UN SOPAR MOLT ORIGINAL ^[2]

I

Va ser durant la quinzena sessió anual de la Societat Gastronòmica de Berlín que el President, Herr Prosit, va fer la famosa invitació als seus membres. La sessió era, és clar, un banquet. A les postres s’havia suscitat una discussió molt gran respecte a l’originalitat en l’art de la cuina. L’època era dolenta per a totes les arts. L’originalitat estava en decadència. En la gastronomia també hi havia una decadència i una debilitat. Totes les produccions de cuina que es deien «noves» no eren més que variacions de plats ja coneguts. Una salsa diferent, una manera lleugerament diversa de condimentar o amanir, així era com l’últim plat es diferenciava de l’anterior. No hi havia autèntiques novetats. Només hi havia innovacions. Totes aquestes coses es van deplorar al banquet en una unitat de veus, amb varietat d’entonacions i diferents graus de vehemència.

Mentre la calor i la convicció entraven a raig fet a la discussió, tanmateix hi havia entre nosaltres un home que, tot i no ser l’únic home que callava, era no obstant el sol home que sensiblement no havia parlat perquè, sobretot, se’n podia esperar la intervenció. Aquest home era, és clar, Herr Prosit, jerarca de la Societat, president d’aquella reunió. Herr Prosit era l’únic home que no parava atenció a la discussió, estava més aviat silenciós que distret. Faltava l’autoritat de la seva veu. Estava pensatiu, ell, Prosit; estava callat, ell, Prosit; estava seriós, ell Wilhelm Prosit, president de la Societat Gastronòmica.

El silenci de Herr Prosit era per a molts una cosa rara. S’assemblava (si es permet la comparació) a una tempesta. El silenci no formava part de la seva essència. Callar no era la seva naturalesa. I com una tempesta (continuant amb el símil), si mai el silenci estava amb ell, era com un descans i un preludi d’una explosió més gran que totes. Se’n tenia aquesta opinió.

El President era un home notable en molts aspectes. Era un home alegre i sociable, però tot això amb una vivacitat anormal, amb una sorollositat de comportament que semblava una antinaturalitat perpètua de disposició. La seva sociabilitat semblava patològica; el seu enginy i les seves bromes, tot i no aparèixer de cap manera forçats, semblaven compel·lits des de dins per una qualitat de l’esperit que no és la facultat de l’enginy. El seu humor semblava falsament autèntic, la seva inquietud naturalment assumida.

En companyia dels seus amics —i en tenia molts— mantenia un constant corrent de diversió, era tot alegria i rialla. Però és remarcable que aquest home estrany no mostrava al seu rostre habitual cap expressió de diversió o alegria. Quan deixava de riure, quan oblidava somriure, semblava caure, a causa del contrast que la seva cara traïa, en una serietat antinatural, com una cosa germana del dolor.

Si això es devia a una infelicitat fonamental de caràcter, a penes d’una vida anterior o a qualsevol altra malaltia de l’esperit, jo que parlo difícilment podria atrevir-me a dir-ho.

A més a més, aquesta contradicció del seu caràcter o almenys les seves manifestacions només la percebia l’observador, els altres no la veien ni hi havia cap necessitat que la veiessin.

Com en una nit de tempestes en què se succeeixen l’una a l’altra tot i que amb intervals, el que n’és testimoni en diu de tota la nit una nit de tempestes, oblidant les interrupcions entre els esclats, i anomenant la nit segons el caràcter seu que més l’impacta, així mateix, seguint una inclinació de la humanitat, els homes en deien de Prosit un home alegre, perquè el que més impactava d’ell era la seva sorollositat en la diversió, l’explosió de la seva alegria. A la tempesta el testimoni oblida el silenci profund dels intervals, en aquell home oblidàvem fàcilment, amb la seva riallada salvatge, el silenci trist, la pesantor sobtada dels intervals de la seva naturalesa social.

El rostre del president, repeteixo, també portava i traïa aquesta contradicció. A aquella cara riallera hi faltava animació. El seu somriure perpetu semblava la ganyota grotesca d’aquells als quals el sol dóna a la cara; la contracció natural allà dels músculs davant una llum forta; aquí, com a expressió perpètua, al màxim d’antinatural i grotesca.

Es deia generalment (entre els que sabien que ell era així) que s’havia aficionat a una vida alegre per escapar d’una mena de nerviosisme familiar de natural, o a tot estirar, morbiditat, perquè era un fill d’un epilèptic i havia tingut com a avantpassats, per no mencionar una colla de calaveres superextravagants, uns quants neuròtics inequívocs, ell mateix podia ser un malalt dels nervis. Però d’això en parlo sense seguretat.

El que puc fer constar com a veritat més enllà de tot dubte és que Prosit havia estat introduït a la societat de què parlo per un jove oficial, també amic meu i un xicot alegre, que l’havia tret d’algun lloc, havent-lo divertit extremadament alguna de les seves bromes pesades.

Aquesta societat —aquella en què Prosit es movia— era, a dir veritat, una d’aquelles dubtoses societats de segona, que no són poc comunes, formades d’elements alts i baixos en una síntesi curiosa, sempre de la naturalesa d’un canvi químic, perquè sovint tenen un caràcter nou, propi, diferent del dels seus elements. Aquella era una societat que tenia com a arts —cal dir-ne arts— els de menjar, beure i fer l’amor. Era artística, sens dubte. Era grollera, encara amb menys dubte. I reunia aquestes coses sense desacord.

En aquest grup de gent, socialment inútil, humanament podrida, Prosit era el líder, perquè n’era el més groller. No puc entrar, evidentment, en la psicologia, simple però intricada, d’aquest cas. No puc explicar aquí la raó del fet que el líder d’una societat així pugui haver estat triat a la part més baixa. Al llarg de tota la literatura s’ha dedicat molta subtilesa, molta intuïció a casos d’aquesta mena. Són palesament patològics. Poe va donar als sentiments complexos que els inspiren, pensant que només n’era un, el nom general de perversitat. Però jo descric aquest cas, i cap més. L’element femení de la societat venia, parlant convencionalment, de baix, l’element masculí de dalt. El pilar d’aquest arranjament, el guió d’aquest compost, més ben dit, l’agent catalític d’aquest canvi químic, era el meu amic Prosit. Els centres, els llocs de reunió de la societat eren o bé en cert restaurant o al respectable hotel X, segons que el festí fos una disbauxa buida de pensaments o una casta sessió masculina, artística de la Societat Gastronòmica de Berlín. En el primer cas, és impossible la suggestió; no és possible cap al·lusió més lluny de l’ample d’un pèl de la indecència. Perquè Prosit no era normalment groller, sinó anormalment; la seva influència envilia l’objectiu dels més baixos desitjos dels seus amics. Pel que fa a la Societat Gastronòmica, era millor; representava la cara espiritual de les aspiracions concretes d’aquell grup.

Acabo de dir que Prosit era groller. És veritat, n’era. El seu rostre era groller, el seu humor es manifestava grollerament. Informo de tot això amb compte. No escric ni lloances ni calúmnies. Dibuixo, tan netament com puc, un caràcter. En la mesura que m’ho permet la visió de la meva ment, segueixo les petges de la veritat.

Però Prosit era groller, sens dubte. Perquè fins i tot en la societat on, estant en contacte amb elements socialment alts, a vegades es veia obligat a viure, no perdia gaire la seva brutalitat natural. S’hi donava mig a consciència. Les seves bromes no sempre eren inofensives ni agradables. Quasi totes eren grolleres, tot i que, per als que podien apreciar la «gràcia» d’aquelles actuacions, eren prou divertides, prou ocurrents, suficientment ben trobades.

El millor aspecte d’aquesta vulgaritat era el seu caràcter impulsiu, en la mesura que era ardor. Perquè el President entrava amb ardor en tot el que emprenia, sobretot en les empreses culinàries i els afers amorosos; en les primeres era un poeta de la degustació, guanyant cada dia inspiració; en les segones la seva baixesa de caràcter estava sempre en la més horrible forma. No obstant, no pot dubtar-se del seu ardor, com tampoc de la impudència de la seva alegria. N’arrossegava altres amb ell amb la violència de la seva energia; creava ardor en ells, n’animava l’impuls sense ser conscient que ho feia. Ara, el seu ardor era per ell mateix, per a ell mateix, una necessitat orgànica; no estava destinat a una relació amb el món exterior. Aquest ardor, és cert, no s’aguantava gaire estona; però, mentre durava, la seva influència com a exemple, tot i que inconscient, era immensa.

Però, val a dir, malgrat que el President era ardent, impulsiu, en el fons groller i vulgar, amb tot era un home que no s’enfadava mai. Mai ningú podia fer-lo enrabiar. A més a més, sempre estava disposat a agradar, sempre estava disposat a evitar una baralla. Semblava desitjar sempre que tothom estigués bé amb ell. Era curiós observar com es reprimia la ira, com la controlava amb una fermesa que ningú no li hauria atribuït, i menys els que el coneixien impulsiu i ardent, els seus amics més íntims.

Era principalment gràcies a això, imagino, que Prosit era tan preferit. Potser, en efecte, tenint en compte el fet que era groller, brutal, d’impuls, però sense comportar-se mai brutalment a l’hora de ràbia i agressivitat, mai impulsiu en la ira, potser nosaltres, considerant això inconscientment, hi fèiem reposar la base de la nostra simpatia. A més a més, hi havia el fet que sempre estava disposat a agradar, a ser agradable. Pel que fa a ser mal educat, entre homes no hi feia gaire, perquè el President era un bon company.

És obvi, per tant, i ara, que l’atractiu (com si diguéssim) de Prosit estava en això: en el fet de ser insusceptible a la ràbia, en el seu afany d’agradar, en la peculiar fascinació de la seva exuberància grollera, potser fins i tot en definitiva també en la intuïció inconscient del petit enigma que el seu caràcter presentava.

Prou! La meva anàlisi del caràcter de Prosit, potser excessiva en els detalls, és tanmateix defectuosa; perquè, suposo, se li han escapat o ha deixat inevidents els elements que assenyalen una síntesi final. M’he atrevit més enllà de la meva habilitat. La meva comprensió no pot igualar-se a la claredat que desitjaria. Per això no diré res més.

Però queda una cosa, tanmateix, a la superfície de tot el que he dit: la visió externa del caràcter del President. És clar que Herr Prosit era un home tan alegre com sigui possible concebre o imaginar, un tipus estrany, un home que normalment era alegre, que impressionava els altres homes amb les seves rialles, un home prominent a la seva societat, un home que tenia molts amics. Les seves tendències grolleres, com que donaven to a la societat d’homes en què vivia, és a dir, com que eren creadores d’ambient, desapareixien per obvietat excessiva, passaven poc a poc al domini de l’inconscient, perquè desapercebudes acabaven sent imperceptibles.

__________

El sopar ja tocava fi. La conversa creixia, en el nombre dels que parlaven, en el soroll de les seves veus combinades, interpenetrades. Prosit encara callava. El principal orador, el capità Greiwe, dissertava líricament. Insistia en la falta d’imaginació (així en deia) improductiva dels plats moderns. S’anava engrescant. En l’art de la gastronomia, va observar, sempre es necessiten nous plats. La seva manera de comprendre era estreta, restringida a l’art que ell coneixia. Sostenia falsament, donava entenent que únicament en gastronomia la novetat tenia valor preeminent. I aquella podia haver estat una manera subtil de dir que la gastronomia és l’única ciència i l’únic art. «Beneït art —va exclamar el capità— el conservadorisme del qual és una revolució perpètua!». «Podria dir-ne —va continuar— el que Schopenhauer diu del món, que es preserva amb la seva destrucció».

—Vaja, Prosit! —va dir un membre de la punta de la taula en notar el silenci del President—. Vaja, Prosit, encara no has donat la teva opinió! Digues alguna cosa, home! Que estàs a la lluna? Estàs melancòlic? Estàs malalt?

Tothom va mirar cap al President. El President va somriure’ls de la seva manera acostumada, amb el seu somriure acostumat, maliciós, misteriós, mig malhumorat. Amb tot aquest somriure tenia un significat; anunciava d’alguna manera l’estranyesa de les paraules del President.

El President va trencar el silenci que s’havia fet per a la seva resposta esperada.

—Tinc una proposta a fer, un convit —va dir—. Tinc la seva atenció? Puc parlar?

En dir això, el silenci va semblar fer-se més profund. Tots els ulls el miraven. Totes les accions, els gestos, van aturar-se on eren, perquè l’atenció es va apoderar de tots.

—Senyors —va començar Herr Prosit—. Estic a punt de convidar-los a un sopar, i afirmo que cap de vostès no ha assistit mai a cap com aquest. El meu convit és alhora un repte. Més tard ho explicaré.

Va haver-hi una petita pausa. Ningú no es va moure, excepte Prosit, que va acabar-se el got de vi.

—Senyors —va repetir el President, d’una manera eloqüentment directa—, el meu repte a tothom és contingut en això, que, d’aquí a deu dies, oferiré una nova mena de sopar, un sopar molt original. Poden considerar-s’hi convidats.

De tot arreu van sorgir murmuris d’explicació, preguntes a dojo. Per què aquesta mena de convit? Què volia dir? Què s’havia proposat? Per què aquesta obscuritat d’expressió? Quin era, parlant clar, el repte que havia fet?

—A casa meva —va dir Prosit—, a la plaça.

—Molt bé.

—No estarà traslladant a casa seva el lloc de reunió de la societat? —va inquirir un membre.

—No, només en aquesta ocasió.

—I arribarà a ser una cosa tan original com això, Prosit? —va inquirir tossudament un membre que era inquisitiu.

—Molt original. Una novetat total.

—Bravo!

—L’originalitat del sopar no està —va dir el President, com algú que parla després d’haver pensat— en el que expressi o sembli, sinó en el que signifiqui, en el que contingui. Desafio a tots els presents (i podria dir a tothom present i no present, a aquest efecte) a dir, un cop acabat, en què és original. Ningú, afirmo, no ho endevinarà. Aquest és el meu repte. Potser pensin que seria que ningú no podria oferir un banquet més original. Però no, no és això; és com he dit. Com poden veure, és molt més original. És original més enllà de les seves expectatives.

—Podem saber —va preguntar un membre— el motiu del seu convit?

—M’hi veig incitat —va explicar Prosit, i la seva cara era sarcàstica en el seu aspecte decidit— per una discussió que he tingut abans de sopar. Alguns dels meus amics aquí presents poden haver sentit la disputa. Poden informar els que desitgin saber-ho. El meu convit és fet. Accepten?

—I tant! I tant! —van arribar crits d’arreu de la taula.

El President va afirmar amb el cap, va somriure; bressolant diversió a alguna visió interior, va tornar a caure en el silenci.

Quan Herr Prosit va haver fet el seu sorprenent repte i convit, les converses, mantingudes separadament entre els membres, van recaure en l’autèntic motiu d’aquest. Alguns tenien l’opinió que allò era una altra broma del President; altres que Prosit havia desitjat fer una altra afirmació de les seves habilitats culinàries, racionalment gratuïta, atès que (deien aquests) ningú no l’havia desafiat, però agradable a la vanitat de qualsevol home en el seu art. Encara uns altres estaven segurs que havia fet en realitat el convit a causa de certs joves de la ciutat de Frankfurt entre els quals i el President existia una rivalitat en gastronomia. Aviat va resultar, com veuran els que llegeixin això, que la finalitat del repte era sens dubte aquest tercer —la finalitat immediata, vull dir, perquè, com que el President era un ésser humà, i, sobretot, un de molt original, el seu convit portava psicològicament rastres de les tres intencions que se li imputaven.

La raó per la qual no es va creure immediatament que l’autèntica raó de Prosit per al convit era la disputa (com ell mateix havia dit) era que el repte era massa vague, massa misteriós, per no semblar sinó una resposta a una provocació, per aparèixer com una venjança i res més. Al final, tanmateix, hauria de creure’s.

La discussió que el President havia esmentat havia tingut lloc (deien els que sabien) entre ell i cinc joves de la ciutat de Frankfurt. Aquests eren joves gens particulars, tret que eren gastrònoms; aquest era, crec, el seu únic títol a la nostra atenció. La discussió amb ells havia estat llarga. El seu argument havia estat, pel que es recordava, que un plat que ells havien inventat, un sopar que ells havien ofert, era superior a alguna realització gastronòmica del President. D’això havia anat la disputa; al voltant d’aquest centre l’aranya de l’argumentació havia teixit amb laboriositat la seva teranyina.

La discussió havia estat encesa per part dels joves; suau i moderada per part de Prosit. Era el seu costum, com he dit, no cedir mai a l’enrabiament. Aquest cop, tanmateix, quasi s’havia enfadat per culpa de la calor de les rèpliques dels seus oponents. Però va continuar calmat. Es pensava, ara que se sabia això, que el President estava a punt de jugar alguna broma gegantina als cinc joves, d’obtenir de la seva manera habitual la revenja d’aquella disputa violenta. A causa d’això, l’expectació va ser aviat gran; rumors d’una broma gegantina van començar a circular, històries d’una originalitat sorprenent en la venjança. Donats el cas i l’home, aquells rumors se suscitaven sols; estaven edificats matusserament sobre la veritat. Tard o d’hora, arribaven a Prosit; però, quan aquest els sentia, sacsejava el cap i, mentre semblava fer justícia a la seva intenció, en lamentava l’aparença grollera. Ningú, deia, no ho ha encertat. És impossible, deia, que ningú ho encerti. Tot era una sorpresa. La conjectura, la suposició, la hipòtesi, eren ridícules i inútils.

Aquests rumors, és clar, van aparèixer més tard. Tornem al sopar en què es va fer el convit. Acabava de finalitzar. Anàvem cap al fumador quan vam trobar-nos amb cinc joves, d’aspecte completament refinat, que van saludar Prosit amb certa fredor.

—Ah, amics —va explicar el President girant-se cap a nosaltres—, són els cinc joves senyors de Frankfurt a qui vaig guanyar un cop en un desafiament en qüestions gastronòmiques…

—Difícilment penso que ens va guanyar, sap? —va replicar un dels joves, amb un somriure.

—Bé, deixem-ho com està, o com estava. Val a dir, amics, que el desafiament que acabo de fer ara davant la Societat Gastronòmica —amb un ample gest de la seva mà va assenyalar-nos— és de molta més importància i d’una naturalesa molt més artística. —Ho va explicar als cinc. Ells van escoltar amb tanta mala educació com van saber.

—Quan he fet aquest desafiament, ara fa un moment, pensava en vostès!

—Oh! En nosaltres, de debò? I a nosaltres que tant se’ns en dóna?

—Oh, aviat ho veuran! El sopar és la setmana que ve no l’altra, el disset.

—No volem saber-ne la data. No ens cal.

—No, tenen raó —va riure entre dents el President—. No els cal. No serà necessari. No obstant —va afegir—, acudiran al sopar.

—Què! —va exclamar un dels tres^[3] joves. Dels altres dos, un va fer una ganyota i l’altre observava.

El president va somriure en resposta.

—Ahà, i hi contribuiran d’allò més materialment.

Els cinc joves van manifestar fisonòmicament el seu dubte d’això i el seu poc interès en l’afer.

—Vinga, vinga! —va dir el President quan se n’anaven—. Quan vull dir una cosa vull dir això, i dic que vostès seran presents al sopar, dic que contribuiran a la seva apreciació.

Va dir-ho en un to tan evident i inequívoc de mofa que els joves van enfadar-se i van córrer escales avall.

L’últim va girar-se.

—Potser hi serem en esperit —va dir—, pensant en el seu fracàs.

—No, no: prou que hi seran. Hi seran en cos, en cos, li ho asseguro. Hi pot pujar de peus. Deixi-m’ho tot a mi.

__________

Al cap d’un quart, enllestides les actes, vaig seguir Prosit escales avall.

—Creus que podràs fer que hi siguin presents, Prosit? —vaig preguntar-li mentre es posava l’abric.

—Sens dubte —va dir—, n’estic segur.

Vam sortir junts, jo i Prosit, i vam separar-nos a la porta de l’hotel.

II

Aviat va arribar el dia en què s’havia de complir el convit de Prosit. El sopar va tenir lloc a casa Prosit a dos quarts de set del vespre.

La casa —aquella que Prosit havia dit que estava a la plaça— no era, pròpiament parlant, casa seva, sinó la d’un vell amic seu que vivia fora de Berlín i que deixava la casa a Prosit quan el President ho desitjava. Sempre estava a la seva disposició. Tanmateix, rarament la necessitava. Alguns dels primers banquets de la Societat Gastronòmica s’hi havien dut a terme, fins que va descobrir-se la conveniència superior de l’hotel —confort, aparença, lloc. A l’hotel Prosit hi era ben conegut; era segons les seves direccions que es preparaven els plats. La seva habilitat inventiva hi agafava més envergadura que a la casa, amb cuiners o bé seus o bé dels membres o bé importats d’algun restaurant; i no només la seva habilitat hi agafava més envergadura, sinó que l’execució dels seus designis era més prompta, millor, eren més escrupolosament i minuciosament acomplerts.

Pel que fa a la casa on vivia Prosit, ningú no la coneixia ni a ningú importava conèixer-la. Per a alguns banquets la casa que feia servir era aquesta de què acabo de parlar, per als afers amorosos tenia una petita sèrie d’habitacions: tenia un club —no, dos clubs—, i se’l veia sovint a l’hotel.

La casa de Prosit, dic, ningú no la coneixia; que en tenia una, a part dels llocs esmentats, que freqüentava, era una qüestió de certesa vulgar. Però on estava la casa, ningú no en sabia res. La gent amb qui hi vivia també ens era desconeguda. Qui eren els companys del seu retir, Prosit no ens ho havia deixat mai entendre. Ni tan sols ens havia dit que existissin. Era solament la conclusió del nostre raonament, simple i pla en la qüestió. Sabíem, tot i que no recordo per qui, que Prosit havia estat a les colònies —a l’Àfrica o l’Índia o en algun altre lloc— i que hi havia fet una fortuna de la qual vivia. Així sabent-se molt, la resta només l’ociositat podia investigar-ho.

El lector coneix ara prou l’estat de les coses per dispensar-me d’ulteriors observacions, ni sobre el President ni sobre la casa mateixa. Passo, per tant, a l’escena del banquet.

L’habitació on s’havia parat la taula del banquet era ampla i llarga, tot i que no alta. Als costats no hi havia finestres sinó portes, que donaven a diferents habitacions. A dalt de tot, al costat que donava al carrer, s’obria una finestra alta i ampla, esplèndida, que per si mateixa semblava respirar l’aire que deixava entrar. Ocupava l’espai de tres finestres amples normals, i en feia bé la funció. Estava dividida en tres parts, per simple partició del marc. Malgrat que l’habitació era gran, aquella finestra era suficient, donava llum i aire al conjunt; cap angle no estava privat de les coses més naturals de la naturalesa.

Enmig del menjador s’havia parat una llarga taula per al banquet; al cap d’aquesta el President seia amb l’esquena girada contra la finestra. Jo, el que escriu, com el membre més antic, seia a la seva dreta. Els altres detalls no són essencials. Els comensals érem cinquanta-dos.

L’habitació estava il·luminada per unes aranyes situades sobre la taula, tres en total. Per una hàbil disposició dels seus ornaments, les llums estaven singularment concentrades a la taula, deixant més aviat en la foscor els espais entre aquesta i les parets. Semblava, per l’efecte, la disposició lumínica d’una taula de billar. Tot i que aquest no s’obtenia, aquí com allà, per un dispositiu el fi de l’ús del qual era manifest, el que existia a la ment, com a màxim, era una sensació d’estranyesa respecte a les llums del menjador. Si hi haguessin hagut altres taules col·laterals, la sensació de foscor entre elles hauria estat d’una cosa molesta. Com que només hi havia una taula, això no passava. Jo mateix no ho vaig notar fins més tard, com veurà el lector que em segueixi. Malgrat que jo, com tots els que hi eren, quan vaig entrar per primer cop vaig buscar pertot arreu l’estranyesa, era amb tot imperceptible, en certa manera.

Com estava parada, vestida, guarnida la taula, en part no puc recordar-me’n i en part no necessita recordar-se. La diferència que hi pogués haver amb altres taules de sopar era una diferència dintre del normal, no una diferència causada per l’originalitat. En aquest cas, les descripcions serien estèrils i inacabables.

Els membres de la Societat Gastronòmica —cinquanta-dos, com he dit— van començar a presentar-se a tres quarts de sis. Uns tres, recordo, no van arribar fins a un minut abans del sopar. Un —l’últim— va aparèixer quan ens assèiem a taula. En aquestes coses, en aquesta part de la sessió, com s’escau entre artistes, va deixar-se a part tot cerimonial. Ningú no va ofendre’s amb aquest tocatardà.

Sèiem a taula amb una febre continguda d’expectació, d’interrogació, de sospita intel·lectual. Havia de ser aquell, tothom se’n recordava, un sopar molt original. Tothom havia estat desafiat, o sigui, a descobrir en què consistia l’originalitat del sopar. Aquesta era la dificultat. L’originalitat estava en alguna cosa no aparent o en una cosa òbvia? Estava en algun plat, en alguna salsa, en algun arranjament? Estava en algun detall trivial del sopar? O estava, al capdavall, en el caràcter general del banquet?

Com és natural, estant cada u de nosaltres en aquell estat d’esperit, tota cosa possible, tot el vagament probable, tot l’assenyadament improbable, impossible, era causa de sospita, d’autointerrogació, de perplexitat. Era això l’originalitat? Això contenia la broma?

Per tant, tots nosaltres, els convidats, tan bon punt vam haver segut per sopar, vam començar a observar minuciosament, curiosament els ornaments i les flors sobre la taula, no, no solament aquests, sinó també els models dels plats, la disposició dels ganivets i les forquilles, els gots, les ampolles de vi. Alguns ja havien examinat les cadires. No pocs, amb l’aire de despreocupació, havien passejat al voltant de la taula, de l’habitació. Un havia mirat sota la taula. Un altre havia palpat amb els dits, ràpidament i amb tot el compte, la part inferior de la mateixa. Un membre havia deixat caure el seu tovalló i s’havia ajupit molt per recollir-lo, cosa que va fer amb dificultat mig absurda; havia desitjat veure, va dir-me més tard, si hi havia o no una trampa que, en un moment donat del banquet, no se’ns empassés a nosaltres, o només la taula, o a nosaltres i la taula tots plegats.

No puc fer venir a la ment quines eren exactament les meves suposicions o les meves conjectures. Recordo clarament, tanmateix, que eren prou ridícules, de la mateixa mena que he ensenyat en altres. Nocions fantàstiques i extraordinàries van succeir-se les unes a les altres a la meva ment per una associació d’idees purament mecànica. Tot era, alhora, suggestiu i insatisfactori. Ben mirat tot contenia una singularitat (com en contindrà qualsevol cosa en qualsevol lloc). Però res no presentava clarament, netament, indubtablement el signe de ser la clau del problema, la paraula amagada de l’enigma.

El President ens havia desafiat a tots nosaltres a trobar l’originalitat del sopar. Donat aquest desafiament, donada la capacitat per a les bromes per la qual Prosit era famós, ningú no podia dir fins on arribava la confusió, si l’originalitat era ridículament insignificant, expressament, o estava amagada en una evidència excessiva, o, perquè una cosa així era possible, consistia en el fet de no haver-hi cap mena d’originalitat. Aquest era l’estat d’esperit en què els convidats en la totalitat —ho dic sense exageració d’expressió— van seure per menjar un sopar molt original.

L’atenció es concentrava en totes les coses.

El primer que es va observar és que el servei el feien cinc cambrers negres. Els seus semblants no es podien veure bé, no només per culpa del vestit una mica extravagant que portaven (que incloïa un peculiar turbant), sinó també a causa de la singularitat de l’arranjament dels llums pel qual, com als salons de billar, tot i que no amb el mateix recurs, la llum apuntava la taula i deixava a les fosques tot al voltant.

Els cinc cambrers negres estaven ben ensenyats; no excel·lentment, potser, però bé. Van trair-ho en moltes coses, perceptibles molt especialment per a homes com nosaltres que estàvem en relació amb gent així diàriament i importantment, a causa del nostre art. Semblaven haver estat molt ben ensenyats, com a màxim, per a un sopar que era el primer on servien. Aquesta és la impressió que la seva manera de servir va fer en el meu cervell experimentat; però, de moment, vaig esvair-la, ja que no hi veia res d’extraordinari. No a tot arreu es podien trobar cambrers. Potser, vaig pensar, en aquell moment, Prosit els ha portat amb ell d’on havia estat a l’estranger. Que no els conegués no era raó per dubtar-ne, perquè, com he dit, la vida més íntima de Prosit, com tampoc el seu lloc d’habitatge, no els coneixíem, els mantenia en privat, per raons que segurament tenia i que no era assumpte nostre investigar i apreciar. Els meus pensaments sobre els cambrers morens, el primer cop que vaig observar-los, van ser aquests.

Llavors vam començar el sopar. Va desconcertar encara més. Les peculiaritats que oferia eren davant de la raó tan sense sentit que era en va oferir-ne una interpretació de cap mena. Les observacions que un dels convidats va fer, amb humor, cap al final del sopar, ho expliquen plenament.

—L’únic que la meva ment atenta i aguda pot percebre-hi d’original —va dir, amb falsa pompositat, un membre noble— és, primer, que els nostres servents són morens, i estan més o menys en la foscor, tot i que siguem nosaltres els que ho estem decididament; segon, que això, si vol dir alguna cosa, no vol dir res. No veig enlloc res que faci mala espina, excepte, en sentit decent, les espines del peix.

Aquestes observacions d’intenció lleugera van gaudir d’aprovació, malgrat que el seu impacte va ser menys que pobre. Tothom, tanmateix, havia notat les mateixes coses. Però ningú no creia —malgrat que molts tinguessin la ment confusa— que la broma de Prosit fos això i res més. Miraven cap al President per veure si el seu rostre somrient traïa cap sentiment, cap indici de sentiment, alguna cosa, però el somriure hi era normal i inexpressiu. Potser es va fer un xic més ampli, potser implicava una picada d’ull, quan el noble va fer aquelles observacions, potser s’havia fet més maliciós; però no n’hi ha cap certesa.

—En les seves paraules —va dir Prosit al final, al membre que havia parlat— m’agrada veure-hi un reconeixement inconscient a la meva habilitat a amagar, a fer que una cosa en sembli una altra del que és. Perquè veig que l’han enganyat les aparences. Veig que encara és ben lluny de saber la veritat, la broma. És ben lluny de sospitar l’originalitat del sopar. I puc afegir que si hi ha res que hi faci mala espina, cosa que no nego, no és pas el peix. No obstant, li agraeixo els elogis! —i el President va inclinar-se amb burla.

—Els meus elogis?

—Els seus elogis, perquè vostè no sospita. I, en no sospitar, proclama la meva habilitat. Moltes gràcies!

Les rialles van posar fi a aquest episodi.

Mentrestant jo, que havia estat reflexionant durant tota l’estona, vaig arribar de cop a una estranya conclusió. Perquè, en considerar les raons del sopar, evocant les paraules del convit i el dia en què es va fer, vaig recordar de cop que tothom considerava el sopar com a resultat d’una discussió del President amb els cinc gastrònoms de Frankfurt. Vaig recordar les expressions de Prosit en aquell moment. Havia dit als cinc joves que serien presents al seu sopar, que hi contribuirien «materialment». Aquesta era la paraula exacta que havia fet servir.

Ara, aquells cinc joves no eren convidats… En aquell moment la visió dels servents negres me’ls va fer venir naturalment a la ment i immediatament després el fet que eren cinc. El descobriment va sobresaltar-me. Vaig mirar cap als llocs on eren, per veure si les seves cares traïen res. Però les cares, fosques elles mateixes, estaven en la foscor. Va ser en aquell moment que vaig percebre l’habilitat extrema amb què la disposició lumínica abocava tota la claror sobre la taula, deixant en nit comparativa l’habitació del voltant, molt especialment a l’altura del terra en què estaven els caps dels cinc cambrers que servien. Malgrat ser estranya, desconcertant la qüestió, no em va quedar cap dubte. Estava absolutament segur que els cinc joves senyors de Frankfurt havien esdevingut, momentàniament, els cinc cambrers negres del sopar. L’absoluta incredibilitat de tot plegat em va retenir una estona, però les meves conclusions estaven massa ben tretes, eren massa òbvies. No podia ser sinó com jo havia descobert.

Immediatament vaig recordar que, uns cinc minuts abans, al mateix banquet, en haver els cambrers negres atret naturalment l’atenció, un dels membres, Herr Kleist, un antropòleg, havia preguntat a Prosit de quina raça eren (ja que era del tot incapaç de veure’n els rostres) i d’on els havia tret. La contrarietat que va mostrar el President pot ser que no fos completament manifesta; no obstant, la vaig veure clarament, perfectament, tot i que llavors encara no tenia l’estímul a l’atenció del descobriment que vaig fer més tard. Però havia vist la confusió de Prosit i me n’havia sorprès. Poc després —com vaig observar inconscientment—, en aguantar un dels cambrers el plat al costat de Prosit, aquest últim havia dit alguna cosa a cau d’orella; el resultat n’havia estat que els cinc «negres» es mantinguessin encara més en la fosca, exagerant potser la distància, per a qui estigués atent a l’estratagema.

La por del President era, és clar, ben natural. Un antropòleg com Herr Kleist, algú familiaritzat amb les races humanes, amb els seus tipus, amb les seves característiques facials, per força hauria descobert, si els hagués vist les cares, de cop el frau. Per això la inquietud extrema a la pregunta; per això la seva ordre als cambrers que es mantinguessin ben a les fosques. Com va esquivar la pregunta, ho he oblidat; tinc la sospita, tanmateix, que va ser declarant que els cambrers no eren seus i protestant la seva ignorància de la seva raça i la manera com havien vingut a Europa. En fer aquesta resposta, tanmateix, com vaig observar, estava considerablement molest; això amb la por que Herr Kleist pogués desitjar de sobte, precisament per conèixer-ne la raça, examinar els negres. Però no podria haver dit, és clar, sense negar que li pertanguessin: «aquesta raça» o «aquella raça», perquè, sent ignorant de les races, i sabent que ho era, podia aventurar-se en un tipus, les característiques més elementals i aparents del qual, com, per exemple, l’estatura, poguessin estar en contradicció oberta amb els cinc servents negres. Recordo vagament que, després d’aquesta resposta, Prosit l’havia tapat amb algun incident material, desviant l’atenció cap al sopar o la gastronomia, cap a no sé quina cosa que no eren els cambrers.

Jo veia l’elaborada condimentació dels plats, la seva superficial novetat de presentació —si bé aquestes eren legítimes en el President com a artista culinari, a part de l’objectiu del sopar— com a menuderies fetes amb el propòsit de desviar l’atenció, fins a tal punt n’era manifest, considerava, el caràcter d’insignificant absurditat, de xocant petitesa, de volguda inconvenció. Ningú, puc afegir, després d’examinar-les, no les va considerar importants.

El fet en si era, és cert, excessivament, impronunciablement estrany; una raó més doncs, vaig dir-me, per contenir l’originalitat de Prosit. En efecte, era desconcertant, vaig reflexionar, que s’hagués acomplert. Com? Com podien induir-se, preparar-se, obligar-se, cinc joves absolutament hostils al President a fer el paper de servents en un sopar, una cosa repugnant per a qualsevol home de certa condició social? Era una cosa que sobresaltava grotescament com la realitat d’un cos de dona amb una cua de peix. Posava, a la ment, el món al revés.

Pel que fa al fet de ser negres, s’explicava fàcilment. Òbviament Prosit no podia presentar els cinc joves, davant els membres de la societat, amb els propis rostres. Era natural que aprofités el vague coneixement que ell sabia que nosaltres teníem del fet d’haver estat ell a les colònies per tapar la seva broma amb la negror d’ells. La pregunta turmentadora era com s’havia fet això, i això només Prosit podia revelar-ho. Podia entendre —i encara no gaire— que un home representés el paper de cambrer, per un gran amic i per una broma, i com a grandíssim favor. Però en aquest cas!

Com més hi reflexionava més extraordinari em semblava el cas, però alhora, donades totes les proves que aquest tenia, donat el caràcter del President, més probable, més segur que la broma hi fos continguda. Bé podia desafiar-nos a descobrir l’originalitat del banquet! L’originalitat que jo havia descobert no estava, és cert, pròpiament en el sopar; amb tot, estava en els cambrers, en una cosa connectada amb el sopar. En aquest punt del meu raonament vaig meravellar-me de no haver-ho vist abans: que, com que el banquet es feia a causa dels cinc joves (com ara se sabia), no podia sinó tenir-hi a veure, com a venjança, i que tenir-hi a veure òbviament no podia ser en res més directament connectat amb el sopar que els cambrers.

Aquests arguments, raonaments, que aquí m’ha ocupat uns quants paràgrafs exposar van passar-me pel cap en uns quants minuts. N’estava convençut, desconcertat, satisfet. La claredat racional del cas n’esvaïa la naturalesa extraordinària del meu cervell. Examinava lúcidament, atentament la qüestió. Jo havia guanyat el desafiament de Prosit.

El sopar era a punt d’acabar, just abans de les postres.

Vaig decidir, perquè se’m reconegués l’habilitat, dir a Prosit el meu descobriment. Vaig reexaminar, a fi de no fer cap pífia, cap error, l’estranyesa de la qüestió, com la concebia, augmentant la meva seguretat del fet. Al final vaig inclinar el cap cap a Prosit i vaig dir a cau d’orella:

—Prosit, amic, tinc el secret. Aquests cinc negres i els cinc joves de Frankfurt…

—Ah!, has sospitat que hi ha alguna connexió entre ells —va dir mig burleta mig en dubte, tot i que jo podia veure que l’agudesa del meu raonament, que no s’havia esperat, l’empipava i l’enfadava íntimament. Estava incòmode i em mirava a la cara amb atenció. Segur, vaig pensar, que és meu.

—És clar —vaig contestar—, són els cinc. No en tinc cap dubte. Però com dimoni t’ho has fet?

—Força bruta, estimat company. Però no en diguis res als altres.

—És clar que no. Però com per força bruta, estimat Prosit?

—Bé, és un secret. No es pot dir. És tan secret com la mort.

—Però com t’ho has fet per mantenir-los tan quiets? Em deixa parat que no s’escapin o es rebel·lin.

Una rialla va convulsionar per dintre el President.

—No hi ha por d’això —va dir, amb una picada d’ull més que significativa—. No s’escaparan, no pas ells. Absolutament impossible. —I em va mirar tranquil·lament, maliciosament, misteriosament.

Per fi, va arribar el final del sopar —no, no pas el final del sopar: una altra singularitat, aparentment calculada com a efecte— quan Prosit va proposar un brindis. Va sorprendre a tothom aquest brindis tot just en acabat de l’últim plat i abans de les postres. Tothom va meravellar-se’n excepte jo, que vaig veure-hi una altra excentricitat, sense significat en si, per desviar l’atenció. No obstant, els gots es van omplir. Mentre s’omplien, l’aspecte del President estava extremadament alterat. Es bellugava a la seva cadira amb gran excitació, amb l’ardència d’un home que va a parlar, d’un que ha de revelar un gran secret, que ha de fer una gran revelació.

Aquest comportament va notar-se a l’acte.

—Prosit ha de revelar alguna broma, la broma. És Prosit de cap a peus! Vinga, Prosit!

Quan s’acostava el moment del brindis, el President va semblar tornar-se boig d’excitació; es movia a la cadira, es contorsionava, feia ganyotes, somreia, feia carotes, feia rialletes sense solta i sense parar.

Tots els gots eren plens. Tothom era a punt. Es va fer un profund silenci. En la tensió del moment recordo haver sentit dues passes al carrer i haver-me molestat dues veus —una d’home i l’altra d’una dona— que enraonaven a baix a la plaça. Vaig desviar-ne l’atenció. Prosit va aixecar-se; no, més aviat va fer un bot, quasi tombant la cadira.

—Senyors —va dir—, vaig a revelar-los el meu secret, la broma, el desafiament. És molt divertit. Saben com vaig dir als cinc joves de Frankfurt que ells serien presents en aquest banquet, que hi col·laborarien materialment a més no poder? El secret és aquí, en això, vull dir.

El President parlava ràpidament, incoherentment, en la pressa per arribar a la qüestió.

—Senyors, això és tot el que he de dir. I ara el primer brindis, el gran brindis. Afecta els meus pobres cinc rivals… Perquè ningú no ha sospitat la veritat, ni tan sols Meyer —aquest sóc jo—, ni tan sols ell.

El President va fer una pausa; i després, alçant la veu amb un crit:

—Bec —va dir— a la memòria dels cinc joves senyors de Frankfurt, que han estat presents en cos en aquest sopar i hi han contribuït materialment a més no poder.

I desencaixat, ferotge, completament boig va apuntar amb un dit excitat les restes de carn en un plat que ell havia fet deixar sobre la taula.

Tan bon punt va pronunciar aquestes paraules un horror d’expressió absurda es va abatre amb misteriosa fredor sobre nosaltres. Vam quedar de moment anorreats per la revelació impensable. Va semblar, en la intensitat de l’horror, en el seu silenci, com si ningú no ho hagués sentit, no ho hagués entès. Una bogeria més enllà de tots els somnis era horrible al cau de la realitat. Un silenci que va durar un moment, però que va semblar pel sentiment, per la significació, per l’horror, haver tingut la durada de segles, estava a sobre tots nosaltres, un silenci com no se n’havia somiat o pensat mai d’igual. No puc concebre quina expressió feia cada u, fèiem tots plegats. Però aquelles cares devien tenir un aspecte com cap visió no ha trobat.

Això un moment, breu, envellidor, profund.

El meu mateix horror, la meva mateixa commoció no poden concebre’s. Totes les expressions humorístiques i insinuants, que jo naturalment, innocentment, havia connectat amb la meva hipòtesi dels cinc cambrers negres, oferien ara el seu significat més profund, més horrible. Tot el secretisme maliciós, tota la suggestió de la veu de Prosit, tot plegat, dic, apareixent-me ara a l’autèntica claror, em va fer estremir i tremolar amb una por que no es pot descriure. La mateixa intensitat del meu terror semblava impedir-me desmaiar-me. Per un moment jo, com els altres, però amb més por, i amb més raó, em vaig quedar clavat a la cadira i vaig mirar Prosit amb un horror que no hi ha paraules que puguin expressar.

Això un moment, un moment i prou. Després, excepte alguns de nosaltres, els més dèbils de cor, que s’havien desmaiat, tots els convidats, fora de si amb justa i incontrolable ira, van saltar com a bojos sobre el caníbal, sobre el foll autor d’aquella proesa més que horrible. Deu haver estat, per a un mer espectador, una escena horrible, aquells homes ben educats, ben vestits, refinats, mig artistes, animats per una fúria més que bestial. Prosit estava boig, però en aquell moment nosaltres també. No tenia cap oportunitat contra nosaltres, cap ni una. En realitat, en aquell instant estàvem més bojos que ell. Cada un de nosaltres, amb la ira que ens dominava, hagués estat suficient per castigar horriblement el President.

Jo mateix, el primer de tots, vaig donar un cop al criminal. Amb una ira tan terrible que semblava la d’un altre, i encara ho sembla ara, perquè el meu record d’això és d’una visió vista confusament, d’alguna cosa que no pot haver estat veritat. Vaig agafar la gerra de vi que tenia més a mà i vaig tirar-la, amb horrible exultació d’ira, al cap de Prosit. Va pegar-li en plena cara, barrejant-hi sang i vi. Jo sóc pacífic, sensible, detesto la sang. Pensant ara en això, no puc entendre com és possible que jo hagi fet un acte en el meu jo normal de tan espantosa crueltat, malgrat ser just, sobretot per la passió que l’inspirava, perquè va ser cruel, una acció cruel a més no poder. Que gran doncs devia ser la meva ira i la meva bogeria! I la dels altres, que gran!

—Per la finestra! —va cridar una veu terrible.

—Per la finestra! —va xisclar un cor formidable. I és característic de la brutalitat del moment que la manera d’obrir la finestra fos fent-la miques. Algú va donar-hi un fort cop d’espatlla i va estavellar-ne la part central (ja que la finestra estava dividida en tres) a baix a la plaça.

Més d’una dotzena de mans bestials amb impaciència, disputant-se’l, engrapaven Prosit la bogeria del qual estremia la seva por indicible. Amb moviment nerviós, vam llançar-lo cap a la finestra, però no va passar-hi perquè va aconseguir agafar-se a un compartiment del marc.

Un altre cop aquelles mans van engrapar-lo, encara més fortament, més brutalment, més salvatgement. I amb una hercúlia reunió de força, amb un ordre, amb una combinació perfectament diabòlica en un moment així, van fer oscil·lar el President a l’aire i el van llançar amb violència incalculable. Amb un cop sord que hagués fet nàusees al més fort, però que va ser el que va calmar els nostres cors impacients, el President va caure a baix a la plaça a quatre o cinc peus més enllà del paviment.

Llavors sense intercanviar cap paraula, cap signe, cada home va mirar-se amb horror, cada un de nosaltres va marxar de la casa. Un cop fora, passada la fúria i l’horror que en feia com un somni, vam experimentar l’horror inenarrable de tornar a trobar la naturalitat. Tots sense excepció es trobaven malament i molts es van desmaiar tard o d’hora. Jo em vaig desmaiar a la porta mateix.

Els cinc servents negres de Prosit —eren realment negres, sent antics pirates asiàtics, d’una tribu assassina i abominable—, que, havent captat l’assumpte, s’havien esvaït durant la lluita, van ser agafats tots excepte un. Sembla que Prosit, per a la consumació de la seva gran broma, a poc a poc havia despertat en ells, amb una habilitat perfectament diabòlica, els seus instints brutals que eren latents en la civilització. Havien esdevingut plenament coadjutors del President. Se’ls havia ordenat estar tan lluny com poguessin de la taula en llocs foscos, a causa de la por ignorant i criminal de Prosit a Herr Kleist, l’antropòleg, que per tot el que sabia Prosit de la seva ciència podia haver estat capaç de veure a les cares negres els estigmes indeterminats de la criminalitat. Els quatre que se’n van agafar van ser castigats merescudament i bé.