CZARKRESKO ^[12]
(El principi)

Tot i que, després de curosa enquesta i rigorosa investigació, l’autoritat policial d’aquesta ciutat ens va rehabilitar als dos de tota culpa, encara penso que, tant per nosaltres com pel públic, cal explicar clarament l’extraordinari esdeveniment que va causar sensació.

El meu amic Professor Tremoulet era un home molt entès en els dominis de la medicina i la ciència lligats al cervell o, més rigorosament, a la nostra naturalesa interior. Era un entusiàstic estudiós del que en deia fenòmens psíquics, i li agradava molt lliurar-se a investigacions extraordinàries i a experiències estranyes i sensacionals. Crec que ho feia de manera molt exaltada i entusiàstica. La investigació que feia amb més ardor acabava generalment en febre. De fet, tot i saber que aquestes experiències eren una tortura per a ell, que li provocaven ansietat i un recel profund, que el posaven malalt i li impedien viure, malgrat tot, per aquella qualitat humana que tots coneixem com a Perversitat, i per cap més raó insistia a fer el que era perjudicial, tot i saber que seria perjudicial.

A dir la veritat, el Professor Tremoulet era estrany per naturalesa, perquè unia a aquesta creença en els esperits un materialisme extremadament ofensiu i estúpid. Personalment estic convençut que creia en esperits i fenòmens supracarnals contra voluntat; que aquesta creença estava imbuïda en ell malgrat totes les seves reaccions; que, al capdavall, això era només una prova que hi havia en ell alguna imaginació, que el feia avançar-se una mica als pensadors i filòsofs del nostre Temps.

Era la revolta del seu jo immaterial contra el seu ésser material. Però això poc té a veure amb el que interessa.

Aquest professor vivia, d’una manera més que amistosa, amb una certa Mademoiselle Schultz, una noia d’uns dinou anys, molt bonica, molt afectuosa i molt nerviosa. Variable com era el seu humor, i d’una mena que no era el millor per obtenir domini hipnòtic sobre una persona, tenia amb tot una influència quasi il·limitada sobre aquesta jove senyora. La hipnotitzava amb una facilitat espantosa. A vegades es limitava a entrar a la cambra on ella estava asseguda, ignorant-ne la presència, i desitjava mentalment que ella s’adormís, i passava que ella es quedava immediatament inconscient. Així, passat un temps, era tan gran la influència del Professor sobre Mlle. Schultz que no calia que estiguessin els dos a la mateixa cambra; el pensament del Professor a la seva habitació podia fer-la parar de parlar immediatament a la sala d’estar i quedar-se rígida a la cadira.

Tremoulet va fer de Mlle. Schultz la mèdium de moltes de les seves experiències psíquiques. Aquestes són massa variades per ser repetides, i, tot i que algunes fossin molt interessants i moltes d’elles estúpides, no tenen res a veure amb la qüestió present.

Una de les idees favorites del Professor era que es podien aconseguir informacions sobre coses obscures passades a la terra. Així, tot i que jo mai no vaig creure que fos possible obtenir informació sobre el problema de l’existència, ell considerava realment probable poder aconseguir que les ànimes de Cèsar o d’Alexandre, o de sant Agustí o del papa Gregori VII ens fessin claror sobre el caràcter d’aquells que les havien fet servir a la terra. Igualment alimentava esperances de persuadir els Esperits de gent morta en altres temps a aclarir relats històrics o a fer justícia a molts que la posteritat ha calumniat.

Finalment el Professor Tremoulet va adoptar el mètode de la paciència. Adormia diàriament la seva mèdium durant una o dues hores, i diàriament dirigia a través d’ella una crida a la població de les ombres perquè si algú, o més ben dit, si l’ombra d’un o d’una o d’alguna cosa d’allà baix tingués res a dir, tingués l’amabilitat d’aprofitar l’oportunitat per dir-ho. El professor estava convençut que amb les seves repetides ordres i crides acabaria tenint èxit.

Un dia, cap a les quatre, Tremoulet estava a punt de fer a Mlle. Schultz una centèsima quinquagèsima tercera suggestió d’aquesta mena, i jo hi era present, he de confessar que em divertia riure de la fracassada persistència del meu amic. Sempre em costava molt reprimir el riure davant la mirada greu del Professor, mentre la seva amant escrivia full rere full amb les seves impressions o pensaments, en la seva cal·ligrafia curosa, inclinada i esquifida. Feia cinc o sis setmanes que no hi havia diversió, atès que Mlle. Schultz no havia escrit res; començava a estar cansat d’aquells espectacles, i no hi hauria anat si el Professor no m’hagués confessat la seva convicció que tindria èxit en pocs dies.

Aquell dia va repetir-se l’escena habitual, Mlle. Schultz estava instal·lada a la seva cadira i a punt per a una inspiració espiritual, i jo i el meu amic estàvem drets darrere la cadira, cada un amb excitació i expectativa diferents. Finalment, la nostra mèdium va agafar la ploma, va submergir-la en la tinta i va començar a escriure. Vam mantenir-nos al més distants que la nostra curiositat permetia, perquè el nostre descobriment fos millor i per tenir més per veure. Després vam inclinar-nos endavant alhora.

Sóc mort.

I amb tot, per camins no coneguts dels homes, la meva història ha de ser explicada als homes perquè n’aprenguin. Per camins que no són de la terra, cada dolor que vaig patir ha de ser escrit, perquè eviteu el que jo no vaig evitar i us aparteu del que jo no em vaig apartar. Estudieu la meva història amb atenció, ja que hi ha en ella més del que sabeu.

El meu nom a la terra era Czarkresko, però no importa de quin país era ni quan vaig viure ni en quina nació. Vaig néixer en una família antiga i molt orgullosa, fa molt empobrida i arruïnada. Ja abans de néixer jo els seus descendents s’havien escampat per tota la terra i s’havien vist obligats a guanyar-se el pa. Fins que el meu pare va morir un mes després que naixés jo, i va deixar-nos, o sigui, a la meva mare, la meva germana i a mi, en les condicions econòmiques més miserables. La meva pobra mare treballava per a nosaltres dos, ja que la meva germana només tenia dos anys més que jo; a poc a poc va aconseguir els diners que permetessin donar-nos educació i coneixements d’una mena que més tard ens portessin a assumir una posició que era la nostra.

La meva germana va convertir-se en una preciosa criatura bellugadissa, i jo en un xicot tranquil, obedient i simpàtic, no més bonic com a xicot que la meva germana com a xicota. Ella encantava a tothom de fora per la seva vivacitat, i jo els agradava per les meves maneres calmades. A casa, la bellugadissa de la meva germana pertorbava la meva mare en la seva feina: i sempre deia que mai no havia conegut una criatura millor que jo en la meva docilitat i consideració. I, amb tot, durant aquest temps de la meva calmada infantesa, vaig ser conscient, horriblement conscient d’un sentiment que em deia que tot el que hi havia en mi no era bo, sinó dolent més enllà del que era conegut per l’experiència. Era una criatura, però no obstant tenia una certesa que les paraules no podien expressar que hi havia gran maldat en mi, que en el fons de mi no hi havia res de bo, o poc. Em quedava perplex de sentir això i tenia por, fins on una criatura pot tenir por i d’una manera vaga i inexplicable, de la meva idea respecte al món; després comprenia amb gran dolor que el mal era latent en mi, però podia ser fàcilment estimulat, com una pedra mal equilibrada dalt d’un turó que el mínim impuls farà rodolar. Amb un món on el vici era l’impuls que a mi em feia tanta por i on encara havia de fer per força els passos que m’hi portarien. El pas va fer-lo la meva mare, quan va enviar-me, jo tenia dotze anys, en un col·legi intern, una institució gran i famosa.

Oh, tant de bo que no hi hagués anat mai. I amb tot, si no hi hagués anat, hauria canviat d’una altra manera, el vici i la grolleria estaven en mi a l’espera de l’impuls, d’alguna manera la pedra havia de posar-se a rodolar. Però quan vaig entrar en aquella escola, encara que fos gran el canvi que va operar-se en mi, jo mateix no vaig tenir consciència de cap canvi.

Tot això vaig sentir que estava tot en mi, que havia vingut simplement a la superfície, que no havia sorgit de nou. De bon nen, pacífic, obedient, vaig convertir-me en un gamberro de la pitjor mena, però era encara un nen.

És inútil dir què es feia en aquella escola: no es fa en totes les escoles; no són avui autèntics bressols de la infàmia i llocs bruts, on neixen vicis tan horribles que no es poden ni dir?^[13]

A mesura que creixia en anys creixia en infàmia; la meva mare, decebuda, amenaçava d’abandonar-me; no m’importava. La meva grolleria inexpressable començava (valga’m Déu!) a estendre’s a la meva mare i la meva germana, aquesta una nena pacífica, encantadora i innocent.

Vaig anar passant de vici en vici, i de dolent vaig tornar-me pitjor. No pensin que jo no tenia o que algú no tingui consciència del mal, ni absència de remordiments. Els vicis se seguien els uns als altres amb massa rapidesa perquè sentís remordiment tal com els homes el descriuen, però fins i tot així, ben al fons de mi hi havia vergonya, horror, menyspreu de mi mateix, dolor, patiment, aflicció permanent. També hi havia covardia, d’una mena que no puc explicar. No dic que hi havia aquestes coses en mi per tornar les meves accions perverses; no, pel que em semblava, no de cap manera com passa amb vents i marees que estan en lluita; sinó més aviat (com si diguéssim), com perles apàtiques a l’oceà més profund.^[14]