6

T’imagino a punt d’entrar a la Cafeteria Miami, amb aquella gavardina blava que tant m’agradava, tan original, tan moderna; s’atura un cotxe negre al costat de la vorera i en baixen dos homes sorruts, mal vestits, amb barrets foscos. T’agafen cadascun per un braç i et fan pujar al darrere, s’asseuen un a cada costat i el cotxe arrenca.

Ningú no ha vist res ni ha volgut veure, amb la Secreta no s’hi juga, sobretot llavors. Després… qui sap? Una cel·la. Punys i puntades de peu i sang i dolor. Et demanen noms, dades, et demanen que traeixis els teus camarades.

No sé com continua. Parles finalment, doblegat d’agonia, i et maten igual? O calles i et maten a la nit, contra la tàpia del cementiri vell, davant del mar, perquè saben que no aconseguiran res?

Són pel·lícules que m’explico, Pablo, com les que vèiem els diumenges al cinema, en blanc i negre, donant-nos la mà alguna estona, a sota de la jaqueta plegada sobre el braç del seient.

Algunes vegades, perdona’m, prefereixo pensar que ets mort, que et van matar amb el meu nom als llavis i per això no he tornat a saber de tu. Des que va morir la Marga no he pogut parlar amb ningú. Per això escric. Per això i perquè sóc una conca que fins i tot s’ha acostumat a viatjar sola.

Estic cansada. Voldria poder arrencar-me aquest clau que em mata sense matar-me del tot des de fa tants anys, però he llegit Rosalía i Machado, i sé que, sense ell, allò que em mataria seria la nostàlgia del dolor perdut.

Apagaré el llum, em ficaré al llit de ferro que va ser de la meva mare, on durant un temps vaig sadollar la meva set en el cos del noi que se t’assemblava i que no va tenir el coratge de lluitar per mi, deixaré els ulls oberts en la foscor fins que torni la teva ombra lluminosa a consolar-me, i tractaré d’enfonsar-me en les tèrboles aigües de la nit en soledat fins que despunti el dia.