LA PINTURA DE L’AUTOMÒBIL ^[9]

Explico com va anar (va dir l’home trist que estava amb una cara alegre), explico com va anar…

Quan tinc un automòbil, el netejo. El netejo per diverses raons: per divertir-me, per fer exercici, per no tenir-lo brut.

L’any passat vaig comprar un cotxe molt blau. També netejava aquest cotxe. Però, cada cop que el netejava, aquell s’entossudia a marxar. El blau anava empal·lidint, i jo i la camussa érem els que ens quedàvem blaus. No riguin… La camussa es quedava realment blava: el meu cotxe anava passant a la camussa. En definitiva, vaig pensar, no estic netejant aquest cotxe: l’estic desfent.

Abans de fer un any, el meu cotxe era metall pur: no era un cotxe, era una anèmia. El blau havia passat a la camussa. Però jo no hi veia la gràcia a aquesta transfusió de sang blava.

Vaig veure que havia de tornar a pintar el cotxe.

Va ser llavors que vaig decidir orientar-me una mica sobre aquesta qüestió dels esmalts. Un cotxe pot ser molt maco, però, si l’esmalt amb què està pintat té tendències a l’emigració, el cotxe podrà servir, però la pintura és el que no serveix. La pintura ha d’estar enganxada, com el cabell, i no subjecta a una llibertat sobtada, com una perruca. Ara el meu cotxe tenia un esmalt perruca, que saltava amb un toc.

Vaig pensar jo: quin serà l’amic més apte per servir-me amb garantia un esmalt respectable? Vaig recordar que havia de ser en Bastos, rentador d’automòbils amb una Caneças de dues portes a les Avenidas Novas. Es passa la vida fregant automòbils, i per tant deu saber el que val la pena fregar.

Vaig anar a buscar-lo i vaig dir-li: «Amic Bastos, vull pintar el meu turisme. Vull pintar-lo amb un esmalt que s’hi quedi, un esmalt fidel i indivorciable. Amb quin esmalt he de pintar-lo?».

—Amb BARRYLOID —va contestar en Bastos— i una criatura ben ignorant ha de ser la que té necessitat de venir aquí a empipar-me amb una pregunta que contestaria de la mateixa manera qualsevol xòfer que sàpiga la diferència entre un automòbil i una llauna de sardines.

—Perfectament…

—I amb què vol pintar un cotxe —va continuar en Bastos sense fer-me cas— si no és amb un esmalt que sigui alhora brillant i permanent? I a sobre fàcil d’aplicar… Això de fàcil d’aplicar és cosa meva, però és una virtut, i les virtuts s’han de dir… Foti el camp!…

—Bé… —vaig dir jo.

—Això dels esmalts de nitrocel·lulosa —va prosseguir en Bastos, donant-me una empenta— no és pas cosa de no res. Hi ha una cosa ben emprenyadora que se’n diu ciència. Sap què és? Però és emprenyadora per a qui prepara les coses; per a nosaltres, que les rebem preparades per aplicar-les, és un alleujament i una alegria. El BARRYLOID aquest és un producte de llargs esforços fets al primer laboratori de pintures, laques i vernissos. Entén? No és el primer producte del gènere que apareix, perquè ser el primer està bé si es tracta d’estar en una cua, però no si es tracta de pintures o de coses que requereixen estudi i proves. No: en pintures i a la pràctica, l’última paraula és la primera.

—Estimat Bastos… —vaig dir.

—Només BARRYLOID —va contestar en Bastos, donant-me l’esquena.

—Volia agrair-li… —vaig prosseguir.

—Porti el cotxe —va dir en Bastos.

Vaig portar-li el cotxe i va pintar-lo amb BARRYLOID. I no hi ha camussa, ni pluja, ni pols de la pitjor carretera, que aconsegueixi fer avergonyir aquest esmalt d’acer. Sí: en Bastos va tractar-me malament, però la veritat va tractar-la bé. No hi ha res com BARRYLOID.

… Tant és així que, quan vaig comprar el meu segon cotxe, vaig intentar saber si ja venia pintat amb BARRYLOID. Vet-lo aquí a peu de pàgina i al final de la meva història. La camussa s’hi passa, però cal fer servir ulleres fumades: la brillantor enlluerna. I, el que és més, enlluernarà, perquè dura.

La meva camussa dura eternament. El que se’m gasta molt són les ulleres fumades; i els elogis dels meus amics que veuen els meus cotxes pintats amb BARRYLOID.