15

Vam començar a festejar el dia de Tots Sants. Li havia donat les arracades una nit d’octubre al portal de casa seva, després que ella m’expliqués que acabava de trencar amb aquell xicot que volia prohibir-li treballar, que volia dirigir-li la vida. Havíem anat al cinema tots junts, cinc parelles, ja sense l’Onofre: els meus pares —els meus futurs pares— i els seus millors amics. Hi feien Allò que el vent s’endugué, aquella terrible història de desacords i malentesos en què perd l’amor i triomfa la ràbia. La Celia em va dir que comprenia la Scarlet. Jo no he pogut mai. Però en aquell moment vaig entendre les seves llàgrimes del 1974 quan ja la seva pròpia vida s’havia convertit en un viure per a no res, en l’afirmació d’una independència que li havien imposat des de fora. Com podia jo aleshores haver entès el que passava dintre seu, si jo no era més que un noi de dinou anys enlluernat per la seva aura de misteri?

Ara sé que era impossible. Jo no podia competir amb mi mateix, igual que la Celia jove no podia competir amb la madura. A la Villasanta dels cinquanta la Celia era una de les noies més boniques del passeig, tant que de vegades, quan anava a buscar-la a la porta de casa seva, em tallava la respiració, i la seva esplendorosa joventut em feia sentir vergonya de mi mateix, del meu cos ja en franca decadència, dels meus cabells blancs, de les arrugues del meu rostre, i gairebé no em podia creure que ella m’estimés, que em desitgés. No obstant això, tota aquella bellesa juvenil no era més que un projecte, un mer esbós de la que jo havia conegut vint-i-cinc anys enrere, i encara que el seu cos fos llis i ferm i els seus pits durs, cada vegada que l’abraçava, cada vegada que —amagats en una granja deserta dels voltants— entrava dintre seu, amb qui jo feia l’amor incessantment era amb l’altra Celia, amb la que m’havia ensenyat a estimar tants anys abans en un llit de ferro, la dona marcada, envellida i misteriosa que m’havia fet seu per sempre més.

I tanmateix estava disposat a fer el pas. Fa amb prou feines dues setmanes tot estava llest per a la nostra boda. Els meus pares s’havien casat a primers de novembre a Santa María la Blanca i al vestíbul de la sagristia s’havien anunciat les nostres amonestacions. El mossèn tenia els nostres documents per estendre’ns el Llibre de Família. Tots dos teníem passaports nous, el meu a nom de Pablo Otero, que havíem aconseguit amb rapidesa gràcies al fet que una tia paterna de la Celia tenia unes relacions immillorables amb la policia local. Les noies havien estat treballant dia i nit per enllestir l’aixovar de la Celia a temps per a la boda, malgrat que la seva mare s’oposava en rodó que la Celia es casés amb un home vingut d’enlloc, un home que feia regals cars i deia viure a l’estranger.

Va ser possiblement a la boda dels meus pares quan vaig deixar de creure que es tractava d’un somni o d’una al·lucinació. Tots els meus parents, els que recordava i molts que havia oblidat, eren allí, joves, alegres, endiumenjats, morts tants d’ells. Es va celebrar el banquet —xocolata, brioixeria, pastís nupcial— en una sala de festes i després es van ballar pasdobles, valsos i jotillas mentre jo mirava aquella processó de fantasmes d’altres temps i volia cridar fins a trencar-me la gola, dir als meus pares que tindrien dos fills i serien feliços durant uns anys abans de sumir-se en la desesperació de perdre la Carmina, d’haver d’anar a París a buscar el seu taüt, de perdre’m després a mi a les arenes movedisses de l’amor a la Celia, a la rebotiga de la joieria de l’oncle Eloy, on m’aniria convertint en un solitari, en un esguerrat de l’ànima. Volia dir-los que l’àvia Dora es tornaria senil i acabaria tancada a la seva cambra, delirant durant anys, confonent passat i present, morts i vius en una sarabanda diabòlica que destrossaria els nervis de la meva mare. Però com dir-ho? I, sobretot, per a què? Si jo em casava amb la Celia al final de mes —m’havia negat en rodó a la data que proposava el rector: el primer diumenge de desembre—, tot podia canviar. El temps canviaria de rumb com un penell copejat per una ràfega de vent i tots nosaltres tindríem una altra oportunitat, un camí nou.

«M’encanten les bodes», em va dir la Celia quan l’acompanyava aquella nit a casa. «Detesto les bodes», em va dir vint-i-cinc anys abans quan vaig voler que vingués amb mi a la d’un company que es casava de pressa abans que a la seva xicota no se li notés l’embaràs.