Com? —va mig cridar en Guedes.

—Les dades són absolutament suficients per a la solució total del misteri. Ja l’he resolt totalment.

—Totalment en quin sentit, doctor?…

—En el sentit que sé qui va treure la carta, com la va treure i quin n’era el contingut.

3

—En tot cas on hi ha crim, o es presumeix que hi ha crim —va dir el Dr. Quaresma—, cal considerar, després que el fet és definitivament establert, cinc circumstàncies diferents, totes elles relatives al crim, o al suposat crim, i totes elles relacionades entre si, de manera que, ignorades unes, s’hi pugui arribar per mitjà de les que són conegudes. I el procés serà sempre el mateix: primer, determinar bé quines d’aquestes circumstàncies són conegudes; segon, sent aquestes conegudes, determinar si són del tot conegudes, o si no ho són del tot; tercer, fer per tornar del tot conegudes aquelles circumstàncies que ho siguin imperfectament. Això fet, estem en un altre capítol de la investigació lògica; per ara limitem-nos a aquest.

Les cinc circumstàncies, de què he parlat, relativament a un crim, o presumpció de crim, són les següents: primer, on es va cometre; segon, quan es va cometre; tercer, com es va cometre; quart, per què es va cometre; cinquè, qui el va cometre. Les dues primeres circumstàncies són materials; les dues últimes, immaterials; la tercera participa de les dues.

En el cas present, i partint del principi acceptable, encara que no en puguem dir definitivament establert (aquesta és la conclusió que produeixen els testimonis directes), que el crim (ço és, el robatori de la carta; considerem-ho així, sense més examen de moment) es va executar a la sala de casa l’enginyer, i entre les hores de la sortida d’ell i la dona i l’arribada del destinatari de la carta, sabem ja, perfectament, l’on i el quan del crim. Si no hi ha cap vici, o falsificació del testimoni, tenim aquests dos punts establerts.

Els altres tres punts, tanmateix, són foscos. No sabem, per començar, com es va treure la carta; no sabem, atès que en desconeixem, fins i tot per presumpció, el contingut, per quin motiu va ser treta; ni sabem qui la va treure.

Aquests tres punts, dic, són foscos. Vegem, tanmateix, si són igualment foscos. Tot seguit, a primera vista, descobrim una cosa: que, mentre que l’autor del crim és desconegut i que el motiu del crim és desconegut, la forma del crim no només és desconeguda, sinó que és estranya. Ara bé, el fet de ser estranya ja és alguna cosa; del que se’n sap que és estrany, no es pot dir que no se’n sap res, per la mateixa raó que se sap que és estrany, i això ja és saber-ne alguna cosa.

Entrem ara al segon estadi de la nostra investigació. Es resumeix en dos processos lògics: primer, quin dels elements desconeguts és menys desconegut? Segon, quin dels elements desconeguts és més estrany? El més estrany serà més fàcil com a element d’investigació, perquè, com més estrany és el fet, en menor nombre són les hipòtesis que el poden explicar.

—Per què, doctor? —va preguntar Guedes.

—Per què, què? —va interrogar el Dr. Quaresma.

—Per què, com més estrany és un fet, menor és el nombre d’hipòtesis per explicar-lo?

—Perquè l’estrany és el no vulgar, i evidentment hi ha menys causes per al no vulgar que per al vulgar. Si demà apareix mort en un carrer de Lisboa un home que han assassinat d’una ganivetada, vostè, només per la ganivetada (no em refereixo ara a la identitat de l’home i les conclusions que se’n poden treure), no podria concloure gaire cosa pel que fa a la naturalesa criminal. Si aquest home hagués estat mort per una punyalada d’un punyal prim, per força es restringiria el nombre de criminals possibles. Si hagués estat mort per una fletxa, podria haver-hi dificultat material per encertar el criminal, però no hi hauria dificultat per eliminar immediatament un gran nombre de criminals. Comprèn, oi?

—Perfectament.

—Ara bé, en aquest cas —va prosseguir Quaresma— el poc que se’n coneix i l’estranyesa es reuneixen en el mateix element d’investigació: en la manera com el crim es va executar. És sobre aquest element, doncs, que ha d’incidir el seguiment de la nostra investigació.

Vegem bé en què consisteix l’estranyesa. Consisteix en la desaparició d’una carta d’una habitació hermèticament tancada. Estrenyem més, lògicament: es tracta de la desaparició d’un objecte inanimat d’una habitació tancada. I ara, estimat Guedes, estrenyem encara més, i arribem al punt que vostè no va veure. Aquest punt és la naturalesa de l’objecte desaparegut. Vostè va considerar la desaparició d’una carta d’una habitació tancada com a anàloga a la desaparició de qualsevol objecte inanimat d’una habitació tancada. Vostè no va considerar que una carta és un objecte especial, si se’n mira la capacitat cúbica. Sí, una carta no és un cadàver ni una caixa: és un objecte petit, principalment caracteritzat, en general, per la seva extremada planor. En poques paraules, una carta és un objecte inanimat que surt per una escletxa, per una ranura, mentre que no passa el mateix amb objectes, inanimats o no, de major gruix.

—Carai! —va dir el Cap Guedes—. Tinc ganes d’anar a aprendre a caminar.

—Això és simple, no? —va preguntar Quaresma.

—No me’n parli més, doctor! Continuï…

—El problema, vist així, es transforma a l’acte. No es tracta de la desaparició d’un objecte d’una habitació hermèticament tancada. Es tracta de la desaparició d’un objecte pla, que si a l’habitació hi ha escletxes o ranures, per on càpiga, no desapareix d’una habitació hermèticament tancada pel que fa a aquest objecte. Ho he exposat bé?

—Més que molt bé, doctor. Continuï endavant…

—Ara bé, quines escletxes o ranures hi havia a la sala de l’enginyer? Amb les finestres tancades, cal presumir que allà no n’hi havia cap. La casa, pel que em diu vostè, és de bona construcció, i en aquestes cases les finestres estan pensades en aquest sentit; a més d’això, la sortida per les finestres no sembla gaire indicada, atès que no són de balcó i que estan en un segon pis alt.

Ens queden les escletxes o ranures per sota de les portes, i aquestes existeixen amb seguretat, perquè a tot arreu existeixen, excepte on una catifa o linòleum s’ajusta fins a la porta, i, encara així, és incòmode si aquesta no obre cap enfora. Podem resumir, doncs, que hi ha dues sortides possibles per a una carta, en aquella habitació ja no hermèticament tancada: l’escletxa per sota la porta d’entrada i l’escletxa per sota de la porta tancada. Ara bé, com que és la porta tancada la que està en línia amb la taula petita on s’havia posat la carta, és l’escletxa que hi ha sota d’aquesta porta la que està naturalment indicada com a punt de sortida possible.

Considerem, ara, de quina manera es pot fer sortir la carta de sobre de la taula cap a fora de l’habitació, a través d’aquesta escletxa per sota d’aquesta porta. No hi ha gaire cosa a pensar: un fil lligat a la carta amb una agulla o qualsevol altre lligam de poc volum i altura; aquest fil, preliminarment preparat, passat del corredor, per sota de la porta, fins a la taula (amb l’agulla a la punta) la col·locació de la carta sobre la taula, agafant-la a l’agulla que ja estaria allà; tancada la porta, la persona que preparava tot això sortia cap al corredor, estirava el fil i la carta era remolcada per la sala, passava per sota la porta i desapareixia per sempre. Ara bé…

El Cap Guedes va aixecar-se de la cadira, vermell com un pebrot i, clavant un formidable cop de puny a la taula, va pronunciar una sèrie d’exclamacions que, com que constaven principalment de paraules excloses dels diccionaris corrents, i aquesta narració no pretén sinó servir-se de les comunes, no es transcriuran aquí.

—Perdó, doctor… —va dir Guedes, i va tornar a seure.

—Una cosa facilitava extraordinàriament aquesta maniobra; vull creure, fins i tot, que potser va ser el que d’alguna manera va suggerir-la: el color comú de la catifa de la sala i el tapet de la taula. Un fil de torçal verd fort, o un fil de torçal verd vulgar duplicat, qualsevol d’aquestes coses serviria.

I, ara, havent determinat l’únic model probable de com la carta va ser extreta de l’habitació pseudotancada, aclarirem immediatament qui la’n va treure. Va ser la persona que la hi va posar. I quan veiem que aquesta persona va ser la que va suscitar la idea del passeig i de l’absència quan arribés en Simas; quan notem que aquesta persona és de temperament histèric, i, per tant, predisposada a coses imaginàries i desvariejades, la desaparició de la carta queda no solament resolta, sinó nítidament explicada, en la seva forma i en la raó de la seva forma.

Arribem, doncs, a dues conclusions: sabem com va treure’s la carta, i sabem que qui la va treure va ser la dona de l’enginyer.

El puro de Quaresma va apagar-se. En la suspensió de l’argument l’endevinallista va encendre un nou misto i va reanimar la vida de la nicotina. Però, abans de tornar a parlar, Guedes, que havia estat encara en un crepuscle d’apoplexia d’estupefacció i d’imaginació, va tornar a explotar.

4

(Parla Quaresma).

—Hi ha tres estats mentals diferents, bé que es confonen a les fronteres, com tot. Hi ha l’estat mental anormal però no boig, i hi ha l’estat mental de bogeria.

Què és l’estat mental normal? És aquell en què hi ha un equilibri dels elements mentals, una harmonia entre ells, de manera que els actes de l’individu no es distingeixen dels actes de la generalitat dels individus, en tipus, almenys, si no en qualitat.

És evident que els elements mentals varien de grau d’home en home, i no hi ha elements mentals igualment desenvolupats en el mateix home. Si és així, en què consisteix l’anomenada normalitat, o sigui l’equilibri entre aquests elements, necessàriament més accentuats els uns que els altres? Com neix harmonia de la desigualtat? Del fet, evidentment, que aquesta desigualtat és limitada, i que cap element no és deficient o excedent en relació amb els altres, fins al punt que pertorbi l’harmonia. I què és pertorbar l’harmonia? És que aquesta deficiència o excedència es manifesti de tal manera que destorbi l’activitat d’altres elements. Quan, per exemple, l’instint de guany està desenvolupat fins al punt que destorba l’acció del sentit moral o social, o concomitantment, l’instint moral o social està atrofiat fins al punt que no inhibeix el sentit de guany, hi ha una ruptura d’equilibri, i l’individu, en qui passa això, és un anormal.

Suposem, tanmateix, que l’element mental emergent, per excedència o per deficiència, és excessivament emergent. En comptes de destorbar aquest o aquell altre element mental en la seva acció, en destorbarà més d’un, i així, en el progrés de l’escala de la anormalitat, l’emergència d’aquest element anirà envaint tot l’esperit sencer. Aquesta invasió de tot l’esperit sencer, per un element mental excessivament deprimit o exaltat és el que se’n diu la bogeria. Així com entre certs estats d’anormalitat no hi ha distinció gaire fàcil, tampoc entre els estats greus d’anormalitat i els estats primitius de la bogeria no és, doncs, fàcil la distinció.

Ara bé, la invasió de tot l’esperit sencer, per la deficiència o excedència d’un element, es revela d’una de tres maneres diferents: per la depressió mental, com en la idiotesa i la demència; per la confusió mental, com en les bogeries que tenen per distintiu el deliri o la pertorbació general de l’esperit; i per la viciació central de l’esperit, com en la dita bogeria lúcida o paranoia.

La bogeria es caracteritza, essencialment, per la pèrdua d’adaptació mental al que en diem la realitat, o sigui per la incapacitat de distingir entre els fenòmens subjectius. La bogeria és somiar despert sense adonar-se’n.

En l’home normal, els motius de l’acció són normals i les maneres d’executar també són normals. L’home normal és vulgar en els seus motius i acció i banal en la manera d’executar-los. En l’home anormal, però no boig, o els motius són anormals i l’execució és normal, o els motius són normals i l’execució és anormal.

En l’home normal hi ha una adaptació entre el motiu i l’execució; en l’anormal hi ha una inadaptació; en el boig hi ha una adaptació falsa.

En l’home normal, els motius d’acció són normals i els processos normals també; hi ha una adaptació d’uns a altres. En l’home anormal però no boig, els motius són anormals i els processos corresponentment anormals, hi ha la mateixa adaptació entre uns i altres. En el boig aquesta adaptació cessa; i, siguin els motius normals o anormals, i els processos normals o anormals, o tenim un motiu normal amb un procés anormal, o tenim un motiu anormal amb un procés normal, o tenim un motiu anormal amb un procés anormal, també, però no ajustat a aquest motiu.

N’hi donaré un exemple en què això li apareixerà clar. Un individu va per un carrer, i un altre, en passar, li trepitja un peu. L’home normal sent el dolor, protesta i s’irrita més o menys, d’acord amb el seu temperament particular, però la seva irritació no excedeix un cert límit. L’home anormal (si la seva anormalitat és d’aquesta mena, ben entès) s’irrita violentament, i o esbronca el trepitjador amb una excessivitat que el cas no justifica, o fins i tot, sense més ni més, es tira sobre l’ofenedor. Aquí la anormalitat consisteix en l’excés d’irritació sentit, però, admès aquest excés d’irritació, la violència està perfectament d’acord amb ell, perquè l’home normal, si hagués sentit aquell excés d’irritació, actuaria de la mateixa manera. Suposem, tanmateix, que l’individu que l’ha trepitjat s’irrita, calla la seva irritació, mira l’individu que l’ha trepitjat, i segueix meditant-hi, arribant al final a construir dintre seu una llarga història en què el transeünt casual és emissari de determinats enemics seus que li han encarregat trepitjar-li el peu per esguerrar-li el dia o per molestar-lo. Aquí la reacció a l’estímul exterior està del tot fora de conformitat amb l’estímul.

Em refereixo, és clar, a un tipus especial de bogeria. El trepitjat pot estar boig o reaccionar simplement com un home normal, o com l’home simplement anormal; només que la seva bogeria no és de la mena de reaccionar bojament en un cas d’aquests.

En el cas d’aquesta dona, què faria una dona normal? Procuraria obtenir la carta per un mitjà normal; això fallant, desistiria d’obtenir-la i confiaria que no en resultés res, o es resignaria al destí que li cauria a sobre: podria, fins i tot, en una exaltació passatgera, fugir o suïcidar-se. Seria un episodi anormal dintre la normalitat, però la anormalitat vindria de les circumstàncies, no de la persona.

En el cas d’aquesta dona, què faria una dona anormal? Donada la gravetat del cas, actuaria d’una manera extravagant i anormal, però conforme a la seva pertorbació. En altres paraules, actuaria com una dona normal, però excessivament. O fugiria o es mataria tot seguit, abans i tot de veure nítidament el desastre; o intentaria obtenir la carta per arts de fascinació i seducció, preparades com pogués i sota la pressió de la gravetat de l’afer; o robaria la carta amb un cop d’audàcia arriscat; o administraria alguna droga al marit, per treure-li les claus de la caixa forta i robar la carta. Reaccionaria com una persona normal, només que amb més audàcia, amb més tensió, o més subtilesa.

En el cas d’aquesta dona, què faria una dona boja? En el cas de la bogeria de depressió, no faria res. En el cas de la bogeria de pertorbació, o enfolliria més, o enfolliria de cop, si encara no estigués plenament boja; en el cas de la bogeria lúcida, procuraria complicar l’assumpte amb qualsevol estratagema absurd i prolix, o procuraria robar la carta amb qualsevol estratagema extravagant però banal. Però banal, estimat Guedes: crido la seva atenció sobre això. L’astúcia del boig és complexa, subtil, però sense originalitat. Això es veu bé en les composicions literàries dels alienats: són extravagants d’idees o d’expressió, però, en el fons, d’una gran banalitat. I així s’entén que ha de ser; és en les esferes mentals superiors que s’elabora l’originalitat, i són precisament les esferes mentals superiors les que són endarrerides per la bogeria. Queden les esferes mentals inferiors, l’activitat de les quals és purament imitativa.

—Però llavors, doctor…

—Exactament… Vostè dirà que l’acte d’aquesta dona no està en cap dels tres casos, que ni és l’acte d’una dona normal, ni d’una dona anormal, ni d’una dona boja.

—Exacte, però llavors què dimoni…

—Ara bé, aquest mateix és el punt que volia deixar clar, que l’acte d’aquesta dona no és conforme a cap dels tres tipus de mentalitat humana. És anormal en un altre sentit, en el sentit lògic, i no psicològic, com si diguéssim.

Quaresma va tornar a encendre el puro, mentre Guedes no li treia de sobre l’expressió atenta dels ulls.

—Si aquesta dona va procedir d’una manera que no és conforme a cap dels tres tipus de mentalitat humana és que està actualment fora d’aquests tres tipus. Això vol dir que està en algun punt intermedi entre dos d’aquests tipus. Ara bé, quins són els distintius característics del procés que ella va utilitzar per robar la carta? Són, evidentment, l’extravagància innecessària, i la perfecta habilitat o astúcia amb què aquesta extravagància es va posar en pràctica. L’extravagància innecessària és el característic de Tacte normal. L’habilitat, o astúcia, pot ser característica de la normalitat o la bogeria. En tots dos casos, tanmateix, l’astúcia és banal; i aquí l’astúcia era banal; l’extravagància està en el procés, ja que l’habilitat amb què es va posar en pràctica no se surt de la banalitat. Crido la seva atenció sobre aquest fet: l’habilitat de portar el marit a sortir amb ella aquell dia, tot l’aparat de posar la carta sobre la taula, recomanar compte a la criada i tota la resta, són actes d’astúcia banal; simplement s’ajusten a un procés anormal fonamental. Però l’astúcia banal de l’individu normal i l’astúcia banal del boig difereixen en un punt: l’astúcia banal del normal és banal perquè el normal fa servir processos banals, i per això els posa en pràctica banalment; l’astúcia del boig és banal perquè la ruïna mental no li permet l’ús de l’originalitat. I l’astúcia del boig s’ajusta sempre a processos bojos o motius bojos. Vet aquí, doncs, o una astúcia banal ajuntant-se a un procés anormal, o una astúcia de boig ajuntant-se a un procés anormal. Ara bé, l’astúcia és un ús de la intel·ligència, i l’ús de la intel·ligència difereix, de l’home normal al boig, en el fet que en el boig aquesta serveix només per donar expressió a la bogeria, mentre que en l’home normal aquesta és no solament expressiva, sinó inhibidora, ja que són aquestes, excepte en el boig (on la inhibició ha acabat), les dues funcions de la intel·ligència. Si, per tant, l’astúcia d’aquesta dona fos normal, el primer resultat seria rebutjar el procés extravagant de robar la carta, inhibir l’impuls que suggeria que ella la robés així. Com que el que va passar no és això, com que l’astúcia era expressiva i no inhibitiva també, verifiquem que l’acte d’aquesta dona és un acte d’una persona que està en el punt intermedi entre la anormalitat i la bogeria.

Ara bé, estimat Guedes, no hi ha classe mental intermèdia entre la anormalitat i la bogeria.

—Maco! —va exclamar Guedes—. Això sí que és clar com l’aigua!

—Ara veurà com ho és —va contestar Quaresma rient—. No hi ha classe intermèdia entre la anormalitat i la bogeria, perquè no hi ha punt fix entre les dues. L’espai entre les dues és dinàmic i no estàtic. Estar entre la anormalitat i la bogeria, no vol dir estar entre la anormalitat i la bogeria: vol dir estar passant de la anormalitat a la bogeria. Aquest fet, estimat Guedes, és l’últim acte racional d’aquesta pobra dona. En tot cas, la paranoia seria inevitable, però crec que aquest incident de la carta la farà aparèixer més aviat. El més greu del cas és l’èxit del robatori.

—Aquesta sí que és bona! Per què?

—Perquè significarà l’exagerada autofília, que és un dels fenòmens mentals en què s’assenta la paranoia. Aquesta dona està avui plena d’alegria pel que ha aconseguit fer. Se sent superior a tots en la família. La seva tendència a manar i dominar s’agreujarà d’avui en endavant. Aquesta major pressió de domini aixecarà oposicions; fluixes o no, però n’aixecarà. Gradualment la vida familiar es tornarà més difícil; aquestes oposicions i resistències, per fluixes que siguin, s’aniran accentuant, i sobretot s’aniran accentuant per a aquella ànima concentrada en ella mateixa. Ella callarà més la pressió; les resistències augmentaran, per fluixes que siguin sempre. Llavors aquesta dona sentirà que té al seu voltant només enemics. Començarà a pensar el que ells li voldran fer. I la paranoia entrarà llavors en la fase persecutòria. En altres paraules, la bogeria estarà declarada.

—És una sort per a la família, no en dubti! —va dir Guedes—. El que compta és que la posen en un manicomi i llestos.

—No tan llestos com vostè creu. En primer lloc, amb la paranoia no es donen cops de cap a les parets, ni es diuen disbarats. L’esperit, centralment viciat, està perfectament lúcid a la superfície; el raciocini sobretot, pel qual la majoria dels llecs mesura la bogeria, estarà intacte. Simplement, raonarà sempre sobre dades falses, provinents d’un estat al·lucinatori central. Ella anirà a un manicomi, sí, després de l’examen clínic que seguirà l’assassinat que ella executarà, o (i tant de bo que sigui així) només intenti executar.

—Com? El doctor preveu que intentarà matar algú?

—En tinc la certesa absoluta. La força de la mentalitat d’ella, l’habilitat real que ella té són les característiques, no del simple perseguit, sinó del perseguit-perseguidor, és a dir, del perseguit criminal. Fixi’s vostè: l’esperit d’ella continuarà lúcid, l’astúcia en perfecta salut. Ara bé, imagini vostè una criatura que va inventar aquest robatori de la carta aplicant aquesta mateixa astúcia a assassinar algú.

El Cap Guedes es va passar la mà pel cap.

—Caram! —va dir—. És engrescador. I a qui aquest dimoni engega el tret?

—No engega cap tret. L’arma serà el verí.

—La més simpàtica de totes… Apa!… I per què el verí, doctor?

—Comprengui: una cosa és la mentalitat típica del boig, en aquest cas la de la paranoia, una altra cosa són les qualitats temperamentals de la persona, independentment de la seva bogeria i les qualitats especials provinents d’aquesta bogeria. Tal com hi ha bojos alts i baixos, rossos i morens, també hi ha bojos violents per temperament i bojos astuts per temperament. Evidentment que l’operació de la bogeria, sent idèntica en uns i altres quant als resultats generals, assolirà aquests resultats generals amb mitjans provinents del temperament particular de cada boig. Aquesta dona té la mentalitat que acabarà en la paranoia de perseguit-perseguidor. Per aquest cantó la seva mentalitat la porta a l’assassinat, a més que la seva duresa, la seva fredor naturals, intensifiquen la amoralitat d’aquesta mena de bogeria. Però, i a part d’això, per temperament ella és, no una expansiva i violenta, com podria ser, sinó una reservada i astuta. Aquest mateix cas de la carta ens ho ha mostrat a bastament. Quan ella, per tant, arribi al punt de bogeria necessari per voler matar, per trobar necessari matar (això segons la mentalitat d’ella), ella buscarà la manera de matar d’acord amb l’astúcia i la subtilesa, i aquesta manera és el verí, que obtindrà amb gran facilitat, donada aquesta mateixa astúcia. S’hi afegeix que, sent dona, tendirà ja, per sexe, cap a les formes de crim característiques d’aquest sexe, i el verí, la droga, és l’arma que més fàcilment acudeix al sexe astut.

—I qui enverinarà, doctor? El seu raciocini pot arribar fins aquí?

—No sé ben bé si hi arriba, Guedes. Però vull creure que puc arribar-hi. Ha d’enverinar el marit… Prou crec que sent quasi fatal la conclusió que ella arribarà a l’assassinat, cal concloure que matarà el marit. Vegem-ho bé. És al marit que està lligada, i per tant en el marit que veurà la major oposició a començar a imaginar enemistats. És alliberant-se del marit que se sentirà lliure. És al marit a qui ella més domina i en la resistència del qual sentirà més viva la suposada enemistat. Les resistències alienes (de la criada, del mateix menut, de qui sigui) les atribuirà a maniobres del marit. A més d’això, a ella no li agrada ell. Tot això es concentrarà en un propòsit ferm que, no en tinc cap dubte, ella executarà amb gran seguretat i fermesa. La paranoia no perjudica els moviments mentals…

EL CAS VARGAS ^[17]

1

La manera d’investigar un cas d’aquests és, va començar Quaresma, per tres estadis de raciocini. El primer és determinar si de fet va haver-hi robatori. El segon és, un cop això determinat positivament, determinar com, quan i per què el crim es va executar. El tercer és, per mitjà dels elements recollits en el decurs d’aquests dos estadis d’investigació, i sobretot del segon, determinar qui va practicar el crim.

El raciocini, o més àmpliament la intel·ligència, treballa sobre sensacions, dades proporcionades pels sentits, nostres o aliens, de les quals jurídicament se’n diu testimoni. Quan, un cop, el raciocini treballa sobre aquestes dades, sospesant el que val el testimoni, comparant-ne uns amb altres, i, quan això sigui possible, amb unes dades anar obtenint-ne altres fins llavors desconegudes, arribem a la possessió del que en diem «fets». Del raciocini que, treballant sobre les bases dels sentits, n’extreu els fets, en podem dir el raciocini concret.

Quan les dades procedeixen de testimonis verificadament segurs; quan comparades entre si no hi ha contradicció entre elles; quan, en si mateixes, o amb altres al descobriment de les quals condueixen, són prou abundants perquè els fets resultants formin un conjunt coherent, harmònic i lògic, que ens permeti indubtablement verificar quina en va ser la naturalesa, causa i fins, l’esdeveniment de què aquests fets són els detalls, llavors la investigació està acabada i n’hi ha prou amb el raciocini per concloure.

Rares vegades, tanmateix, i en rars casos això s’esdevé, a menys que l’esdeveniment no sigui simple, és a dir, format per un petit nombre de detalls, i aquests fàcilment verificables. Si el cas és més complex i fosc hem de lluitar amb les dificultats de la inseguretat dels testimonis… l’escassetat de dades, cosa que fa difícil que es comparin entre si, i la falta de relació entre elles, cosa que fa difícil que a través d’elles se’n descobreixin altres encara ocultes. Ara bé, en casos de crim, les dades tendeixen a ser dubtoses, escasses, mal relacionades. Qui comet un crim, tret de si fos un crim brusc, de passió o bogeria, procura deixar el menor nombre possible de pistes… D’aquí l’escassetat de dades, i, en virtut d’aquesta escassetat, la falta de relació entre elles, ja que entre el que és en petit nombre, les relacions han de ser necessàriament en petit nombre també. Finalment, en cas de crim, tendeixen a abundar les raons per tenir testimonis dubtosos. El caràcter secret del crim contribueix que el que se n’observa sigui observat imperfectament; el caràcter interessant del crim tendeix a produir testimonis de naturalesa involuntàriament conjectural, pels elements i motius que suggereix…

És en aquesta alçada, que, com a últim recurs lògic, hem d’apel·lar al raciocini abstracte. El raciocini abstracte fa servir un o més de tres processos: el procés psicològic, el procés hipotètic i el procés històric.

El procés psicològic és un simple desenvolupament de l’acció del raciocini concret; consisteix a aprofundir l’analogia de les dades, no per saber quina va ser la naturalesa de l’esdeveniment, sinó quin va ser l’estat mental que va produir, o els estats mentals que van produir aquest esdeveniment. Cert testimoni diu que cert fet es va donar a les quatre de la tarda; un altre diu que es va donar a dos quarts de cinc. El raciocini concret procura determinar en quina d’aquestes hores es va donar l’esdeveniment, o més profundament, a quina hora es va donar, ja que pot passar que no hagi estat en cap d’aquelles. El raciocini abstracte procura, sabent que un o tots dos testimonis estan equivocats, saber per què es va equivocar o es van equivocar. El cas pot no tenir importància, i d’aquí, pot tenir-ne.

El procés hipotètic consisteix, basant-nos en pocs fets, o fins i tot dades, que tenim, a formular una hipòtesi del que podria haver passat. Si la comparació de fets o dades, o l’absència de nous fets que necessàriament existirien si la hipòtesi correspongués a la realitat, donen la hipòtesi com a insostenible, llavors es formula una altra hipòtesi, guiant-nos, si és possible, pels lapsus manifestos de la primera; i així successivament, fins a arribar a una hipòtesi que expliqui els fets coneguts, i evoqui fets verificables per conèixer, això fins a haver de desistir perquè cap de les hipòtesis que formulem és sostenible. Aquest procés sembla més imaginatiu que intel·lectual, i pertany més aviat a la naturalesa d’endevinar que d’investigar. No és ben bé així. El producte de la imaginació és, per naturalesa, inapropiat a la realitat; el producte de l’especulació hipotètica hi és essencialment apropiat. En el primer cas la ment treballa sense límits (o sense límits estranys a la pròpia imaginació i l’harmonia i coherència dels seus productes en si mateixos); en el segon cas, treballa amb el límit de les dades o fets, per pocs que siguin, que els serveixen de fonament. A més aquest és un procés d’investigació utilitzat freqüentment en ciència. En les coses, per naturalesa més exactes, hem d’adaptar, per tal com ens falten elements per a la solució pacífica, aquest procés. Si tinguéssim dues equacions amb tres incògnites no podríem resoldre-les algebraicament; si no abdiquem, haurem de procedir per hipòtesis, anant a l’encontre de la solució, com en tot procés hipotètic, per aproximacions.

El procés històric és anàleg a l’hipotètic, tret que se serveix d’exemples passats, en comptes d’exemples conjecturals. Pot donar-se la circumstància que determinat esdeveniment tingui tals similituds amb un altre esdeveniment del mateix ordre del qual hi ha notícies històriques, que a la llum del nostre coneixement de l’anterior podem formular, per a explicació del posterior, una hipòtesi conjectural sí, com totes les hipòtesis, però no imaginativa. Això no vol dir que el procés històric valgui, per si i en si, més que l’hipotètic. Un i altre són aprofitables i fal·libles. Els procés històric sembla ser de simple erudició, però no és ben bé així. El procés històric exigeix, és clar, el coneixement de la història dels assumptes amb què es compara aquell que s’investiga, exactament com el procés hipotètic exigeix imaginació. Però la simple erudició històrica no importa tant com la manera d’usar-la; així com la simple imaginació importa menys que la manera de conduir-la. Cal que anem a buscar un exemple que tingui realment analogia amb el cas que investiguem, i aquesta analogia ni sempre és immediatament visual, ni sempre en els detalls, ni sempre en les persones; a vegades està en les causes amagades, en les intencions a desxifrar, perquè existeix, i l’important és saber veure-la, a través de les diferències, ja que aquestes per força existiran entre els dos casos.

2

Ara bé, els crims son de tres menes: crims de temperament, crims d’impuls i crims d’ocasió. Són crims de temperament aquells que no són suscitats per una circumstància externa que els justifiqui, no diré moralment, ja que res no justifica el crim moralment, sinó intel·lectualment; els crims, vull dir, que tenen una raó de ser no gens proporcional amb ells. L’home que en mata un altre per un motiu trivial, l’home que roba sense necessitat flagrant de diners o podent amb una mica més de treball obtenir diners per processos honestos, aquests homes cometen crims de temperament.

Són crims d’impuls els que són suscitats per circumstàncies externes que, en l’ordre intel·lectual, els justifiquen. L’home que mata la dona que el traeix, la dona que roba per obtenir uns diners que no podria obtenir de cap manera legítimament, o legítimament amb la urgència que un pagament exigeix, aquests homes cometen crims d’impuls.

Són crims d’ocasió aquells en què el motiu no arriba per justificar intel·lectualment el crim, sinó en què es dóna una circumstància externa que exerceix sobre l’individu una temptació tal, que no la pot resistir.

Tenim aquí, evidentment, tres graus de criminalitat latent. Sí, perquè fins i tot en el criminal d’impuls hi ha d’haver criminalitat latent. Entre els homes a qui les dones traeixen, pocs són, al capdavall, els que les maten; entre els homes a qui sorgeix una necessitat urgent de diners, pocs són, al capdavall, els que roben. Hi ha d’haver, doncs, en el criminal d’impuls algun esbós del criminal de temperament. La diferència està en el fet que l’excitació externa ha de ser absolutament forta —o, en altres paraules, un motiu absolutament compel·lent— perquè el crim es realitzi. En el criminal d’ocasió, la predisposició ja ha de ser major, ja que, per definició, l’excitació, o circumstància externa, no té prou força per suscitar, com si diguéssim, al crim. Hem d’admetre, per tant, que el criminal d’ocasió és un criminal de temperament en què existeix normalment una inhibició de la propensió criminal, inhibició aquesta que una circumstància externa sobtadament dissol. En altres paraules, el criminal d’ocasió és un criminal de temperament temperamentalment inhibit.

Comencem per investigar què és un criminal de temperament. Un criminal és, en primer lloc, un anormal; què és un anormal? Un anormal és un ésser que no procedeix habitualment com els altres éssers de la seva espècie; i això vol dir que no és un ésser com els altres de la seva espècie, ja que el procediment habitual neix d’allò que aquest ésser és. Les funcions de la ment —o les qualitats de l’ànima, si es prefereix dir així— són classificades en tres categories diferents: l’intel·lecte, l’emoció i la voluntat. Un anormal serà, per tant, un individu que, o no pensa com els altres, o no sent com els altres, o no vol com els altres, quan no acumuli més que una d’aquestes disparitats de la norma.

Ara bé, la vida és essencialment acció, i l’acció procedeix de la voluntat. La voluntat, al seu torn, és suscitada per una emoció, ja que la simple idea, o representació no produeix voluntat, sinó a través de l’emoció, que és la raó de ser de l’acció.

Ara bé, aquestes tres funcions de la ment es relacionen entre si de la manera següent: sorgeix una representació de la idea (intel·lecte); aquesta idea produeix una emoció qualsevol, aquesta emoció produeix un acte, ço és, suscita un impuls de la voluntat, i l’acte és simple o complet, feble o fort, orientat en aquest o aquell sentit, conforme a l’emoció que la representació va suscitar. Això, tanmateix, si l’intel·lecte, emoció i voluntat funcionen normalment. Com que la vida és essencialment acció, és per la voluntat que pertanyen a la vida, ço és, és per la voluntat que estem lligats als altres; quasi es podria dir, fent servir una frase paradoxal, que és per la voluntat que som uns altres. Per l’intel·lecte, que és a l’altre extrem, estem almenys lligats als altres; és en les nostres representacions que som més nosaltres, pel mateix fet que som intransmissiblement… L’emoció és a mig camí.

Tenim, doncs, que el criminal és un dèbil de la voluntat, no de la voluntat funcional, com en aquesta seria dèbil un neurastènic, sinó de la voluntat essencial. No és la força de la voluntat la que està malalta en el criminal, com està en el neurastènic; és la mateixa estructura de la voluntat la que està afectada.

3

L’home, com d’altra banda tots els animals, té una vida psíquica o mental composta de dos elements oposats: aquell element, vulgarment resumit en l’expressió «els sentits», per la qual entra en contacte amb el món anomenat extern, n’agafa coneixement i s’hi relaciona; i aquell altre element que va des de la consciència de si fins a la intel·ligència abstracta, pel qual entra en contacte amb el món que en podem dir intern; el món de les seves imaginacions, les seves idees, el seu ésser, com el pensa i el sent.

Aquests dos elements són necessaris a la vida de l’home, i tots dos són necessaris en igual proporció, ço és, funcionant amb igual intensitat, ja que, si no fos així, es produiria un desequilibri. Perquè hi hagi, tanmateix, equilibri entre dues coses, cal que entre elles hi hagi una relació. Perquè dos cossos s’equilibrin en els dos plats de la balança, cal que hi hagi la balança. I això vol dir que en el fons, en la realitat, la vida psíquica de l’home es compon, no solament dels dos elements que primerament es noten, sinó de tres: aquests i un tercer que en direm el sentit de la relació.

Ara bé, qualsevol element constitutiu de la persona humana, o fins i tot animal, és susceptible d’existir en diversos graus, dels quals els graus mitjans, encara que siguin infinits, constitueixen la dita «normalitat», i els graus per sobre i per sota d’aquesta, la «anormalitat», la malaltia, la morbidesa. Això és cert tant en el cos com en l’esperit, amb la diferència que al cos, que és un compost complicadíssim, hi tenim variadíssims elements a considerar, mentre que a la ment, o esperit, n’hi ha prou que considerem, donada la simplicitat de la seva constitució, els tres elements que la componen i defineixen: el sentit objectiu, el sentit subjectiu i el sentit relacional.

Com que, per naturalesa, el sentit objectiu i el subjectiu són oposats, se’n segueix que una exaltació mòrbida d’un es manifesta, inversament i paral·lelament, amb una depressió mòrbida en l’altre, o viceversa. El fenomen és un de sol, opera en sentits oposats, en els termes oposats de la composició psíquica. El sentit relacional, tanmateix, vist que existeix, també és susceptible de malaltia o anormalitat; com que existeix per relacionar els altres dos, el resultat de la seva malaltia serà una pertorbació de les relacions entre el sentit objectiu i el subjectiu, sense que hi hagi necessàriament exaltació d’un o l’altre, i corresponentment depressió o exaltació en el contrari, a menys que aquest desequilibri existeixi independentment de la malaltia del sentit de la relació.

Tenim, així, quatre tipus mòrbids d’home. El primer, en què s’exalta el sentit objectiu i el subjectiu corresponent es deprimeix; el segon, en què s’exalta el sentit subjectiu i l’objectiu corresponentment es deprimeix; el tercer, en què el sentit de la relació s’exalta; el quart, en què el sentit de la relació es deprimeix.

El primer, que és normal en els animals, en què el sentit objectiu supera de llarg el subjectiu, és, quan es dóna en l’home, l’idiota o l’imbècil. El segon és el boig, que és essencialment la criatura la vida subjectiva de la qual s’exalta, fins al punt de perdre la noció objectiva de les coses. El tercer és l’home de geni, que el geni al meu entendre, i amb aquest raonament, és l’exaltació mòrbida del sentit de la relació, exaltació mòrbida que té el curiós efecte de produir un excés d’equilibri, una malaltia de lucidesa només lucidesa. El quart, en fi, és el criminal. El criminal, diré llavors, és un idiota relacional.

El criminal no és el boig, encara que pugui estar boig, ja que, com he dit, pot existir una malaltia del sentit de relació com una malaltia dels sentits objectiu i subjectiu. El criminal no és l’idiota mental, encara que, pel mateix motiu que en l’altre cas, pugui ser un idiota mental. El criminal raríssimes vegades, si mai, podrà ser un home de geni, en el verdader sentit d’aquest terme, ja que, com he exposat, el crim es basa precisament en el fenomen contrari d’aquell en què es basa el geni. El que pot haver-hi són moments, fenòmens ocasionals, de depressió del sentit de relació, com n’hi pot haver en l’home normal.

Crec, a més a més, que l’únic cas en què es pot trobar alguna cosa semblant a la compaginació del geni autèntic i el crim, és en Benvenuto Cellini.

Ara bé, tots aquests fenòmens que he descrit poden ser orgànics o episòdics. Certes circumstàncies d’educació, de medi, i altres més ocasionals en molt menor grau, poden, fins a cert punt, fer de l’home, que tret d’elles seria normal, un imbècil. Certes circumstàncies, ja més fàcils de produir, poden fer d’un home normal un boig. Altres circumstàncies, com certs estimulants, certs moments d’exaltació espiritual, i altres així, poden produir en un cervell no genial espurnes del que, si fos constant, seria geni. Aquell home, naturalment normal, i per tant banal, més intel·ligent, tindrà un moment en què escrigui un sonet que quedi, únic seu, en una antologia. Aquell altre —i això és més vulgar— tindrà una sentència d’esperit que més vulgarment atribuiríem a un esperit realment genial. La frase d’esperit és, fins i tot, un dels exemples curiosos del rar fenomen del geni ocasional —i cal notar quants cops neix de l’estímul de la societat, del vi i d’altres així.

De la mateixa manera, com tots sabem, hi ha circumstàncies ocasionals en què podem fer de l’home, que en diríem normal i que de fet ho és, un criminal. Aquell home, normalment moral però dèbil, practicarà un desfalc sota la pressió de circumstàncies enfollidores i de l’oportunitat traïdora. Aquell altre, no menys normal, matarà la dona en un accés de ràbia contra una traïció. Aquests casos, sense ser del tot rars, ho són encara més del que ens pensem. En molts casos de crim aparentment ocasional, trobem, si mirem bé, un fons d’anormalitat, potser vague, potser minso, però que certa circumstància ocasional violenta ha aconseguit treure a la superfície. El que distingeix, malgrat tot, i a tothom serà evident, el criminal nat (diguem-ne així) del criminal ocasional, encara que en aquest hi hagi un vague fons mòrbid, és una de tres coses: la despreocupació entre l’estímul i la reacció criminal; la reincidència constant en el crim; i la premeditació.

El crim, sigui ocasional o no, és sempre crim. Tanmateix, com que tant el crim ocasional (precisament perquè és ocasional mostra més clarament i més destacadament, vist que es dóna sobre un fons no criminal o poc criminal, la mecànica del crim) com l’home normal, o quasi normal (en qui es dóna), en els més comprensibles que l’anormal, la millor manera d’estudiar la mecànica del crim, i, derivadament, l’ànima del criminal, és fer una anàlisi de com sorgeix, en una ànima normal o quasi, l’impuls realitzat o intentat cap al crim.^[18]

La desproporció entre l’estímul i la reacció criminal és característica del criminal boig, ço és, del boig que es torna criminal o del criminal en qui hi ha un element concomitant de bogeria. La constància en la pràctica del crim és característica del criminal idiota o de l’idiota malèvol, tipus diferent, o del criminal en qui hi ha un element concomitant d’inferioritat mental. És en el crim amb premeditació que sorgeix l’exemple perfecte, diré, fins i tot, l’exemple pur del criminal. Com que en aquest tipus de criminal no s’alia a la seva idiotesa relacional cap fenomen mòrbid provinent dels sentits antagònics, i el seu desequilibri propi, com que d’aquest tipus de criminal deriva la malaltia que el fa criminal, exclusivament d’una pertorbació del sentit de relació, no ens ha d’estranyar que hi hagi crims de relació en què hi ha alguna cosa vaga que sembla geni. Perquè en tota malaltia hi ha alguna cosa d’esbossadament pendular: en el geni la freqüent insociabilitat, que és la mateixa cosa, només que en menor grau, que la base del crim; en el criminal premeditat l’exaltació i claredat d’organització que a vegades el converteix en un autèntic estrateg, bé que en un camp limitat. I, a propòsit però entre parèntesis: més tard hauré de tractar de l’estrateg més detalladament.

4

1. Tipus d’inhibició: a) recel (no), b) moral (no), c) debilitat de voluntat (sí).

2. Debilitat de voluntat: a) de la voluntat d’impuls (sí), b) de la voluntat d’inhibició (no), c) de la voluntat de coordinació (no)—disposicions al revés d’aquestes (o sigui, b, c, a).

3. Debilitat de la voluntat d’impuls: a) per feblesa mòrbida, com en l’idiota o l’imbècil, en el boig deprimit o en l’inferior mental; b) per debilitat constitucional, com en el gandul (aquest capaç d’impulsos sobtats, però no d’impulsivitat contínua, i menys capaç de voluntat coordinada que qualsevol altre); c) per excés d’activitat mental (en què aquesta deficiència lliga amb la presència de voluntat de coordinació, i aquesta falla només si no hi ha una emoció forta que forneixi un element impuls per darrere). El raciocini elimina a) i b); subsisteix c).

4. Quina mena d’activitat mental produeix la falta de voluntat d’impuls? N’hi ha tres: a) el temperament imaginatiu i especulatiu (aquest incapaç d’un esforç de coordinació encara més que d’un esforç d’impuls, i anàleg per això al gandul, supra); b) el temperament artístic i literari, en què la voluntat es gira cap endins (cf. Leonardo da Vinci) (Hamlet); c) el temperament simplement concentrat. Aquests varien en el fet que a) no actua sinó ocasionalment en coses quotidianes i mínimes, en què l’esforç és quasi nul, o a la deriva d’entusiasmes facticis; b) o actua perfectament només cap endins, en obres literàries i artístiques, gastant-hi la seva vaga impulsivitat, i la seva voluntat coordinadora, fins i tot renunciant-hi per excés d’escrúpol estètic o racional; c) només actua quan una idea única, que s’ha apoderat poderosament de l’esperit, ha arribat a la maduració i, així mateix, quasi sempre, si no sempre, només quan una circumstància externa exposa al mateix aquesta maduració, a) és un dispers per naturalesa, b) un concentrador, c) un concentrat.

5. Tipus de concentració: què és la concentració? La fixació de totes les forces de l’esperit a l’entorn d’un element… Hi ha la concentració a l’entorn a) d’una idea, b) d’una emoció, c) d’un propòsit. La primera és la de l’individu que medita determinada cosa, que només la realitza si una oportunitat flagrant s’ofereix, atès que li falta la voluntat… La segona és la de l’individu que sent intensament determinada cosa, que només realitza si li apareix una oportunitat que, primer, aclareixi bé per a ell mateix el que ell sent, segon, mogui fortament la voluntat, passant-la a la categoria del concentrat del tipus a). La tercera és la de l’individu que té un propòsit ferm, per al qual busca oportunitat. En el cas present, es tracta manifestament del cas b).

6. Tipus de concentració emotiva: a) per l’emoció atractiva (com la de voler una dona), b) per l’atracció repulsiva (com la d’odiar algú), per l’emoció abstracta o intel·lectual, que no pertany a cap d’aquestes categories, envoltant-les d’un sentiment religiós o misticisme polític, etc. Es tracta, en aquest cas, de b).

7. Tipus d’emoció repulsiva: a) ofensiva, b) defensiva, c) combinació de les dues (com quan es vol atacar un individu per agafar posicions). Aquí b).

8. Tipus d’emoció defensiva: a) habitual, ço és, paranoia (exclosa en aquest cas); b) ocasional (exclosa en aquest cas per la premeditació, etc.); c) barreja de les dues, tenint la intensitat de l’habitual i de la impulsivitat (?) de l’ocasional. El temperament de c) té analogia doncs amb el temperament de paranoic en el fons, com l’ocasional en la superfície. És un paranoic completament lúcid, ço és, té totes les característiques de la paranoia, menys el deliri central, que de fet constitueix la paranoia.

(Si se’m permet fer servir la paradoxa, diré, en conclusió d’aquesta sèrie de raonaments, que l’autor d’aquest crim és un paranoic amb enteniment).

5

La demostració que el soldat és un histeroepilèptic ocasional: 1) L’home és un animal histèric, però poc histèric en la normalitat. 2) Com a histèric és suggestionable, però, perquè doni conseqüències greus, cal que la suggestió sigui fortíssima. 3) A la guerra la suggestió és fortíssima perquè és col·lectiva i intensa. 4) La naturalesa de la suggestió guerrera és de ser a) violenta, b) contrària a la moral vulgar, c) obnubiladora de les inhibicions normals. La suggestió és per tant epileptoide.

Si, doncs, el soldat, assassí ocasional, és un histèric epilèptic ocasional, se’n dedueix que l’assassí-nat és un histeroepilèptic-nat, i que la histeroepilèpsia és un fenomen mental que defineix la tendència a matar. Per matar hi ha d’haver a) la histeroepilèpsia, b) una suggestió externa bastant forta per fer-la activa per a l’assassinat. (El cas del criminal passional és intermedi entre el del soldat i el del criminal-nat). (Només no pot matar l’home que és incapaç de matar una gallina —o que té horror al vessament de sang, a l’esquinçament de la carn, com el budista, i una o altra ànima humana en les seves emocions).

6

Investiguem, va dir el Dr. Quaresma, quina és l’ànima de l’assassí, o sigui, quins són els fenòmens de diferència del normal que s’esdevenen en aquesta ànima i en fan tal cosa.

Ara bé, en tot l’estudi de l’anormal seguirem segurs si partim del normal, perquè aquest ens és conegut. Pot semblar difícil partir del normal cap a l’anormal, en general, i en particular, partir de l’ànima pacífica de l’home vulgar cap a l’ànima de l’assassí. Però no és així. És fàcil, i vulgar, induir en l’home normal l’estat de bogeria: n’hi ha prou d’emborratxar-lo. És fàcil, i vulgar, que s’indueixi en l’home normal l’estat d’homicidi: n’hi ha prou d’enviar-lo a la guerra. El borratxo procedeix com un boig, i el soldat procedeix com un assassí. En tots dos casos la anormalitat és ocasional. En tots dos casos la anormalitat es produeix per qualsevol cosa externa a l’individu: l’alcohol en un cas; la convenció i pressió social en l’altre. El que hem d’estudiar és això: quins són exactament els fenòmens, pels quals la borratxera s’emparenta amb la bogeria? Quins són exactament els fenòmens pels quals el soldat es converteix en homicida? Coneguts aquests fenòmens, n’hi ha prou que els considerem com a permanents, en comptes d’ocasionals, que els col·loquem les causes dintre, i no fora, de l’individu, per tenir un coneixement segur de l’ànima del boig i l’ànima de l’assassí.

Agafem, com a exemple elucidatiu, el cas de la comparació de la borratxera amb la bogeria. La semblança, posades a part les diferències externes, és absoluta: la mateixa falta de domini en si mateix, la mateixa emergència de tendències reprimides, per aquesta falta de domini, la mateixa descoordinació d’idees, d’emocions i moviments, o la falsa coordinació d’unes o altres. Consideri’s per un esforç mental que no és difícil aquesta borratxera com a permanent: es té, per intuïció pròpia, ja que tots ens hem emborratxat almenys un cop, el coneixement íntim de com funciona l’ànima d’un boig. I tenim aquest coneixement en els seus detalls essencials: la pèrdua d’inhibició, la pertorbació emotiva, la falta de relació exacta amb el món extern.

Considerem, ara, el soldat. Per què mata el soldat?… Per una imposició d’un impuls extern que li oblitera per complet totes les nocions normals de respecte a la vida i la llei; aquest impuls extern pot ser la Pàtria, el deure o simplement la submissió a una convenció, però el fet és que és, com l’alcohol que ha convertit l’altre en boig, una cosa vinguda de fora. La guerra és un estat de bogeria col·lectiva, però en els seus resultats sobre l’individu, difereix de la borratxera. La borratxera el dissipa, la guerra el torna anormalment lúcid, per una abolició de les inhibicions morals. El soldat és un possés: funciona en ell, i a través d’ell, una personalitat diferent, sense llei ni moral. El soldat és un possés o un intoxicat, o una d’aquelles drogues que donen una claredat factícia a l’esperit, una lucidesa que no ha de tenir davant la profusió de la realitat.

Diré, fins i tot, que no serà equivocat afirmar que els grans homes d’acció són tots possessos, que l’autèntica i sana claredat està solament en la investigació científica i en el pensament que se’n segueix —i és curiós que aquests misteris mortals, quan són continuadament seguits, tendeixin a entebeir la voluntat, i indisposar a l’acció. En certa manera, tots som possessos, i l’alliberament ens abat com la falta de droga amb què ens intoxiquem.

Ara bé, aquests fenòmens que es donen en el soldat, i pels quals l’home normal es converteix en un assassí, tenen una semblança accentuada amb els fenòmens de la hipnosi, que és precisament la intromissió en un individu d’una mentalitat aliena a ell. Ara bé, els fenòmens de la hipnosi són sobretot fàcils de donar-se en els individus anomenats histèrics, ço és, en els individus que pateixen de la neuropsicosi que se’n diu histèria.

No en faig gaire cas de la designació histèria. En poden dir de qualsevol altra manera, si volen. Però existeix sense cap dubte un estat nerviós d’extrema mobilitat i inestabilitat, en què una suggestió exterior forta opera amb una facilitat notable, perquè no troba resistència, ni en la inhibició, ni en cap fixesa temporal.

En el cas del soldat, cal notar que l’individu normal no és histèric, sinó que la guerra l’histeritza (tothom és histeritzable), i alhora el suggestiona.

En el cas de l’assassí, hem de considerar, com en el del boig en relació amb el borratxo, que l’impuls, en comptes d’extern, és intern. L’assassí és doncs un histèric suggestionat des de dins.

Ara bé, aquest «dins» pot ser una de tres coses: un impuls passional i ocasional; o una disposició íntima del temperament; o (crido en això la seva atenció!) una formació mental-emotiva que crea dins l’individu un ésser suggestionador.

En el primer cas, tenim l’assassí passional, en el sentit exacte del terme; és a dir, el que assassina sota l’impuls passional immediat, sense premeditació, perquè, com diu el poble, perd el cap. En el segon cas tenim l’assassí-nat, l’individu en qui estan nativament obliterades les qualitats morals fonamentals. En el tercer cas tenim un assassí a qui els psiquiatres i els criminòlegs no han parat prou atenció: l’assassí per autosuggestió prolongada.

Si considerem, doncs, que l’assassí és un histèric superficial informat per un impuls epileptoide, tindrem que tot assassí és un histeroepilèptic.

En aquestes neuropsicosis mixtes cal, tanmateix, considerar una cosa: i és que és tan divergent la dosificació de les dues neuropsicosis components que els histeroepilèptics —amb altres mixtos, els histeroneurastènics— són d’un gran nombre de classes i fets.

Tenim, així, tres tipus de relació entre l’epilèpsia i la histèria en els tres tipus d’assassí. En l’assassí passional hi ha una tendència histèrica, que, amb l’epileptització del moment, forma ocasionalment la histeroepilèpsia. En l’assassí temperamental hi ha exactament el contrari: hi ha un fons epilèptic que, amb la histerització, a vegades petita, del moment, forma la histeroepilèpsia. En l’assassí meditat, la histeroepilèpsia és radical i, com si diguéssim, equilibrada. No hi ha histerització del moment, no hi ha epileptització del moment: hi ha una acumulació lenta d’impulsos externs, reprimits en la seva reacció immediata, o de pensaments que es tornen com impulsos externs.

La mentalitat de l’assassí premeditador té una gran analogia amb la mentalitat de l’estrateg. Tots els grans generals han estat epileptoides: és verificable a les seves biografies. Però aquells que han estat, pròpiament, grans estrategs, han estat nítidament histèrics també. Això es veu en els elements sorprenentment femenins que hi ha en Frederic el Gran, de manera escandalosa, i el temperament d’actor de Napoleó (tràgic, comediant!, li cridava el papa).

Però dintre la histeroepilèpsia pròpiament dita, ço és, radical i equilibrada, podem distingir tres tipus ben diferents entre si. El tipus en qui l’epilèpsia domina la histèria i, com si diguéssim, l’acoloreix. I el tipus en qui s’equilibren fins a tal punt, que produeixen la impressió d’una tercera cosa, com el blau i el groc, barrejats, donen una tercera cosa, anomenada verd.

En aquest crim, donades les característiques de premeditació i de compte en l’execució, estem davant un assassí que és un histeroepilèptic radical.