L’HORA DEL DIABLE ^[1]

Sortien del tèrminus, i, en arribar al carrer, ella va veure amb sorpresa que estava al mateix carrer on vivia, a poques passes de casa. Va aturar-se. Després va tombar-se enrere, per expressar aquesta sorpresa al company; però darrere seu no venia ningú. Hi havia el carrer, lunar i desert, i no hi havia cap edifici que pogués ser o semblar ser un tèrminus d’estació de tren.

Atordida, somnolent, però interiorment desperta i alarmada, va anar fins a casa. Va entrar, va pujar; al pis de dalt va trobar, encara despert, el marit. Llegia, a l’escriptori, i, quan ella va entrar, va deixar el llibre.

—I bé? —va preguntar ell.

I ella:

—Ha anat tot molt bé. El ball ha estat molt interessant.

I va afegir, abans que ell preguntés:

—Una gent que hi havia allà al ball m’han portat en auto fins al començament del carrer. No he volgut que vinguessin fins a la porta. He baixat allà mateix; he insistit. Ah, que cansada que estic!

I, amb gest de gran cansament i oblidant-se d’un petó, se’n va anar al llit.

El seu fill, quan va néixer, va néixer normal d’aspecte, però no va tardar a mostrar que era un home de geni. Els seus poemes tenen un caràcter estrany i lunar. Hi plana un desig de grans coses, com d’algú que un dia hagués planat, en una vida abans d’aquesta, per sobre totes les ciutats de la terra. Recorre els seus versos una visió de grans ponts, inexplicable amb cap experiència que se li conegui. I un cop, en un poema escrit quasi en somnis, diu que alguna cosa en ell va ser temptada, com Crist, a la gran altura des d’on es veu tot el món.

A baix, a una distància més que impossible, hi havia, com astres escampats, grans taques de llum —ciutats, sens dubte, de la terra. El Diable va assenyalar-les.

—Són les grans ciutats del món: aquella és Londres —i en va assenyalar una allà baix en la distància—. Aquella és Berlín —i en va assenyalar una altra—. I aquella, allà, és París. Són taques de llum en la tenebra, i nosaltres, en aquest pont, passem molt per sobre d’elles, pelegrins del misteri i el coneixement.

—Quina cosa tan paorosa i tan bonica! I què és allò d’allà baix de tot?

—Allò, senyora, és el món. És des d’aquí que, per encàrrec de Déu, vaig temptar el seu Fill, Jesús. Però no va donar resultat, com jo ja esperava, perquè el Fill era més iniciat que el Pare, i estava en contacte directe amb els Superiors Incògnits de l’Ordre. Va ser una provació, com es diu en llenguatge iniciàtic, i el Candidat va portar-se admirablement.

—No ho entenc bé. Va ser des d’aquí, realment, que va temptar Crist?

—Exacte. És clar que, on ara hi ha una vall immensa, llavors hi havia una muntanya. A l’abisme també hi ha geologies. Aquí, per on passem ara, era el cim. Que bé que me’n recordo! El Fill de l’Home va rebutjar-me des de més enllà de Déu. Vaig seguir, perquè era el meu deure, el consell i l’ordre de Déu: vaig temptar-lo amb tot el que hi havia. Si hagués seguit el meu consell mateix, l’hauria temptat amb el que no pot tenir. Potser la història del món en general, i de la religió cristiana en particular, haurien estat diferents. Però què podem fer contra la força del Destí, suprem arquitecte de tots els mons, el Déu que va crear aquest, i a mi, el Diable districtual, que, perquè el nega, el sustenta?

—Però com és que es pot sustentar una cosa negant-la?

—És llei de vida, senyora. El cos viu perquè es desintegra, sense desintegrar-se d’altra banda. Si no es desintegrés segon a segon, seria un mineral. L’ànima viu perquè és perpètuament temptada, malgrat que resisteixi. Tot viu perquè s’oposa a alguna cosa. Jo sóc allò a què tot s’oposa. Però, si jo no existís, no existiria res, perquè no hi hauria res a què oposar-se, com el colom del meu deixeble Kant que, volant bé en l’aire lleu, considera que podria volar millor en el buit.

—La música, el clar de lluna i els somnis són les meves armes màgiques. Però no s’ha d’entendre per música només aquella que es toca, sinó també aquella que queda eternament per tocar. Per clar de lluna, a més a més, no s’ha de suposar que es parla només del que ve de la lluna i fa en els arbres grans perfils; hi ha un altre clar de lluna, que no exclou el mateix sol, i enfosqueix en ple dia el que les coses fan veure que són. Només els somnis són sempre el que són. És el costat de nosaltres en què naixem i en què som sempre naturals i nostres.

—Però, si el món és acció, com és que el somni forma part del món?

—Perquè el somni, senyora, és una acció que s’ha tornat idea; i per això conserva la força del món i el rebutja la matèria, que és l’estar en l’espai. No és cert que som lliures al somni?

—Sí, però el despertar és trist…

—El bon somiador no desperta. Jo mai no he despertat. Déu mateix dubto que no dormi. Ja un cop m’ho va dir…

Ella va mirar-lo amb espant i va tenir de sobte por, una expressió del fons de tot de l’ànima que mai no havia sentit.

—Però al final qui és vostè? Per què està així disfressat?

—Responc, amb una sola resposta, les seves dues preguntes: no estic disfressat.

—Com?

—Senyora, jo sóc el Diable. Sí, sóc el Diable. Però no em tingui por ni s’espanti.

I en un instant de terror extrem, on surava un plaer nou, ella va reconèixer, de cop, que era veritat.

—Sóc de fet el Diable. No s’espanti, però, perquè jo sóc realment el Diable, i per això mateix no faig mal. Alguns imitadors meus, a la terra i sobre la terra, són perillosos, com tots els plagiaris, perquè no coneixen el secret de la meva manera de ser. Shakespeare, a qui vaig inspirar moltes vegades, em va fer justícia: va dir que jo sóc un cavaller. Per això estigui tranquil·la: en la meva companyia està bé. Sóc incapaç d’una paraula, d’un gest, que ofengui una senyora. Encara que no fos així per la meva pròpia naturalesa, Shakespeare m’hi obligaria. Però, realment, no calia.

Dato del principi del món, i des de llavors he estat sempre un ironista. Ara, com deu saber, tots els ironistes són inofensius, excepte si volen fer servir la ironia per insinuar alguna veritat. Ara jo no he pretès mai dir la veritat a ningú —en part perquè no serveix de res, i en part perquè no la conec. El meu germà gran, Déu totpoderós, crec que tampoc no la sap. Això, tanmateix, són qüestions de família.

Potser no sap per quin motiu l’he portat aquí, en aquest viatge sense terme real ni propòsit útil. No era, com sembla que s’ha figurat, per violar-la o seduir-la. Aquestes coses passen a la terra, entre els animals, que inclouen els homes, i sembla que donen plaer —crec, segons em diuen des d’allà baix, que fins i tot a les víctimes.

D’altra banda, no podria. Aquestes coses succeeixen a la terra, perquè els homes són animals. En la meva posició social a l’univers són impossibles —no pas perquè la moral sigui millor, sinó perquè nosaltres, els àngels, no tenim sexe, i aquesta és, en aquest cas almenys, la principal garantia. Pot doncs estar tranquil·la que no li faltaré al respecte. Prou sé que hi ha faltes al respecte accessòries i inútils, com les dels novel·listes moderns i els de l’antiguitat; però fins i tot aquestes em són negades, perquè la meva manca de sexe data del principi de les coses i mai no hi vaig haver de pensar. Diuen que moltes bruixes van tenir comerç amb mi, però és fals; tot i que no ho sigui, perquè amb el que van tenir comerç va ser amb la pròpia imaginació, que, en certa manera, sóc jo.

Estigui, doncs, tranquil·la. Corrompo, és cert, perquè faig imaginar. Però Déu és pitjor —en un sentit, almenys, perquè va crear el cos corruptible, que és molt menys estètic. Els somnis, com a mínim, no es podreixen. Passen. Més aviat, oi?

És el que està significat a l’Arcà 18. Confesso que no conec bé el Tarot perquè encara no he aconseguit aprendre els seus secrets com les moltes persones que hi ha al món que el comprenen perfectament.

—Divuit? El meu marit té el grau 18 de la Maçoneria.

—De la Maçoneria, no: d’un ritu de la Maçoneria. Però, malgrat el que s’ha dit, no tinc res a veure amb la Maçoneria, i molt menys amb aquest grau. Em referia a l’Arcà 18 del Tarot, és a dir, de la clau de tot l’univers, de la qual, d’altra banda, el meu coneixement és imperfecte, com ho és el de la Càbala, de la qual els doctors de la Doctrina Secreta saben més que jo.

Però deixem això, que és purament periodístic. Recordem-nos que sóc el Diable. Siguem, doncs, diabòlics. Quantes vegades ha somiat amb mi?

—Que jo sàpiga, mai —va contestar, somrient, la Maria, mirant-lo amb ulls molt oberts.

—Mai no ha pensat en el Príncep Encantat, en l’Home Perfecte, en l’amant interminable? Mai no ha sentit al peu de vostè, en somnis, qui acariciés com ningú no acaricia, qui fos seu com si la inclogués en ell, qui fos, alhora, el pare, el marit, el fill, en una triple sensació que només és una?

—Encara que no ho acabi d’entendre, sí, crec que he pensat així i que he sentit així. Costa una mica confessar-ho, sap.

—Era jo, sempre jo, que sóc la Serp —és el paper que em va tocar— des del principi del món. He d’anar a temptar, però, ben entès, en un sentit figurat i tosc, perquè no s’hi val a temptar inútilment.

[On diu que vaig temptar Eva? Al Gènesi hi diu que Eva va ser temptada per la Serp, que és el més subtil dels animals que hi ha en el camp. Qui li diu que jo era la serp?]

—Van ser els grecs els que, per interposició de la Balança, van fer onze els deu signes primitius del Zodíac.

Va ser la Serp la que, per interposició de la crítica, va convertir realment en dotze la dècada primitiva.

—Realment, no entenc res.

—No entén: escolti. Altres entendran.

Les meves millors creacions: el clar de lluna i la ironia.

—No són coses gaire semblants…

—No, perquè jo no m’assemblo a mi mateix. Aquest vici és la meva virtut. És per això que sóc el Diable.

—I com se sent?

—Cansat, principalment cansat. Cansat d’astres i de lleis, i una mica amb la voluntat de quedar a fora de l’univers i recrear-me seriosament amb res en absolut. Ara no hi ha buit ni desraó; i jo recordo coses antigues (sí, molt antigues) als regnes d’Edom que eren abans d’Israel. Vaig estar jo a punt de ser-ne rei, i avui estic a l’exili del que no vaig tenir.

—Mai no he tingut infància, ni adolescència, ni per tant edat viril a la qual arribar. Sóc el negatiu absolut, l’encarnació del no-res. El que es desitja i no es pot obtenir, el que se somia perquè no pot existir: en això està el meu regne nul i aquí s’assenta el tron que no em va ser donat. El que podria haver estat, el que podria haver tingut, el que la Llei o la Sort no van donar: vaig tirar-los a grapats a l’ànima de l’home i aquesta va pertorbar-se de sentir la vida viva del que no existeix. Sóc l’oblit de tots els deures, la vacil·lació de totes les intencions. Els tristos i els cansats de la vida, un cop trets de la il·lusió alcen cap a mi els ulls, perquè jo també, i a la meva manera, sóc l’Estel Brillant del Matí. I fa tant de temps que en sóc! Un altre em veig substituir […].

—La humanitat és pagana. Mai cap religió no l’ha penetrat. Ni està en l’ànima de l’home vulgar poder creure en la supervivència d’aquesta mateixa ànima. L’home és un animal que desperta, sense que sàpiga on ni per a què.

Quan adora els Déus, els adora com a fetitxes. La seva religió és una bruixeria. Així va ser, així és, i així serà. Les religions són solament el que s’extravasa dels misteris cap a la profunditat i d’ella no n’és entès, doncs, per naturalesa, el no pot ser.

Les religions són símbols, i els homes agafen els símbols, no com a vides (que són), sinó com a coses (que no poden ser). Propicien Júpiter com si ell existís, mai com si ell visqués. Quan es vessa sal, se’n tira un pessic, amb la mà dreta, per sobre l’espatlla esquerra. Quan s’ofèn Déu, es resen uns quants parenostres. L’ànima continua sent pagana i Déu per exhumar. Només els rars li posaven l’acàcia (la planta immortal) al cim del túmul, perquè el n’aixequessin quan arribés l’hora. Però aquests són els que, buscant-lo bé, van ser elegits per trobar-lo.

L’home no difereix de l’animal sinó en el fet de saber que el no és. És la primera llum, que no és més que tenebra visible. És el començament, perquè veure la tenebra és tenir-ne la llum. És el final, perquè és saber, per la vista, que s’ha nascut cec. Així l’animal es torna home per la ignorància que neix en ell.

Són eres sobre eres, i temps rere temps, i no hi ha res més que caminar per la circumferència d’un cercle que té la veritat al punt que està al centre.

El principi de la ciència és saber que ignorem. El món, que és el lloc on som; la carn, que és el que som; el Diable, que és el que desitgem: aquests tres, a l’Hora Alta, ens van matar el Mestre que havíem de ser. I aquell secret que ell tenia, perquè ens convertíssim en ell, aquest secret es va perdre.

—També jo, senyora, sóc l’Estel Brillant del Matí. Ho era abans que Joan parlés, perquè hi ha Patmos abans de Patmos, i misteris anteriors a tots els misteris. Somric quan pensen (penso) que sóc Venus en un altre esquema de símbols. Però què importa? Tot aquest univers, amb el seu Déu i el seu Diable, amb el que hi ha d’homes i de coses que ells veuen, és un jeroglífic eternament per desxifrar. Sóc, per necessitat, Mestre de la Màgia: no sé amb tot què és aquesta.

La més alta iniciació acaba amb la pregunta encarnada de si hi ha res que existeixi. El més alt amor és un gran son, com aquell en què ens estimem més dormir. A vegades jo mateix, que hauria de ser un alt iniciat, pregunto al que en mi és de més enllà de Déu si tots aquests déus i tots aquests astres no són més que sons de si mateixos, grans oblits de l’abisme.

No s’estranyi que parli així. Sóc naturalment poeta, perquè sóc la veritat parlant per engany, i tota la meva vida, al final, és un sistema especial de moral velat en al·legoria i il·lustrat per símbols.

—No —va dir ella rient— sempre ha d’haver-hi una religió verdadera… Sí —rient més—, o llavors són totes falses.

—Senyora, totes les religions són verdaderes, per oposades que semblin. Són símbols diferents de la mateixa realitat, són com la mateixa frase dita en diverses llengües; de manera que els que estan dient la mateixa cosa no s’entenen els uns als altres. Quan un pagà diu Júpiter i un cristià diu Déu estan posant la mateixa emoció en termes diversos de la intel·ligència: estan pensant diferentment la mateixa intuïció. El repòs d’un gat al sol és la mateixa cosa que la lectura d’un llibre. Un salvatge mira la tempesta de la mateixa manera que un jueu Jehovà, un salvatge mira el sol de la mateixa manera que un cristià Crist. I per què, senyora? Perquè tro i Jehovà, sol i cristià, són símbols diversos de la mateixa cosa.

Vivim en aquest món dels símbols, al mateix temps clar i obscur —tenebra visible, com si diguéssim—; i cada símbol és una veritat substituta de la veritat fins que el temps i les circumstàncies restitueixin la verdadera.

—Corrompo però il·lumino. Sóc l’Estel Brillant i del Matí —frase, per cert, que ja va ser aplicada dos cops, no sense criteri o enteniment, a un altre que no sembla jo.

—El meu marit va dir-me un cop que Crist era el símbol del sol…

—Sí, senyora. I per què no serà veritat el contrari, que el sol és símbol de Crist?

—Però Vostè ho gira tot al revés…

—És el meu deure, senyora. No sóc, com diu Goethe, l’esperit que nega, sinó l’esperit que contraria.

—Contrariar és lleig…

—Contrariar actes, sí… Contrariar idees, no.

—I per què?

—Perquè contrariar actes, per dolents que siguin, és destorbar el gir del món, que és acció. Però contrariar idees és fer que ens abandonin, i es caigui en el desànim i d’aquí en el somni i per tant es pertanyi al món.

—Hi ha, senyora, respecte al que succeeix en aquest món, tres teories diferents: que tot és obra de l’Atzar, que tot és obra de Déu, i que tot és obra de diverses coses, combinades o entrecreuades. Pensem, en general, en termes de la nostra sensibilitat, i per això tot se’ns torna un problema del bé i el mal; fa molt que jo mateix pateixo grans calúmnies per culpa d’aquesta interpretació. Sembla no haver-se-li acudit a ningú que les relacions entre les coses —suposant que hi hagi coses i relacions— són massa complicades perquè cap déu o diable les expliqui, o tots dos les expliquin.

—Sóc el mestre lunar de tots els somnis, el músic solemne de tots els silencis. Es recorda del que ha pensat quan, tota sola, està davant d’un gran paisatge d’arbredes i de clar de lluna? No se’n recorda, perquè ha pensat en mi, i, he de dir-ho, verdaderament no existeixo. Si existeix res, no ho sé.

Les aspiracions vagues, els desitjos fútils, els tedis del vulgar, malgrat que l’estimem, les avorricions del que no avorreix: tot això és obra meva, nascuda quan, ajagut al caire dels grans rius de l’abisme, penso que tampoc no sé res. Llavors el meu pensament baixa, efluvi vague, a les ànimes dels homes i ells se senten diferents de si mateixos.

Sóc l’etern Diferent, l’etern Endarrerit, el Superflu de l’Abisme. Em vaig quedar fora de la Creació. Sóc el Déu dels mons que va haver-hi abans del Món —els reis d’Edom que van regnar malament abans d’Israel. La meva presència en aquest univers és la del que no va ser convidat. Porto amb mi memòries de coses que no van arribar a ser però que van estar a punt de ser. (Llavors cap cara no veia cara, i no hi havia equilibri).

La veritat, per això, és que no existeixo —ni jo, ni cap altra cosa. Tot aquest univers, i tots els altres universos, amb els seus diferents creadors i els seus diferents Satanàs —més o menys perfectes i ensinistrats— són buits dintre el buit, no-resos que giren, satèl·lits, en l’òrbita inútil de cap cosa.

—No estic parlant amb tu sinó amb el teu fill…

—No tinc cap fill… Vaja, el tindré d’aquí a sis mesos, si Déu vol…

—És amb ell que estic parlant… D’aquí a sis mesos? Sis mesos de què?

—De què?! Sis mesos…

—Sis mesos solars? Ah, sí. Però l’embaràs va per mesos lunars, i jo mateix no puc comptar sinó per mesos de la Lluna, que és la meva filla, vaja, la meva cara vista en les aigües del caos. Amb l’embaràs i totes les porqueries de la terra no hi tinc res a veure, ni sé per quins set sous van haver-me de mesurar aquestes coses per les lleis de la lluna que vaig fornir. Per què no s’arreglaven una altra regla? Per a què necessitava l’omnipotent el meu poder?

—Des del principi del món que m’insulten i em calumnien. Els mateixos poetes —per naturalesa els meus amics— que em defensen, no m’han defensat bé. Un —un anglès anomenat Milton— em va fer perdre, amb companys meus, una batalla indefinida que mai no es va lliurar. Un altre —un alemany anomenat Goethe— va donar-me un paper d’alcavot en una tragèdia de poble. Però jo no sóc el que es pensen. Les Esglésies m’abominen. Els creients tremolen al meu nom. Però tinc, vulguin o no, un paper al món. No sóc el revoltat contra Déu, ni l’esperit que nega. Sóc el Déu de la Imaginació, perdut perquè no creo. És per mi que, de nena, vas somiar aquells somnis que són jocs; és per mi que, dona ja, t’havies abraçat de nit als prínceps i els dominadors que dormen al fons d’aquests somnis. Sóc l’Esperit que crea sense crear, la veu del qual és un fum, i l’ànima del qual és un error. Déu va crear-me perquè jo l’imités de nit. Ell és el Sol, jo sóc la Lluna. La meva llum plana sobre tot el que és fútil o acabat, foc follet, ribes de rius, aiguamolls i ombres.

El que creo queda dins l’ànima —no té lloc ni posició al món.

Quin home va posar sobre les teves sines aquella mà que va ser meva? Quin petó et van donar que fos igual al meu? Quan, a les llargues tardes càlides, somiaves tant que somiaves somiar, no vas veure passar, al fons dels teus somnis, una figura velada i ràpida, la que et donaria tota la felicitat, la que et besaria indefinidament? Era jo.

Sóc jo. Sóc aquell que sempre has buscat i mai no podràs trobar. Potser, al fons immens de l’abisme, Déu mateix em busca, perquè jo el completi, però la maledicció del Déu Més Vell —el Saturn de Jehovà— plana sobre ell i sobre mi, ens separa, quan ens hauria d’unir, perquè la vida i el que en desitgem fossin una sola cosa.

L’anell que fas servir i estimes, l’alegria d’un pensament vague, quan sents que estàs bé al mirall en què et veus —no t’enganyis: no ets tu, sóc jo. Sóc el que lligo bé tots els llaços amb què les coses es decoren, el que disposo exactes els colors amb què les coses s’ornen. De tot el que no val la pena ser en faig el meu domini i el meu imperi, amo absolut de l’interstici i l’intermedi, del que a la vida no és vida. Com la nit és el meu regne, el somni és el meu domini. El que no té pes ni mesura —això és meu.

—Els problemes que turmenten els homes són els mateixos problemes que turmenten els déus. El que està a sota és com el que està a sobre, diu Hermes Tres Vegades Màxim, que, com tots els fundadors de religions, es va recordar de tot, menys d’existir. Quants cops Déu em va dir, citant Antero de Quental, «Ai de mi, ai de mi!, i qui sóc jo?».

Tot és símbol i retard, i nosaltres, els que som déus, no tenim més que un grau més alt en un Orde els Superiors Incògnits del qual no sabem qui són. Déu és el segon en l’Orde manifest, i no em diu qui és el Cap de l’Orde, l’únic que coneix —si els coneix— els Caps Secrets. Quants cops Déu m’ha dit: «Germà, no sé qui sóc».

Teniu l’avantatge de ser homes, i a vegades crec, des del fons del meu cansament de tots els abismes, que val més la calma i la pau d’una nit de família a la llar que tota aquesta metafísica dels misteris a què nosaltres, els déus i els àngels, estem condemnats per essència. Quan, a vegades, m’inclino sobre el món, veig al lluny, sortint del port o tornant-hi, les veles de les barques dels pescadors, i el meu cor té enyorances imaginàries de terres on no he estat mai. Feliços els que dormen, en la seva vida animal —un sistema peculiar d’ànima, velat en poesia i il·lustrat per paraules.

—Aquesta conversa ha estat interessantíssima…

—Aquesta conversa, senyora? Si aquesta conversa, tot i ser potser el fet més important de la seva vida, mai no s’ha donat verdaderament. En primer lloc, és ben sabut que jo no existeixo. En segon lloc, com hi estan concordes els teòlegs, que em diuen Diable, i els lliurepensadors, que diuen Reacció, cap conversa meva no pot tenir interès. Sóc un pobre mite, senyora, i, el que és pitjor, un mite inofensiu. Només em consola el fet que l’univers —sí, aquesta cosa plena de diverses formes de llums i de vides— és un mite també.

Em diuen que totes aquestes coses poden ser aclarides a la llum de la Càbala i la Teosofia, però aquests són assumptes de què no en sé res; i Déu, a qui un cop vaig parlar-ne, va dir-me que tampoc no els comprenia bé, atès que eren pertinença exclusiva, en els seus arcans, dels grans iniciats de la Terra —que, pel que he llegit en llibres i diaris, són i han estat abundants.

Aquí en aquestes esferes superiors, des d’on es va crear i es va transformar el món, nosaltres, a dir veritat, no entenem res. M’inclino a vegades sobre la terra vasta, ajagut al caire del meu altiplà sobre tot —l’altiplà de la Muntanya d’Heredom, com ja l’he sentit anomenar— i cada cop que m’inclino veig religions noves, noves grans iniciacions, noves formes, totes contradictòries, de la veritat eterna, que ni Déu coneix.

Li confesso que estic cansat de l’Univers. Tant Déu com jo dormiríem de bon grat un son que ens alliberés dels càrrecs transcendents en què, no sabem com, vam ser investits. Tot és molt més misteriós del que es considera, i tot això d’aquí —Déu, l’univers i jo— és només un amagatall mentider de la veritat inaccessible.

—No s’imagina com he apreciat la seva conversa. Mai no havia sentit parlar així.

Havien sortit al carrer, ple de clar de lluna, en què ella no s’havia fixat. Ella va callar un moment.

—Però, sap, és curiós, sap realment, i al final de tot, què sento?

—Què? —va preguntar el Diable.

Ella va girar cap a ell uns ulls sobtadament humits.

—Una gran pena per vostè!…

Una expressió d’angoixa, com ningú no pensaria que pogués haver-hi, va passar pel rostre i els ulls de l’home vermell. Va deixar caure de sobte el braç que estrenyia el d’ella. Va aturar-se. Ella va fer unes passes, afligida. Després va tombar-se enrere per dir alguna cosa —no sabia què perquè no havia entès res— per disculpar-se de la pena que havia vist que causava.

Va quedar atònita. Estava sola.

Sí, era el seu carrer, el cap del carrer, però a part d’ella allà no hi havia ningú. El clar de lluna donava, claríssim, no a la sortida del funicular, sinó a les dues portes tancades de la serralleria de tota la vida.

No, a part d’ella, allà no hi havia ningú. Era el carrer de dia vist a la nit. En lloc del sol el clar de lluna —res més; un clar de lluna normal molt clar que deixava naturals les cases i els carrers. El clar de lluna de tota la vida, i va avançar cap a casa.

*

—He vingut amb coneguts. Com que venien cap als mateixos barris…

—I com has vingut? A peu?!

—No. He vingut en auto.

—Aquesta sí que és bona! No l’he sentit.

—No fins a la porta —va dir ella sense vacil·lació—. Han passat per allà la cantonada, i jo he demanat que no em portessin fins aquí, perquè volia caminar aquest tros de carrer amb aquest clar de lluna tan bonic. Si n’està de bonic… Mira, me’n vaig al llit. Bona nit…

I se’n va anar, somrient, però sense fer-li un petó —el de costum, que ningú en fer-lo no sap si és costum o si és petó.

Cap d’ells no es va fixar que no s’havien fet el petó.

La criatura, un nen, que va néixer cinc mesos després, va, en el curs del temps general i del seu creixement particular, revelar-se, un cop ja home, molt intel·ligent —un talent, potser un geni, cosa que potser era veritat, encara que ho diguessin alguns crítics.

Un astròleg, que li va fer l’horòscop, va dir-li que tenia Càncer a l’Ascendent, i Saturn com a signe.

*

—Digui’m una cosa, mare… Diuen que certes memòries maternes es poden transmetre als fills. Hi ha una cosa que constantment m’apareix en somnis i que no puc relacionar amb cap cosa que m’hagi passat. És una memòria d’un viatge estrany, en què apareix un home de vermell que parla molt. És, primer, un auto, i després un tren, i en aquest viatge en tren es passa per sobre un pont altíssim, que sembla dominar tota la terra. Després hi ha un abisme, i una veu que diu moltes coses, que, si jo les sentís, potser em dirien la veritat. Després se surt a la llum, és a dir, al clar de lluna, com si sortíssim d’un soterrani, i és exactament aquí al final del carrer… Ah, és veritat, al fons o al principi de tot hi ha una mena de ball, o festa, en què aquest home de vermell apareix…

La Maria va deixar a la falda la seva costura. I, girant-se cap a l’Antónia, va dir:

—Sí que té gràcia això. És clar que això dels trens i els autos i tota la resta és somni, però, realment, hi ha una part de veritat… Va ser aquell ball al Clube Azul, al carnaval, fa molts anys —sí, uns cinc, uns sis mesos abans que nasqués aquest. Vaig ballar amb un xicot qualsevol vestit de Mefistòfil, i després vosaltres vau portar-me a casa en el vostre auto, i jo vaig baixar, també, al final del carrer (mira, on ell diu que va sortir de l’abisme…)…

—Oh, filla, me’n recordo perfectament… Nosaltres volíem venir fins a la porta de casa, aquí, i tu no vas voler. Vas dir que et venia de gust caminar aquest trosset al clar de lluna…

—Això mateix… Però és divertit, fill, que hagis encertat certes coses que estic segura que mai no t’he explicat. És clar, no té cap importància… Que curiosos són els somnis! Com és que es pot conjuminar així una història, en què hi ha coses verdaderes —i que la mateixa persona no podia endevinar— i tan grans disbarats, com el tren i el pont i el soterrani?

Ingrata humanitat! Així es va agrair al Diable.

Final alternatiu «faustià» a «L’hora del diable»

—Ni en aquest ball hi havia ningú vestit de Mefistòfil, tot de vermell. D’això mai no me n’oblidaria… No hi havia ningú, oi, Antònia?

—No, no me’n recordo… Segur que no hi havia ningú. Aquestes coses així, sobretot de colors molt violents, no s’obliden mai.

—I la mare no va ballar amb ningú en aquest ball?

—Vaig ballar —només un cop. Amb un home vestit de savi, i que em va dir que era el Doctor Faust. Per cert que no vaig ballar més. Era una persona quasi muda. A part de dir-me que era el Doctor Faust, perquè jo li ho vaig preguntar, crec que no va dir res més. —I va trencar a riure—. Ah! Va dir, va dir. Encara me’n recordo de la seva cara —molt trista, mot abatuda, com si estigués allà per condemna. El que em va dir és això: quan s’acomiadava de mi, va dir: «Adéu, Margarida!». Mai no he entès quina gràcia tenia això. Però el desgraciat estava tan distret que, naturalment, estava pensant en una altra xicota. (Gretchen). I és tot el que va passar en aquell ball… El que és curiós és això del carrer i el clar de lluna. Però potser te n’he parlat alguna vegada.

—Potser sí… No me’n recordo però és possible… Deu haver estat això…