CRÒNICA DECORATIVA ^[4]

I

La circumstància humana de tenir jo amics va fer que ahir em succeís de venir a conèixer el Dr. Boro, professor de la Universitat de Tòquio. Em va sorprendre la realitat quasi evident de la seva presència. Mai no hagués suposat que un professor de la Universitat de Tòquio fos una criatura, o ni tan sols una cosa, real.

El Dr. Boro —sento que em costa doctorar-lo— va semblar-me escandalosament humà i semblant a la gent. Va ventar un cop, que m’esforço per desviar de decisiu, a les meves idees sobre el que és el Japó. Vestia a l’europea, i, com qualsevol mer professor de la Universitat de Lisboa, tenia l’americana per raspallar. Tanmateix, per delicadesa, vaig donar-me per assabentat, durant dues hores, de la seva presència pròxima.

Cal explicar que les meves idees del Japó, la seva flora i la fauna, els seus habitants humans i les diverses modalitats de vida que els són pròpies, deriven d’un estudi detingut de diverses teteres i tasses de te. Per això jo sempre havia cregut que un japonès o una japonesa només tenia dues dimensions; i aquesta delicadesa respecte a l’espai va donar-me una afició malaltissa per aquell país econòmic de realitat. El professor Boro és sòlid, té ombra —diverses vegades vaig fer que els meus ulls ho verifiquessin— i a més de parlar i parlar anglès, col·loca idees i solucions comprensibles dintre de les seves paraules. La circumstància que les seves idees no continguin ni novetat ni relleu només l’acosta als professors europeus, espantosament europeus, que conec.

A més d’això el professor Boro té moviment, es desplaça, no sé com, d’un cantó a l’altre, cosa que, tenint en compte que sempre havia tingut el Japó per una nació de quadre, parada i només real sobre transparència de pisa, és exquisidament ordinària i decebedora.

Parlàvem de política internacional, de la guerra europea, i vam fer diverses incursions pels diversos fenòmens literaris característics de la nostra època. La ignorància que el professor Boro tenia del futurisme va ser l’única benzina per a la taca de la seva realitat moderna. Però hi ha cap professor de cap Universitat d’Europa que segueixi de prop els moviments de l’art contemporani?

Donats els fets que acabo d’explicar, es comprèn que jo fos avar d’interrogar-lo sobre el Japó. Per a què? Ell era capaç d’abocar a dintre de la meva ignorància un fotimer de coses falses. Qui sap si s’atreviria a insinuar amb la conversa a més, com a cosa normalment creïble, que al Japó hi ha problemes econòmics, dificultats de vida per a diverses persones, ciutats amb botigues reals, camps amb collites com les nostres, exèrcits realment semblants als d’Europa i amb execrables perfeccionaments científics per a guerres de veritat contemporànies? D’aquí potser no dubtaria a afirmar-me —amb quin cinisme ni jo ho puc mesurar— que al Japó els homes tenen relacions sexuals amb les dones, que naixen nens, que la gent d’allà, en comptes d’anar sempre vestida com les figures de la pisa japonesa, es despulla i es vesteix com si fos europea. Per això no vam tractar del Japó. Vaig preguntar al professor si havia tingut un bon viatge, i ell va i em diu que no —com si un estudiós com jo de porcellana nipona pogués admetre que hi ha amb tot viatges per als japonesos, que —poble deliciós!— ni tan sols es pren la molèstia d’existir. Les tasses es trenquen, no pateixen tempestes. La frase «una tempesta en un got d’aigua» o «en una tassa», com diuen altres, és purament europea.

Va haver-hi una frase (casual, vull creure, en el professor Boro) que em va ferir més que cap altra.

Parlàvem —jo, és clar, amb el despreniment amb què es tracten aquests assumptes quotidians— de la influència dels mecanismes sobre la psicologia de l’obrer, quan és sabut —és ben clar— que l’obrer no té psicologia. I el professor va referir-se als progressos industrials del Japó i va afegir unes paraules, que em vaig esforçar amb mig èxit a no sentir, sobre (crec) moviments obrers al Japó i un afusellament (suposo) de no sé quin cap socialista. Jo fa temps —en una columna sens dubte humorística d’un diari— havia topat amb un telegrama de Tòquio que deia alguna cosa en aquest to; però, a més de no creure que de Tòquio s’enviessin telegrames —atès que Tòquio només té dues dimensions—, ningú que com jo hagi estudiat la psicologia japonesa a través de les tasses i els platets no admet progressos de cap mena al Japó, indústries japoneses, moviments socialistes i caps socialistes, i a sobre afusellats, com europeus qualssevol que viuen. Qui com jo coneix bé el Japó —l’autèntic Japó, de porcellana i errors de dibuix— entén bé la incompatibilitat entre el progrés, la indústria i el socialisme, i l’absoluta no existència d’aquell país. Socialistes japonesos, una contradicció flagrant, una frase sense sentit, com «cercle quadrat»! Com si ni l’inexistent estigués lliure del socialisme! Aquelles figures delicioses, eternament assegudes al peu de cases del seu tamany, a la vora de llacs absurds, d’un blau impossible, a part de muntanyes totalment irreals —aquestes meravelloses figures, amb una perfecta i patriòtica individualitat japonesa, segur que no pertanyen a l’horrorós món on es progressa, i on sobre l’artista fan caure la morbidesa del productiu i la barbàrie de l’humanitari.

I ve volent treure’m aquestes conviccions el professor Boro, de la Universitat de Tòquio! Però no me les treu. No és per ser enganyat per la primera realitat que se’m planta als ulls que he gastat dilatats minuts en la contemplació científica i estèril de teteres i tasses japoneses. El més probable, pel que fa a aquest Boro, és que nasqués a Lisboa i que es digui José. Del Japó, ell? Mai.

Si almenys trobés japonesa la seva cara? Absolutament res. Només cal dir que era real i va existir allà davant meu, dues doloroses hores, en plena ocupació inestètica de totes les dimensions aprofitables (per sort són tres) de l’espai autèntic. La seva cara s’assemblava, és cert, a certes fotografies de «japonesos» que les revistes portaven fa anys, i que de tant en tant porten reincidint; però tothom que sap què és el Japó per no haver-hi anat mai, sap de cor que allò no són japonesos. I, a més a més, aquestes il·lustracions eren principalment de generals, almiralls i operacions guerreres. Ara, és absolutament impossible que al Japó hi hagi generals, almiralls i guerra. Com, d’altra banda, fotografiar el Japó i els japonesos? La primera cosa real que té el Japó és el fet d’estar sempre lluny de nosaltres, estiguem on estiguem. No s’hi pot anar, ni ells poden venir fins a nosaltres. Concedeixo, si se m’hi obliga, que existeixen un Tòquio i un Yokohama. Però això no és al Japó, és només a l’Extrem Orient.

Dedicaré escrupolosament la resta de la meva vida, d’ara endavant, a oblidar el professor Boro i que ell —absurd impronunciable!— va asseure’s a la cadira que està ara, en la realitat de fusta, davant meu. Considero malsà aquest fet, al·lucinatori potser, i em lliuro amb assiduïtat a no recordar-me’n més. Un japonès de debò aquí, parlant amb mi, dient-me coses que ni tan sols eren falses o contradictòries! No. Es diu José i és de Lisboa. Parlo simbòlicament, és clar. Perquè pot dir-se Macwhisky i ser d’Inverness. El que és segur és que no era japonès, real i possible visitant de Lisboa. Això mai. D’aquesta manera no hi hauria ciència, si el primer que passa ens vingués a negar el que els nostres estudis assidus ens fan veure.

Professor Boro, de la Universitat de Tòquio? De Tòquio? Universitat de Tòquio? Res d’això no existeix. És una il·lusió. Els inferiors i mandrosos entre nosaltres han construït, per no desorientar-se, un Japó a imatge i semblança d’Europa, d’aquesta trista Europa tan excessivament real. Somiadors! Al·lucinats!

En tinc prou mirant aquella safata, captant acariciadorament amb la mirada aquell servei de te. Després que vinguin a parlar-me d’un Japó existent, un Japó comercial, un Japó guerrer! No és perquè sí que, a través d’esforços successius, la nostra època s’ha guanyat el dur nom de científica. Japonesos amb vida real, amb tres dimensions, amb una pàtria amb paisatges de colors autèntics! Falòrnies per a l’entreteniment del poble, però que no enganyen a qui ha estudiat…