UN GRAN PORTUGUÈS
o L’ORIGEN DEL CONTE D’EN VIGÁRIO ^[6]

Vivia fa ja uns quants anys, en algun lloc, en una comarca del Ribatejo, un petit pagès, i tractant de bestiar, anomenat Manuel Peres Vigário.

De la seva qualitat, com dirien els psicòlegs pràctics, en parlarà prou la circumstància que dóna principi a aquesta narració.

Va acudir a ell una vegada cert il·legal moneder fals, i va dir-li: «Sr. Vigário, tinc aquí uns bitlletets de cent mil réis^[7] que em cal passar. Vol el senyor? Els deixo a vint mil réis cada un». «Deixa’m veure», va dir en Vigário; i després, observant que eren imperfectíssims, va tornar-los: «I per a què ho vull jo, això? —va dir—; això no ho passes ni a un cec». L’altre, tanmateix, va insistir; en Vigário va cedir una mica regatejant; al final va tancar-se negoci de vint bitllets, a deu mil réis cada un.

Va passar que al cap d’uns quants dies en Vigário va haver de pagar a uns germans, tractants de bestiar com ell, la diferència d’un compte pendent, pel valor exacte d’un compte de réis.^[8] El primer dia de la fira, en la qual s’havia d’efectuar el pagament, estaven els dos germans dinant en una taverna fosca de la localitat, quan va aparèixer per la porta, tentinejant de borratxo, en Manuel Peres Vigário. Va asseure’s a la taula d’ells, i va demanar vi. Al cap d’una estona, després de vària conversa, poc intel·ligible per part seva, va recordar que havia de pagar-los. I, traient la cartera, va preguntar si els importava rebre-ho tot en bitllets de cinquanta mil réis. Ells van dir que no, i, com que la cartera en aquell moment va entreobrir-se, el més atent dels dos va cridar, amb una ràpida llambregada, l’atenció del germà sobre els bitllets, que es veia que eren de cent.

Va haver-hi llavors l’intercanvi d’una altra llambregada.

En Manuel Peres, amb lentitud, va comptar trèmulament vint bitllets, que va lliurar. Un dels germans va guardar-los de seguida, havent-los vist comptar, no va perdre temps mirant-los més. En Vigário va continuar la conversa, i, unes quantes vegades, va demanar i beure més vi. Després, per natural efecte de la borratxera progressiva, va dir que volia tenir un rebut. No era el costum, però cap dels germans no en va fer qüestió. Dictaria ell el rebut, va dir, perquè volia totes les coses conformes. I va dictar el rebut —un rebut de borratxo, redundant i absurd: com en tal dia, a tal hora, a la taverna d’en tal, i «estant nosaltres sopant» (i per allà va tirar amb tota la prolixitat del borratxo…), havien rebut ells d’en Manuel Peres Vigário, del lloc de qualsevol lloc, en pagament de no sé què, la quantitat d’un compte de réis en bitllets de cinquanta mil réis. El rebut va ser datat, va ser segellat, va ser firmat. En Vigário se’l va ficar a la cartera, va entretenir-se una estona més, va beure encara més vi, i al cap d’una estona se’n va anar.

Quan, al mateix dia o un altre, va haver-hi ocasió de descanviar el primer bitllet, el que anava a rebre’l el va tornar de seguida, perquè es veia ben fals, i el mateix va fer amb el segon i el tercer… I els germans, mirant llavors realment els bitllets, van veure que ni a un cec se li podien passar.

Van presentar denúncia a la policia, i va ser cridat en Manuel Peres, que, escoltant atònit el cas, va alçar les mans al cel donant gràcies de la borratxera providencial que l’havia enxampat el dia del pagament. Sense això, va dir, potser, malgrat ser innocent, estaria perdut.

Si no hagués estat per ella, va explicar, no hagués demanat rebut, ni amb tota seguretat l’hagués demanat com aquell que tenia, i va presentar, firmat pels dos germans, i que demostrava prou que havia fet el pagament en bitllets de cinquanta mil réis. «Si jo hagués pagat amb bitllets de cent —va rematar en Vigário— no hagués estat tan borratxo per pagar-ne vint, com aquests senyors diuen que tenen, ni molt menys ells, que són homes honrats, me’ls haguessin agafat». I, com era de justícia, va ser deixat anar en pau.

El cas, tanmateix, no va poder mantenir-se en secret; poc a poc es va escampar. I la història del «compte de réis d’en Manuel Vigário» va passar, abreujada, a la immortalitat quotidiana, oblidada ja del seu origen.

Els imperfectíssims imitadors, persones com polítics, del mestre ribatejà mai no han arribat, que jo sàpiga, a cap simulacre digne de l’estratagema exemplar. Per això és amb tendresa que recordo la proesa d’aquest gran portuguès, i m’imagino, en somieig, que, si hi ha un cel per als espavilats, com és cosa sabuda que n’hi ha un per als bons, allà no li deu haver faltat rebuda dels mateixos grans mestres de la Realitat, ni un lleu centelleig als ulls de Maquiavel o Guicciardini, ni un somriure momentani de George Savile, marquès de Halifax.