3

Quan el tren es va aturar a l’estació que no havia vist des del 1974, per un instant vaig estar a punt de tornar a tancar la porta, però vaig posar el peu a l’estrep, vaig baixar les maletes i em vaig quedar allà a l’andana, subjectant-me el barret amb una mà, llegint les grans lletres marrons sobre la pèrgola de ferro forjat, mentre a la meva esquena sentia com el tren tornava a posar-se en marxa. Quan em vaig girar a mirar-lo només vaig poder veure unes llumetes vermelles que es perdien en la foscor. No havia baixat ningú més i el cap d’estació, amb un fanal a la mà, amagant la cara al vent, em va preguntar amb un accent d’Umbría que gairebé havia oblidat:

—Baixarà vostè al poble?

Vaig assentir amb el cap i ell va continuar:

—Avisaré en Braulio, si li sembla bé. O l’esperen?

—No —vaig contestar—. No m’espera ningú.

Vaig encendre una cigarreta al vestíbul mentre l’home entrava al despatx i parlava per telèfon. Tenia una sensació imprecisa com d’estar a punt de despertar-me d’una migdiada enganxosa i entumidora. Tot era com ho recordava: bancs de fusta, cartells escrits a mà, el gran rellotge de busques de ferro amb una fletxa a la punta. Tres quarts i cinc d’onze.

—Arribarà de seguida —em va dir des del despatx—. Però val més que s’esperi aquí dins. Ha començat a ploure i en caurà una de bona. Pobre nap el que es quedi aquesta nit al ras!

Després de quinze anys a Madrid, l’expressió em va deixar desconcertat, però l’home em mirava amb els seus ullets negres com enganxats a un nas bulbós i enrogit que semblava sorgir d’un bigotàs de clara inspiració franquista, i no vaig tenir altre remei que riure-li la gràcia. Després, sense afegir més paraules, em va deixar sol al vestíbul.

Em vaig asseure al banc més proper a la porta després d’haver comprovat a través dels vidres que la carretera continuava buida, i de sobte em va escometre un desig invencible de fugir allà on fos, de quedar-me en aquella estació fins que passés qualsevol tren a qualsevol lloc i evitar el desastre inevitable que m’esp erava a Villasanta. Sabia que havia estat un disbarat, que en un poble d’aquella mida, per més que hagués crescut i s’hagués modernitzat, no podria evitar trobar-me amb la Celia, que ara devia estar dormint al gran llit de ferro on vam fer l’amor per primera vegada, on per primera vegada vaig veure el seu cos nu, aquell cos que encara se m’apareix en somnis i que ara, als seus seixanta-set anys, devia estar atrotinat i pansit com una flor passada. Què li diria en veure-la? Què em diria ella a mi? Potser es negaria a reconèixer-me i passaria orgullosa i dura, com sempre, amb el seu perfil de moneda antiga, mirant al lluny com en un altre món. Potser havia oblidat l’amor i el dolor d’aquells mesos, vint-i-cinc anys enrere, i em saludaria cordial i condescendent, sense malícia ni tremolor. Potser s’havia casat amb un notari vidu que al final de la seva vida li havia fet tastar el plaer desconegut de ser l’esposa legítima d’algú de qui no s’hagués d’avergonyir. Perquè, quan jo la vaig conèixer, era el que els meus pares en deien «una dona marcada».