1

És absurd escriure’t, Pablo. Fa trenta anys que vas desaparèixer de la meva vida quan jo era una noia vestida de blanc, i sé molt bé que no tornaràs, però la soledat a vegades fa males jugades, una cosa porta a l’altra i els records vénen en cascada sense que ningú no els hagi donat permís per girar la meva vida a l’inrevés.

Avui, mirant la tele, un programa regional sobre les belleses naturals d’Umbría, les seves llegendes i els seus artesans, he vist unes joies que m’han deixat glaçada. Les fa un orfebre local en un taller d’Oneira, però podrien ser teves. No he captat el nom de l’artista ni n’han dit res; només aquelles joies enlluernadores de perles i mareperla i plata i ònix, joies que no semblen fabricades, sinó nascudes, com les que feies tu, com les arracades que em vas regalar fa mitja vida i que brillen ara aquí sobre el tapet sota la llum del flexo.

Vaig trigar molt a tornar a posar-me-les. Vaig estar a punt de llençar-les, però no vaig poder. Eren l’únic que em quedava de tu: les arracades, i el vestit de nuvi que et vas deixar penjat a l’armari de l’Hotel Sandalio i que em van portar al cap d’uns dies per poder deixar lliure l’habitació que vas ocupar durant tant de temps i a la qual no vaig pujar mai, excepte molt després, ja sola, buscant el teu fantasma, buscant algun missatge que se li hagués pogut passar a en Dimas fent neteja. Va ser patètic, Pablo. Ara, després de tant de temps, puc dir-t’ho. Em vaig posar de genolls i vaig buscar a sota de la taula, del llit, entre les posts de l’armari, pel sòcol. Alguna cosa dintre meu em deia que tot allò havia de ser un malentès, que no podies haver-me abandonat d’aquella manera, que, si més no, hauries deixat un missatge, qualsevol cosa, un número de telèfon, una adreça.

No hi havia res, ho saps molt bé, i jo també ho sé i tanmateix…