18
L’endemà jo havia d’anar a Montecaín a buscar els bitllets que ens havia estat tramitant un amic de l’Antonio. Viatjar no era cosa fàcil a la postguerra, però amb paciència i amistats s’aconseguien coses. La Celia estava embogida amb la idea del transatlàntic que ens portaria a Nova York i l’avió que agafaríem després per passar uns dies a les cascades del Niàgara. Volia venir amb mi a Montecaín a buscar els bitllets i tots dos sabíem, encara que no ho havíem posat mai en paraules explícites, que aprofitaríem les tres hores que ens quedaven fins al pròxim tren per amagar-nos en un hotel discret del qual m’havien parlat. Però no podíem anar junts a Montecaín i arriscar-nos a ser el tema d’enraonies del poble dies abans de la boda, de manera que vam decidir que ella aniria al davant amb la Margarita, amb l’excusa d’alguna cosa de l’aixovar, i jo em reuniria després amb ella mentre la meva mare feia un volt per les botigues. Elles agafarien el correu del matí i jo hi aniria més tard amb autobús.
Em va sorprendre la quantitat de gent que esperava a la parada, sota la pluja, carregada amb cistells i paquets lligats amb cordill. Jo duia un maletí per dissimular una bossa de plexiglàs que pensava regalar-li a la Celia, els diners i els documents de la meva època. Enrere quedava, a l’habitació del Sandalio, el vestit de nuvi que molts anys abans veuria penjat a l’armari de la cambra de la Celia i que ella em va dir que havia estat el vestit de noces del seu pare.
Vaig aconseguir un seient en un autobús ranquejant, vessant de soldats i pagesos; em vaig asseure, després d’haver ofert el lloc a unes quantes donotes de mocador al cap i manteleta de llana a les espatlles, que em van mirar incrèdules i van insistir a quedar-se dretes: «Total, baixem aquí al davant». Vaig acomodar el cap contra la finestreta i, sense adonar-me’n, vaig quedar adormit. Les riallades i la música em van fer tornar a la realitat.
Vaig haver de parpellejar diverses vegades fins a convèncer-me que estava despert. La pel·lícula de vídeo sonava a tot volum. Els altres viatgers, quasi tots estudiants i dones ben vestides, es preparaven per baixar a la ciutat universitària i industrial més important d’Umbría. El diari que algú havia abandonat al seient contigu deia que era el 20 de desembre de 1999.