14

Ha passat un dia sencer. He estat al taller que m’ha buscat la Madeleine, he dinat amb ella i les seves dues sòcies en un d’aquells locals per a gent guapa on totes les dones semblen presentadores de la CNN i tots els homes porten vestits d’Armani. Passejant pels carrers cèntrics adornats per al Nadal i el Cap d’Any que probablement passaré tot sol al meu pis buit, he tractat d’espolsar-me la sensació d’irrealitat que em domina des de fa una setmana. No he pogut. Tot el dia que camino entre fantasmes: gent encara no nascuda, futurs cadàvers, éssers atrapats en una mínima bombolla de temps —noranta anys amb sort— que esclatarà en qualsevol moment sense deixar res més que l’esquitxada del que va ser la seva essència. He provat de prendre la decisió de cremar aquests papers que no interessen a ningú i alliberar-me així d’acabar d’explicar-me aquesta història el final de la qual ja conec, per no haver de passar de nou per totes les escenes que m’assetgen, però de què serviria, si són sempre allà, darrere de les meves parpelles, preparades per saltar amb la més mínima excusa?

Abans de tornar he pujat a la terrassa de l’Empire State i he estat mitja hora contemplant les llums de la ciutat que el fred de la nit feia brillar com estels caiguts sobre la terra, tot recordant la Celia, la Celia jove, quasi nena, pendent de les meves paraules a la saleta del Sandalio quan jo li descrivia Nova York, una ciutat gairebé desconeguda per a mi, i em deia que la il·lusió de la seva vida era pujar a la terrassa del gratacel més alt del món, com havia vist en una pel·lícula, i que el seu amor la besés allà dalt, amb el món als seus peus.

L’altra Celia, la Celia madura del meu primer record, ja havia estat a Nova York, un any abans que ens coneguéssim. M’ho va explicar un dia al llit, abraçada a mi, com si confessés una cosa vergonyosa: havia pujat sola a l’Empire State perquè la seva amiga tenia vertigen, i havia esperat que, com en aquella pel·lícula, succeís un miracle, que ell, sorgint del no-res, l’abracés d’improvís per darrere, li tapés els ulls i la portés de nou a la vida amb el seu petó d’amor. Va ser l’única vegada que em va parlar d’aquell home. «Però no va passar —em va dir—. Era Nadal, feia molt fred, tota la gent anava en família o en parella. I jo estava sola. L’Angelines m’esperava a baix en una cafeteria, morta de por que l’hagués deixat sola mitja hora a Nova York, però l’Angelines no era ningú. Després vaig pensar que era estúpid esperar, pel·liculer, absurd. Ell devia tenir més de seixanta anys, si encara vivia. Llavors vaig saber que no el tornaria a veure. Llavors vaig saber que només em quedava envellir, que ja no hi havia esperança. I després et vaig trobar a tu».

Recordo la meva fúria d’aleshores, la meva impotència, les meves ganes de dir-li: «Jo et portaré a Nova York i farem l’amor a la terrassa de l’Empire State, de nit, entre grups de turistes, amb totes les llums brillant per a nosaltres». Vaig trigar molt a dir-ho, ja quan m’acomiadava, i ella va tirar el cap endarrere, va riure fins a les llàgrimes i em va acariciar els cabells com si jo fos un cadell extraviat. No vam tornar a parlar mai de Nova York. I tanmateix fa amb prou feines dues hores jo era allà, esperant-la com un imbècil, buscant amb els ulls una dona sola de faldilla llarga i arracades de perles, com era ella el Nadal del 73, per abraçar-la per darrere i posar fi d’una vegada a tots els desacords. Però això no és pas Umbría. Aquí el temps vola com una fletxa, en línia recta, sempre cap endavant; no es demora en cabrioles i rissos i tombarelles. Aquí no és possible la marxa enrere.

Esteses davant meu, sobre la taula, hi ha vint-i-cinc peces exquisides: la col·lecció «Celia Sanjuán» que es presentarà l’1 de gener a la petita galeria de la Cinquena Avinguda. La col·lecció que he batejat amb el seu nom perquè ara ja no importa. Topazis grocs com els seus ulls, topazis blaus muntats en platí, perles d’aigua dolça entre volutes d’or, plata i mareperla, ònix i or blanc, tots els rostres de la Celia, tota la seva lluentor, el seu misteri, la seva intensitat, concentrats en petites joies refulgents per a un futur que ja no serà el meu. L’únic que és meu és el passat.